L'Octubre

El nombre de baixes a mans de les milícies de les Forces de Recolzament Ràpid (RSF) a Sudan, després de la repressió de la protesta la setmana passada, arriba a 113. Però si els “gerifalts” que ordenaren aquest carnisseria pensaven que aixafarien la revolta del poble sudanès, clarament van calcular malament.

Les eleccions municipals han trasbalsat els equilibris polítics arreu de l’Estat, amb la revifalla del PSOE i ERC i el declivi d’Units Podem i els seus aliats. A Barcelona, la victòria per la mínima d’Ernest Maragall contra Ada Colau i la pèrdua per part de la CUP de tots els seus regidors suposa un canvi important en la situació política. Si el cicle de lluites del 15M va portar a l’elecció dels “ajuntaments del canvi” el 2015, el cicle de lluita del referèndum de l’1O ha portat a la victòria d’ERC a les municipals del 2019. El desgast dels ajuntaments del canvi al poder ha permès la recuperació del PSC, mentre que l’atzucac en que va acabar el desafiament de l’octubre català ha permès la recuperació del moviment per part d’ERC. S’obre una etapa política més sòbria dominada per forces del centre-esquerra. La cloenda d’aquest cicle amb aquest resultat però no ha caigut del cel ni era inevitable: s’ha degut a la mancança del factor subjectiu, és a dir, de cap força que pogués canalitzar tota la radicalització i tots els esclats de ràbia dels últims anys vers l’enderrocament revolucionari del règim.

Les eleccions municipals del 26M brinden una ocasió per debatre el significat del municipalisme per al marxisme i en general el moviment obrer. A Catalunya i a tot l’Estat espanyol les eleccions municipals porten la memòria del que varen significar dins del context revolucionari del 1931, quan van expressar la necessitat de les masses d’acabar amb el règim monàrquic. S’entén per tant l’interès positiu que desperten en les capes més avançades del jovent radicalitzat i dins de l’esquerra independentista, que fa del municipalisme la seva bandera. És important però plantejar qüestions fonamentals per avançar en la nostra comprensió tàctica i estratègica: què son els ajuntaments? Com poden esdevenir bastions de ruptura? Com pot el municipalisme fer-nos avançar cap a la transformació socialista de la societat?

Els sindicats són unes de les organitzacions més bàsiques per a la clase obrera degut al seu caràcter de proximitat, dedicat fonamentalment a la lluita per a reivindicacions econòmiques d’un grup particular de treballadors. Els sindicats busquen organitzar a tants treballadors com sigui possible i millorar les seves condicions laborals del sector, empresa o lloc de treball concret. És per això que sovint no tenen un discurs polític netament revolucionari (sobretot en períodes de calma social), i han de rebaixar el nivell de les seves reivindicacions per poder integrar el màxim nombre de treballadors possible, fins i tot els més conservadors.

El passat abril el Fons Monetari Internacional va revisar a la baixa per tercer cop en 6 mesos el creixement de l’economia mundial, un indicador clar de la inestabilitat econòmica mundial. I és que són cada vegada més els economistes burgesos que observen amb preocupació l’acumulació de contradiccions que ens estan conduint cap a una nova crisi, aquesta vegada més profunda i més devastadora que l’esclat d’ara fa 10 anys.

El foc que va destruir en part a Notre Dame és una tragèdia per a tothom qui aprecia els èxits culturals, artístics i arquitectònics de la humanitat. El capitalisme està minant els seus propis èxits del passat i els de societats anteriors, un fet que es reflecteix clarament quan es fa una ullada més de prop al que va passar a París el dilluns 15 d’abril.

Hem derrotat el “trifachito”. La reacció neofranquista no va passar en aquestes eleccions. Tot i explotar els prejudicis més baixos i roïns de les capes més endarrerides de la població, la dreta va mossegar la pols en el seu intent d’assolir La Moncloa. Les famílies obreres, la joventut, la dona treballadora, les nacionalitats oprimides, i tot el que hi ha de progressista a la societat espanyola, varen tancar files per a impedir l’arribada d’un govern que amenaçava amb ser el més reaccionari en 40 anys.

Els resultats de les eleccions generals a Catalunya plantegen una sèrie de preguntes que cal respondre. ¿Per què ha guanyat ERC? ¿Aquest resultat avala la seva política autonomista i pactista? ¿Per què el Front Republicà no ha aconseguit representació? ¿Va ser un error presentar-se? Cal discutir aquestes coses de manera serena, pausada i rigorosa.

El nou escàndol de les anomenades “clavegueres” de l’Estat és un apunt més per a l’opinió pública de com funciona realment aquest organisme i l’anomenada “premsa lliure”. La persecució desvelada contra Podem, basada en proves fabricades i acusacions falses –amb la implicació d’importants mitjans de comunicació burgesos–, no és un fet accidental a causa d’unes “pomes podrides”, a un mal govern o a uns periodistes canalles, sinó que és part essencial i estructural del funcionament d’aquest aparell de repressió que, com a tots els països capitalistes “democràtics”, té com a objectius perseguir als qui són considerats una amenaça per al sistema i preservar la dominació dels rics i poderosos.