La dreta encara les eleccions madrilenyes del 4 de maig amb una campanya bruta contra l’esquerra, sota la consigna demagògica i mentidera de “Comunisme o Llibertat”. I això ho proclamen desvergonyidament els que tenen les seves arrels en la dictadura franquista, que va basar la seva dominació en l’assassinat, empresonament, tortures i exili d’obrers i activistes d’esquerres, que durant 40 anys van lluitar per les llibertats democràtiques al nostre país.
Ara fa setanta anys, Barcelona vivia un moment que va marcar un abans i un després de la lluita antifranquista.
Milers de barcelonins van boicotejar els tramvies, en van trencar els vidres i els van tombar, deixant-nos imatges que ben bé podrien assemblar-se al que hem vist aquests dies als carrers de Barcelona en solidaritat amb l’empresonament de Pablo Hasel. En aquell moment, Foment del Treball (anomenat Fomento del Trabajo Nacional) era presidit per l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Albert i Despujol; les mobilitzacions li van costar el càrrec. Va ser la primera gran mobilització social contra el règim després de la guerra civil a Catalunya i la primera mobilització de masses a l’estat espanyol.
Els fets
La Vaga de tramvies fou el boicot que els ciutadans de Barcelona van fer contra la companyia de Tramvies de Barcelona, a partir del primer de març de 1951.
1951, dotzè aniversari de la desfeta del règim republicà, més d’una dècada després de l’any 1 de la ‘victòria’, va ser un any de sequera; la falta d’aigua als pantans del Pallars agreujava les penúries a la ja castigada ciutadania barcelonina. El context internacional era encara prou desfavorable al franquisme, condemnat a l’aïllament internacional, si bé la guerra de Corea, encetada feia poc, permetia un cert apropament als Estats Units sense, però, permetre al senyor Marshall fer acte de presència a la península de forma decisiva. Caldria esperar encara uns pocs anys. En aquest context, la pujada de la tarifa del tramvia era fer estrènyer la bossa encara una mica més a la població de la ciutat.
El tramvia a Barcelona tenia el valor que té el metro avui. Era el mètode de transport més utilitzat per la ciutadania, en particular per la classe treballadora, per anar cada dia al seu lloc de treball. El metro només cobria una petita part de la ciutat, però Barcelona tenia 1.300.000 habitants i, un diumenge qualsevol, la companyia de tramvies podia vendre mig milió de bitllets.
Cal dir que Barcelona havia tingut una relació d’amor i odi amb els seus tramvies o, més ben dit, les classes populars odiaven els propietaris de la companyia, que s’entossudien a menysprear els ciutadans i, molt particularment, els barris obrers de la ciutat. Cal dir que el 1950 el servei era erràtic i perillós. Només quell any, hi va haver 21 morts i 491 ferits a causa del tramvia!
La setmana passada gairebé un miler de militants de la CUP vam votar el preacord que la direcció cupaire havia negociat amb ERC, amb una mica més del 59% dels vots a favor. Tanmateix, més del 85% considera que l’acord no és suficient.
Contingut de l’acord
Hem de ser ben clars des del principi: creiem que aquest acord no és suficient. Com és ben sabut, en la lluita de classes, per posicionar-se i desenvolupar perspectives correctes és necessari partir d’una visió general de les condicions materials objectives, tant en l’àmbit internacional com nacional.
Continua llegintLa Comuna de París va ser un dels episodis més grandiosos en la història de la classe obrera francesa. Entre l’aixecament del 18 de març i la “Setmana Sagnant” a finals de maig, París va ser governada per òrgans democràtics dels treballadors, que van intentar reorganitzar la societat sobre bases completament noves, sense explotació ni opressió. Les lliçons d’aquests esdeveniments segueixen sent molt rellevants avui en dia.
La pandèmia i la crisi econòmica i social desencadenada han col·locat sobre les espatlles de la dona treballadora la càrrega principal dels problemes derivats de tot això.
La situació de degradació i relegació al paper de progenitora que pateix la dona, des de les societats neolítiques, fins a la seva consolidació amb la propietat privada, no millora amb la seva entrada al mercat laboral. Malgrat el caràcter progressista del treball assalariat (el poder socialitzar fora de la llar i participar en la vida sociopolítica), sota el sistema capitalista aquest factor es torna en el seu contrari: la dona treballadora passa a suportar una doble opressió a la feina i a la llar, i aquesta situació ha resultat especialment palpable durant la pandèmia.
La crisi que començà el 2008 exposà el capitalisme. Començà un procés en el qual milions de persones joves i treballadors començaren a desafiar, no només l’anomenat ‘neoliberalisme’, sinó el capitalisme mateix. Encara aquesta crisi del capitalisme, enlloc d’impulsar l’esquerra al poder, l’ha empès a la crisi. Superficialment, és una contradicció, però si miram més enllà de la superfície, veim que flueix des de les limitacions de les polítiques reformistes en un període com el que estam vivint.
La Constitució espanyola consagra el castellà com a idioma oficial de l’estat. Quina opinió tenim els marxistes al respecte? Per il·lustrar la nostra posició, reproduïm dos importants textos de Lenin sobre aquest tema referits a l’antic imperi rus, on existien nombroses llengües. La posició leninista, que compartim, hauria de ser estudiada atentament per tots els activistes d’esquerres, principalment pels castellanoparlants, per la major responsabilitat que exerceixen a l’Estat espanyol.
Continua llegintDesprés d’una setmana intensa de mobilitzacions per tot l’estat espanyol arran de l’empresonament d’en Hasél, és necessari fer un balanç de les lluites.
El primer que hem de dir és que la solidaritat amb Hasél contra la repressió ha sigut molt significativa. Només des del seu empresonament el dilluns passat 15/02, hi ha hagut manifestacions exigint la seva llibertat i per la defensa del dret democràtic a la llibertat d’expressió a Sevilla, Màlaga, Granada, Mallorca, Madrid, Bilbao, València, entre d’altres, i per tot Catalunya, amb milers o desenes de milers de manifestants.
Continua llegintEl Règim del 78, els seus mercenaris als mitjans de comunicació, inclosa la TVE pública “progressista”, i els seus partits han deixat anar els seus gossos de presa contra la joventut valenta que es rebel·la contra un sistema corrupte i repressor. La classe obrera ha de reaccionar. Els casos de Hasél i Linares han d’actuar com una greu advertència.
Es repeteix la pauta que ja vam veure de 2012 a 2014. Quan el Règim ensuma aires de revolta i de qüestionament dels pilars de la seva dominació (la monarquia, la judicatura, els cossos repressius neofranquistes i el poder econòmic dels monopolis i els bancs) es llança pel camí de la repressió i la provocació per intentar desacreditar el moviment i desviar l’atenció. És una tàctica molt vella.
Continua llegintL’últim gir en la saga del desplegament de la de vacunes ha posat de manifest les contradiccions dins de la Unió Europea i els límits del mercat capitalista per fer front a una crisi. En les últimes setmanes, hem estat testimonis de l’inici d’un xoc entre la UE i el Regne Unit, i dins de la UE, cosa que comença a recordar-nos a la crisi del deute de 2011-2012.
Com va publicar fa gairebé un mes el web In Defence of Marxism: “Amb la vacuna COVID-19 d’Oxford / AstraZeneca recentment aprovada per al seu ús en el Regne Unit; i els productes de Pfizer / BioNTech, Moderna i d’altres que ja s’estan administrant a tot el món, un podria pensar que ens estem acostant a la fi d’aquesta pandèmia. No obstant això, els farmacèutics que especulen i els representants polítics de la classe dominant estan fent un nyap en el desplegament en alguns dels països més afectats. En la seva pressa per tornar a la “normalitat” i fer que l’economia torni a funcionar, estan ignorant la ciència i retallant les despeses, posant així vides en perill. “
Les grans farmacèutiques han estat “fent economies” d’una manera especialment escandalosa, demostrant que el seu paper en la societat no és el de proporcionar medicaments segons la necessitat social, ni cap altre objectiu filantròpic, sinó el d’obtenir beneficis i pagar dividends, com han demostrat des del començament de la crisi. ‘Aquesta és la raó d’existir de les multinacionals privades!
