L'Octubre

Divendres al matí (3 de gener del 2020), en un acte de suprema arrogància, l’administració Trump va dur a terme la matança del general iranià Qassem Soleimani, així com del màxim líder paramilitar iraquià Abu Mahdi al-Mohandes a l’aeroport de Bagdad. Una vegada més, l’imperialisme nord-americà s’afegeix a la inestabilitat del Pròxim Orient.

El pacte assolit entre el PSOE i ERC per facilitar la investidura de Sánchez i la seva coalició amb UP és una confirmació de la política autonomista dels republicans. La seva estratègia consisteix a rebaixar la tensió amb l’Estat espanyol, evitar la repressió que els pugui afectar directament i, per sobre de tot, evitar o minimitzar els moviments de protesta al carrer. Tot això passa, en primera instància, per abandonar la defensa del dret democràtic a l’autodeterminació i, per conseqüència, també la via unilateral a la independència.

Des del Corrent Marxista Internacional ens oposem fermament a l’escandalosa destitució per part de la Junta Electoral del President de la Generalitat Quim Torra i a la inhabilitació d’Oriol Junqueras com a eurodiputat, i convidem a tothom a participar massivament a les mobilitzacions convocades.

En les darreres setmanes, cinc dels set activistes dels CDR empresonats el 23 de setembre durant l’anomenada “operació Judes” han estat alliberats, amb fiances d’entre 5.000 i 10.000€, irrisòries per a acusats de terrorisme. I és que tota la causa s’està ensorrant com un castell de cartes, palesant que aquesta era una nova maniobra de l’Estat per criminalitzar la mobilització, intimidar el jovent i acorralar la lluita per l’autodeterminació de Catalunya.  

«¡Este desahucio lo vamos a parar!» Era un dels crits de desenes de manifestants el matí de divendres passat que intentaven evitar el desnonament d’una família del seu domicili a Gràcia. Els Mossos mostraren clarament quins interessos defensen entrant per la força dins el pis de la família, engegant-los al carrer abans de festes dues setmanes abans de mudar-se al seu nou (i més assequible) habitatge.

La cultura d’un país no es defineix només per monuments de pedra ni per figures consagrades per l’acadèmia. La cultura popular, i al segle XX la cultura de masses, ens diu de vegades molt més sobre la idiosincràsia i els avatars històrics d’una nació. Els anys 60 i 70 van ser una època revolucionària a tot el món, i també a Catalunya; i al mateix temps van ser l’època en la qual la cultura de masses, cristal·litzada en el rock, va aconseguir el seu més alt grau de desenvolupament i de qualitat artística.

Pau Riba i Romeva (Palma, 1948) és sens dubte una de les figures més importants de la cultura catalana de les últimes dècades (encara que ell proclamés que venia a destruir-la). Dissenyador gràfic abans que músic, i alhora escriptor i performer, la seva obra poètic-musical dels 60 i 70 representa, juntament amb la de bona part dels seus coetanis, el cim del rock català, alhora que reflecteix els temps apassionants en els que la van desenvolupar.

Publiquem una traducció de l’article del marxista britànic Alan Woods escrit a començaments de novembre per a la web marxist.com sobre el sorgiment a nivell mundial de moviments insurreccionals. Tot i que hi ha hagut canvis importants en la situació mundial (sobretot a Bolívia), roman una anàlisi valiosa de les qüestions de fons que hi ha rere els moviments que estan esclatant arreu del món.

En els últims dies entrem en la bogeria capitalista del Black Friday (Divendres Negre), un dia que s’obre lloc en el marc de les cites tradicionals del consumisme. Aquesta cita és abraçada per la empresa estrella en ventes, el gegant multinacional Amazon. Durant aquests dies, aquest conglomerat farà feliços a milers de clients als que proveirà els serveis o béns que exigeixin.

Les eleccions del 10 de novembre no han resolt res, i agreugen la inestabilitat i els problemes de fons del règim del 78. S’aprofundeix la fragmentació del poder legislatiu, fent la formació de majories estables gairebé impossible. Alhora, l’auge de Vox, que duplica els seus escons, polaritza el clima polític, no només cap a la dreta, sinó també cap a l’esquerra i l’independentisme. Efectivament, aquestes eleccions marquen també un agreujament de la qüestió nacional a l’Estat espanyol, que sempre ha estat un termòmetre de la crisi del règim, amb un augment net de vots del nacionalisme i independentisme basc, gallec i català, i, en el cas d’aquest darrer, un transvasament de vots cap a opcions més radicals, mentre hem presenciat l’ascens de forces regionalistes d’esquerres i dretes. Tot això es produeix en l’antesala d’una nova crisi econòmica, on la burgesia necessitarà governs forts per implementar mesures impopulars. Així doncs, l’Estat espanyol entra en una nova fase de greus turbulències qualitativament superiors a tot el que hem vist fins ara.