100 ANYS DE LA REVOLUCIO ALEMANA, 1918-23: LLIÇONCS PER AVUI

Els titànics esdeveniments ocorreguts a Alemanya entre novembre de 1918 i octubre de 1923 constitueixen un capítol tràgic i amarg en el moviment obrer internacional. Es van perdre enormes oportunitats, en les quals la classe treballadora alemanya podria haver pres el poder repetidament, però tot va desembocar finalment en l’espantosa victòria dels nazis en 1933 i en l’anihilació del moviment obrer alemany. Els esforços revolucionaris dels treballadors alemanys van quedar frustrats per la traïció dels socialdemòcrates i pels tràgics errors comesos pels dirigents del jove Partit Comunista alemany.

És el deure dels comunistes i revolucionaris d’avui estudiar la revolució alemanya i aprendre les seves lliçons, d’inestimable valor per al futur.

La socialdemocràcia alemanya (Partit Socialdemòcrata Alemany, SPD) era la més poderosa del món, amb una enorme influència, en l’àmbit nacional i internacional. En el pinacle de la seva influència, abans de la guerra, tenia més d’un milió d’afiliats. Era el partit més gran del Reichstag, amb un terç dels vots i 110 diputats. Controlava un moviment sindical de 2 milions d’afiliats. Tenia prop de 300 de diputats regionals i 2900 regidors. Disposava de 90 publicacions nacionals, regionals i locals de divers tipus, i 3.000 alliberats. Tenia a càrrec seu també associacions esportives, culturals, i cooperatives, constituint un veritable Estat a part, dins de l’Estat alemany.

«El Partit Socialdemòcrata Alemany es va convertir en una forma de vida», va afirmar Ruth Fisher, una dirigent de l’ala esquerra. «Era molt més que una màquina política; li va donar al treballador alemany dignitat i estatus en un món propi».

La traïció d’agost de 1914

Lenin va pensar que l’edició del Vorwärts on el partit anunciava el seu suport als crèdits de guerra era una falsificació de l’Estat Major alemany.

No obstant això, els esdeveniments van derrocar aquest «mode de vida». Malgrat les seves declaracions contra la guerra imperialista, l’agost de 1914 els dirigents socialdemòcrates alemanys, així com els altres dirigents principals de la Segona Internacional, van capitular i van donar suport a la guerra imperialista, avui coneguda com a Primera Guerra Mundial. Per a les bases del partit, va ser una commoció terrible. Fins i tot Lenin va pensar en un primer moment que l’edició del Vorwärts, el periòdic oficial de l’SPD, on el partit anunciava el seu suport als crèdits de guerra, era una falsificació de l’Estat Major alemany.

La guerra aviat va ofegar tota oposició. Només uns pocs socialistes internacionalistes (els bolxevics a Rússia, Connolly a Irlanda, McLean a Escòcia, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Alemanya, alguns entre els socialistes italians i altres nobles excepcions) es van mantenir contra corrent. La seva tasca era explicar el succeït i reagrupar als autèntics internacionalistes.

Les dècades d’auge econòmic a Europa i Amèrica que van seguir a la fundació de la Segona Internacional (1889), havien fet sorgir tendències oportunistes, de conciliació de classes, dins de les seves files. Les cúpules reformistes del moviment, encara que parlaven de llavis per a fora del socialisme, van començar a adaptar-se al capitalisme. Ressaltaven el programa «mínim» de les reivindicacions quotidianes de la lluita, a costa del programa «màxim» del socialisme, relegat als discursos del Primer de Maig. Repel·lit per la traïció, Lenin va exigir una ruptura total amb els dirigents oportunistes.

L’oposició s’organitza

 

La primera reunió de socialistes «internacionalistes» va tenir lloc el setembre de 1915 en Zimmerwald, Suïssa. Fins i tot aquí es van obrir divisions i es va crear una ala esquerra que demanava que la guerra imperialista es transformés en una guerra de classes contra cada burgesia nacional, sota la consigna de Liebknecht que: «l’enemic principal està a casa».

Karl Liebknecht va ser el primer diputat de l’SPD que va trencar la disciplina del partit i va votar contra els crèdits de guerra, el desembre de 1914.

Si bé aquestes idees només van afectar un petit grapat, l’oposició a la guerra va començar a créixer. Van esclatar disturbis per fam a Hamburg i vagues en la conca industrial i minera de la vall del Ruhr. El maig de 1916, Karl Liebknecht va reunir milers de persones en un acte il·legal contra la guerra en la Potsdamer Platz de Berlín, després de la qual cosa va ser detingut. La dirigent més reconeguda de l’ala esquerra de l’SPD, Rosa Luxemburg, també va ser detinguda. En aquest moment, els revolucionaris alemanys es van agrupar en el Grup Internacional, que continuava sent part de l’SDP. A l’any següent, l’abril de 1917, l’oposició massiva que havia crescut dins del partit es va escindir per a formar el Partit Socialdemòcrata Independent (USDP). El Grup Internacional, ara dit “Lliga Espartaquista”, en honor a l’heroic esclau que es va alçar contra l’antiga Roma, es va unir a l’USDP. No es tractava d’una escissió petita: incloïa 33 diputats de l’SPD que havien estat expulsats per oposar-se a la guerra. Mentre que uns 170.000 van romandre en l’antic partit, 120.000 es van unir a l’USDP.

L’ingrés dels “espartaquistes” en l’USDP va ser una decisió correcta. Ells només tenien diversos centenars de militants, mentre que l’USPD agrupava desenes de milers d’obrers revolucionaris contraris a la guerra, i que podien ser guanyats per al comunisme a través d’una experiència comuna. El problema, que a la llarga va resultar fatal, va anar que els dirigents espartaquistes es van negar a construir una organització sòlida de quadres dins de l’USPD, guanyant i formant militants amb l’ambició i la confiança de posar-se al capdavant del moviment per a conquistar el suport majoritari de la classe obrera. Actuaven simplement com un grup de pressió, sense proposar-se si més no treure un periòdic regular per a difondre les seves posicions de manera sistemàtica. En la concepció de Rosa Luxemburg: “les masses trobarien espontàniament les formes d’organització adequades en el curs de l’acció… el paper del partit era només el d’il·luminar a les masses i estimular-les per a l’acció” (P. Broué. Revolució a Alemanya 1917-1923).

Aquesta concepció organitzativa laxa naixia com a resposta i rebuig al centralisme burocràtic que s’havia desenvolupat en l’SPD en els anys anteriors.

No obstant això, el gir més brusc dels esdeveniments es va produir a principis de 1917 amb la Revolució de Febrer de 1917 a Rússia. A Alemanya, el ministre de l’Interior va parlar del
«efecte embriagador de la Revolució Russa». L’espartaquista Fritz Heckert va declarar que «el proletariat alemany ha d’aprendre les lliçons de la Revolució Russa i prendre les regnes del seu propi destí». Mesos més tard, al novembre, van arribar notícies d’una nova revolució, amb el triomf de la revolució socialista a Rússia dirigida pels bolxevics. Aquest esdeveniment va sacsejar al món sencer, inclosos els treballadors, soldats i mariners alemanys, fastiguejats per la guerra sense fi.

Luxemburg va escriure des de presó sobre «aquests magnífics esdeveniments» que van actuar sobre ella «com un elixir de vida».

La revolució de novembre

Per a l’estiu de 1918, els exèrcits alemanys s’enfrontaven a la derrota. A l’octubre van començar a aparèixer banderes vermelles als trens que transportaven soldats de permís. Al novembre, la revolució havia esclatat. Començant pels mariners de la flota de la Mar Bàltica, que es van negar a ser embarcats per a nous combats, els motins es van estendre de vaixell amb vaixell. Es van establir consells de treballadors i mariners a tot arreu (d’un caràcter similar als soviets de la Revolució Russa) i el vell règim es va enfonsar. L’emperador Guillem II va fugir a Holanda i l'”oposició” liberal al règim va demanar ajuda als dirigents de l’SPD, donant-los entrada en un govern de coalició, per a fer descarrilar el moviment. No obstant això, la revolució es va estendre com la pólvora. Desgraciadament, el que faltava era un partit similar al dels bolxevics a Rússia.

Sense una oposició a la seva esquerra, combativa i arrelada en les masses, els dirigents de l’SPD van explotar hàbilment la idea d'”unitat” i de “república social” que proclamaven ara entre les masses. Setmanes més tard, els dirigents de l’SPD van aconseguir implicar l’USPD en un govern de coalició, donant-li una aparença més d'”esquerra”, la qual cosa mostrava la confusió extrema dels “independents”, que oscil·laven entre el reformisme i la revolució. Finalment, l’USPD va acabar acceptant la convocatòria d’una Assemblea Constituent, amb l’oposició dels espartaquistes, en lloc de mantenir-se en la consigna de tot el poder als consells d’obrers i soldats, molts dels quals van ser copats des de dalt per l’SPD amb tota classe de maniobres.

Amb els socialdemòcrates al capdavant, la revolució es va descarrilar fàcilment. Es van promulgar la jornada de 8 hores i els convenis col·lectius. Si bé va caldre sacrificar la monarquia, es va evitar l’amenaça a la propietat privada. Es va salvar el vell ordre, però sota una aparença democràtica.

L’aixecament de gener de 1919

Els espartaquistes eren massa febles per a aprofitar la situació, malgrat els heroics esforços de Luxemburg i Liebknecht, els qui van fundar el Partit Comunista Alemany a la fi de 1918. En el moment de la revolució de novembre tenien 2000 militants en tota Alemanya, i només 50 a Berlín. Els seus integrants eren, en general, molt joves, sense experiència en els moviments de masses i, per tant, molt propensos a l’ultraesquerranisme: boicot a les eleccions, rebuig a treballar en els sindicats reformistes, partidaris d’insurreccions prematures. En suma, li donaven l’esquena a la majoria de la classe obrera que encara no havia tret totes les conclusions revolucionàries necessàries i que necessitava més experiència i de treball en comú amb l’ala conseqüentment revolucionària.

Encara que va ser correcte oposar-se a la convocatòria de l’Assemblea Constituent, una vegada que això era inevitable i comptava amb el suport o neutralitat passiva de gran part de la classe obrera, era un error no participar, per a fer agitació revolucionària entre capes més endarrerides de la classe.

Aquestes posicions ultraizquierdistas repel·lien a la Xarxa de delegats Revolucionaris de Berlín, l’avantguarda del moviment obrer de la capital que aglutinava a milers d’obrers revolucionaris, i sobre els qui Liebknecht exercia una gran autoritat. Van rebutjar unir-se al nou partit i van decidir romandre en l'”ala esquerra” de l’USPD. De fet, els dirigents espartaquistes Luxemburg, Jogiches, Clara Zetkin i Paul Levi eren partidaris d’haver esperat al Congrés de l’USPD a fins de gener per a donar una batalla final en aquest partit abans de formar el KPD, però la majoria “esquerrana” del nou partit es va oposar.

El govern va llançar una repressió despietada que va culminar amb l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, privant al Partit Comunista dels seus dirigents més destacats.

Per a pitjor, els espartaquistes es van deixar agafar en una provocació al començament de gener de 1919, quan el govern va destituir el cap de policia de Berlín, Emil Eichhorn, membre de l’ala esquerra de l’USPD. A Berlín, va haver-hi una vaga general massiva amb centenars de milers de manifestants en protesta. Animats per la resposta del moviment, militants espartaquistes van ocupar l’edifici del periòdic de l’SPD, el Vorwärts, amb el suport de Liebknecht, i es van aixecar en armes en altres parts de la ciutat. Aquí les joves forces espartaquistes van sobrevalorar la situació i van tractar de substituir a les masses. Aquestes, mentre estaven disposades a fer sentir la seva indignació encara no havien madurat la necessitat d’un aixecament armat contra un govern que encara un sector de la classe obrera, més retardat, considerava com a propi. Encara que Luxemburg es va oposar a l’aventura, en lloc de proposar una retirada ordenada, va acabar acceptant el fet consumat. El govern va llançar una repressió despietada que va culminar amb l’assassinat brutal de tots dos dirigents revolucionaris, privant així al proletariat revolucionari alemany i al jove Partit Comunista dels seus dirigents més destacats, en un moment crucial. Desenes de dirigents més del KPD van ser assassinats en les setmanes posteriors.

A l’abril, es va formar la República dels Consells de Baviera, després d’una vaga general després de l’assassinat d’un dirigent de l’esquerra, per mitjà d’una coalició heterogènia i inestable de membres de l’USPD, anarquistes i comunistes, però va quedar aïllada i al començament de maig va ser derrotada per la força i dissolta.

Aquest gir cap a la contrarevolució i la repressió va ser liderat per l’escòria dels Freikorps, un grup paramilitar reaccionari, reclutat per l’ala dretana de l’SPD en el govern, i que posteriorment va nodrir les files dels nazis.

El putsch de Kapp

Confiat en l’aixafament de l’ala esquerra de la revolució, un sector de l’Estat Major al costat d’alguns grans empresaris van començar a jugar amb la idea d’instaurar una dictadura militar i acomiadar del govern als seus socis de l’SPD amb una puntada, una vegada que els havien estat molt útils per a boicotejar la revolució socialista en marxa. Això va coincidir amb una nova ofensiva dels governs de l’Entesa, vencedors de la Primera Guerra Mundial, que exigien diners de reparacions de guerra al ja exhaust pressupost alemany i el lliurament d’alguns oficials alemanys per a ser jutjats per crims de guerra. Després de mesos i setmanes de tensió això va culminar en l’intent d’un cop militar el març de 1920, encapçalat per un antic alt funcionari imperial, Wolfgang Kapp, amb el suport de generals de l’Exèrcit. L’anomenat putsch de Kapp, va fracassar després que la major vaga general que havia conegut Alemanya fins llavors, paralitzés Berlín i tot el país.

Paradoxalment, va ser la burocràcia sindical de l’SPD la que va dirigir el moviment de resposta al cop, utilitzant els mateixos sindicats que els “esquerrans” consideraven morts. El que aquests no podien entendre és que diferents capes de la classe obrera es mouen en diferents moments, sent les capes endarrerides les últimes a incorporar-se sobre la base de grans esdeveniments. Però el més sorprenent va ser que el KPD no suc cap paper en la lluita contra el cop de Kapp, en la capital Berlín, on l’ala més esquerrana dirigia el partit. Els seus dirigents van cridar a la calma i a no sortir al carrer, afirmant en un comunicat que la classe obrera “és incapaç d’actuar”. Paul Levi, el dirigent més destacat, que estava a la presó aïllat del partit, es va queixar més tard de l’oportunitat perduda pel KPD de destacar-se entre les masses. Aquest fuet de la contrarevolució va servir per a impulsar la revolució, provocant una crisi dins de les organitzacions tradicionals de la classe treballadora.

El naixement d’un partit comunista de masses

L’USPD, que tenia 100.000 membres quan va començar la Revolució de 1918, va superar els 300.000 militants el març de 1919. Poc després del fracassat cop de Kapp, l’abril de 1920, on l’USPD sí que va jugar un paper destacat, aconseguia els 800.000 membres i disposava de 54 diaris. Aquest partit era una organització centrista. Simpatitzava obertament amb la Revolució Russa, però oscil·lava entre el reformisme i la revolució. El més important és que comptava amb la lleialtat de sectors clau de la classe treballadora alemanya. Finalment, l’octubre de 1920, en el seu Congrés de Halle, va votar a favor de l’afiliació a la Tercera Internacional, fundada un any abans. L’ala dreta es va separar i el partit després es va fusionar amb el PC alemany per a formar el Partit Comunista d’Alemanya Unit (VKPD o KPD), amb prop de 400.000 membres, i 33 diaris i que es proposava disputar la direcció de la classe treballadora.

En aquest moment, Lenin era molt crític amb l’ultraesquerranisme d’un sector del PC alemany, sobre el qual va escriure el seu llibre La malaltia infantil de l'”esquerranisme” en el comunisme. Els ultraesquerranistes del PC s’escindirien l’abril de 1920, abans de la fusió amb l’USPD, per a formar el KAPD.

El dirigent del KPD que més havia fet per orientar-se a l’esquerra de l’USPD per a guanyar-la per al comunisme va ser Paul Levi, després d’una encertada políti

ca de front únic. Levi era el dirigent més capacitat del comunisme alemany després de l’assassinat de Rosa Luxemburg. El problema amb Levi és que era molt inconstant i capritxós, i en el seu afany de distanciar-se de les aventures dels esquerrans, a vegades tendia cap a la passivitat i a subestimar la capacitat del KPD, fins i tot del nou partit refundat, que ja era un partit proletari de masses, per a guanyar la majoria de la classe obrera en una situació revolucionària.

“L’acció de març” de 1921

En paral·lel, la relació amb la direcció de la Internacional Comunista (IC), coneixia freqüents frecs. La direcció pràctica i quotidiana de la mateixa corresponia a dirigents de segon nivell, com Zinóviev i altres, ja que Lenin i Trotsky estaven completament implicats a sostenir la difícil situació a la Rússia soviètica. En lloc de convèncer amb arguments i idees, Zinóviev solia utilitzar maniobres organitzatives per a soscavar l’autoritat dels dirigents nacionals amb els quals entrava en conflicte.

En un d’aquests conflictes, al començament de 1921, amb relació a la situació del Partit Comunista italià, Levi va perdre una votació en el CC del KPD, que va votar a favor de la posició de l’Executiu de la IC. En lloc d’acceptar la seva derrota i continuar treballant en la direcció del partit, Levi va dimitir dels seus càrrecs de manera irresponsable, amb gran disgust de Lenin.

Moscou va enviar assessors, com l’hongarès Béla Kun, un home mediocre que no tenia la capacitat suficient per a donar bons consells al KPD. Aquests emissaris van donar crèdit a l’ultraesquerranisme que encara subsistien en sectors del partit i van proposar l’anomenada “teoria de l’ofensiva”. Aquesta teoria va conduir a la desfeta de l’«Acció de Març» de 1921, on el jove partit es va veure empès a un intent prematur de prendre el poder, amb conseqüències devastadores.

En part això va ser degut a un intent de sacsejar-se l’acusació de passivitat durant el cop de Kapp un any abans. La direcció del partit alliçonada per Béla Kun, va prendre com a base per al seu aixecament armat unes jornades de solidaritat amb una lluita en la conca minera i metal·lúrgica de Halle (Saxònia), que el govern –en mans de la dreta després de la derrota de l’SPD en les eleccions uns mesos abans– es disposava a reprimir durament amb l’enviament de policies i soldats. Pensaven que un alçament local triomfant podria estendre’s per tot el país ràpidament. Comitès locals del partit van recórrer a tota mena d’accions aventureres, sense resultat, provocant una derrota sagnant dels treballadors. Com a reacció, uns 200.000 militants van abandonar el partit i desenes de milers van perdre les seves ocupacions. Lenin es va veure obligat a intervenir, criticant durament a Kun i a la direcció alemanya.

«La provocació va ser clara com l’aigua. I, en lloc de mobilitzar a les masses obreres amb finalitats defensives, per a repel·lir els atacs de la burgesia i demostrar així que tenien la raó del seu costat, van inventar la seva ‘teoria de la «l’ofensiva», una teoria absurda que ofereix a la policia i a tot reaccionari l’oportunitat de presentar-vos com els que van prendre la iniciativa en l’agressió, enfront dels quals ells podrien fer-se passar pels que defensen al poble». Va resumir la seva posició: «Cal guanyar a les masses com a pas previ a la conquesta del poder».

La política del front únic

La derrota va obrir un gran debat en la Internacional Comunista, del qual va sorgir la política del Front Únic, resumida en la frase «Marxar separats, colpejar junts!» La tasca clau era «explicar pacientment» i participar en activitats que unissin a la classe treballadora en una acció unida. Es tractava d’una política i un enfocament defensats per Paul Levi, el líder clau del partit, però que havia estat expulsat per criticar públicament l’Acció de Març, i que més tard va girar a la dreta, ressentit per la seva expulsió. Va ser reemplaçat com a president del partit per Heinrich Brandler, qui després es va convertir en secretari general.

A partir de llavors, el partit va emprendre una fructífera labor de Front Únic, aconseguint suport en els sindicats i les fàbriques. Va recuperar uns 100.000 militants durant 1921 i 1922 i tenia 38 diaris a la seva disposició. Va adoptar un programa de transició per a bastir ponts amb els treballadors reformistes, amb gran efecte.

Havien desenvolupat un treball molt efectiu en els sindicats reformistes, fins al punt que es van alçar amb la majoria en el sindicat dels metal·lúrgics, el més important i combatiu.

En paral·lel, es va desenvolupar el moviment dels comitès de fàbrica, amb l’elecció de representants pels treballadors, al marge de l’aparell sindical, afavorit per la descomposició i paràlisi dels sindicats reformistes. A fins de 1922, el KPD afirma controlar 2.000 comitès de fàbrica. El partit va començar a organitzar els seus propis destacaments armats, les Centúries Proletàries.

El crucial any de 1923

La prova per al partit va arribar en 1923. A causa de l’incompliment de les seves obligacions en virtut del Tractat de Versalles, el govern francès va enviar tropes per a ocupar la vall del Ruhr. Això va obrir un període d’inestabilitat econòmica i política, en el qual el govern burgès alemany de Wilhelm Cuno va oferir una «resistència passiva». Les vagues i batalles amb les tropes franceses es van tornar cada vegada més violentes. Els feixistes començaven a aixecar el cap enmig de l’agitació nacionalista, finançats pels grans industrials. La inflació es va convertir en hiperinflació i la classe treballadora va sofrir una pauperització absoluta i la classe mitjana va quedar arruïnada. El 3 de febrer de 1923, un ou costava 300 marcs; el dia 10, 3.400; el 5 d’agost, 12.000; i el dia 8, 30.000. Les botigues canviaven els seus preus per hores. Els sindicats van col·lapsar. Una marea revolucionària va escombrar el país. Havia arribat el moment de la revolució. Però a mesura que més s’acostava aquesta, més s’incrementaven les vacil·lacions en la direcció del KPD.

A fins de juliol, el govern de Cuno va prohibir una gran manifestació antifeixista que el partit preparava a Berlín. La direcció del partit va consultar a Moscou sobre si acceptar o no la prohibició del govern, però la majoria dels dirigents bolxevics estaven fora, i Lenin ja es trobava impedit irreversiblement. Stalin, no obstant això, va instar els dirigents alemanys a esperar, i declara: “Per a mi, s’ha de contenir als alemanys i no estimular-los” (E.H. Carr, The Interregnum). El partit va desconvocar la manifestació. La falta de resolució del partit va començar a frustrar a una capa creixent de treballadors.

Al començament d’agost la situació va aconseguir el clímax, les vagues salvatges se succeïen per tot el país, i el partit amagà amb convocar una vaga general de 3 dies per a provocar la caiguda del govern, però la crida mai va arribar, davant el rebuig dels dirigents socialdemòcrates a subscriure’l. Finalment, la burgesia alemanya es va avançar i Cuno va dimitir per pròpia iniciativa sense donar la possibilitat a milions de treballadors de provar la seva pròpia força.

Insurrecció avortada

No va ser fins a agost, enmig de la crisi del govern de Cuno, que el Buró Polític rus es va reunir per a discutir la situació alemanya. Allí es va instar els alemanys a fer preparatius per a una insurrecció. Trotsky va insistir que es fixés una data, la del 7 de novembre, aniversari de la Revolució Russa, però el dirigent del partit, Brandler, es va oposar. En canvi, va suggerir enviar a Trotsky a Alemanya per a ajudar-los a preparar la insurrecció, al que es va oposar resoltament Zinóviev, per gelosia. Al començament d’octubre, els representants del KPD van entrar en els governs socialdemòcrates d’esquerra de Saxònia i Turíngia, que estaven amenaçats de ser dissolts pel govern de Berlín, com una plataforma de llançament per a la revolució. S’anava a utilitzar una conferència sindical amb 500 delegats de sindicats i comitès de fàbrica a la ciutat de Chemnitz per a convocar una vaga general i provocar un aixecament, utilitzant l’excusa d’oposar-se a la dissolució de tots dos governs d’esquerra. No obstant això, les coses van sortir molt mal i la conferència no va donar suport a la vaga, per la negativa dels socialdemòcrates d’esquerra. Novament, els dirigents comunistes es van negar a provocar un moviment en solitari. La insurrecció va ser suspesa i es va perdre l’oportunitat. El descoratjament i la impotència es van estendre en les capes més actives de la classe obrera.

Solament a la ciutat d’Hamburg es va organitzar l’aixecament armat, perquè la comunicació de la cancel·lació va arribar tard, però aïllat a la ciutat, i després de diversos dies de combat, el moviment va ser aixafat.

El KPD va ser declarat il·legal i es van produir detencions. El «fiasco alemany» havia acabat.

Trotsky creia que la revolució podria haver tingut èxit si no hagués estat pel fracàs d’una direcció vacil·lant. Mentre que el Partit Bolxevic va superar aquesta vacil·lació sota el lideratge de Lenin i Trotsky, aquest no va ser el cas a Alemanya. «A Alemanya, la direcció en conjunt va vacil·lar i aquesta indecisió es va transmetre al partit i, a través d’ell, a la classe.» (L. Trotsky, Lliçons d’Octubre). La vacil·lació va conduir a la derrota.

En el moment en què el gruix de la classe obrera alemanya es va moure massivament cap a una sortida revolucionària, trencant les seves il·lusions en els reformistes, va faltar la direcció i el partit que precisava per a ajudar-la a consumar la presa del poder.

La tragèdia de l’experiència alemanya va ser que el partit revolucionari va ser creat a marxes forçades enmig del procés revolucionari, sense donar temps a formar i educar a centenars i milers de quadres obrers en totes les tasques de construcció del partit, del moviment de masses, del treball sindical i parlamentari, del treball legal i en la clandestinitat, així com de les condicions i preparació de la insurrecció.

El Partit bolxevic va comptar amb 14 anys de preparació, des de la formació de la fracció bolxevic en el vell Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, en 1903, com una organització de quadres. Va disposar, a més, d’una direcció clarivident sota la conducció de Lenin, i d’una experiència colossal en gran varietat de situacions: revolució, contrarevolució, treball legal i parlamentari, clandestinitat, i una educació internacionalista i de confiança en la classe obrera com no disposava cap partit o corrent socialista revolucionari en tota Europa.

En canvi, les forces del comunisme alemany van venir de joves impacients que van tractar de copiar, sense comprendre-les, les tàctiques del Partit bolxevic, i de quadres obrers dirigents acostumats a veure’s en minoria i a derrotes que van desenvolupar en ells una mentalitat fatalista i de falta de confiança en les seves pròpies forces. Ja en 1920, Paul Levi va afirmar: “Som molts els que ens penedim de no haver començat a formar el nucli del Partit Comunista en 1903”, el mateix any en què es va formar el nucli del bolxevisme a Rússia.

A tot l’anterior es va sumar la deficient capacitat de La Internacional Comunista a guiar i aconsellar correctament al jove partit alemany en totes les seves etapes. Lamentablement, l’URSS va estar apuntada a l’abisme en aquests mateixos anys (guerra civil, fam, destrucció del transport, etc.) que requeria les energies dels principals dirigents bolxevics.

Alemanya va poder recompondre’s amb prou feines i temporalment, per les condicions d’orfandat política al fet que havien conduït a la classe obrera les diferents ales del moviment, i amb l’ajuda dels EUA que va bolcar milions de dòlars en l’economia alemanya per a estabilitzar el país i allunyar el fantasma de la revolució, fins que a fins de la dècada de 1920 va tornar el col·lapse econòmic després del crash de 1929.

Deu anys després de la derrota d’Octubre de 1923, en 1933, el poderós KPD havia estat destrossat. L’ascens de Stalin a l’URSS va segellar el destí de la Internacional Comunista. La política ultraesquerraniste del Tercer Període va dividir a la classe treballadora alemanya i va permetre que Hitler arribés al poder sense resistència.

Més que mai els titànics esdeveniments d’Alemanya entre 1918 i 1923 han de servir-nos d’inspiració per a treure les conclusions correctes quant a tàctica, estratègia i construcció del partit de cara als processos revolucionaris que se sotgen en l’horitzó.