[EDITORIAL] Una república socialista catalana seria l’espurna de la revolució ibèrica

EDITORIAL, Revolució núm. 1, Octubre, 2017. El procés independentista català es troba en un moment decisiu. La disjuntiva és avançar o retrocedir. En el moment d’escriure aquest article, Puigdemont anunciava la seva compareixença davant el Parlament pel dimarts 10 d’octubre. Hi ha una divisió oberta al PDeCAT, on un sector sembla disposat a trair el moviment. Desafiant el discurs del Rei, han sorgit iniciatives de diàleg per tot arreu, alhora que la reacció espanyolista comença a mobilitzar les seves forces. Per la seva banda, la burgesia catalana s’ha alineat obertament amb el règim espanyol, i ha iniciat una guerra d’amenaces econòmiques contra el seu propi poble.

Una situació revolucionària

Si el moviment per l’autodeterminació catalana ha arribat tan lluny, és a causa única i exclusivament de la determinació de la gran majoria del nostre poble per decidir el seu destí. Per tant, la tasca dels propers dies i setmanes és mantenir i profunditzar la mobilització i l’organització de les masses al carrer contra la repressió de l’Estat espanyol i fer complir el mandat emanat del referèndum de l’1-O.

Per part seva, la tasca dels nostres aliats a l’esquerra espanyola hauria de ser respondre de la mateixa manera, cridar a la mobilització contra tot intent de reprimir la voluntat democràtica manifestada pel poble català, exigir la caiguda del govern de Rajoy i denunciar el paper còmplice de la monarquia amb la seva política.

Si una cosa destaca del que ha passat a Catalunya és l’immens poder que tenenles masses quan es posen en moviment. Tot i la “il·legalitat” del Referèndum, milions de persones vàrem imposar la celebració de mítings, penjadres massives de cartells, la defensa del local nacional de la CUP, i l’obertura dels centres de votació; vàrem posar cos i ànima per mostrar el nostre rebuig a la repressió policial. Si tot això no revela una situació revolucionària, no sabem com podria anomenar-se.

Divisions al règim espanyol

Fins ara, l’acció directa de les masses al carrer ha impedit tots els intents de l’Estat espanyol d’esclafar el moviment per la independència.  

Davant un govern central desairat per tot un poble, i suspès a l’aire sense suports parlamentaris sòlids, el Rei ha acudit a l’ajuda de Rajoy i Ciutadans, en un intent agònic de disciplinar les files “constitucionalistes” i de tallar qualsevol via de negociació amb la Generalitat. La monarquia espanyola ha lligat així el seu destí amb allò que passi a Catalunya, que ha quedat molt compromès amb el perfil “repressiu” mostrat aquests dies.

En paral·lel, la burgesia catalana -que mai s’ha rendit a les vel·leïtats independentistes del PDeCat- ha iniciat una campanya de terrorisme econòmic i mediàtic anunciant el trasllat de seus d’empreses importants fora de Catalunya si es proclamàs la independència; entre d’altres: el Banc Sabadell, Oryzon, Catalana de Occidente, o Caixabanc. La seva pretensió és exercir pressió sobre l’opinió pública i al PDeCAT.

Precisament, el PDeCAT està dividit sobre com procedir a partir d’ara i ha demanat la mediació internacional. El seu problema és que està atrapat. Per una banda, ha contribuït a desencadenar un moviment de masses a Catalunya que ha adquirit una dinàmica pròpia i podria escapar al seu control si sembles que l’ha de traicionar. Per altra banda, l’Estat espanyol no els ofereix res, ni tant sols diàleg.

Ans al contrari, el PP i tot el règim espanyol estan augmentant la tensió emetent amenaces constants. Al mateix temps, el PP i els seus aliats, en particular Ciutadans, estan promovent un moviment nacionalista reaccionari espanyol amb les consignes de “defensa de la unitat d’Espanya”, “defensa de les forces de seguretat”, etc. Fins ara només han atret a una franja d’extrema dreta, però no es pot descartar que aquest pugui créixer els propers dies i setmanes, també a Catalunya.

Un moment crític

Ens trobem en un moment crític, si les vacil·lacions de la direcció del procés es perllonguen, sense oferir una sortida, com a reflex de la inconsistència i de la manca de decisió pròpies de polítics petitburgesos que temen i desconfien del propi moviment de masses que s’ha generat, això pot traslladar-se a les capes més vacil·lants de les masses i arrossegar en cascada a un sector significatiu. Aquesta seria la senyal per a què la reacció neofranquista reprengués la iniciativa. Una derrota del moviment a Catalunya tindria també efectes reaccionaris a Espanya, perquè reforçaria el perfil repressiu de l’Estat, al propi govern del PP i a la monarquia. Per això ens sembla molt negatiu el paper de la direcció de Unidos Podemos i dels Comuns a Catalunya, tractant de deslegitimar el resultat de l’1-O i de despertar il·lusions impossibles en una sortida negociada amb el règim espanyol.

La majoria del poble català ha sorprès a tot el món amb la seva determinació, tenacitat i coratge durant aquestes setmanes, enfrontant-se a un aparell d’Estat poderós. Hem de continuar endavant i no perdre’ns en dilacions.

Ara bé, proclamar la independència no és suficient per constituir-se com un país independent. Encara que el moviment té, sens dubte, el suport de la majoria de la població, ens falta guanyar el suport incontestable de la majoria decisiva de la classe obrera, sobretot de la població castellano-parlant, que aglutina una part important del proletariat català, i que mira amb desconfiança justificada l’ala burgesa del moviment representada pel PDeCAT i les seves polítiques a favor dels rics, les retallades i l’austeritat.

Aquests dies varies veus de polítics del  PDECAT com Artur Mas i Santi Vila han declarat que “Catalunya no està preparada per la independència real” preparant així el terreny per a la traició del moviment. Aquests dirigents burgesos tenen por de perdre els seus privilegis a mesura que el moviment els desborda i s’escapa del seu control. La veritat és que responen a les pressions de les 400 famílies que governen Catalunya, la burgesia rància que està lligada als seus germans de classe de tot l’estat i no li interessa gens l’allibermant nacional i social de Catalunya. Com hem explicat abans, les seves intencions s’expressen perfectament amb la fuga dels bancs com el Sabadell i La Caixa de Catalunya. Compartim amb el camarada Pau Llonch que “la CUP hauria de plantejar una llei per expropiar els actius (d’aquests bancs) en la mesura en que posin en perill l’estabilitat econòmica del país” .

El que es necessita, per tant, és que l’esquerra del moviment, on la CUP té una posició significativa, lluiti per la direcció del mateix, vinculant la república amb un programa socialista de transformació de la societat, que guanyi a la perspectiva republicana a la majoria de la classe obrera catalana.

Les tasques del moviment a Catalunya

Per començar, el que es necessita és preparar la resistència per respondre amb una nova ofensiva al carrer davant qualsevol eventualitat.

El parlament català ha de reunir-se sens falta desafiant les instruccions anti-democràtiques del Tribunal Constitucional i proclamar els resultats de l’1-O, i la sessió ha de ser protegida per les masses al carrer.

La tasca principal del moment és extendre i reforçar els Comitès de Defensa fins al darrer barri i poble del país, amb especial èmfasi als barris obrers i a les zones fabrils, no com a nuclis d’activistes, sinó com a organitzacions de masses

S’hauria de convocar una assemblea nacional de Comitès de Defensa, per dotar-se d’una direcció democràtica que respongui a les bases, i que decideixi els propers passos del moviment. Aquests han d’incloure la preparació d’una vaga general ben convocada, decidida i votada a assemblees de masses als centres de treball i als barris, per respondre a la repressió de l’estat i ser utilitzada com una plataforma de llançament per construir la República.

Davant l’eventualitat d’una intervenció de l’autonomia, aquesta assemblea nacional de comitès de tot Catalunya hauria d’assumir la veritable representació del poble català, i formar un govern obrer i popular que, dotat d’un programa ampli, reculli les reivindicacions de tots els sectors populars, des dels camperols, petits propietaris i professionals, fins a les reivindicacions obreres més immediates, vinculant-les amb la nacionalització de les grans empreses i bancs catalans, que ja han manifestat el seu suport i solidaritat amb els seus germans de classe de l’oligarquia de Madrid.

S’hauria de prendre el control dels Mossos, depurar-los dels elements reaccionaris que també existeixen al seu si, i proclamar així una república socialista catalana que fes una crida revolucionària a la classe obrera espanyola a alçar-se contra el podrit règim capitalista espanyol, i començar així una onada revolucionària socialista a tota la península, i més enllà.

Els esdeveniments d’aquestes setmanes confirmen que, en el context del règim espanyol de 1978, la tasca de l’autodeterminació nacional té un caràcter revolucionari i que per tant no pot ser completada pels polítics burgesos catalans, sinó que ha de dur-se a terme per mitjans revolucionaris i conquerint la classe obrera catalana en el seu conjunt.

 

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Declaracions i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a [EDITORIAL] Una república socialista catalana seria l’espurna de la revolució ibèrica

  1. Retroenllaç: REVOLUCIÓ número 1 (octubre 2017) | Revolució

Els comentaris estan tancats.