La lluita per l’hegemonia i les tasques de l’esquerra independentista

La victòria és en absolut la fruita madura de la “maduresa” del proletariat. La victòria és una tasca estratègica. És necessari utilitzar les condicions favorables d’una crisi revolucionària per tal de mobilitzar les masses; agafant com a començament el nivell donat de la seva “maduresa”, és necessari propulsar-les endavant, ensenyar-les a entendre que l’enemic no és en absolut omnipotent, que està estripat de contradiccions, que darrere de la façana imposant el pànic preval. (Lev Trotski, Classe, partit i direcció, 1940)

Mai ha sigut tan evident l’incapacitat del PDECAT i d’ERC de lliurar una batalla efectiva per la república davant l’autoritarisme de l’estat. Cada cop de Madrid és rebut amb noves capitulacions i passos endarrere. I no ens ha de sorprendre, perquè, com hem explicat, a l’estat espanyol la lluita per l’autodeterminació és una tasca revolucionària, que aquests partits, de caire reformista i conciliador, no poden dur a terme de manera conseqüent.

La CUP ha demostrat ser l’única força republicana coherent, fent servir les seu pes per defensar de manera valenta el mandat de l’1O i del 21D. I un sector del republicanisme se’n està adonant, car segons l’última enquesta del CEO la CUP actualment duplicaria els seus escons. Tot i així, la CUP roman una força minoritària, amb només quatre diputats. La qüestió cabdal és com pot la CUP assolir l’hegemonia del moviment i donar-li la direcció revolucionària que necessita per triomfar.

El debat d’investidura

Ens sembla correcta la negativa de la CUP a l’última oferta del PDECAT i ERC d’investir a Jordi Sànchez com a president.  Calia donar un puny a la taula per protestar contra les vacil·lacions constants de les últimes setmanes, i per donar visibilitat al projecte socialista i republicà de la CUP, diferent del delsaltres partits. Com va dir Vidal Aragonés, la CUP sempre ha portat endavant el moviment no pas amb la submissió, sinó amb la intransigència.

Encara queden vàries setmanes perquè s’exhaureixi el termini per la investidura, i clarament unes noves eleccions o la perspectiva d’un govern unionista són un mal que en última instància s’ha d’evitar. Però com han explicat els companys i companyes del grup parlamentari, l’acusació de que la CUP fa perillar la victòria republicana de desembre és falsa i hipòcrita. Al ple del parlament del 30 de gener, ajornat per Torrent, la CUP estava disposada a votar per Puigdemont, i en les setmanes següents va mostrar repetidament la seva paciència i bona voluntat. A més, ara bastaria senzillament que la Mesa acceptés els vots telemàtics de Puigdemont i Comin perquè Sànchez fos investit (tot i que per això caldria desobeir el Tribunal Constitucional).

Cal criticar les claudicacions del PDECAT i ERC, però alhora també s’ha de donar una alternativa clara. No és suficient dir que es va votar l’1O i el 21D, i que ara cal desobeir i materialitzar la república. Com ho fem? És possible aconseguir que els dirigents del PDECAT i ERC desobeeixin? Si, per exemple, la Mesa accepta els vots de Brussel·les però al dia següent la decisió és invalidada i els seus membres empresonats, què hauríem de fer?

Cal admetre que hi ha obstacles polítics i socials que han allunyat molt la perspectiva de la república, i que no es pot continuar parlant de l’1O comes feia el 3 o el 10 d’octubre. D’una banda, les principals forces republicanes, PDECAT, ERC i també l’ANC i Òmnium, no han sigut capaces de fer front a l’estat i d’oferir una estratègia de ruptura. De l’altra, la inacció d’aquestes organitzacions ha provocat un cert desànim i han donat lloc a un reflux en les mobilitzacions. Les capes menys convençudes del moviment republicà s’han decebut, com mostra l’última enquesta del CEO, amb una caiguda visible del sentiment independentista a la societat catalana. I al mateix temps, la feblesa de la direcció republicana encoratja l’estat i la seva repressió, i reforça i cohesiona els sentiments unionistes entre els sectors que són contraris a la independència.

Per desobeir i assolir la república, la CUP no pot continuar sent el germà petit del moviment republicà, eclipsat per partits que són incapaços de portar-nos vers la victòria. Les maniobres parlamentàries, dutes a terme per les nostres forces minoritàries, són importants però insuficients. El que cal és lluitar per l’hegemonia del moviment i construir una nova direcció republicana, un baluard revolucionari front a les vacil·lacions del PDECAT i ERC. I aquí els CDRs estan cridats a jugar un paper crucial.

Els CDRs i la CUP: cap a una conferència nacional dels CDRs!

Els Comitès de Defensa de la República han demostrat ser l’eina de lluita i mobilització més efectiva del moviment republicà. Els comitès van situar-se en la primera línia l’1O, van encapçalar la vaga del 8N, i van mobilitzar milers de persones per rebutjar el Borbó als carrers el 25 de febrer. Fins a un cert punt, els CDRs han omplert el buit deixat per l’ANC i Òmnium amb la seva passivitat. Els comitès han sigut víctima de la repressió, amb un allau d’imputacions, perquè l’estat entén que són el muscle de l’independentisme combatiu. El seu activisme quotidià, amb encartellades, concentracions, activitats culturals, etc., i la seva implicació en lluites socials i laborals, com el moviment contra els desnonaments, ha ajudat molt a elevar la seva autoritat i el seu arrelament al territori.

Tot i així, cal advertir que, estancats en l’activitat local i rutinària, amb una baixada en les mobilitzacions, i amb una manca general de direcció política, els CDRss’enfronten al risc de l’esgotament i la desmoralització. Això es comença a sentir en moltes assemblees, on esclaten les discussions polítiques, sovint espontàniament, i on es percep d’una banda un sentiment de desànim i de rutinisme, i de l’altra, una mena d’impaciència i de voluntarisme. Ens sembla que la consigna de la vaga indefinida llençada de sobte pels CDRs a les xarxes socials, #ORepúblicaONoProductives, s’emmarca en aquesta tendència al voluntarisme. En les condicions actuals, una vaga general com la del 8N, i a més si té pretensions de ser indefinida, tindria un seguiment molt limitat, i seria utilitzada per l’estat per dividir i escapçar el moviment. La impaciència i el desànim són fruit de la manca de perspectives i estratègia clares per al moviment, que sembla ficat en un carreró sense sortida, sotmès als designis del PDECAT i ERC. Es tracta doncs d’un problema polític.

Seria molt positiu per als CDRs fer col·lectivament un balanç dels últims mesos, discutir la conjuntura i les perspectives, i establir un full de ruta per al futur. Una conferència nacional dels CDRs que debatés aquestes qüestions en profunditat, ajudaria a trencar amb la desorientació i donaria nous ànims a l’activisme republicà. Una iniciativa d’aquest tipus, partint des de baix, tractant d’implicar tot l’activisme, convidant a d’altres forces (les bases d’Òmnium i l’ANC, Som Alternativa, els sindicats, els moviments socials, etc.), escollint delegats a cada comitè, preparant documents i esmenes, i votant un comitè nacional, revocable en qualsevol moment, que esdevingués la direcció visible del moviment, donaria una nova perspectiva i un nou punt de referència centralitzat. Aquest comitè nacional, armat amb un mandat democràtic i una orientació política i estratègica sòlida, podria esdevenir, sobre la base dels esdeveniments i del descrèdit del PDECAT i ERC, el baluard revolucionari que necessitem.

La força més indicada per prendre la iniciativa en aquesta tasca de clarificació política i centralització dels CDRs és la CUP i l’esquerra independentista en general. De fet, no és casual que la primera trobada nacional dels CDRs tingués lloc a Sabadell, municipi de la CUP on els CDRs han tingut una força i una coordinació molt destacable. La militància i els simpatitzants de la CUP sovint han estat, i encara són, un element clau en la dinamització dels CDRs arreu el país, i hi gaudeixen d’una gran i merescuda autoritat política. A més de dinamitzar els comitès en les seves activitats locals i quotidianes, considerem que seria positiu fer una feina d’hegemonia política, de transmetre les tesis i la visió de la CUP als comitès i estimular el procés de centralització i de debat polític i organitzatiu que el moviment necessita. En definitiva, la militància de la CUP té l’autoritat per plantejar la consigna d’una assemblea nacional dels CDRs i de portar-hi les seves posicions.

La proposta dels companys i companyes de Poble Lliure d’una Assemblea de Representants del Poble Català ens sembla insuficient per a la tasca de centralització i de formació d’un baluard revolucionari. Poble Lliure planteja una trobada que reuniria tots els càrrecs republicans municipals i del parlament català, així com els diputats catalans independentistes al parlament espanyol i europeu. Això inevitablement donaria l’hegemonia a JxCAT/PDECAT i ERC, i l’assemblea reproduiria totes les limitacions d’aquests partits. A més, en un context de ferment revolucionari com el català, la correlació de forces canvia molt ràpidament. Es pot dir que la consciència ha canviat prou des del 21D (per exemple, amb un augment notable de la CUP a les enquestes). I no parlem dels equilibris polítics al parlament espanyol, als ajuntaments, o al parlament europeu, que es remunten respectivament a les eleccions generals, municipals i europees del 2016, 2015 i 2014. Necessitem una eina més flexible i més propera al carrer, més democràtica i revolucionària. Els CDRs, que estan en contacte amb les lluites, que són òrgans oberts a tothom, i que mobilitzen amplis sectors del republicanisme, ens semblen la llavor per construir una nova direcció centralitzada.

“El cor i el cervell de la classe obrera”

Un dels obstacles per la consolidació de la república és polític: la manca d’una direcció revolucionària a l’alçada. També però hi ha, comdèiem, un obstacle social: el fet que un sector molt important de la classe treballadora catalana no recolza el projecte sobiranista. És tracta d’una qüestió quantitativa, amb més d’un 50% de la població que vota per opcions unionistes o no republicanes (i es concentra sobre tot als barris obrers de les grans ciutats), i també qualitativa, car la classe treballadora és la classe més revolucionària de la societat, i per la seva centralitateconòmica en el sistema capitalista ha de jugar un paper central en qualsevol canvi social de calat. L’eix polític ha de girar a l’esquerra encara més i ser encapçalat per partits revolucionaris; l’eix social del moviment ha de girar cap a la classe obrera, amb un programa que entusiasmi i mobilitzi els i les treballadores, que eixampli el camp sobiranista decisivament. Els barris obrers que van votar per Ciutadans el 21D no són reaccionaris; de fet, són els mateixos barris que en 2015 van votar per Barcelona en Comú i per Podemos (que defensaven el dret a l’autodeterminació). Si la qüestió de la república es presenta en línies de classe, i no pas nacionals, és possible conquerir a aquests sectors.

El partit revolucionari, deia Vladímir Lenin, ha d’esdevenir el cor i el cervell de la classe obrera. Per fer això, cal seguir una línia política encertada. De manera molt correcta, des de la CUP s’ha assenyalat que per ampliar la base social de la república i que arreli als barris obrers, s’ha de lligar la lluita per l’autodeterminació amb els drets socials. Els decrets de la dignitat van donar forma programàtica a aquesta idea, i cal continuar fent-ne agitació. Quan es va donar la negativa a l’última proposta d’investidura es va subratllar encertadament la manca de polítiques socials. A més, la CUP ha fet una feina social de base molt bona, implicant-se en la lluita contra els desnonaments o en conflictes laborals com el de les càrnies, dirigit pel sindicat de l’esquerra independentista, COS. Eixe és el camí a seguir! Recordem el que deia el cronista menxevic Nikolài Sukhànov sobre com van guanyar els bolxevics l’hegemonia de la classe obrera russa el 1917:

Els bolxevics treballaven tossudament i amb energia inesgotable. Treballaven entre les masses, dins les fàbriques, tots els dies sense pausa. Desenes d’oradors, coneguts i desconeguts, parlaven a Sant Petersburg, a les fàbriques i a les casernes, absolutament cada dia. Per a les masses, havien passat a formar part de la seva gent, perquè sempre hi eren, prenent l’iniciativa en tots els afers de les fàbriques i les casernes, ja fossin minúcies o les qüestions més importants. Havien esdevingut l’única esperança. (N. Sukhànov, 1919)

Però la tasca de guanyar l’hegemonia sobre la classe treballadora requereix d’un muscle organitzatiu a l’alçada, que permeti a la CUP penetrar els barris obrers, ser visible a les fàbriques i llocs de treball, a totes leslluites arreu el territori. Gràcies a la seva actitud combativa i revolucionària, els últims anys i fins i tot els últims mesos la CUP ha sabut atreure a desenes de milers de persones, que simpatitzen amb el l’organització, la voten, assisteixen als mítings, segueixen el que diuen els seus representants, etc. Però no ha aconseguit integrar plenament aquest potencial, donar-li una consistència organitzativa.

Entrar a militar a la CUP roman un procés complicat i lent, que en gran mesura depèn dels procediments de cada assemblea. Això és comprensible si ens remuntem als orígens de la CUP com a llistes locals, i on molta de l’activitat política com a tal requeia sobre organitzacions com Endavant, Arran o Poble Lliure. Però potser aquesta estructura no és la més convinent si es tracta de fer política de país; si ens trobem davant de gegants esdeveniments que posen a la CUP al centre de l’atenció i la criden a donar un pas al front. S’hauria de facilitar que tot el magnífic capital de simpatitzants del que gaudeix la CUP entrés al partit, començant pels 7.500 voluntaris que van fer d’apoderats de la CUP el 21D. I no només això, considerem que s’hauria de fer una campanya d’afiliació, orientada sobre tot als barris obrers, amb taules i punts d’informació als instituts i fàbriques per donar a conèixer el partit i afiliar a la gent. Pensem en el que deia Lenin quan esclatà la revolució russa de 1905 i els bolxevics eren encara una força petita:

A Rússia hi ha una quantitat immensa de persones; el que cal és reclutar amb més audàcia i amplària el jovent, sense tenir-li por… El jovent decidirà el resultat de tota la lluita, tant el jovent estudiantil com –encara molt més– el jovent obrer. Hem de llençar per la borda tots els vells hàbits d’immobilitat, del respecte religiós pels títols, etc. Fundem centenars de cercles de seguidors… Ampliem el comitè amb el triple dels seus components, fent entrar-hi els joves; fundem cinc o sis subcomitès, incorporem per “cooptació” totes les persones energètiques i honrades… És indispensable organitzar, organitzar i sempre organitzar centenars de cercles… (Lenin, Carta a A. A. Bogdanov i S. I. Gusev, 1905)

Amb forces multiplicades, amb noves cares i energies, intervenint a les lluites, fent feina als barris i pobles i als CDRs, el ressò de la CUP es multiplicarà també.

L’internacionalisme: una qüestió estratègica i tàctica

L’internacionalisme és fonamental per al nostre moviment. No només és una qüestió de solidaritat. És també una prioritat estratègica. A mig termini, una hipotètica república catalana independent, sobre tot si fos socialista, no podria sobreviure aïllada. Seria ofegada i aixafada per l’estat espanyol i els seus aliats europeus. Per trencar amb el setge, caldria un fort moviment de solidaritat arreu l’estat, i, en última instància, la caiguda del règim del 78. Però, de manera més immediata, l’internacionalisme és també una qüestió tàctica.

Els i les representants de la CUP han dit molt bé que per eixamplar la base social del sobiranisme cal lligar l’alliberament nacional amb l’alliberament social, amb un programa progressista que aturi l’austeritat i ampliï els drets socials. S’ha dit encertadament que l’hegemonia del PDECAT (antiga CiU), amb el seu caire neoliberal, és un obstacle per atreure la classe treballadora a la república.

Això és molt correcte, però cal afegir un altre element a l’equació. Molts dels barris obrers que van votar Ciutadans el 21D ho van fer d’una banda perquè el projecte republicà està massa associat al detestat llegat de CiU; però també perquè tenen vincles familiars i lingüístics amb la resta de l’estat que no volen trencar. No és només doncs un problema de classe, també és un problema nacional. La manera de superar-lo és amb l’internacionalisme: lligant la batalla per la república catalana amb una lluita generalitzada per al canvi polític i social a la resta de l’estat.

Cal presentar la república catalana com l’espurna de la revolució ibèrica. Si es presenta la nostra lluita no pas com un afer estretament català, limitat a les fronteres del Principat, sinó com a un pas per a l’alliberament dels nostres germans i germanes de classe arreu la Península, amb els quals la república catalana cercaria relacions fraternals i properes, podrem guanyar-nos la confiança dels sectors de la classe obrera catalana que es senten espanyols.

Durant la campanya del 21D, la CUP va fer algunes referències en aquest sentit, però de manera prou ocasional i una mica abstracta. Cal posar l’internacionalisme al centre del discurs amb constància i claredat. I no només això. Seria molt positiu visibilitzar l’internacionalisme de la CUP fent una campanya de solidaritat arreu l’estat, amb mítings, assemblees i debats, explicant el nostre projecte i combatent la propaganda espanyolista a “la boca del llop”, estrenyent els vincles amb l’esquerra estatal i amb les diverses lluites que estan tenint lloc fora de Catalunya. El nostre partit té quadres fantàstics amb molta reputació que podrien dur a terme una agitació amb un gran ressò arreu l’estat. A més, les últimes setmanes ha quedat clar que l’allau repressiu que va començar a Catalunya està afectant també a l’esquerra i els moviments socials i sindicals a tot l’estat. Entre les capes més avançades del jovent i la classe obrera espanyola hi ha un creixent sentiment de simpatia envers Catalunya, que però es desenvolupa de forma empírica, degut d’una banda a la criminal passivitat i l’equidistància d’Unidos Podemos, però també de l’esquerra independentista catalana que no tracta de dialogar suficientment amb aquests sectors. Una gira estatal de la CUP enviaria a aquests companys i companyes un missatge clar i els ajudaria a clarificar els seus dubtes.

Però una gira internacionalista també enviaria, com dèiem, un missatge als barris catalans que el 21D van votar per Ciutadans. Els mostraria que l’esquerra independentista rebutja el nacionalisme estret, que cerca activament relacions fraternals amb la resta de pobles de l’estat, i que emmarca la seva lluita en l’esforç general per enderrocar el règim del 78. Si això es combinés amb una campanya de reclutament i agitació als barris obrers i la creació d’un pol republicà centralitzat i basat en els CDRs, la CUP donaria passos decisius cap a guanyar la direcció del movimient. Davant la feblesa del PDECAT i ERC, i amb la inestabilitat i les crisis que sacsegen el règim, un baluard revolucionari encapçalat per la CUP podria adquirir ràpidament una gran prominència, i portar el moviment a la victòria.

  • Per una assemblea nacional dels CDRs! Per un comitè nacional de defensa de la república!
  • Lliguem l’alliberament nacional amb l’alliberament social!
  • Bolquem la CUP als barris obrers, campanya de reclutament! Enfortim el nostre partit, que esdevingui el cor i el cervell de la classe obrera!
  • Gira internacionalista arreu l’estat, per la república socialista catalana, espurna de la revolució ibèrica!

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Anàlisi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.