Per assolir la república, cal fer la revolució!

A un any de l’1 d’octubre, és hora de fer-ne balanç. Després d’aquells combats històrics, dels esforços heroics del poble català en lluita pels seus drets i llibertats, on ens trobem avui?  La situació no és gaire falaguera, ans al contrari, dins del camp republicà predomina la desmoralització i la confusió. La repressió de l’Estat no ha minvat gens malgrat la caiguda de Rajoy. Els consellers de l’antic govern (excepte Santi Vila) romanen a l’exili o a la presó a espera de judici. L’apropament dels empresonats a Catalunya pel govern de Pedro Sánchez no és més que una engruna. La repressió de l’Estat espanyol ha caigut sobre desenes d’activistes que s’enfronten a multes i penes de presó. El que és encara pitjor és que els partits unionistes, sobretot Ciutadans, han continuat la seva campanya d’odi per dividir la població catalana en línies nacionals, atiant la violència i generant un brou de cultiu per als grupuscles feixistes.

Alhora però, les dificultats de l’independentisme no es deuen exclusivament a la repressió. També hem de passar comptes amb els dirigents del moviment. La veritat és que el PDECAT i ERC han capitulat sistemàticament davant dels xantatges de l’Estat. El govern de Quim Torra és un govern autonòmic, que de fet té menys competències i llibertats de les que gaudia la Generalitat fa un any. Repetidament, el PDECAT i ERC han fet servir la repressió per justificar les seves claudicacions. Però ens hem de demanar- la seva actitud covarda ha ajudat en res els presos i exiliats? No, de fet ha estat totalment contraproduent. Només ha encoratjat l’Estat, car la feblesa envalenteix l’enemic. Avui, la retòrica republicana de Torra i els seus consellers és la demagògia feixuga, mentidera i patètica d’un govern derrotat, atemorit i agenollat vers l’Estat, sense cap perspectiva o ànim de lluita, que tracta d’arrapar-se a la poltrona.

El panorama avui sembla fosc. Hem de ser honestos: en aquestes condicions és impossible materialitzar la república immediatament. Tot i així, els esdeveniments de l’últim any no hauran passat debades si la militància republicana en treu les lliçons. Quina conclusió treure de tot el que ha passat? Que a l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària. Ens enfronta no només amb un Estat autoritari i irremeiablement hostil a la llibertat dels pobles, sinó també amb el sistema capitalista i imperialista en què es sosté, com vam veure amb la campanya de terrorisme econòmic dels grans empresaris catalans i espanyols, i l’actitud cínica de la Unió Europea i la “comunitat internacional”.

Una tasca revolucionària necessita una direcció revolucionària. No pot ésser duta a terme per partits de caire reformista i petitburgès com el PDECAT o ERC. I una lluita revolucionària necessita també entusiasmar i mobilitzar a una majoria decisiva de la població, fonamentalment la classe social més revolucionària dela societat, la classe treballadora. És necessari doncs reconstruir la direcció republicana, movent el seu eix polític cap a l’esquerra i el seu eix social cap a la classe treballadora. Com fer-ho?

El camp republicà es troba enrarit, molta gent està decebuda. Per trencar amb aquesta disgregació cal bastir un pol d’atracció que doni confiança al nostre moviment i l’entusiasmi amb una visió, un programa i un full de ruta clar. Al nostre parer, aquesta tasca correspon als CDR, per la seva amplària, combativitat i merescuda autoritat política. És cert que actualment els CDR han perdut part de la seva força i energia, víctimes de l’ambient general de reflux. En molts indrets han caigut en una rutina i un localisme desmoralitzant que els ha buidat. Aquestes dificultats no es poden superar senzillament amb voluntat, amb les accions radicals de petites minories: cal trobar una solució política. Cal reviscolar els comitès, centralitzant-los i armant-los políticament. Necessitem trobar-nos, reflectir, debatre, clarificar.

Una conferència nacional dels CDR, amb delegats escollits a cada comitè, debatent i votant documents, i triant una direcció nacional amb un mandat democràtic que doni cara al moviment, ajudaria a superar la fragmentació i confusió que existeix. La condició per això però ha de ser la total independència i màxima desconfiança vers el bloc PDECAT-ERC. Els CDR s’han de perfilar no com un esperó per a la Generalitat, sinó com un contrapoder. Enfortits i centralitzats políticament i organitzativa, els CDR podrien tornar a créixer ràpidament al caliu dels esdeveniments. Molts republicans cerquen respostes i alternatives, les podrien trobar-hi. En aquest sentit, la CUP, el partit republicà més conseqüent, té un important paper a jugar. La seva militància (i l’Esquerra Independentista en general) ha estat molt activa als CDR i en molts indrets els ha bastit i dirigit, adquirint una gran autoritat. La CUP no hauria de dubtar a l’hora de portar-hi els seus plantejaments, les seves consignes i perspectives, fent no només una feina organitzativa sinó també política, guanyant-se alhora els millors activistes republicans, desplegant amb orgull les seves banderes.    

La tasca de reconfigurar i cohesionar el camp republicà al voltant d’una nova direcció, però, no és el repte més gran que hem d’enfrontar. És necessari trencar la divisió que s’està obrint en línies nacionals al si de la classe treballadora catalana, en gran mesura degut al verí de Ciutadans. Això només es pot fer amb una política de classe. Segons Adecco, el sou mitjà a Catalunya ha perdut 400€ d’ençà del 2016, és a dir, en plena recuperació. Alhora, el nombre de milionaris catalans va augmentar en 577 entre 2015 i 2016. L’explotació i la desigualtat actuals no tenen precedents. Si es mobilitza tota la frustració acumulada rere deu anys de crisi, l’Estat està acabat. De fet, s’ha d’entendre el significat de classe de la política d’Albert Rivera i Pablo Casado. La injustícia social arreu de l’Estat és tal que els obscens privilegis dels capitalistes només es poden mantenir dividint els explotats en línies racials, sectorials i, efectivament, nacionals.

 

És prioritari lligar l’autodeterminació nacional als drets socials, explicant que l’Estat que reprimeix l’independentisme és el mateix que retalla drets i serveis públics, que “Espanya” no pertany als que pengen “la rojigualda” als balcons, sinó als oligarques de l’IBEX-35. La CUP ho va explicar molt bé amb els seus decrets de la dignitat. El problema però és que la CUP roman un partit minoritari. A més, la CUP malauradament es va comprometre prou amb l’aprovació dels antics pressupostos d’austeritat i encara en paga el preu. La veritat és que la majoria de treballadors amb identitat nacional espanyola associen l’independentisme amb Quim Torra i companyia, és a dir, amb un nacionalisme identitari que en l’àmbit social no es diferencia massa de Ciutadans. Això fa encara més necessari construir un nou baluard republicà al voltant dels CDR que trenqui de soca-rel amb el bloc PDECAT-ERC i s’armi amb un programa nítidament social i de classe, un programa socialista.

Però la divisió nacional dels treballadors catalans no només es podrà superar amb polítiques de classe. Igual d’important és l’internacionalisme. És prioritari bastir ponts amb la lluita de classes i l’esquerra combativa arreu de l’Estat. Això ens aproparia als nostres aliats naturals, la classe obrera i el jovent de la resta de la Península, ajudant-nos a superar la desconfiança que sembra la dreta espanyola vers Catalunya, i a soscavar el règim des de dins.

El més important és que una política internacionalista activa per part de la CUP i els CDR enviaria un missatge als treballadors a Catalunyaque se senten espanyols, fent-los veure, no en paraules sinó en fets, que el republicanisme català rebutja el nacionalisme excloent i cerca relacions fraternals i estretes amb els nostres germans i germanes de classe fora de Catalunya. La gira estatal del diputat de la CUP Vidal Aragonés o la delegació dels CDR a Madrid el 14 d’abril són passos en la bona direcció, però encara insuficients. S’ha d’emplaçar activament a l’esquerra combativa espanyola a establir un front comú contra el règim del 78. Es podria començar llançant la consigna des de la CUP i els CDR d’una manifestació a Madrid contra la repressió i l’onada neo-franquista.

L’ambient de calma superficial que hi ha arreu de l’Estat és un miratge, produït per la previsible passivitat del PSOE, i el seguidisme i inacció de Unidos Podemos. Però sota la superfície, s’acumulen les contradiccions, la indignació vers la precarietat, l’explotació i la desigualtat i el fàstic vers el caràcter reaccionari de l’Estat. La Vaga Feminista del 8 de març, les marxes dels pensionistes, el moviment  d’Altsasu, les vagues a Amazon o Ryanair en són guspires. Hem de preparar-nos per futurs esclats i oferir-los una mà amiga des de Catalunya.

Cap confiança al bloc PDECAT-ERC!

Enfortim la CUP amb independència de classe!

Bastim els CDR, armem-los políticament!

Cap a una conferència nacional dels CDR!

Trenquem la divisió nacional amb socialisme i internacionalisme!

Bastim ponts amb les lluites arreu de l’Estat!

Per assolir la república, cal fer la revolució!

Aquesta entrada ha esta publicada en Anàlisi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.