Brasil: ¿Com ha pogut guanyar les eleccions un demagog d’ultradreta?

Bolsonaro va guanyar la segona ronda de les eleccions presidencials amb un 55% dels vots i va derrotar a Haddad, el candidat del Partit dels Treballadors (PT), qui en va rebre el 45%. Qualsevol esperança d’un miracle d’última hora va quedar frustrada. Aquest resultat és un revés per a la classe obrera i els pobres. Necessitem entendre què significa això, què va portar a aquesta situació i quina estratègia ha de seguir el moviment obrer respecte d’aquest govern reaccionari.                        

La segona ronda de campanya presidencial va estar extremadament polaritzada. Va haver-hi una mobilització des de baix per part de l’esquerra en un intent de parar a Bolsonaro, i desenes de milers van participar en grans concentracions i mítings a favor de Haddad a Sâo Paulo, San Salvador de Bahía, etc. Com a prova del que ve sota un govern de Bolsonaro, la policia, seguint ordres del tribunal electoral, va desplegar una àmplia activitat per impedir actes públics “contra el feixisme” en universitats i edificis sindicals, i va retirar pancartes antifeixistes d’escoles i campus, i fins i tot segrestant revistes sindicals. Tot això es va fer en nom de la “neteja del joc electoral” en la mesura que aquestes accions eren considerades “propaganda electoral” se situava fora dels límits legals. Embravits per la retòrica de Bolsonaro, hi ha hagut atacs físics contra activistes d’esquerres a mans de petites bandes feixistes, incloent-hi l’assassinat de Moa do Katendê, un mestre de capoeira.

Aquests atacs han de ser respostos amb una acció audaç per part del moviment obrer, incloent-hi l’organització de comitès d’autodefensa per als actes sindicals i estudiantils i rebutjar qualsevol forma de censura o retallada a la llibertat d’expressió.

Brasil sota Bolsonaro: un règim feixista?

Tot i així, els que avui pel “feixisme” que ha guanyat a Brasil estan equivocats. El feixisme és un règim polític basat en la mobilització de masses petitburgeses enfurismades en bandes armades, amb l’objectiu d’esclafar les organitzacions de la classe treballadora. Històricament, el feixisme va arribar al poder després que la classe obrera hagués estat derrotada en diverses ocasions revolucionàries a causa de la falta d’una direcció correcta. Sobre la base d’aquestes derrotes i oportunitats perdudes, es desenvolupà la desmoralització que permeté a les bandes feixistes esclafar les organitzacions obreres.

Aquesta no és la situació actual a Brasil. Bolsonaro no es recolza en bandes feixistes armades. De fet, hi ha grups feixistes a Brasil, i se sentiran embravits amb la seva victòria. Són perillosos i han de ser combatuts. Però la classe obrera brasilera no ha estat derrotada; de fet, encara no ha començat a moure’s de manera significativa.

Convé recordar que ja han passat dos anys des de l’elecció de Trump als Estats Units. En aquell moment, molts comentaristes liberals i alguns de l’esquerra també van parlar de la victòria del feixisme als Estats Units. Trump és, certament, un polític reaccionari i les seves polítiques representen un atac contra treballadors, dones, homosexuals, migrants, etc. Però seria un error descriure la situació als Estats Units com una dictadura feixista. En realitat, els intents dels grups de supremacistes blancs dels Estats Units de prendre els carrers arran de l’elecció de Trump es van trobar amb mobilitzacions massives que els van superar en gran mesura. Hi ha hagut una sèrie de vagues de mestres molt combatives (i victorioses) en diversos estats. Hi ha una major polarització en la societat cap a la dreta, però també cap a l’esquerra.

El que probablement veurem a Brasil és la continuació d’un procés (que ja havia començat abans de les eleccions) d’aparició de trets bonapartistes en l’Estat. Això fou evident quan s’utilitzà el Poder Judicial com a àrbitre polític en l’escàndol de la trama de corrupció anomenada “Lava Jato” (Neteja d’Autos), l’empresonament de Lula i la prohibició de poder presentar-se a les eleccions, etc. Alhora, la base d’un règim amb característiques bonapartistes és molt dèbil, en condicions de severa crisi econòmica i descrèdit generalitzat de tots els partits i institucions tradicionals de la classe dominant. 

Com ha pogut passar això?

Els comentaristes liberals i alguns de l’esquerra miren perplexos el resultat d’aquesta elecció. No poden entendre-ho. Com és possible? Un demagog d’extrema dreta ha estat escollit per mitjans democràtics. Com podrien milions de persones votar algú que comparteix punts de vista tan odiosos de manera tan descarada?

Ells recorren a tot tipus d’explicacions que no expliquen res: va ser culpa de les xarxes que existeixen al voltant de les esglésies evangèliques o de la campanya de notícies falses (les anomenades Fake news) a WhatsApp, diuen. Això és el mateix que quan la classe dominant intenta “explicar” les vagues i les revolucions com la feina d’“agitadors comunistes”. Ja a la dècada de 1990, a Brasil hi hagué una gran campanya de propaganda contra Lula: “Ell és només un obrer metal·lúrgic sense experiència ni qualificació”, “No té un títol universitari”. Això, de totes maneres, no li va impedir guanyar l’elecció, amb el 61% dels vots.

A Gran Bretanya, hem vist una campanya sense precedents de demonització contra Jeremy Corbyn, en la qual tot l’Establishment ha llançat les acusacions més extravagants i indignants contra ell (que si és antisemita, un amic de Hamàs, un amant del terrorisme, un titella de Putin, etc.).

Res d’això ha tingut gaire impacte. Ans el contrari, el seu suport ha augmentat sobre la base dels seus programes de renacionalitzacions, educació gratuïta, habitatge, etc.

De fet, la victòria de Bolsonaro és producte de la prolongada crisi del Partit dels Treballadors (PT). Quan Lula fou escollit per primera vegada el 2002, ho feu en forma d’aliança amb el partits burgesos. Va nomenar a Meirelles, un banquer resident als Estats Units, com a president del Banc Central; va respectar els acords amb l’FMI i va seguir una polític d’austeritat fiscal. També va portar a terme una contrareforma inicial del sistema de pensions. Aquest no és el lloc per fer un balanç complet del seu govern, però és suficient dir que no va representar cap desafiament fonamental al poder de l’imperialisme ni de la classe dominant brasilera. Tot i així, va poder beneficiar-se de la relativa estabilitat que resultava d’un període de creixement econòmic a nivell global.

Quan Dilma Rousseff fou escollida el 2010, la situació ja havia començat a canviar. Les seves polítiques van ser similars a les aplicades per Lula, però amb un pas més a la dreta. El seu company de fórmula era el polític burgès Michel Temer. Ella va situar una representant dels terratinents i ramaders com a ministra d’Agricultura, i un funcionari de l’FMI com al seu ministre d’Hisenda. La principal diferència fou que ella es va enfrontar a una crisi econòmica en lloc d’una situació, com la de Lula, de creixement econòmic. Arran de la desacceleració de l’economia xinesa, l’economia brasilera va entrar en una greu recessió els anys 2014-16, de què encara no s’han recuperat. 

Ja a 2013 va haver-hi protestes massives dels joves contra l’augment de les tarifes de transport, que foren rebudes amb una repressió brutal per part dels governs regionals, que van comptar amb el suport total del govern nacional de Dilma. Els “dies de juny” de 2013 van reflectir una àmplia oposició a tot l’Establishment per part d’una creixent capa de joves, però també de treballadors. El PT, que havia estat al poder durant una dècada, fou vist com a part d’aquest Establishment. En comptes de canviar les seves polítiques, Dilma va anunciar un paquet de privatitzacions i mesures d’austeritat. Les protestes de 2013 foren seguides de protestes massives el 2014 contra la Copa Mundial de Futbol, que més tard es van ser objecte d’una brutal repressió. Per tal de combatre aquestes protestes, el govern de Dilma va introduir una sèrie de lleis (sobre organitzacions criminals, antiterrorisme…) que va restringir severament el dret a protestar i a manifestar-se.

Les eleccions de 2014 i la destitució de Dilma

L’elecció de 2014 va ser un punt d’inflexió en aquest procés. Dilma va aconseguir guanyar en la segona ronda mobilitzant el vot de la classe treballadora del PT, sobre la base de lluitar contra les polítiques de dreta del candidat burgès Aécio Neves. Malgrat això, va trair als seus propis votants quan va aplicar les polítiques que Neves havia defensat: austeritat, retallades, privatitzacions i atacs als drets dels treballadors.

Els seus índex d’aprovació, que havent superat el 60% el 2012-13, van disminuir a tan sols un 8% el 2015: el més baix de qualsevol president en servei des de la restauració de la democràcia. Va ser en aquell moment, en sentir la seva debilitat, quan els polítics burgesos que governaven amb ella van començar a moure’s per fer-la fora del poder a través d’un procés de destitució parlamentària (Impeachment).

Llavors, quan van veure el perill que Lula pogués esdevenir candidat i guanyés les eleccions (donat que molta gent el recordava com a president quan hi havia creixement econòmic, combinant amb el seu vincle històric al PT i les seves tradicions revolucionàries), el Poder Judicial va intervenir amb un cas de corrupció contra ell. Va ser declarat culpable, malgrat que no es presentà cap prova real per al delicte per al qual se’l jutjava. Tot seguit van estirar, encara més, els límits de la seva pròpia legalitat en impedir-li presentar-se a les eleccions com a candidat presidencial. Tot i així, fins i tot en aquell moment, mentre Lula encapçalava les enquestes, més gent deia que no votaria a ningú, ni tan sols a ell, i que mostrava un rebuig generalitzat a tot el sistema polític.

Es pot dir, per tant, que els records dels governs del PT al poder, que es recolzava en els vots de la classe treballadora per romandre al càrrec i portar a terme polítiques capitalistes en aliança amb els partits burgesos, van destruir la reputació del partit i van tallar molts dels seus vincles amb la classe obrera organitzada, aplanant el camí per a la victòria de Bolsonaro el diumenge. Fins i tot quan els polítics burgesos estaven ocupats per fer-los fora del poder, els dirigents del PT i els sindicats no van organitzar cap defensa seriosa. Va haver-hi mítings i manifestacions, moltes amenaces, però cap campanya seriosa de mobilització sostinguda i creixent.

La situació va empitjorar quan l’impopular govern de Temer va intensificar els atacs contra la classe treballadora. Va haver-hi grans concentracions sota la consigna de “Temer fora” i, finalment, una vaga general a l’abril de 2017. Els treballadors i joves brasilers van mostrar la seva disposició a la lluita, però els seus líders no van dirigir ni fomentar aquesta lluita, de manera que es va dissipar tot el potencial de contraatac.

Per suposat, Bolsonaro va fer servir hàbilment les xarxes socials i les xarxes de les esglésies evangèliques per estendre el seu missatge, una combinació de mentides, mitges veritats, odi histèric al “PT-comunisme” i una crida a “fer que Brasil torni a ser gran”. Malgrat tot, aquests mètodes només van tenir un impacte a causa de les polítiques desastroses i records del PT quan era al govern.

Òbviament, també va haver-hi altres factors: com la crisi econòmica a Veneçuela, (en última instància, va ser el resultat d’un intent de regular el capitalisme en lloc d’abolir-lo), que es va fer servir de manera efectiva contra el PT (els líders del qual mai van recolzar realment la revolució bolivariana).

“Defensa de la democràcia”?

La política i l’estratègia de Haddad a la segona ronda fou suïcida, com ho explicà Serge Goulart. Mentre Bolsonaro va fer gestos, com prometre un bo de Nadal per als receptors de la prestació social de la “Borsa Família”, per apel·lar als votants més pobres que havien recolzat al PT a la primera ronda; Haddad va girar a la dreta, en un intent inútil de capturar l’anomenat vot de centre. A la primera ronda, es presentà a si mateix com el candidat de Lula i la imatge d’aquest destacava en tot el material de propaganda electoral. A la segona ronda, Lula va ser eliminat de les imatges i el color vermell del partit va ser substituït pels colors de la bandera nacional.

Davant d’un “anti-Establishment”, com es presentava Bolsonaro, Haddad va pensar que podia derrotar-lo essent el candidat…de l’Establishment! Es presentà com el candidat de la democràcia, apel·lant a la unitat de tots els demòcrates (incloent-hi els mateixos partits burgesos que havien apunyalat a Dilma per l’esquena). L’única manera en què podria haver recuperat tot el terreny perdut, hauria estat emprendre una campanya seriosa denunciant el programa econòmic de Bolsonaro (privatitzacions, atacs a pensions, etc.) i oferint com a alternativa la lluita per defensar els drets i les condicions de la classe treballadora en una clara línia anticapitalista. En canvi, van haver-hi crides abstractes a defensar la democràcia, el diàleg i la comprensió, i per “enfortir la Constitució”.

Ja hi havia hagut un nivell molt alt d’abstenció a la primera ronda: 20,3% en un país on el vot és obligatori, el més alt des del 1998. A la segona ronda, encara va ser major: 21,3% (31 milions), a més d’un addicional 9,5% (11 milions) que va votar en blanc o nul, cosa que demostra que una capa significativa de l’electorat va rebutjar Bolsonaro, però tampoc li atreia votar a Haddad.

Les polítiques econòmiques de Bolsonaro

Els comentaristes principals aplaudeixen la victòria de Bolsonaro i l’alimenten a portar a terme el seu programa electoral de privatitzacions a l’engròs i una contrareforma exhaustiva del sistema de pensions.

“Els mercats han incrementat llurs esperances que Bolsonaro compleixi les seves promeses de reforma econòmica, en particular una revisió del costós sistema de pensions de Brasil i les privatitzacions de les seves empreses estatals”, ha dit avui el Financial Times. Llavors cita una nota de Goldman Sachs:

“En última instància, l’administració s’enfronta al desafiament de, mitjançant una combinació de polítiques disciplinades i reformes estructurals, accelerar l’ajust fiscal i impulsar l’esperit animal i empresarial per, finalment, alliberar el significatiu potencial atrapat de l’economia”.

La classe dominant jutja qualsevol govern d’acord a una regla ben senzilla: com de bé porta a terme els seus interessos de classe.

Arribarà un moment clau en què Bolsonaro intenti posar en pràctica el seu programa, liderat per l’economista ultraliberal “Chicago boy” Paulo Guedes, i s’enfronti a la resistència organitzada de la classe treballadora, que no ha estat derrotada. De la mateixa manera que el govern de Macri a Argentina, Bolsonaro s’enfrontarà a una onada d’acció sindical, mobilitzacions massives i vagues generals contra les seves polítiques econòmiques. A més, la seva posició no és tan fort com sembla, ja que ha d’aprovar la legislació a través d’un parlament extremadament fragmentat, on hi ha 30 partits diferents, amb qui haurà d’arribar a acords.

La tasca ara no és cedir a la desesperació, sinó preparar-se per les batalles venidores. El que es necessita en primera instància és una comprensió clara de com hem arribat a aquest punt, perquè pugui començar un procés de reconstrucció d’un moviment de lluita i de classe.

També hi ha lliçons més generals per aprendre de l’experiència brasilera. Els governs d’esquerra que porten a terme polítiques de dreta només prepararan el terreny per la victòria de la reacció. No es pot lluitar contra l’extrema dreta apel·lant a la defensa del mateix règim capitalista que la va originar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Anàlisi. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.