Eleccions del 26 de maig: Victòria agredolça de les esquerres i capgirament dels “Ajuntaments del canvi”

Les eleccions del 26 de maig, municipals, autonòmiques i europees, han tornat a confirmar la victòria de les esquerres a les eleccions generals del 28 d’abril passat. A les eleccions municipals, les més rellevants, les esquerres estatals i nacionalistes varen aconseguir el 48,7 %, mentre que la dreta estatal i nacionalista va assolir el 42 %. A les eleccions europees, amb un nivell similar de participació, la victòria del bloc d’esquerres va ser encara més marcada: 51,13 % contra el 41,33 %. A més d’això, hi ha els vots de Junts per Catalunya (el partit de Puigdemont), més d’1 milió (el 4,58 %), que seria incorrecta ubicar-los mecànicament dins de les dretes, ja que fonamentalment tenen un caràcter de reivindicació democràtica i republicana, i de rebuig al règim del 78.

Globalment, les esquerres han guanyat a Andalusia, Canàries, Castella-La Manxa, Catalunya, País Valencià, Extremadura, Galícia, Balears, La Rioja, Euskadi i Astúries. Tant a Catalunya com a Euskadi varen ser decisius per això, els resultats d’ERC i Bildu, respectivament. A Navarra, els vots de l’esquerra de Geroa Bai (proper al PNB), varen vèncer el bloc de les dretes, Navarra Suma. Les dretes, en canvi, només varen guanyar a Madrid, Castella i Lleó, Múrcia i Aragó. A aquesta última, agònicament.

A allò que es refereix a les eleccions autonòmiques a la meitat del mapa territorial de l’Estat: el PSOE ha conservat Balears, Castella-La Manxa, Extremadura i Astúries, millorant els seus resultats de 2015. A més, li ha arrabassat La Rioja al PP, i Canàries als regionalistes de dretes de Coalición Canaria. La seva única derrota ha estat a Aragó, on les dretes li ha pres la plaça. Com a Andalusia amb Susana Díaz, els dirigents més dretans del PSOE i que amb més èmfasi varen atacar Pedro Sánchez, com Lambán a Aragó, han estat castigats a les urnes. Si Page, a Castella-La Manxa, s’ha salvat, ha estat només pel salvavides de Podem, que en entrar al seu govern de coalició li va rentar totalment la cara.

El PP conserva Madrid, la seva plaça més important, Castella i Lleó i Múrcia. Cantabria es manté dins de la coalició entre el partit de Revilla i el PSOE.

Tant a les eleccions municipals com a les autonòmiques varen tenir una participació similar a les del 2015, el 65,2 contra el 64,9 %. Això contrasta amb el 76 % de la participació del passat 28 d’abril i s’hauria d’atribuir a dues raons: primer, per la proximitat entre les dues dates electorals i el lògic esgotament de la població davant dues campanyes successives (3 en el cas d’Andalusia), i en segon lloc per la desaparició del “factor Vox” com a element mobilitzador de la base social de les esquerres, després de comprovar-se el 28 d’abril les limitacions que té la ultradreta a Espanya per a assolir una audiència creixent.

Abans d’entrar a l’anàlisi de les eleccions municipals, del resultat dels dels “Ajuntaments del Canvi” i del paper i les perspectives d’Unides Podem, val la pena fer una breu pausa sobre el resultat de les eleccions europees. Com que el nivell de participació en aquestes eleccions va ser similar a les altres dues, un 64,3 % i com que no estaven mediatitzades per factors locals ni regionals, expressa d’una manera més pura “pura” les tendències polítiques generals de la societat i del moment actual.

Aquí, el PSOE va ser el més votat amb un 32,8 %, i 7,3 milions de vots, 100.000 menys que a les eleccions generals del 28 d’abril (28A). El PP va aconseguir el 20,1 % i 4,5 milions, 150.000 vots més que el 28A. Ciutadans va aconseguir el 12,2 % i 2,7 milions (perd quasi 2 milions de vots respecte el 28A!). Unides Podem aconsegueix el 10,1 %, 2,25 milions i 850.000 vots menys que el 28A. Vox just aconsegueix el 6,2 %, 1,4 milions de vots: 1,3 milions menys que el 28A! Els nacionalistes d’esquerres (ERC, Bildu, BNG) aconsegueixen un 5,61 %, 1,25 milions de vots, 65.000 menys que el 28A. El resultat de JuntsxCat de Puigdemont s’ha de destacar, ja que va aconseguir la victòria a Catalunya. Aconsegueix el 4,58 % i més d’1 milió de vots. Així, els partits independentistes aconsegueixen el 50 % dels vots a Catalunya i 10 punts de suport més que el 28A.

Es confirma el gir a l’esquerra

Allò que veim és que el PSOE surt reforçat del 26M i el PP recupera posicions a costa de Ciutadans i Vos, que es desinflen. També mantenen el seu declivi Unides Podem, que continua el seu camí descendent. Encara així, els partits tradicionals, PSOE i PP, superen per poc el 50 % dels vots. Els partits nacionalistes, fonamentalment a Catalunya i Euskadi, mantenen el seu vigor esperonats per la deriva repressiva i antidemocràtica del règim del 78 contra les aspiracions democraticonacionals a ambdós territoris.

En rigor, es confirmen els trets fonamentals que vàrem veure a les eleccions generals del 28 d’abril i el gir general a l’esquerra de la societat espanyola, tot i els vapors verinosos del nacionalisme espanyols, el qual continuen sent el sant i senya de les dretes espanyoles i han tengut èxit en mantenir mobilitzada la seva base social, incidint també en un sector endarrerit –encara no decisiu— de la classe obrera.

A part d’aquesta apreciació general, és necessari fer una avaluació del vot d’Unides Podem en aquestes eleccions. El declivi d’Unides Podem té una explicació política clara. La política suïcida d’Iglesias-Garzón, ja iniciada un any enrere, d’implorar al PSOE durant tota la campanya un lloc en el seu govern, com ja va fer-ho a l’anterior de les eleccions generals, no ha fet sinó reforçar encara més el PSOE i transmetre una imatge d’UP com a una simple organització subsidiària de Sánchez, esborrant qualsevol perspectiva de presentar-se com una alternativa al mateix, i d’oferir un canvi clar i entusiasta a les condicions de vida de les famílies obreres. Aquesta tàctica també liquida la imatge que la va fer forta fa 4 anys, la de ser una organització d’oposició radical al règim del 78, a les seves institucions i a la seva corrupció.

L’exemple més clar d’això ha estat la trompada d’Unides Podem a Castella-La Manxa, on Podem s’ha quedat sense representació al parlament regional. Haver entrat a la legislatura anterior a un govern de coalició amb el PSOE de Page, un dels més dretans de l’Estat, va fer-la aparèixer davant els ulls de la majoria que el PSOE és confiable i depositària de polítiques progressistes, i que per tant per a conjurar una victòria de les dretes el millor era depositar la major quantitat de vots possibles en el partit que apareixia com el guanyador més segur a les eleccions, el PSOE. Això, que ho podria haver vist fins i tot un nin de 5 anys, tot i això, va ser considerat pels dirigents d’Unides Podem com el pinacle d’una política “realista” i intel·ligent. Cosa pitjor, un dia després de les eleccions, Pablo Iglesias continua insistint en aquesta mateixa política. Per aquest camí, Unides Podem s’encamina cap al desastre.

Las eleccions municipals

A les eleccions municipals, el PSOE va aconseguir el 29,3 % dels vots (1 milió més que el 2015), el PP el 22,2 % (1 milió menys), Unides Podem i les diferents llistes d’esquerres afins a prop de l’11 %, contra el 16 % de 2015. Ciutadans va aconseguir el 8,25 %, a prop de 470.000 vots més que el 2015, quan encara era un partit en formació.

Encara que les esquerres hagin guanyat les eleccions municipals en general, tot i això han retrocedir un poc a les capitals de província i grans ciutats. Així, mentre que el 2015 les dretes només varen aconseguir 2 de les 10 majors ciutats del país (Màlaga i Múrcia), ara n’han aconseguit 4 (Madrid, Saragossa, Màlaga i Múrcia), més altres poblacions importants que estaven en mans de les esquerres (Alacant i Córdoba). Globalment, les dretes han passat de controlar 19 capitals de província a fer-ho a 24. Les esquerres, que varen guanyar 7 de les 10 ciutats més importants el 2015, ara ho ha fet a 4 (València, Sevilla, Palma i Las Palmas). Barcelona també ha quedat globalment en mans de les esquerres, però amb l’esquerra independentista (ERC) com a partit més votat. Globalment, les esquerres estatals han passat de controlar 24 capitals de província el 2015 a fer-ho només a 16. Els nacionalistes d’esquerres i de retes han passat de controlar-ne 7 a 10, incloses les tres capitals de província basques i les 4 catalanes, ja que és força probable que Barcelona quedi en mans d’ERC, ja que és improbable que les dretes espanyolistes (PP i Ciutadans) atorgui els seus vots a una coalició de Colau i el PSC.

La raó d’aquest avanç de les dretes a grans ciutats es deu a diverses raons. La primera és que, encara que hi hagi hagut una baixada general del vot respecte el 28A, les dretes han aconseguit mobilitzar una part substancial de la seva base social amb la seva habitual campanya d’histèria respecte a Catalunya, augment dels impostos, etc. La caiguda del vot als barris obrers ha estat molt major que als barris burgesos i de la classe mitjana. Una altra raó ha estat la caiguda del vot conjunt de Podem-EU, a causa en molts casos de la divisió de les llistes, fonamentalment per interessos d’aparell sense contingut polític algun, cosa que ha minvat el nombre de vots i regidors respecte el 2015. Com ara veurem, això també ha pesat més als anomenats “Ajuntaments del Canvi” com Madrid, Saragossa i altres ciutats, reforçat per les polítiques timorates d’acceptació de retallades, que no han conduït els barris obrers a cap canvi substancial i que han frustrat les enormes il·lusions i expectatives que havien estat dipositades en ells fa 4 anys.

No obstant això darrer, els grans cinturons industrials i obrers al voltant de les grans ciutats: a Madrid, Barcelona, València, Astúries, Andalusia… han quedat en mans de les esquerres i, sobretot, a les del PSOE.

Balanç dels “Ajuntaments del Canvi”

Les eleccions del diumenge 26 de maig han suposat un cop dur per la majoria dels anomenats “Ajuntaments del Canvi”, en mans de coalicions al voltant o vinculades a Podem, EU i formacions afins, com a Madrid, Barcelona, Saragossa, A Coruña, Ferrol i Santiago. Altres ajuntaments que tenien majoria d’esquerres com Alacant, Córdoba o Oviedo, amb coalicions inestables d’EU, PSOE i candidatures afins a Podem, varen passar a mans de les dretes. En canvi, a d’altres, com València, Cadis o Zamora, les esquerres han mantingut, inclús reforçat, la seva majoria, com a les dues darreres.

A més de les raons que hem exposat a l’apartat anterior, allò que ha revelat l’experiència a la majoria d’aquests ajuntaments han estat els efectes negatius de circumscriure les seves polítiques “progressistes” a administrar les restes del sistema, sense resoldre els problemes de fons dels barris obrers: habitatge, infraestructures, etc. A això se li ha de sumar la seva política institucionalista, l’allunyament dels batles i equips de govern de la gent comú, i l’abandonament i menyspreu cap a la participació popular, sobre la qual varen establir la seua victòria fa 4 anys.

Davant el bloqueig imposat per l’anterior govern del PP a l’increment de la despesa social, no es va apel·lar en cap cas a la mobilització popular per a exposar el xantatge polític i econòmic de les dretes. No es varen establir els mecanismes autèntics de participació popular als barris que fiscalitzassin la seva tasca dels ajuntaments, per a reforçar el vincle d’aquests amb la seva base veïnal. No es va establir un front comú de lluita estatal entre aquests ajuntaments, amb actes i mobilitzacions simultànies per reivindicacions socials, per a lliurar una batalla política amb l’anterior govern central de Rajoy ni l’actual de Sánchez. Per fer-ho pitjor, com a Madrid, Barcelona i altres ciutats, es va purgar a l’ala esquerra dels equips de govern i es va fer ostentació d’actituds buròcrates, per tal de “governar per a tothom”. Carmena, a Madrid, va cedir a la pressió del BBVA per a avalar la pilotada urbanística de l’Operació Chamartín i va tenir una posició vergonyosa quan va avalar l’intent de cop d’Estat de Juan Guaidó a Veneçuela.

Hi va haver canvis progressistes, sí, però limitats i insuficients per a reforçar i ampliar la base social de suport per aquests ajuntaments.

Així, a Galícia, davant l’avanç general del PSOE, tots aquests ajuntaments varen caure del costat d’aquest partit. A Barcelona, sobre tot això anterior, s’hi va sumar la postura covarda d’Ada Colau sobre la qüestió nacional catalana, quan en determinats moments, va tractar de competir per la base antiindependentista del PSOE i Ciutadans als barris obrers, amb discursos i posicions reaccionàries que li varen retirar el suport d’un sector de les esquerres republicanes catalanes, la qual cosa ha beneficiat ERC.

Crida l’atenció que a les ciutats que pareixien tenir els batles més a l’esquerra, com “Kichi” a Cadis, del sector anticapitalista de Podem, i Francisco Guarido de Zamora (d’EU, encara que ubicat a l’ala dreta d’aquesta organització) han sortit reforçats amb majoria absoluta del segon, o a punt d’aconseguir-la en el cas del primer. En el cas de Cadis, amb enormes problemes socials, una actitud més decidida i valenta en les seves polítiques, i amb la major proximitat personal a la població dels barris per part de “Kichi”, la qual va contrastar amb la torre de marfil a la qual es va tancar Carmena a Madrid, Colau a Barcelona i Santisteve a Saragossa, va ampliar la seva base social de suport.

La batalla de Madrid

Objectivament, era difícil mantenir la batlia de Madrid en mans de Carmena i prendre-li la Comunitat a les dretes, si partim del resultat de les eleccions generals del 28 d’abril. Tant a la ciutat de Madrid com a la regió, les dretes (PP, Ciutadans i Vox) varen aconseguir aleshores el 53 % dels vots contra el 43 % del PSOE i Unides Podem. Rebaixar 10 punts en un mes, i amb una participació previsiblement menor, com la que hi va haver finalment, va ser una tasca complicada. Però aquest és només un aspecte de la qüestió.

A ciutats com una base tradicional de les dretes, com Zamora, o que varen estar llargs anys en mans del PP amb majories sòlides, com va ser el cas de Cadis o València, les esquerres han aconseguit en aquestes eleccions (i també el 2015) victòries ressonants. De fet, aquest va ser el cas de l’ajuntament de Madrid el 2015.

És cert que a Madrid les dretes hi tenen una base molt forta, perquè allà s’hi concentres les palanques fonamentals de l’aparell de l’Estat, amb la seva legiós de funcionaris, administratius, jutges, militars, policies, advocats, i les seves famílies, tant de l’administració estatal com regional. Igualment es concentren les seus centrals de les grans empreses amb els seus milers de treballadors qualificats, i una proporció major que en altres zones d’aristocràcia obrera amb la seva ideologia petit-burgesa i nacionalista espanyola, i amb tot això impregna inclús a altres sectors menys privilegiats de la classe.

Per això, a Madrid més que a cap altra part, es necessiten organitzacions, dirigents i polítiques molt més audaces i radicals que treguin de la seva rutina al es masses de la classe obrera, que segueixin sent el sector més nombrós de la població, i les posin en moviment cap a una expectativa real de canvi que arrossegui també a les capes inferiors de la petita burgesia i la classe mitjana. El 2015 varem veure que va ser això, precisament, allò que va passar, quan les esquerres varen guanyar tant a l’ajuntament com a la Comunitat, que les dretes només varen poder retenir perquè EU no va assolir en aquell moment el 5 % dels vots, s’hi va quedar a un 0,8 %, i no va aconseguir una representació que hauria anul·lat automàticament la majoria artificial de les dretes al parlament regional.

Que la victòria de la dreta a Madrid no era inevitable, amb una altra política més audaç, valenta i que es fes notar en avanços substancials a les condicions de vida dels barris, inclús a zones de forta base social de les dretes, això mostra el cas particular ja citat de Zamora.

No existeixen elements per a afirmar que la petita burgesia zamorana sigui de cap manera més progressista que la madrilenya. A les eleccions del 28 d’abril a Zamora, les dretes (PP, Ciutadans i Vox), va aconseguir quasi el 56 % dels vots, contra el 53 % aconseguir a Madrid; mentre que les esquerres varen aconseguir el 41,5 % contra el 43 % aconseguit a Madrid. Tot i això, a les eleccions municipals d’aquest diumenge a les dretes a Zamora han aconseguir el 31,1 % i només Esquerra Unida, de l’actual batle Francisco Guarido, va aconseguir un sorprenent 48,1 % dels vots, amb el PSOE aconseguint un 11,7 % addicional. És a dir, les dretes varen obtenir un 56 % el 28A (quan totes les esquerres estaven mobilitzades per a aturar el Trifachito) i després les querres varen obtenir el 60 % el 26M a les eleccions municipals a la mateixa ciutat i en el lapse d’un mes!

Això demostra que inclús la petita burgesia endarrerida és capaç de girar a l’esquerra donant suport a polítiques avançades si es demostra en fets que es pot fer avançar substancialment les condicions de vida als barris i a les ciutats.

El fet que la distància entre les dretes i les esquerres es reduís a Madrid, tant a les autonòmiques com a les municipals, de 10 a només 3 punts, entre el 28A i aquest 26M, demostra que hi havia condicions per a haver-ho aconseguit.

Una de les raons per a què això no passàs ja l’hem exposat: la política timorata de Carmena a l’ajuntament, on els barris no han vist canvis substancials. Un altre factor, possible de mesurar exactament, però que indubtablement ha tengut un efecte, ha estat l’actitud divisionista de Carmena i Errejón, els quals varen fer esclatar Unides Podem i Ahora Madrid abans de les eleccions, pel seu gir a la dreta i les seves ambicions personals, transmetent una imatge d’angoixa i desconfiança als barris i zones obreres de Madrid i a la seva Comunitat, cosa que va reforçar les dretes i el PSOE.

Això va deixar Unides Podem a una situació d’extrema feblesa a Madrid i a la Comunitat. La feblesa de Madrid en Pie, de Sánchez Mato, impulsada per EU, Anticapitalistes i sectors d’Ahora Madrid, ha estat presentar batalla molt tard. No és molt comprensible que EU s’hagi mantengut pràcticament callada dos anys sobre la insuficiència de la gestió de Carmena, i a falta de dos mesos, sortís a exposar totes les seves crítiques a tropell. La posició de Podem va ser pitjor, per covardia d’aparell, no va voler rompre públicament amb Carmena per a no aparèixer com a vençut si apostava obertament per una candidatura (Madrid en Pie) que anava a tenir un resultat previsiblement menor. Encara que els darrers dies, Pablo Iglesias va demanar el vot per a Sánchez Mato només de boca. La seva manca de suport públic i explícit a aquesta candidatura durant la campanya va resultat per a impedir-li assolir el 5 % que li hagués atorgat automàticament 3 regidors.

La victòria de la llista d’Errejón, Más Madrid, sobre Unides Podem a la Comunitat de madrid, no és res sorprenent i no té cap mèrit. Errejón va ser fins fa poc el número 2 de Podem i era igual de conegut i popular que Pablo Iglesias per a amples masses de la població, a diferència d’Isa Serra, la candidata d’Unides Podem a la Comunitat que era una completa desconeguda i mancada de carisma, com igualment passava amb la número 2 de la llista, Sol Sanchéz de EU.

Així, Errejón es va beneficiar de la seva popularitat a un ample sector de votants d’esquerres poc immiscit en les baralles internes de Podem. La seva victòria sobre UP es va veure reforçada, a més, no per les seves qualitat ni la potència del seu discurs (no va exposar ni una sola mesura en els eus mítings, sinó frases generals), sinó per haver-se agafat oportunament a les faldilles de Carmena, la imatge de la qual realment li va fer la campanya, a la qual no li varen faltar recursos.

Per acabar-ho d’adobar, ambdós –Carmena i Errejón– varen rebre el suport desvergonyit dels mitjans de comunicació que varen silenciar escandalosament a Isa Serra i, sobretot, a Sánchez Mato, tractant d’explotar davant l’electorat d’esquerres madrileny la qüestió del “vot útil” a favor de Carmena i Errejón i criminalitzant Mato per facilitar, segons ells, la victòria de la dreta a la capital. Al final, si els vots de Sánchez Mato haguessin estat tots per Carmena no hi hagués hagut cap diferència amb allò que va passar finalment.

Evidentment, ara el règim promocionarà a Errejón, posant-lo com a exemple d’esquerres “guanyadores” davant UP com a esquerres “perdedores”. El règim estaria encantat amb tenir unes esquerres “blanes”, com Gaspar Llamazares quan dirigia EU, el qual va sostenir permanentment la socialdemocràcia i el sistema.

En qualsevol cas, un moviment polític com el que pretén posar en peu Errejón, té poques possibilitats de quallar, encara que hagi tengut un èxit efímer relatiu en aquestes eleccions, gràcies a la seua habilitat en la maniobra. Ja existeix, lamentablement, molt poc espai polític entre PSOE i UP; tractar d’establir una organització a mig camí entre ambdues es fa enormement difícil. Davant la polarització social inevitable, el “centre” fat, o edulcorat si es prefereix, d’Errejón podrà entusiasmar alguns sectors perifèrics de la classe i a la petita burgesia progressista, però no a les capes més amples de la classe treballadora. És significatiu, per a reforçar aquesta conclusió, que les candidatures dels partidaris d’Errejón, varen quedar-se al cinturó roig de Madrid per darrere de IU, Podem i les seves confluències en quasi tots els casos.

Unides Podem: canviar radicalment de política i de programa

Durant molts mesos hem advertit fins a l’avorriment que el gir a la dreta en els discursos i polítiques d’UP, així com el seu acostament servil al PSOE de Sánchez, només podia contduir UP al desastre, el qual va néixer com un referent radical de lluita i de superació del sistema, i del règim monàrquic espanyol el particular.

El problema polític fonamental és que els dirigents d’UP no consideren central l’orientació a la classe treballadora i manquen d’un programa d’acord amb això. Aquesta desconnexió amb les condicions reals de vida de la classe és allò que explica l’excepticisme d’un nombre cada vegada major de treballadors i joves cap a UP.

Allò que es necessita és una política de classe i socialista, que aixequi un gran ideal pel qual lluitar, un model alternatiu de societat que encengui la imaginació de milions, i que avui està absent d’UP. Lamentablement, no veim a les direccions actuals de Podem i EU cap mena de voluntat d’avançar en aquesta direcció.

És necessària una refundació d’Unides Podem, la qual cosa inclou també a Podem i a EU. És necessari establir una concepció clarament socialista, republicana i internacionalista que proposi basar-se en la mobilització popular i l’acció de masses per a fer arribar les seves idees a capes cada vegada més amples.

UP no ha de proposar-se ser un acompanyant del PSOE a un govern limitat a concedir algunes restes, i a sacrificar el seu propi programa. Aquest seria el camí més directe al desastre complet, com ja ha passat a Castella-La Manxa. Per contra, s’ha d’oferir una alternativa pròpia de govern a favor de les famílies treballadores. Ha de dotar-se d’un programa que englobi totes les demandes socials i democràtiques: derogació de les reformes laborals i de la Llei Mordassa, expropiació dels monopolis energètics, dels habitatges buits en mans dels bancs i fons voltor, per augment general de sous, eliminació del treball temporal, reducció general de la jornada laboral per treballar tots, augment dels impostos als rics, deixar de pagar el deute extern que eternitza els ajustos i les retallades, depurar l’aparell de l’Estat de feixistes i reaccionaris, comprometre’s a realitzar referèndums democràtics pel dret a decidir de Catalunya i sobre la monarquia… i per dur tot això a terme s’han de posar les palanques principals de l’economia (bancs, grans empreses i latifundis) al servei de la majoria, amb la seva expropiació i propietat comuna, baix el control democràtic dels treballadors que les fan funcionar.

És necessari explicar clarament que un futur pròsper, digne i democràtic per a la majoria de la societat és incompatible amb aquest règim i el seu vell aparell d’Estat neofranquista, al servei de les 200 famílies de l’oligarquia. D’allò que es tracta és de construir una República democràtica i socialista, la qual ofereixi al conjunt de pobles de l’Estat espanyol una unió voluntària en peu de la igualtat, i que seria l’avantsala d’un moviment revolucionari i socialista a la resta d’Europa i al món sencer.

Aquestes idees i un programa galvanitzarien a milions que per fi trobarien un gran ideal pel qual lluitar i mostrarien la manera concreta en què podem transformar realment aquesta societat per a acabar amb el capitalisme caduc i bàrbar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.