2020: Construïm les forces del marxisme per la dècada socialista!

El 2019 serà recordat com un any de foc en la història de la lluita de classes a Catalunya i arreu. La sentència del Procés, culminació de la venjança del règim del 78 al desafiament popular de l’1O, va desencadenar una altra resposta valenta de les masses catalanes. El preludi va ser l’anomenada “operació Judes”, quan el 23S,  en un infame muntatge policial, nou membres dels CDRs van ser arrestats amb càrrecs de terrorisme, rebel·lió i tinença d’explosius, sense cap mena de prova. Un muntatge dissenyat amb un clar objectiu de criminalitzar, atemorir i minvar qualsevol resposta popular. 

Queda evident que no va tenir l’efecte desitjat, quan centenars de milers de persones van respondre a la convocatòria del Tsunami Democràtic i van col·lapsar l’aeroport del Prat el dia en que es va conèixer la sentència. L’aparell repressiu de l’estat, tant policies nacionals com Mossos d’Esquadra, va respondre amb una violència desenfrenada, tornant a apallissar manifestants de totes les edats i condicions físiques. El moviment republicà va acabar de perdre la innocència, un procés començat després de l’1O i la traïció de la seva direcció política, en veure la cara real dels Mossos d’Esquadra, un cos repressiu més de la classe dominant. 

Davant la violència del règim, milers de joves van perdre la por i van aixecar barricades. Barcelona va tornar a ser la Rosa de Foc, on la ràbia d’una generació es va barrejar amb les tradicions combatives de la Guerra Civil. El conformisme dels comentaristes petit burgesos, indignats per uns contenidors cremats, era incapaç d’entendre la situació concreta de la consciència política dels joves catalans. Una generació crescuda en la crisi del capitalisme, que només coneix retallades, explotació, famílies desnonades, la repressió de l’1O, la repressió del 15M, de les vagues i que té por per un futur laboral que dir-ne precari és més que un eufemisme. “Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix de res”, cridaven tant a l’estat repressor, com als dirigents petit burgesos que no donaven cap resposta per fer avançar el moviment. Van ocupar la plaça Universitat i l’acampada de la Generació 14O va resistir 21 dies.

Durant gairebé dues setmanes després de la sentència, una mobilització permanent va col·lapsar Catalunya amb la vaga general del 18O com a punt àlgid de la participació de les masses i concretament de la classe treballadora. Com pot ser doncs que, tot i les manifestacions massives, els contundents talls de carreteres, la combativitat del jovent, finalment el moviment no va poder arrencar a l’estat cap concessió, com pot ser que no es van guanyar victòries? 

El que va mancar va ser el factor subjectiu, és a dir, la direcció. Mentres el poble català, contra tot pronòstic, tornava a demostrar el seu coratge i la seva determinació, els seus representats petits burgesos feien tot per desmobilitzar, per canalitzar la ràbia vers un terreny més favorable a justificar la seva capitulació a l’autonomisme i la seva renuncia efectiva a exercir qualsevol forma de desobediència davant l’estat. ERC és, sens dubte, la que va protagonizar de manera més conseqüent aquest gir des de l’1O, construint un relat derrotista que acompanya el seu desig de gestionar el poder autònomic de Catalunya. Un càlcul totalment cínic, parlant d’autodeterminació a les places i llavors negociant amb el govern espanyol quotes de poder sense extreure cap concessió més enllà de les paraules buides dels dirigents del PSOE. No ens confonguem però, l’aparent fermesa de JxCat no vol dir que estiguin disposats a trencar amb el règim, sinó per què no ho van fer l’1O o el 21D quan ho tenien a la mà? La veritat és que això s’inscriu en la poruga batalla entre JxCat i ERC per qui dialoga amb l’estat i gestiona les engrunes del poder autonòmic. L’autodeterminació esdevé quelcom relegat a un futur indeterminat, mentre els polítics petit burgesos segueixen amb els seus petits privilegis.

Si ERC i JxCAT no estan a l’alçada de les necessitat del moviment republicà, això no té res a veure amb les característiques i voluntats individuals del seus representants. La història recent ha demostrat un altre cop que l’autodeterminació de Catalunya és una tasca revolucionària, perquè el règim del 78, amb tots els seus pilars, és l’únic sistema polític que es pot permetre el feble capitalisme espanyol i català. Dins del capitalisme no hi haurà cap autodeterminació, perquè els capitalistes de tot l’estat tremolen només amb la idea de les masses exercint sobirania directa. Així va ser especialment l’1O, el 3O i el 18O, perquè allò que temen més és precisament la unificació de l’autodeterminació amb consignes socials, és a dir la combinació de la qüestió nacional amb la lluita de classes. Qui té un interès directe a trencar amb un règim i un sistema que només garanteix austeritat, explotació, precarietat i repressió? La classe treballadora i el jovent. ERC i JxCat en canvi, són politics petit burgesos que temen, més que l’Estat, la radicalització i el protagonisme de les masses que posa en dubte la seva “normalitat”, o sigui, les seves feines i la seva existència acomodada. 

Si l’autodeterminació és un tasca revolucionària, toca doncs als revolucionaris disputar la direcció del moviment. Aquest 2019 La CUP ha tingut moltes oportunitats de lliurar aquesta batalla, però puntualment ha demostrat quedar enrere de les mateixes masses que aspira a representar. Mentre el moviment es dotava d’assemblees populars contra la sentència a cada barri i poble del país i els CDRs tornaven a revifar-se davant la repressió, la CUP en comptes de cridar a una gran assemblea d’assemblees, amb delegats de les assemblees, CDRs, sindicats combatius, associacions de barris etc., va convocar una assemblea de càrrecs electes. En comptes de contribuir a articular una direcció combativa amb consignes concretes, reconeguda pel moviment i controlada democràticament pel mateix, va legitimar un cos de càrrecs públics deslligats del moviment real, que finalment va acabar en no res. Mentrestant, el Tsunami portava la iniciativa, diluint les convocatòries i decidint unilateralment quan desconvocar, rebaixant les consignes a “Spain, sit and talk”. La natura i la història avorreixen els buits. Si no lluites per dirigir el moviment, algú altre ho farà. La CUP hauria d’adonar-se que els errors tard o d’hora es paguen, que ignorar la història varies vegades quan toca a la teva porta, porta un preu perillós. El resultat relativament positiu de les eleccions del 10N va demostrar l’enorme potencial de la CUP, malgrat tots els errors comesos. 

En aquesta situació és normal que el moviment republicà es trobi cansat i en una fase de reflux. La victòria d’ERC a les eleccions generals del 10N és la fotografia de com va acabar el moviment el 2019, amb un retorn a l’autonomisme segellat en el pacte entre ERC i el PSOE on només s’estableix bastir una mesa bilateral de negociació entre governs. Dit això, aquest retorn a l’autonomisme no té cap resposta ni per les reivindicacions democràtiques ni per les reivindicacions socials del poble treballador i el reflux no durarà molt. El PSOE ha dit clarament que mai no acceptarà el dret a l’autodeterminació i que les converses es produeixen dins del marc constitucional i PODEMOS s’ha compromès a renunciar a qualsevol reivindicació d’un referèndum com a preu pel govern de coalició. 

L’any es va acabar amb la sentència del TJUE, una bufetada al sistema judicial espanyol que va mostrar una altra vegada el carácter real de l’estat, la seva continuïtat amb l’herència del franquisme. El 2020 s’ha obert amb la inhabilitació de Torra per part de la JEC per no haver tret un llaç groc per 24 hores durant la campanya del 10N, finalment confirmada pel Tribunal Suprem. També el 2020 s’ha obert a Catalunya amb l’alliberament, sota fiança i amb càrrecs, dels dos últims militants dels CDRs empresonats, perquè no es van trobar proves de la seva suposada activitat terrorista, demostrant el clar caràcter de muntatge polític i repressiu de l’operació Judas. Tot això mostra que l’aparell reaccionari i parasitari de l’estat és un llast que entrebancarà qualsevol avenç democràtic o social. Si el nou govern a Madrid intenta contemporitzar amb aquest aparell en comptes de plantar-li cara, haurà de claudicar en totes les qüestions fonamentals, de la mateixa manera que l’esperança de poder col·laborar amb el gran capital en el pla econòmic portarà a l’abandó dels elements més positius del seu programa. 

Com hem dit, l’actual línia d’ERC i JxCat no dona cap resposta als anhels del poble de catalunya i no farà sortir els presos magicament de les presó. El seu desig de gestionar l’autonomisme xocarà amb la nova crisi econòmica mundial que probablement esclatarà aquest any.  La resposta s’ha de trobar en l’exemple de la vaga de la classe treballadora francesa i dels millors exemples del 2019 a casa nostra i al món: la vaga dels treballadors de Cacaolat, la vaga general del 18O, les lluites de Xile, Equador, Bolívia etc. La nostra tasca pel 2020 és construir les forces del marxisme a Catalunya i arreu per construir el factor subjectiu que podrà garantir la victòria de les lluites que vindran. El sistema capitalista és incapaç d’oferir cap mena de futur a la classe obrera ni al jovent. És un sistema en crisi que només representa guerra, precarietat, explotació i fins i tot una amenaça a la pròpia existència del planeta. L’alternativa, a casa nostra i arreu del món, és: socialisme o barbàrie!