El paper revolucionari del jovent

Els darrers anys hem presenciat nombrosos esclats socials arreu del món: a Xile, Equador i Líban el 2019, a Estats Units, Guatemala, Perú, Índia i Rússia el 2020, i, enguany, a Colòmbia, Palestina i, efectivament, a Catalunya rere l’empresonament de Pablo Hasel. Aquestes mobilitzacions tenen nombrosos trets comuns: el seu desencadenament espontani, la conjugació de reivindicacions democràtiques amb d’altres de tipus social i econòmic, i, per sobre de tot, el protagonisme inqüestionable del jovent.

Una generació perduda?

El jovent, per la seva energia, tenint tota una vida per davant, sense lligams familiars forts, ha estat sempre la força motriu de totes les revolucions. Fou el cas a Rússia, a Xina, a Cuba, i a casa nostra el 1936. Tanmateix, la conjuntura actual té algunes característiques històriques pròpies. En particular, les condicions materials de les noves generacions, sobre les quals ha recaigut tot el pes de la crisi del sistema. Els nascuts als anys 90 i començaments dels anys 2000 eren nens quan va començar la gran recessió del 2008. L’anomenada recuperació de 2014-2019 fou anèmica i es va assolir a cop de precarietat i de retallades, i, en qualsevol cas es va enfonsar sobtadament amb la pandèmia (que no va provocar, sinó accelerar, el procés de crisi capitalista). És a dir, hi ha tota una generació que sols coneix atur i precarietat i a qui el sistema ha negat qualsevol possibilitat de materialitzar les seves expectatives i anhels.

Es podrien donar moltes xifres per il·lustrar aquesta situació (les següents dades són de la Fundació La Caixa i del Consell de Joventut d’Espanya): entre les treballadors de 16-24 anys, la taxa d’atur és d’un 39,5%, un percentatge que augmentaria si incloguérem els ERTO i la gent subocupada. Tres de cada cinc treballadors joves estan sobrequalificats, és a dir, tenen un grau de formació superior al que caldria per fer la seva feina correctament. Segons dades de l’estiu passat, més d’un 60% dels contractes signats per joves d’entre 16-29 anys eren de curta o molt curta durada. Un 15% dels que treballen viuen en situació de pobresa. Vuit de cada deu dels menors de 30 anys viuen amb els seus pares (5% més que el 2015). La precarietat conjuntament amb l’encariment dels preus del lloguer i de les taxes universitàries suposen un llast que dificulta l’emancipació. Encara que a l’Estat espanyol la situació dels joves és particularment dramàtica, no és fonamentalment diferent de la què trobem arreu d’Europa i a la resta del món. La nostra generació viu pitjor que els seus progenitors, quelcom històricament inèdit en temps de pau, i que reflecteix la profunditat de la crisi del sistema.

A les dificultats econòmiques del jovent hem d’afegir altres problemes, notablement el canvi climàtic. Les perspectives de futur per a les noves generacions no són sols materialment infaustes, sinó també biològicament. La destrucció de la natura està estretament lligada a la fam insaciable de profits del capitalisme, que es posa per sobre de qualsevol consideració social i ecològica, i a les rodes imparables de la competència. Milions de joves intueixen aquest vincle entre canvi climàtic i capitalisme i donen a les reivindicacions ecologistes un tarannà anti-capitalista. Paral·lelament, la descomposició del sistema corroeix les relacions socials i torna les formes de dominació de la burgesia més brutals, potenciant els demagogs d’extrema dreta i donant oxigen als grupuscles feixistes i fonamentalistes. La violència contra la dona, els LGBT, les minories ètniques o les nacionalitats oprimides s’aprofundeix amb l’agreujament de la crisi i empeny a les noves generacions a rebel·lar-se.

Certament, a nivell individual aquestes difícils condicions tendeixen a expressar-se en problemes emocionals com ara la depressió o l’ansietat. Col·lectivament, però, són un esperó per a la lluita. Els joves avui no tenim res a perdre excepte les nostres cadenes. Milions en són conscients, i això els imprimeix un alt grau de combativitat que hem pogut presenciar a les protestes arreu del món.

La recerca de noves idees

Les condicions polítiques també faciliten la radicalització dels joves. La crisi del sistema impacta de manera directa el reformisme, car cada cop el capitalisme ofereix menys engrunes. El marge de maniobra per millorar les condicions de les masses dins del sistema s’està fent més i més estret. Ans al contrari, fins i tot governs d’esquerra com el de Syriza a Grècia el 2015-2019 o la coalició PSOE-UP a l’Estat espanyol es veuen forçats a engegar contrareformes, no pas per que sobtadament hagin esdevingut neoliberals, sinó perquè la burgesia exigeix atacs i retallades per mantindré el sistema a flotació. El reformisme sense reformes no és més que un espantall polític condemnat per la història. Conjunturalment, les traïcions dels reformistes poden preparar el terreny per a girs a la dreta i momentàniament donen espai a demagogs reaccionaris, com Bolsonaro a Brasil, Lasso a Equador o Mitsotakis a Grècia (que respectivament es van aprofitar del descrèdit de Lula i Dilma, del correísme i de Syriza). Tanmateix, aquests xarlatans no poden resoldre cap dels problemes de les masses, ni tampoc, com temen alguns esquerrans porucs, poden establir dictadures feixistes, car la correlació de forces entre les classes ho fa impossible, als menys per ara.

Dialècticament, aquests girs a la dreta i l’esquerra són part d’un llarg procés d’aprenentatge que du en una direcció anti-capitalista, en la mesura en què es fa palès que les reivindicacions més bàsiques de la població entren en contradicció amb el sistema en el seu conjunt. Els joves són l’avantguarda d’aquest procés, els primers en extreure les lliçons necessàries. Nascuts en condicions de declivi capitalista, no han conegut els anys d’or del reformisme, com, en certa mesura, és el cas de la generació dels nostres pares i avis. A l’Estat espanyol, els reformistes no sols s’alçaven sobre un terreny econòmicament més favorable a la conciliació social, sinó que gaudien del prestigi obtingut a la lluita anti-franquista. Les grans agitacions dels anys 70 foren descarrilades gràcies a l’autoritat política del PSOE i el PCE (i, a Catalunya, el PSUC i ERC). Avui, els reformistes, cremats per la gestió de l’Estat burgès i per les seves contrareformes, no tenen l’autoritat ni el capital polític per enganyar les noves generacions, que no es refien de la seva grandiloqüència. Hi ha una recerca d’idees revolucionàries que va més enllà dels partits reformistes i que encara no s’ha expressat políticament de forma clara. Aquest procés requereix temps, sobretot degut a la feblesa històrica del marxisme. La nostra tasca és accelerar la presa de conclusions portant el nostre programa i organització marxista a les noves generacions.

Jovent i classe obrera

La revolució socialista, que capgira les relacions de producció, té la classe obrera com a protagonista, i aquesta afirmació no és cap fetitxe o dogma, sinó que parteix d’una anàlisi materialista i històric: la seva centralitat econòmica, operant les palanques fonamentals de la producció i la distribució; la seva concentració als centres de treball; el caràcter col·lectiu de la seva feina; la seva condició d’explotats i el seu conflicte directe amb els propietaris per la plusvàlua, tot això determina el seu paper polític socialista, corroborat per totes les grans experiències revolucionàries del segle XX (incloent al 1936 i als anys 70 a casa nostra). Això diferencia qualitativament als obrers d’altres grups que poden situar-se a l’esquerra, com els estudiants o els intel·lectuals.  

No cal dir que els joves són un grup generacional i no una classe social. De fet, són socialment heterogenis i pertanyen a classes diferents. Malgrat el seu radicalisme, les noves generacions han d’organitzar-se en línies de classe per poder triomfar, començant pel jovent treballador que ha d’esdevenir el pont amb la resta de la classe obrera i el món sindical. Les grans lluites de la nostra època, protagonitzades pels joves, han d’apel·lar explícitament a la classe treballadora i implicar-la al moviment. Per això, cal desenvolupar un programa i unes perspectives correctes, que connectin amb la situació objectiva. Però un programa sense organització és un tros de paper. El nostre enemic, el sistema capitalista, és formidable, i per enderrocar-lo necessitem eines adequades. La nostra tasca doncs és clara: formar-nos en les idees del marxisme, aplicar-les a la situació real i a les lluites que esclaten al nostre voltant i organitzar-nos com a quadres revolucionaris. 

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.