29 de novembre: La classe treballadora es posa dempeus

La setmana del 25-30 de novembre hem presenciat un dels cicles de lluita econòmica i contra l’austeritat més intensos dels últims anys. La classe obrera ha sortit a la palestra marcant el curs dels esdeveniments polítics amb la seva empremta i propiciant un canvi qualitatiu en l’humor social de Catalunya. Bombers, professors, estudiants, funcionaris i, amb un merescut protagonisme, els metges i personal dels Centres d’Atenció Primària van fer vaga i es van mobilitzar massivament, confluint en una gran manifestació el matí del dijous 29 de novembre a Plaça Universitat. 

Aquest cicle de mobilitzacions ha donat impuls a noves convocatòries, com la del 12 de desembre dels funcionaris de la Generalitat. També els treballadors socials s’estan mobilitzant, començant per la concentració del dia 30 de novembre a Girona contra la inseguretat que pateix el sector. La velocitat amb què el Govern es va asseure a negociar amb els metges i les concessions (tot i limitades) que han ofert al personal emprat per l’ICS per tractar d’aturar la vaga mostren que la lluita paga, i encoratjaran noves mobilitzacions. L’onada de vagues a Catalunya s’emmarca en una revifalla de les lluites econòmiques arreu de l’Estat, amb episodis notables com la vaga dels metges residents dels hospitals de Granada i el 12 de Octubre de Madrid, a Amazon el Black Friday, a Ryanair i Air Nostrum, o dels jutges, fiscals i funcionaris de justícia.

Huit anys de lluita de classes

El duríssim xoc que va suposar la crisi mundial del capitalisme de 2008, que colpí l’Estat espanyol amb especial força, i el successiu allau de contrareformes i atacs a les condicions de vida de la classe obrera, va trobar una resposta defensiva als llocs de treball marcada per les tres vagues generals de 2010 i 2012 i per moviments com les marees del sector públic. Aquest primer cicle de mobilització econòmica es va alentir per la covardia de les direccions sindicals i la seva manca d’una veritable estratègia de combat, amb el deteriorament sense precedents de les condicions de vida i el càncer de l’atur que minvaren l’esperit i la capacitat de resistència dels treballadors, i, encara més important, el creixent qüestionament no sols de tal o qual atac específic, sinó del sistema en el seu conjunt. El pèndul va girar vers el front polític, inicialment amb les mobilitzacions al carrer del 15M i les marxes de la dignitat i, a partir de maig de 2014, a les urnes amb l’auge espectacular de Podemos, mentre a Catalunya el moviment per l’autodeterminació va anar adquirint més i més muscle.

La traïció de Tsipras a Grècia, el gir cap al centre de Podemos en 2016 i la incapacitat de foragitar Rajoy van canviar la situació novament. A nivell estatal, diversos sectors es van orientar vers el front sindical i vers moviments socials i veïnals. La recuperació econòmica va donar oxigen a la classe obrera, sense eliminar però els seus greuges; ans al contrari, les condicions laborals no han deixat d’empitjorar malgrat la baixada de l’atur i un creixement econòmic que només ha beneficiat els rics. A Catalunya, l’allunyament de la perspectiva d’un canvi polític a Madrid va donar una empenta decisiva al moviment per l’autodeterminació, que va desbordar les lleres del processisme assolint un caràcter insurreccional l’1-O. En la mesura en que la repressió de l’Estat i les vacil·lacions del Govern de JxSí van portar a la derrota del moviment, també a Catalunya hem vist un relatiu estancament polític acompanyat per una revifalla de les lluites sindicals.       

Els últims mesos, però, la relativa tranquil·litat política s’ha vist trencada de nou. La Vaga Feminista del 8M i el moviment dels pensionistes van sacsejar el tauler polític. L’ofensiva de la dreta espanyolista després de l’aixafament de l’1-O es va veure qüestionada amb la mobilització de masses. Es generà l’ambient social per a la caiguda de Rajoy el juny de 2017 i la formació del govern de Pedro Sánchez.

L’actual ressorgiment de la lluita sindical arreu de l’Estat després d’anys de declivi es produeix en un ambient de polarització i crispació política. Efectivament, el dijous, mentre les vagues sacsejaven Barcelona, el primer dels nombrosos referèndums estudiantils i veïnals sobre la monarquia es produïa a la Universitat Autònoma de Madrid amb una participació notable de 7.300 persones, que s’han pronunciat aclaparadorament per la república. La protesta política contra el règim del 78 i, en particular, la monarquia i la repressió, conjuntament amb el ressorgiment de les lluites obreres, són els dos eixos de radicalització social que han marcat l’últim període i que es mouen en una mateixa direcció. Les eleccions andaluses mostren que els grans desplaçaments polítics a l’Estat no són unidireccionals, sinó que s’expressen en una polarització escalonada cap a l’esquerra i (de manera dramàtica aquest cop a Andalusia) cap a la dreta.

Els alts i baixos, avenços i derrotes, la diversitat de formes de lluita dels últims anys, del front econòmic al polític i viceversa, no són sinó part del lent procés d’aprenentatge de la classe treballadora que, a través de la seva experiència, a batzegades, posant a prova els diversos mètodes de combat, els diversos programes i dirigents, aturant-se davant de la derrota per tornar a començar en un nivell superior, busca una sortida a la crisi econòmica del capitalisme i a la crisi política de l’Estat espanyol. El despertar polític de la dona el 8M, quan es va rebel·lar massivament contra el jou paralitzant i sufocant del masclisme, l’entrada en combat de sectors antany prou passius i conservadors com els pensionistes, o els jutges i fiscals (que feren vaga en novembre), són simptomàtics de la profunditat de les pulsions revolucionàries a l’Estat. Deia La Vanguardia (30/11/18), i deia bé:

Es pronto aún para decir si Catalunya ha iniciado un ciclo de protestas que entronca con las del 2011, lideradas por los mismos actores que hoy protagonizan las huelgas. Fue entonces cuando se desencadenaron sucesos tan relevantes como la acampada de indignados en mayo en la plaza de Catalunya y el cerco de junio en el Parlament. Incidentes, estos, sin los que no se entiende la evolución de los acontecimientos políticos en Catalunya.

Les il·lusions envers el govern de Pedro Sánchez, la passivitat i seguidisme d’Units Podem envers el govern i la desmoralització produïda per les eleccions andaluses i l’auge de Vox retarden però no aturen un procés que porta vers un nou 15M a una escala superior: amb un caràcter de classe proletari i un caràcter polític nítidament d’esquerres, anti-feixista i republicà, i amb mètodes de lluita molt superiors als de 2011 i més propers als de l’octubre català, la vaga general i els comitès de defensa. Per arribar a això, però, caldran encara nous trasbalsaments polítics i econòmics.

El procés contra les cordes: vers una diferenciació de classe

Durant diversos anys, el procés, dirigit políticament per Convergència i els seus sucedanis, va tractar de contenir la lluita de classes amb l’esquer de la independència. “Espereu, conteniu els vostres greuges una mica fins que no hàgim assolit la república!”, ens deien. El portaveu de Metges de Catalunya, Josep Puig, parlava d’un llarg “stand by” en les qüestions socials propiciat pel procés. Aquesta història interminable es va veure desbordada durant els extraordinaris esdeveniments de la tardor passada. Però en la mesura en que el moviment va ser temporalment derrotat, les qüestions de classe s’han tornat a posar sobre la taula, en un nivell superior. “Ens vau demanar contenció en nom de la independència, l’1-O vam donar-ho tot per la república, però vosaltres us vau rendir; ara ¡ya no cuela!, és hora de passar comptes!”, així raona gran part de la classe treballadora, fins i tot molts votants de JxCat.

La resposta del Govern va ser previsible, expressar una suposada simpatia envers les vagues, tirar-li la pilota a Madrid i atiar la qüestió nacional. “Ara el que cal és fer República”, deia el portaveu Eduard Pujol. Doblement fals! La sanitat és competència de la Generalitat, així com l’educació superior i les condicions del funcionariat autonòmic. Durant anys, sota el conseller Boi Ruiz, Convergència va promoure l’actual model neoliberal semi-privat de sanitat contra el que ara es rebel·len els metges. I, quina simpatia sent vers els vaguistes el Govern que envia el Mossos a atonyinar-los al parc de la Ciutadella? I alhora… ha quedat clar que el Govern no “fa República”, ans tot el contrari, s’ajusta lleialment als límits de l’autonomisme. Tot i així, cal assenyalar que la resposta del Govern mostra les febles bases polítiques del capitalisme català, que no compta amb cap representant polític sòlid i fiable que pugui capejar una tormenta social. El 2010-11, Convergència va respondre a l’onada de mobilitzacions frontalment, amb repressió i sense cedir en res. Ara, el Govern de JxCat-ERC no ho pot fer, ha de fer concessions i tractar de desviar el moviment (mentre empra selectivament la repressió). Molts dels metges, bombers i funcionaris que avui surten al carrer són votants seus, i van estar en primera línia l’1-O i el 3-O. Molts s’hi van assaonar políticament i ara apliquen a les vagues el que van aprendre llavors. 

Aquesta onada de vagues prepara el terreny per a una diferenciació en línies de classe al camp de l’independentisme. Els judicis i la vaga de fam de Sànchez, Turull, Forn i Rull poden alentir però no frenar aquest canvi. Quim Torra, Eduard Pujol, Pere Aragonès i companyia no lluiten per la república i, en la mesura en que la fan servir retòricament, és una república d’austeritat, desigualtat i precarietat! Com ara explicarem, li pertoca a la CUP incidir-hi políticament per aprofundir aquesta diferenciació de classe. 

La major diferenciació en línies classe del camp independentista farà més fàcil per als republicans trencar les divisions nacionals al si de la classe obrera catalana. En la mesura en què els metges, bombers, professors i funcionaris s’aixequin per defensar els seus interessos, en la mesura en que s’enfrontin als odiats polítics de l’antiga Convergència, esdevindran un pol d’atracció per als barris amb identitat nacional espanyola que en els últims anys han caigut sota el jou de Ciutadans, dissipant el rancor i escepticisme sembrat pel procés. També contribuirien a dissoldre el verí espanyolista anti-català que la dreta ha pogut estendre entre les capes més endarrerides a la resta de l’Estat.  

Mentre Torra treu la carta nacional per defugir les seves responsabilitats, Pedro Sánchez i tot l’espectre polític a Madrid fa el mateix per assetjar i pressionar la Generalitat i treure’s de damunt qualsevol responsabilitat. Les vagues són culpa del procés, diuen el PP i Ciutadans. Deixeu a banda l’autodeterminació, oblideu els presos i aproveu-nos els pressupostos per apaivagar les vagues, diu el PSOE, que ara, davant la debacle andalusa, necessita els vots d’ERC i PDECAT més que mai. La classe treballadora ha d’expressar-se amb independència a Catalunya i arreu de l’Estat per acabar amb aquest feixuc futbol polític.

Terratrèmols als sindicats

La vaga dels metges està plena de lliçons sobre el món sindical. Que Metges de Catalunya, tradicionalment un sindicat corporatiu, hagi anat a la vaga quatre dies mostra la pressió irresistible que estaven rebent des de baix. Cal assenyalar el paper de Rebel·lió Atenció Primària, una assemblea del sector que va començar a agitar per la vaga i a posar en comú els greuges. Veiem que a molts sectors les lluites comencen no pas amb les maniobres dels grans sindicats, sinó amb assemblees combatives organitzades des de baix que pressionen les cúpules a moure’s. La CGT està jugant un paper important com a eina per Rebel·lió Atenció Primària, convocant una vaga de cinc dies i apel·lant a tot el sector, no sols als metges, amb un plec de reivindicacions molt audaç. La convocatòria de la CGT segueix en peus tot i que Metges de Catalunya ha desconvocat les vagues de l’ICS amb un acord de mínims. Tot i així, la pressió hi segueix. El seu portaveu, Josep Puig, avisava: “si l’acord és paper mullat, la revolta pot ser espectacular”.

Moltes de les lluites que han estat esclatant els últims mesos (a Catalunya i arreu), sobretot entre treballadors joves, han donat un nou protagonisme als sindicats més combatius (CGT, CNT, COS, IAC, USTEC, etc.). Això vol dir que els sindicats majoritaris són irrellevants? No! La pressió dels sindicats més radicals i, sobretot, de les bases, està obligant les grans centrals a moure’s. La vaga de funcionaris del 12 de desembre l’ha convocada CCOO-UGT, que s’estan veient obligats a fer quelcom. L’exemple de França és significatiu. La direcció de la CGT, el sindicat més gran del país, li ha donat l’esquena al moviment de les armilles grogues contra la pujada del preu del combustible (però que està esdevenint una ofensiva general per tombar Macron). Veiem però que les bases de la CGT están unint les seves armilles vermelles a les grogues sense pensar-s’ho dues vegades i estan empenyent el sindicat a l’acció en molts indrets. La direcció s’està veient obligada a canviar la seva actitud envers el moviment. En la mesura que CCOO-UGT continuen agrupant a la majoria dels treballadors organitzats a Catalunya i l’Estat, sota la pressió dels esdeveniments, es poden veure obligats a convocar o sofrir escissions i ser superats pel moviment.

Cal estendre les lluites arreu de l’Estat

La tasca actual és unificar les lluites. Una mobilització exitosa dels funcionaris el 12 de desembre posaria sobre la taula una vaga general a Catalunya, al menys del sector públic. Per això, cal apel·lar els altres sectors a sortir al carrer també el dia 12. Els governs a Sant Jaume i la Moncloa tractaran de contenir el descontent agitant la qüestió dels pressupostos. Però l’exemple dels metges, amb el seguit de concessions que han rebut, i posat els seus greuges al centre del debat pressupostari, mostra que cal mobilitzar-se abans de que s’aproven els pressupostos. Així mateix, cal fer una crida a la classe treballadora de la resta de l’Estat per solidaritzar-se amb aquestes vagues, i, en la mesura que sigui possible, arrossegar-la a la lluita. Per exemple, la convocatòria d’una trobada estatal del sector sanitari per establir un plec bàsic de reivindicacions i organitzar un cicle de protesta a nivell estatal tindria un enorme ressò (el sector ja s’ha estat mobilitzant a Andalusia, Galícia i Madrid i els greuges són pareguts pertot l’Estat). Certament, els metges de Catalunya s’han guanyat l’autoritat per convocar una troabada d’aquest tipus!

Estendre l’onada de vagues de Catalunya aconseguiria dues coses. Soscavaria l’ús perniciós de la carta nacional tant a Madrid com a Barcelona, posant les reivindicacions de la classe treballadora al centre del debat polític i pressupostari. Així mateix, ajudaria a superar les sospites que separen els treballadors amb identitat nacional catalana i espanyola, fora i dintre de Catalunya, un problema que roman cabdal com hem vist a les eleccions andaluses. Això és important també de cara a les mobilitzacions anti-repressives que haurem d’engegar durant els judicis als presos polítics, ajudant a guanyar aliats arreu de l’Estat i apropant les masses al sud de l’Ebre a la lluita republicana i per l’autodeterminació. La decisió de Jordi Sànchez i Turull, a la que ara s’han afegit Rull y Forn, de començar una vaga de fam fa encara més urgent la unificació del moviment polític contra la repressió i la deriva neofranquista de l’Estat i el moviment econòmic contra la precarietat i l’austeritat del sistema capitalista sobre el què el règim es sosté. L’experiència de repressió i violència policial que han patit molts vaguistes i sindicalistes (com els metges al Parlament el dia 28) ha fet veure a cops de porres i de multes el veritable caràcter de classe de l’Estat i el lligame entre la lluita política i econòmica.

L’Esquerra Independentista davant nous reptes

S’està obrint una escletxa de classe al camp republicà. L’Esquerra Independentista està cridada a eixamplar-la. El bloc ERC-PDECAT s’ha compromès doblement, abandonant de facto la perspectiva republicana i amb una política continuista d’austeritat light. La CUP, que és l’únic partit que defensa de debò l’autodeterminació i alhora cerca una ruptura amb l’austeritat capitalista, té ara un repte important. Correctament, la CUP s’ha negat a implicar-se amb els pressupostos del Govern, que sembla que seran aprovats amb el recolzament dels Comuns. La millor forma d’assolir uns pressupostos dignes és colze a colze amb els vaguistes al carrer i no pas als passadissos del Parlament. La CUP té l’oïda dels metges, dels bombers, dels professors, dels estudiants, dels republicans frustrats i decebuts. Ha de fer sentir la seva veu, en un llenguatge que entenguin.

L’objectiu fonamental és lligar la lluita contra el règim del 78 i per l’alliberament nacional amb la lluita contra l’austeritat i les retallades. Cal explicar que el dret a l’autodeterminació, la lluita per una república, és una tasca revolucionària que els dirigents d’ERC-PDECAT no poden assolir. Cal explicar que el règim autoritari que empresona i nega el dret a l’autodeterminació és el mateix que reprimeix la protesta social, retalla i legisla en interès dels bancs i les multinacionals, que els magistrats, els alts funcionaris de ministeris i conselleries, els administradors de les grans instituts i empreses públiques, els polítics del PP, el PSOE, el PDECAT i Ciutadans són més propers als grans empresaris explotadors que no pas a la “ciutadania” que diuen representar. Cal canalitzar l’experiència de frustració i malestar que pateixen milions de persones a Catalunya i dirigir-la contra el sistema capitalista i el règim, entusiasmant-les amb un horitzó socialista de transformació social. Per portar aquestes idees a la classe treballadora, es necessita una eina molt esmolada. L’extraordinària militància de l’Esquerra Independentista s’ha implicat en totes les lluites arreu del territori, en cada gran moviment veïnal o obrer els nostres militants, regidors i diputats hi són. Les organitzacions de l’Esquerra Independentista han estat creixent molt els últims mesos, amb la formació de nou nuclis de la CUP, d’Endavant, de la COS o d’Arran arreu del territori i l’expansió dels existents.

Però per passar de ser una minoria fosa al moviment general a una direcció de masses, no és suficient dinamitzar, fer-se ressò o donar un cop de mà a les lluites. S’ha d’intervenir amb personalitat pròpia, portant a cada mobilització consignes, perspectives, anàlisis i alternatives, que la gent vegi les nostres sigles en octavetes i pancartes, que ajuden a alçar el seu nivell, a pujar la comprensió de les masses i portar-les endavant, donant a la CUP alhora l’autoritat d’una veritable direcció política i guanyant-nos els millors elements de cada vaga i mobilització. Enfortim les idees del marxisme a la CUP per esmolar aquest programa i perspectives! Per donar un cop de puny a la taula, la CUP podria impulsar l’organització una gran manifestació a Madrid conjuntament amb l’esquerra combativa de la resta de l’Estat, contra la repressió i el règim del 78, lligant els problemes socials i econòmics amb una perspectiva política republicana. Això enviaria un missatge poderós a l’avantguarda de la classe obrera i el jovent arreu de l’Estat, els aproparia a les banderes del republicanisme revolucionari català, contribuiria a trencar el cordó sanitari al què la classe dominant vol sotmetre la lluita de classes del Principat, i, a Catalunya, ajudaria a trencar les suspicàcies que separen la classe obrera amb identitat nacional espanyola del moviment republicà. Companys: a les masses!