Intent d’assassinat de Trump: el capitalisme genera violència política

L’intent fallit per poc d’assassinar a Donald Trump llençarà petroli als focs de la inestabilitat i polarització que estan danyant el capitalisme estatunidenc i les seves institucions. Només una perspectiva de classe clara pot oferir una alternativa a aquest sistema barbàric.

L’intent d’assassinar Donald Trump per part d’un tirador de 20 anys en una concentració a Pensilvània ha llençat la democràcia burgesa americana a una crisi més profunda.

Aquest està lluny de ser el primer intent d’assassinat d’un president americà – en aquest cas, un antic president que probablement tornarà a la Casa Blanca el novembre. Però és el primer cop que passa en directe per televisió i en l’era de les xarxes socials.

L’últim atemptat contra la vida d’un president va ser contra Ronald Reagan al 1981. En les quatre dècades des de llavors, totes les institucions polítiques en el poder han patit un declivi en la seva legitimitat segons quasi qualsevol estàndard.

Fins i tot durant les setmanes anteriors a aquest esdeveniment, no és cap exageració dir que la política dels EE.UU ja es trobava en ‘territori de crisi’.

El desastrós paper de Joe Biden al debat ja va fer presa del pànic al Partit Democrata, provocant una onada de trucades al candidat perquè es retirés de la carrera, a risc d’atorgar-li a Trump una victòria fàcil al novembre.

Els estrategues polítics liberals estaven dient que els resultats del debat de Biden representaven un escenari de “DEFCON 1” – un terme que suggereix el nivell d’alerta més urgent, normalment indicant un atac imminent o un estat de guerra.

Sembla que van parlar de “DEFCON 1” un parell de setmanes massa d’hora. Al llarg del cap de setmana, internet es va inundar amb sorprenents imatges d’una bala fregant l’orella de Trump durant un dels seus discursos, mentre sonaven múltiples tirs, que van matar a almenys una persona de l’audiència, va ferir a altres dos, i va provocar crits d’horror entre la multitud.

Després que agents del servei secret disparessin i matessin al tirador, que havia disparat des del sostre d’un edifici fora de la concentració, a uns 300 peus d’aquesta (91 metres), van treure a Trump de l’escena – però no abans d’una sessió de fotos històriques.

Entenent el valor polític del moment per la seva campanya, Trump va aixecar desafiant el puny a la seva audiència, amb sang pel costat de la seva cara, cridant “lluiteu!” en vàries ocasions, abans que l’equip de seguretat el portés a fora de l’estadi.

De moment s’ha publicat molt poca informació del franctirador, Thomas Matthew Crooks, o dels seus motius. Els registres de votacions de l’estat indiquen que s’havia registrat com a Republicà. Vivia a Bethel Park, Pensilvània, al voltant d’una hora de distància del lloc on se celebrava la concentració.

Crooks s’havia graduat de l’institut el 2022, i treballava a la cuina d’una residència d’ancians. Amb 17 anys, va fer una donació de 15$ a una campanya del grup ActBlue, que dona suport als demòcrates liberals. La donació es va fer el 20 de gener del 2021, el dia de la inauguració de Biden.

Els seus antics companys de l’institut el descriuen com una persona solitària que portava “vestits de caçador” a l’escola. El dia del tiroteig portava una camisa de Demolition Ranch – un canal de YouTube popular d’armes de foc i explosius. La policia va trobar materials per fabricar bombes a casa seva i al seu cotxe aparcat fora de la concentració.

Tot i que la investigació està inacabada, el FBI de moment creu que va actuar sol. I els seus tirs dispersats entre tota l’audiència no reflecteixen l’entrenament d’un franctirador professional. No tenia connexions militars.

Perquè els comunistes oposen el terror individual

Siguin quins siguin els motius de l’atacant, hem de ser clars: els comunistes ens oposem al terrorisme individual. L’oposem no sobre bases morals, no per motius pacifistes, sinó perquè és contraproduent des de la perspectiva del conflicte de classes, i nociu per al desenvolupament de la consciència de classes del proletariat.

La base social d’en Trump ja estava convençuda que les eleccions del 2020 van ser robades del seu candidat, i que totes les institucions dominants, incloent-hi els mitjans de comunicació de masses i el sistema legal, estaven conspirant en contra de Trump.

En un instant, aquesta mentalitat de setge s’ha multiplicat per 10, provocant en milions de votants de Trump un estat de pànic i ràbia alimentat per l’adrenalina.

Quasi immediatament, l’equip de Trump ha començat a culpar a “l’esquerra radical” d’aquest atac. Aquest és el llenguatge de la demagògia pura, que només servirà per augmentar la probabilitat que hi hagi atacs violents més freqüents des de la dreta.

Les paraules d’un votant de Trump que estava a la concentració donen una bona idea de quin és el sentiment actual d’una gran part de la seva base: “Ells han disparat primer! Aquesta merda significa la guerra!”.

No és difícil imaginar quina hauria sigut la reacció de la base de Trump si la bala hagués donat amb el seu objectiu. Probablement hauria provocat una explosió social de disturbis i d’assetjament violent contra qualsevol percebut com a part de “l’altre bàndol”.

Els comunistes naturalment ens oposem a Donald Trump. Però està clar que qualsevol resultat d’un intent d’assassinar-lo només pot portar a desenvolupaments completament reaccionaris – que no fa res per aclarir la divisió de classe que impregna la societat, incloent-hi el bàndol mateix del trumpisme.

La major part de la base de suport de Trump consisteix en treballadors que han sigut temporalment enganyats per la seva demagògia.

La nostra tasca és visibilitzar la divisió en classes de la societat i emfatitzar per sobre de tot els interessos de tota la classe treballadora, mostrant als treballadors que el seu enemic comú és la classe capitalista, no un altre segment de la classe treballadora. Sobre aquest principi, és possible separar la base de Trump en línies de classe.

Aquest novembre es demana, de nou, als treballadors que escullin entre demòcrates i republicans. Però milions senten despreci, amb raó, per Trump, Biden i la resta de polítics i institucions de la classe dominant.

Aquest odi de classe expressa un instint saludable que el sistema sencer està en les mans d’una altra classe, amb interessos completament oposats als nostres.

La solució a aquest bloqueig polític està en l’acció massiva de la classe treballadora, movent-se conscientment i col·lectivament com a classe, per als seus propis interessos. Això requereix que la consciència de classe arribi a un nivell molt avançat. El nostre treball com a comunistes és ajudar que això passi.

Els actes de terror individual inherentment treballen en contra d’aquest procés. Releguen a la massa de la classe treballadora a jugar el rol d’espectadors impotents, en comptes de donar-los una sensació de força i de confiança en el seu propi poder col·lectiu per influenciar els esdeveniments, com ho farien per exemple les vagues o manifestacions massives.

El terror individual també crea una atmosfera de por i pànic, en comptes d’una de combativitat i preparació per al conflicte de masses. Incidents com els intents d’assassinat empenyen a milícies amb ideologies marginals i a “vigilants” bojos de classe mitjana a l’acció, en comptes de motivar als treballadors a unir-se en la lluita contra la classe dominant.

Un altre efecte polític reaccionari del terror individual és que emmarca els polítics individuals com el problema principal, suggerint que simplement desfer-se de Trump – o Biden, Harris, Rubio, Vance, etc. – representarà un pas endavant.

Això és falç, i desvia l’atenció del reconeixement del sistema capitalista en la seva totalitat – juntament amb els partits i institucions de la classe dominant sencera – com la font de l’opressió i descontent de les masses.

Només si la classe treballadora es veu a si mateixa com a classe amb interessos comuns oposats al conjunt de polítics capitalistes – incloent Biden i Trump – pot la guerra de classes desenvolupar-se al llarg del camí necessari per establir un govern obrer, que és l’única solució als problemes als quals s’enfronten milions de persones.

La manera d’acabar amb el fenomen reaccionari que és el Trumpisme és convèncer a la seva base de treballadors que els seus instints de classe saludables estan sent cínicament manipulats per un membre de la classe dominant pels seus propis interessos.

Durant els 4 anys de la primera administració de Trump, l’1% més ric va poder viure còmodament. No es va drenar el pantà. Si torna a l’oficina oval, Trump no oferirà cap ajut als milions de treballadors que estan caient ràpidament en condicions de misèria no vistes en generacions. L’enemic dels treballadors estatunidencs és la classe capitalista estatunidenca, no els immigrants o els treballadors d’altres països.

L’assassinat no ajuda els treballadors a arribar a cap d’aquestes conclusions urgents, i de fet endarrereix la seva consciència. El resultat d’aquest intent d’assassinat serà crear fins i tot més simpatia per Trump, i només augmentarà el seu suport a les enquestes.

Aquest atac reforçarà diverses teories de conspiració que diuen que Trump és ‘antiestablishment’, i que els ‘poders’ ocults, com l’anomenat ‘estat profund’, volen evitar que sigui president.

És cert que una majoria de la classe dominant s’oposa a Trump. Però això es deu al fet que és un individualista que només es preocupa per ell mateix, i que no busca el bé del sistema en conjunt. Veuen que Trump ha augmentat la inestabilitat política del seu sistema moribund, i ha ajudat a desacreditar les institucions burgeses que són importants per la seva continuació.

Marx va dir que l’executiu de l’estat modern era “un comitè per gestionar als afers comuns de la burgesia sencera”. Biden pot ser incoherent i incompetent, però Trump és impredictible, erràtic, i egoista – no són exactament qualitats que la classe dominant vulgui en un cap d’estat.

A part d’Elon Musk, que va recolzar a Trump en X moments després del tiroteig, ni un sol CEO d’una companyia del Fortune 100 ha donat suport a la campanya de Trump, en contrast amb tots els candidats republicans anteriors.

En resum, el “comitè per gestionar als afers comuns” del capitalisme dels EUA està en desordre. I els anys futurs no ofereixen cap signe d’estabilitat.

El bumerang de la violència capitalista als EUA

La base social de Trump està acusant els mitjans de comunicació i a l’anomenada ‘esquerra’ per preparar el terreny per aquest intent d’assassinat amb la seva retòrica alarmista.

Biden i els demòcrates, i la gran màquina mediàtica que els dona suport, han estat dient que Trump és un feixista i suggerint que la seva elecció establiria una dictadura – com si l’establiment d’un estat policial militaritzat fos simplement una qüestió de les intencions d’un president individual.

El cor liberal del ‘mal menor’ ha presentat a Trump com a una amenaça personificada per la democràcia, sempre desestimant a la seva base com a un bloc reaccionari de ‘deplorables’.

En contrast, els marxistes han assenyalat que un segment significatiu dels votants de Trump consisteix en treballadors amb un saludable nivell de descontentament de classe, que és distorsionat i manipulat per la dreta només gràcies a l’absència d’una alternativa combativa de guerra de classes des de l’esquerra.

En ignorar aquesta realitat, i indiscriminadament marcar a tots els votants de Trump com a simpatitzants del feixisme, els liberals i l’esquerra del ‘mal menor’ han facilitat que segments dels treballadors s’apropin més a Trump, complicant l’esforç de guanyar-los amb una posició de classe.

Ara, molts d’aquells que d’altra forma haurien estat oberts al diàleg – en temes com la militància en sindicats contra els patrons per lluitar per millores salaris – han sigut enganyats perquè pensin que estan al precipici d’un conflicte armat contra “l’esquerra”.

Per descomptat no només són culpables els liberals de la classe dominant. Trump mateix ha advocat obertament per la violència política en múltiples ocasions, incloent-hi demanar als seus simpatitzants que els hi “donin una pallissa” als contramanifestants a les seves concentracions, i prometre pagar les multes legals a aquells que facin cas d’aquest suggeriment. També va respondre violentament a les protestes massives del 2020, tuitant que: “Quan els saquejos comencen, els tiroteigs comencen.”

A part d’inspirar a vigilants d’extrema dreta que van agafar les armes contra les protestes de Black Lives Matter, Trump va enviar unitats de l’ordre públic sense identificar per realitzar abduccions i repressió, i es va delectar de l’assassinat el 2020 d’un “sospitós d’antifa” a Portland.

Ara, l’espectre sencer de l’establishment de Washington s’ha unit per condemnar unísonament la violència política. En una declaració pública després del tiroteig Biden va dir:

“Vegeu, no hi ha cap lloc a Amèrica per aquest tipus de violència. És malaltís…La idea que hi ha violència política com aquesta a Amèrica és insòlita. Simplement no és apropiat. Tothom – tothom l’ha de condemnar.”

Moltes persones senten com els seus estómacs es retorcen per aquesta hipocresia. S’encoratja la violència en la guerra d’Ucraïna, on un atac viciós contra civils russos en una platja de Crimea es va dur a terme recentment amb armes estatunidenques. Mentrestant, desenes de milers de treballadors ucraïnesos han estat assassinats a les trinxeres que lluiten contra la guerra per proxy de l’imperialisme estatunidenc contra Rússia.

I a l’Orient Mitjà, Biden abraça Netanyahu i li dona armes i municions per matar palestins innocents, el nombre de morts dels quals actualment podria arribar a ser de 186.000.

O hauríem d’analitzar la violència dirigida contra les famílies famolenques i desesperades que s’agrupen a la frontera? O la violència de policies assassins que terroritzen i assassinen a persones negres, i brutalitzen als manifestants als carrers americans?

Ens hauria de sorprendre que tota aquesta violència no es quedi dins dels límits marcats per la classe dirigent? La classe dominant hipòcrita no està en contra de la violència; només volen evitar que s’utilitzi contra si mateixa.

El sistema capitalista americà va néixer degotant amb sang des dels seus primers dies. El país imperialista més ric i poderós del món descansa sobre la base violenta de segles d’esclavitud, les guerres d’extermini contra la població nativa i una llarga història d’atacs brutals contra la classe obrera cada cop que intentava lluitar pels seus interessos.

L’imperialisme sagnant dels Estats Units va subjugar milions a Àsia i Amèrica Llatina, apoderant-se dels seus recursos naturals, sumint-los en la desesperació i obligant-los a treballar per centaus. I després que aquestes condicions forcessin a cada cop més persones a fugir de les seves cases i de la vida que coneixien per intentar trobar una millor vida a l’estranger, la classe dominant els va atacar viciosament i els va convertir en bocs expiatoris.

Trump lidera ara la càrrega antiimmigrant amb la seva campanya de por i divisió – un tema del qual parlava el dissabte en el moment en què les bales van començar a volar.

Les idees i la cultura dominants dels Estats Units són producte de la classe capitalista dominant. Són la força governant que estableix la moral i mostra el que constitueix un comportament acceptable amb la manera en què governen sobre la societat, aquí i a l’estranger.

La classe capitalista exalta l’individualisme rabiós i la mentalitat de “guanyar a qualsevol preu”. Han creat una societat en la qual la violència forma part de la seva manera de funcionar. Ells estableixen les regles per al seu joc.

Almenys 12 presidents i candidats presidencials han estat objectius d’assassinats. Dels 30 presidents que han ocupat el càrrec des d’Abraham Lincoln, quatre d’ells –més del deu per cent– han estat assassinats.

Això no reflecteix una anomalia. Reflecteix un sistema polític i una cultura basada en la violència. Aquesta és la societat que ha produït el capital.

Un informe d’investigació publicat per Reuters l’any passat amb el títol “La violència política als Estats Units polaritzada en el seu pitjor moment des dels anys setanta” troba centenars de casos de violència política, molts d’ells fatals.

Aquesta tendència ha anat augmentant amb la polarització que ha caracteritzat la política nord-americana, especialment des del 2016. També és el que hi ha darrere de la creixent sensació que els Estats Units es dirigeixen a una altra guerra civil – un sentiment que ara comparteix gairebé la meitat de la població.

En la nostra era de declivi capitalista, l’estabilitat política de les dècades anteriors es desfà cada vegada més cada any.

La classe dirigent ens dona una societat envaïda per la violència que va molt més enllà dels assassinats polítics.

El 2023, prop de 118 persones van morir cada dia en tirotejos als Estats Units. En particular, els tirotejos massius han augmentat considerablement en l’última dècada. El 2022 es van produir 647 assassinats massius i el 2023 es van produir 656 tirotejos. Això és més d’un per dia. Fins ara, 2024 ha estat un any relativament “tranquil”: des de l’1 de gener fins al 2 de juliol, els Estats Units han vist 261 tirotejos massius durant 184 dies.

Aquesta no hauria de ser una manera normal de viure per a la gent, però aquesta és la nostra normalitat sota el capitalisme dels Estats Units.

El camí endavant

Ser comunista és veure la ideologia dominant de la societat. Marx va explicar que “les idees de la classe dirigent són, en qualsevol època, les idees dominants”.

Els llibres de text de ciència política estan plens de referències a “les nostres llibertats”, “la nostra democràcia” i “els controls i equilibris constitucionals”. Els editors i periodistes dels principals mitjans de comunicació transmeten aquestes frases com a coneixement neutre, incontrovertible i comú.

Nosaltres no mirem la política d’aquesta manera. En paraules de Lenin: “És natural que un liberal parli de ‘democràcia’ en general; però un marxista mai oblidarà preguntar: ‘per a quina classe?'”

Els comunistes veuen el món des d’una perspectiva revolucionària de classe. Més enllà dels titulars dels mitjans de comunicació burgesos, entre les línies de la seva retòrica, i al llarg del seu ‘anàlisi’, observem les marques sempre presents de la societat de classes.

Reconeixem la línia divisòria fonamental que travessa la nostra societat. Un marxista format comprendrà la perspectiva de classe i els subtils interessos de classe que es disfressen de comentari “objectiu” i de “sentit comú”.

Quan veiem titulars de pànic cridant que “la nostra democràcia està en perill”, escoltem la veu d’un grup de persones que, havent governat còmodament durant generacions, ara es troben al capdavant d’un vaixell que s’enfonsa, totalment impotents per aturar la seva desaparició.

La credibilitat de les seves institucions, antigament estables, s’ha enfonsat als seus peus. El ferm control sobre els seus partits, els seus tribunals i l’opinió pública ha relliscat entre els seus dits. Mentre que els seus predecessors de classe miraven amb confiança el futur del seu sistema, la classe dominant d’avui es veu atrapada per l’alarma i el pessimisme.

Davant els nostres ulls, milions de persones es desfan d’il·lusions en la farsa de la democràcia burgesa, i els partits i candidats governants s’estan convertint en l’objecte del menyspreu del públic.

L’impuls del Trumpisme només pot atribuir-se al buit polític que sorgeix de l’absència d’un partit de i per la classe obrera en lluita per dirigir aquesta ira contra el sistema i les seves institucions governants.

La veritat és que la major part de l’anomenada «esquerra» ha fracassat miserablement a l’hora d’entendre la situació. El patètic espectacle de “l’Esquadró” avalat per la DSA una vegada més alineant-se darrere de Biden ho diu tot.

Fa només uns dies, per exemple, Bernie Sanders va qualificar Biden com “el president més efectiu de la història moderna del nostre país” i “el candidat més fort per derrotar el senyor Trump”. Ilhan Omar va assegurar a l’establishment del Partit Demòcrata que Biden “té el seu suport” perquè “ha estat el millor president de la seva vida”.

La seva submissió al capitalisme i a les seves institucions només serveix per a canalitzar la ira popular d’esquerres a través del partit demòcrata.

Però les enquestes mostren que hi ha un potencial massiu per a una alternativa independent de la classe. Un rècord del 63% dels nord-americans donen suport a la formació d’un nou partit de masses. El 55% dels votants registrats creu que el sistema polític i econòmic necessita canvis importants, i el 14% vol destruir-lo per complet.

Vivim en un moment en què les idees revolucionàries poden prosperar, si podem portar-les amb èxit al paisatge polític.

El declivi del capitalisme dels Estats Units s’està accelerant i el grau d’agitació social continuarà creixent amb ell en els pròxims mesos i anys. L’intent d’assassinat va ser un pas més –un pas significatiu– en la direcció que ja hem anat seguint: la d’inestabilitat, crisi política i creixent violència política.

Això reflecteix en última instància el punt mort històric del sistema capitalista.

Ni els demòcrates ni els republicans tenen cap solució ni cap mitjà per a superar aquest procés. Aquesta és la perspectiva que hem de tenir clarament en compte.

Com va dir Leon Trotsky en el seu clàssic article de 1911, “Per què els marxistes s’oposen al terrorisme individual”:

“Si ens oposem als actes terroristes, és només perquè la venjança individual no ens satisfà. El compte que hem de resoldre amb el sistema capitalista és massa gran per a ser presentat a algun funcionari nomenat ministre. Aprendre a veure tots els crims contra la humanitat, totes les indignacions a les quals se sotmet el cos i l’esperit humans, com els retorçats resultats i expressions del sistema social existent, per tal de dirigir totes les nostres energies cap a una lluita col·lectiva contra aquest sistema – aquesta és la direcció en la qual el desig de venjança ardent pot trobar la seva major satisfacció moral.”

A mesura que ens dirigim cap al que podrien ser les eleccions presidencials més turbulentes en generacions, hem d’injectar una perspectiva de guerra de classes clara i audaç.

Ara, més que mai, es necessita urgentment un partit comunista de masses per reunir les forces que poden demostrar com lluitar tant contra Biden com contra Trump; per unir la majoria de la classe obrera al voltant del seu propi programa revolucionari; i per apuntar el gran descontentament de la societat cap a la seva font real, el mateix sistema capitalista.