8M – La dona treballadora en primera línia contra el virus!

La pandèmia i la crisi econòmica i social desencadenada han col·locat sobre les espatlles de la dona treballadora la càrrega principal dels problemes derivats de tot això.

La situació de degradació i relegació al paper de progenitora que pateix la dona, des de les societats neolítiques, fins a la seva consolidació amb la propietat privada, no millora amb la seva entrada al mercat laboral. Malgrat el caràcter progressista del treball assalariat (el poder socialitzar fora de la llar i participar en la vida sociopolítica), sota el sistema capitalista aquest factor es torna en el seu contrari: la dona treballadora passa a suportar una doble opressió a la feina i a la llar, i aquesta situació ha resultat especialment palpable durant la pandèmia.

En aquest període, la dona treballadora ha estat a peu de canó. Segons l’Institut de la Dona, les dones representen el 66% del personal sanitari, arribant al 84% en el cas de les infermeres. Aquestes dones han experimentat una elevada exposició al virus, i, per si no fos suficient, es tracta d’un sector que ha estat precaritzat, amb llargues jornades de treball o trasllats a ciutats allunyades del domicili familiar, entre d’altres.

Moltes altres han estat perjudicades pel teletreball i la conciliació, ja que alguns dels sectors més afectats, com el comerç o l’hostaleria, estan molt feminitzats, i, a més, la inestabilitat laboral sol recaure en la dona treballadora. El teletreball provoca que les dones romanguin molt més temps a la llar, i per tant més subjectes encara a les tasques vinculades a la mateixa, i més exposades a situacions de violència de gènere. Segons l’IESE, les dones pateixen un 20% més d’interferències de la família a la feina que els homes. A més, si bé el paper de cures assignat a la dona ha estat posat en valor durant la pandèmia, l’augment de la presència de persones dependents a la llar ha portat a moltes dones a deixar la seva ocupació per dedicar-se a les cures en el si familiar.

Finalment, moltes dones s’han enfrontat a la desocupació, arribant a una taxa d’atur femení del 18,39% en el tercer trimestre, davant el 14,39% en els homes. De la mateixa manera, la precarietat laboral s’observa en la taxa de temporalitat, que va arribar al 26,6% en el cas de les dones en el quart trimestre, segons l’INE, així com en una bretxa salarial de fins a 51 dies, segons dades d’UGT.

Les dones amb menys recursos han pogut percebre algunes ajudes, com els ERTO o el IMV. No obstant això, aquestes plantegen complicacions, a causa de l’endarreriment amb què han estat pagades, o als procediments burocràtics necessaris per obtenir-les. A més, és convenient valorar si veritablement es corresponen amb la realitat, ja que la dona treballadora ha patit una gran explotació durant el període previ a la pandèmia, mentre generava sobreabundància per a una minoria. L’explotació de la dona treballadora resulta doncs un element especialment beneficiós per als grans capitalistes, abaratint els costos de producció i incrementant els beneficis, i, tot i això, els ERTO són ​​pagats pel conjunt de la societat. Per això aquest 8M exigim, entre d’altres:

Lloc de treball fix, ben remunerat i digne per a totes les dones, que ens permeti una veritable independència econòmica, ¡a igual treball, igual salari!

No a la precarietat laboral encoberta en el teletreball! Reducció de la jornada laboral sense disminució de salari, i responsabilitzar a l’empresa de tots els costos vinculats.

Socialització de les cures mitjançant guarderies, menjadors i bugaderies públiques, així com personal assalariat en condicions dignes.

Ajudes i plans d’habitatge veritablement eficaços per a aquelles dones amenaçades per violència de gènere, amb atenció i intervenció primerenca, pública i gratuïta.

Prevenció de la violència cap a la dona a través d’una assignatura d’educació sexual.

Totes aquestes demandes, però, impliquen atacar els interessos econòmics dels grans propietaris, així com tota la ideologia conservadora i patriarcal que el reforça, de manera que no podem confiar en que les institucions burgeses les diguin a terme. Així doncs, hem de confiar per sobre de tot en la nostra pròpia força i organitzar-nos de forma seriosa per enderrocar aquest sistema que només genera desigualtat i misèria, mentre una minoria s’enriqueix a costa nostra. Només així podrem construir una societat en completa igualtat, on les dones puguem realitzar-nos plenament.