Governs, Monopolis i la crisi de la COVID 19 – La pandèmia que amenaça el futur de la humanitat es diu capitalisme (II)

La producció mercantil és inherent al capitalisme, es produeix per al mercat i per a obtenir la taxa de beneficis més alta possible. Aquest és el leitmotiv a tots els sectors productius, no es tracta ni de satisfer les necessitats vitals o socials de la humanitat, ni tampoc de millorar o cuidar la salut de l’homo sapiens.

 

Beneficis monopolístics, la fusió del monopoli sanitari amb l’Estat

La producció mercantil és inherent al capitalisme, es produeix per al mercat i per a obtenir la taxa de beneficis més alta possible. Aquest és el leitmotiv a tots els sectors productius, no es tracta ni de satisfer les necessitats vitals o socials de la humanitat, ni tampoc de millorar o cuidar la salut de l’homo sapiens.

Segons explicava Laura Marcos –de l’associació Salud por Derecho— a un artícle publicat fa un any, 9 de les 10 empreses que més subvencions reberen a Europa per a projectes de salut entre 2010 i 2016, foren grans farmacèutiques i tot allò encara que el 75 % dels medicaments nous aprovats a Europa el 2015 no aportaven res o ja hi havia al mercat millors alternatives terapèutiques. La situació arriba a l’extrem que, segons les estimacions, el malbaratament de la I+D a salut pot arribar al 85 % del total dels recursos invertits.

A la seva recerca del màxim benefici, comptant amb la connivència dels organismes públics de control sanitari, que fan els ulls grossos o actuen en complicitat oberta amb el monopoli, les grans farmacèutiques no dubten en posar en perill la salut i la vida de milions de malalts.

Bayer i els efectes secundaris del Xarelto

El 2008, la multinacional alemanya Bayer, comptant amb tots els para-béns de les autoritats sanitàries alemanyes i europees, treia al mercat la primera molècula sintetitzada de rivaroxaban. Aquest medicament es fa servir per a diluir la sang i evitar coàguls que puguin provocar accidents cerebrovasculars. El seu nínxol de mercat estava dirigit a substituir els dos anticoagulants ja existents des de feia anys, el Sintrom –el principi actiu el qual és l’acenocumarol— i l’Aldocumar  –compost derivat de la warfarina—. La marca amb que es comença a comercialitzar la droga nova a tot el món la denominen XARELTO, i per a la seva distribució a Nord-amèrica Bayer va aconseguir un acord amb Jansen, la divisió sanitària de Johnson & Johnson.

Mitjançant una campanya agressiva de màrqueting, ràpidament aconseguiren la posició dominant del mercat, arribar a ser el tractament receptat a més de 42 milions de pacients el 2017, amb unes vendes aquell any, en el cas de Bayer, que ascendiren a 2.698 milions de $, i d’altres 2.288 milions de $ en el cas de la multinacional nord-americana.

El que mai no advertiren fou que, a alguns pacients com a efecte secundari, l’ús del rivaroxaban podia provocar hemorràgies massives. Això fou el que començà a passar des que se n’inicià la seva distribució comercial, i milers de malalts patiren seqüeles greus o moriren a causa de les hemorràgies. Només als EUA, Bayer i J&J, hagueren d’enfrontar-se solidàriament a més de 25.000 demandes de familiars de persones mortes per utilitzar el Xarelto, i a finals de març de 2019 hagueren d’aprovisionar 775 milions de dòlars per a pagar els afectats als EUA.

Una situació idèntica es va produir amb el digigatran, anticoagulant sintetitzat el mateix any 2008 per la multinacional alemanya Boehringer Ingelheim, que es comercialitzà baix la marca Pradaxa. El 2014 hagueren de destinar 650 milions de dòlars per a enfrontar-se a les més de 4.000 demandes judicials pels efectes secundaris letals del seu anticoagulant.

Paradoxalment, quan es començaren a fer públics els casos de morts per l’ús del Xarelto, la prestigiosa revista mèdica britànica British Medical Journal advertia a un article, que els assajos clínics que havien servit per a justificar l’autorització de la comercialització del Rivaroxaban estaven plagats d’errors i deficiències.

Purdue Pharma, la família Sackler i la crisi sanitària pel consum d’opiacis als EUA

L’octubre de 2017, el recentment elegit president Donald Trump, declarava una Emergència Sanitària Pública per a fer front a l’onada d’addiccions als opiacis que afectava milions d’estatunidencs. L’anterior alarma sanitària s’havia decretat el 2009 per a combatre el brot de grip provocat pel virus de la grip A –H1N1—.

La gravetat de la situació havia arribat a l’extrem que els morts per sobredosi s’han convertit a la principal causa de mort d’adults als EUA, tantes com morts per trets d’armes de foc i accidents de trànsit junts. De fet, de les 16.849 morts per sobredosi de 1999, es passà a 36.000 el 2007, 60.000 el 2016 i a més de 70.000 el 2017.

Al seu discurs per a justificar la declaració de l’Emergència Sanitària, Mr. Trump argumentà que el decisiu per a combatre l’epidèmia d’addiccions era la lluita contra el narcotràfic, i la manera més efectiva per a dur-la a terme era construir el seu mur al llarg de la frontera mexicana. Evidentment, com sol ser la norma en el cas del Sr. Trump, la realitat que s’amagava darrere els milers de morts per abús en el consum de drogues, res tenien a veure amb el discurs presidencial.

La causa autèntica que desencadenà les més de 400.000 morts per sobredosi dels darrers 20 anys als EUA té el seu origen a mitjans dels 90, quan les autoritats sanitàries estatunidenques, baix la pressió del lobby sanitari-farmacèutic, establiren que el dolor crònic havia de ser considerat el cinquè signe vital, és a dir que la seva avaluació, maneig i tractament havien de considerar-se tan importants des del punt de vista de la salut, com la temperatura corporal, la pressió arterial, la freqüència respiratòria i la freqüència cardíaca.

La conseqüència immediata d’aquesta decisió fou l’aprovació d’una normativa menys estricta, que facilitàs la producció d’analgèsics molt més forts que els existents. L’any següent, 1996, les autoritats sanitàries autoritzaren l’ús de dos opiacis, l’oxicodona i la hidrocodona, principis actius que s’obtenen de l’adormidora, Papaver somniferum. Això que no explicaren ni els laboratoris, ni les autoritats, fou la major potència als efectes analgèsics d’aquests medicaments nous era directament proporcional al risc de provocar una addicció forta entre els pacients als qui els els receptassin.

La primera decisió que prengué la FDA –Agència del medicament dels EUA— el desembre de 1995, fou autoritzar l’ús i distribució de l’oxycontín, analgèsic de la farmacèutica Purdue Pharma, propietat dels germans Sackler. La subordinació total dels organismes estatals als interessos del monopoli es feia pública només 3 anys després, el 1998. Aquell any, el director que havia concedit l’autorització als Sackler, el Dr. Curtis Wright, renunciava al seu càrrec a la FDA per a entrar a treballar a un lloc d’alt nivell a Purdue Pharma.

Aconseguida l’autorització governamental, la farmacèutica inicià una campanya intensa de màrqueting, per a impulsar la venda massiva del seu analgèsic, el qual es basa en el principi actiu de l’oxicodona –sintetitzada per primera vegada el 1916 a Alemanya— un derivat de la tebaïna, la mateixa molècula de la qual s’obté l’heroïna, amb efectes 3 vegades més potents que els de la morfina.

Des del primer moment, tota l’estratègia comercial de les farmacèutiques s’orientà al nínxol de mercat representat pels habitants de l’anomenat Rush Belt (“cinturó rovellat”, la zona del mitjà oest devastada pel tancament d’indústries) i de les zones rurals de l’interior del país. Se centraren en els Estats més pobres i amb majors problemes socials, on la destrucció de l’ocupació, amb les seves seqüeles de baixa autoestima i desestructuració familiar eren el brou de cultiu ideal per a enganxar-se a l’oxycontín, el vicodín –basat en la hidrocodona— i el percocet –combinat d’oxicodona i paracetamol— pagaren 46 milions de dòlars en menjars, viatges i honoraris a més de 68.000 metges per a animar-los que receptassin els seus opiacis.

La seva estratègia, a la qual s’hi destinaren milions de dòlars, era molt simple: s’havien de normalitzar els opiacis, i la millor forma de fer-ho era comptar amb els oradors metges altament qualificats que testimoniaven les virtuts de l’oxycontín i de les altres drogues. En el cas dels Sackler, entre els seus col·laboradors més actius comptaren amb el suport de l’AAMP –Acadèmia Estatunidenca de Medicina del Dolor— i de l’APS –Societat nord-americana del Dolor—. En compensació, les finançaren generosament i diversos membres d’ambdues associacions foren contractats com a consultors del laboratori. De fet, el Dr. David Haddox, director del comitè de la ADP i defensor entusiasta dels avantatges terapèutics dels opiacis, fou contractat per Purdue el 1999, romanent en plantilla fins al 2019.

El resultat pràctic dels seus plans no es va fer esperar. Les vendes de l’oxycontín, les quals foren de 80 milions de dòlars el 1997, es dispararen en 4 anys a 2.100 milions de dòlars el 2001, i any rere any la facturació i els beneficis continuaren creixent. El 2010, la facturació superà els 3.000 milions de dòlars, representant el 80 % de les vendes i beneficis del laboratori. S’estima que entre el 1996 i el 2016, amb les vendes de l’oxycontín, Purdue guanyà més de 35.000 milions de dòlars. Paral·lelament, la riquesa dels germans Sackler, propietaris del Laboratori, creixé de forma exponencial i els convertí en una de les famílies més riques del club exclusiu de bilionaris estatunidencs, amb una fortuna que segons la revista Forbes supera els 13.000 milions de dòlars

En contraposició als milers de milions de beneficis dels laboratoris, les conseqüències sanitàries i socials a pobles i ciutats de tots els Estats dels EUA, foren devastadores. Milions de nord-americans, començant amb els de mitjana edat més propensos a patir mals, començaren a prendre els opiacis que els receptaven els serveis mèdics, sense que ningú els explicàs que eren potents addictius als quals es podrien enganxar.

La situació arribà a l’extrem que el 2012, es prescriviren més de 286 milions de receptes d’oxycontín, vicodín i percocet; això és, quasi una per habitant dels EUA. Estats com Virginia Occidental amb poc més d’1.800.000 habitants, foren literalment inundats de pastilles, com denunciava Eric Eyre al Charleston Gazzette Mail el 2013. Segons la DEA, el Departament Antidroga Federal, el llustre 2007-2012 els laboratoris i distribuïdores farmacèutiques enviaren més de 780 milions de píndoles d’opiacis, 87 pastilles per habitant i any, a Virginia Occidental. Només a la petita localitat de Williamson –3.000 habitants—, la doctora Katherine Hoover prescrigué 333.000 receptes d’opiacis entre desembre de 2002 i gener de 2010; és a dir, 14 per habitant i any. La situació arribà a l’extrem que el poble començà a ser conegut com a “Pillianson” (“Pill” significa “pastilla” en anglès). La pandèmia d’addiccions arribà a tal nivell que el 2017, segons la cadena televisiva NBC, els serveis d’emergències de Williamson atenien cada mes una mitjana de 50 casos de sobredosi.

Des de bon principi, les autoritats estatals i el govern federal foren conscient de la crisi sanitària que s’estava gestant. El 2006, el doctor Leonard Paulozzi del CDC –Centre per al Control de Malalties—, publicava un article en el qual alertava que els 3 anys des de 1999 a 2003, les morts relacionades amb els opiacis s’havien incrementat un 91 %. Com a conseqüència directa de l’augment exponencial de les addiccions a aquests analgèsics fou el creixement paral·lel del consum d’estupefaents il·legals, com l’heroïna, més barata que les pastilles. Després de l’alarma que despertaren aquesta i altres denúncies similars el 2007, l’Estat de Virginia demandà per primera vegada a Purdue Pharma i a 3 dels seus executius. L’empresa, per a evitar un judici públic, arribà a un acord amb el qual es reconegueren culpables d’haver enganyat metges, pacients i autoritats reguladores, en ocultar els efectes addictius greus de l’oxycontín i acceptaren pagar una multa de 635 milions de dòlars.

Després de l’acord del 2007, Purdue seguí batent rècords de vendes i beneficis amb l’oxycontín, i a partir de 2013-2015, quan començaren a créixer els seus problemes legals i a caure les vendes en el mercat nord-americà, la companyia recorregué a la seva filial internacional Mundipharma, amb seu a Gran Bretanya, per a fomentar amb la mateixa tàctica publicitària el tractament del dolor i enarborar les virtuts del seu analgèsic, i aconseguir així impulsar les vendes d’oxycontín als mercats del Brasil, la Xina, Rússia, Gran Bretanya, Espanya…

Abans que el govern federal es veiés obligat a reconèixer la gravetat de la situació –que segons els càlculs d’alguns economistes només l’any 2015 havia suposat una despesa per a l’erari públic de 504.000 milions de dòlars— i que finalment declarassin l’emergència sanitària la tardor de 2017, més de 500 ciutats i comtats d’Alabama, Califòrnia, Illinois, Kentucky, Massachusetts, Wisconsin, Virginia, Utah, Tennessee, Missouri, Nou Hampshire, Nou Mèxic, Indiana i Michigan i 8 de les tribus índies originàries havien presentat ja milers de demandes contra els laboratoris responsables: Purdue, Jansen, Teva Pharmaceutical, Abbott Laboratories i contra les distribuïdores McKesson, Cardinal Health i Amerisource Bergen, als quals se’ls reclamen més de 50.000 milions de dòlars.

Dos anys després de la declaració de l’emergència sanitària, tot i totes les evidències sobre les conseqüències nefastes que aquestes drogues tenen per a la salut pública, el negoci continua vent en popa i encara se segueixen receptant 58,7 receptes d’opiacis per cada 100 habitants als EUA.

Alzheimer, Parkinson i l’antiinflamatori enbrel de PFIZER

El gener de 2018, PFIZER, la primera farmacèutica del món, anunciava el tancament del seu departament neurològic i l’acomiadament dels 300 treballadors d’aquest. Al seu comunicat, Pfizer, explicà la seva decisió d’abandonar la investigació per al desenvolupament de fàrmacs nous, destinats a tractar el Parkinson i l’alzheimer, s’havia adoptat per a reassignar aquests recursos cap a les àrees d’inversió on la seva cartera de productes i la seva perícia científica eren molt majors.

 Un any després, el 5 de juny de 2019, el periodista Christopher Rowland, del Washington Post, feia públic que des de 2015, Pfizer havia ocultat a l’opinió pública que un dels seus equips d’investigadors, basant-se en el tractament informàtic i estadístic de centenars de milers de reclamacions d’asseguradores del sector de la salut, havien fet un descobriment important que relacionava la ingesta del seu antiinflamatori estrella, l’enbrel –destinat al tractament de l’artritis reumatoide— amb la reducció mínima del 64 % del risc de contreure alzheimer. Els investigadors arribaren a aquesta conclusió contrastant la incidència de la malaltia neurològica greu entre un nombre similar de persones que prenien l’antiinflamatori, i el mateix nombre dels que no ho feien.

Per a verificar els efectes terapèutics potencials de l’enbrel, a la prevenció, tractament i retard de l’alzheimer, els qui realitzaren l’estudi proposaren als executius de la multinacional que es dugués a terme un assaig clínic entre una mostra de 3.000 a 4.000 persones, tractats o no amb l’antiinflamatori. El cost estimat era de 80 milions de dòlars.

La decisió que adoptà el consell d’administració de Pfizer fou no realitzar l’assaig clínic, i tampoc fer públiques les conclusions de l’estudi dels seus investigadors.

Una vegada que el Post destapà la seva actuació escandalosa, els directius de la multinacional es veieren en l’obligació d’intentar explicar-la. Afirmaren aleshores que la seva decisió se sustentava en què els seus experts havien arribat a la conclusió que l’enbrel no era una teràpia que pogués oferir resultats en el tractament de l’alzheimer. Es basaven en el fet que, segons ells, el principi actiu de l’enbrel era una molècula massa gran per a superar la barrera hematoencefàlica i poder actuar sobre les inflamacions del teixit cerebral. Per això renunciaren a l’assaig clínic. Així mateix, defensaren que la seva decisió de no fer públic l’estudi fou per a evitar que científics externs a la marca orientassin els seus esforços en una direcció equivocada.

“Els seus arguments” no convenceren ningú i molts investigadors de primera línia sobre l’alzheimer d’Universitats com Harvard, John Hopkins, Southamthon, exigiren que els estudis es fessin públics i que fossin els científics els qui avaluassin la seva utilitat o no.

El que els executius de Pfizer mai no anomenaren fou que la patent de l’enbrel expirava el 2018; de fet, duien ja diversos anys comercialitzant el seu medicament nou per a l’artritis, el xeljanz. El que motivà la seva decisió fou el retorn escàs que, encara en el cas de mantenir un resultat positiu, tindria la seva inversió en haver de competir des del primer moment amb genèrics similars molt més barats.

La seva renúncia a difondre una informació que obria un camp prometedor d’investigació a la prevenció de l’alzheimer estava motivada per la mateixa raó que altres vegades els duu a ocultar els efectes secundaris perniciosos d’un medicament nou: la recerca del màxim benefici al marge de la idoneïtat terapèutica del medicament a comercialitzar.

 A la recerca d’El Dorado, o la cursa per trobar la vacuna de la COVID-19

Dies després que es donassin els primers casos de COVID-19 a Wuhan, les autoritats xineses identificaren el nou coronavirus i n’informaren a l’OMS. Estudiant el patogen nou, els investigadors xinesos i els dels laboratoris de referència de l’OMS, i comprovaren que era molt similar a la SARS COV que el 2002-2003 provocà l’epidèmia de l’anomenada Síndrome Respiratòria Aguda Greu. El virus nou comparteix amb la SARS entre el 80 i el 90 % del seu material genètic i la seva similitud és tal que els científics la batiaren com a SARS COV2. També hi ha força similituds amb la denominada MERS COV, que el 2012 causà a Aràbia Saudita els primers casos de l’anomenada Síndrome Respiratòria Greu d’orient mitjà.

El paregut entre ambdós virus es reflecteix en què alguns dels símptomes i les característiques de la COVID-19 coincideixen amb els que en el seu moment desenvoluparen els infectats per la SARS. La similitud és major en els casos més greus, en els quals s’ha constatat que ambdós patògens produeixen pneumònia i una inflamació exagerada als pulmons que deixen de funcionar correctament.

També es coneixen les diferències més significatives. En primer lloc, en el cas de la SARS, des del principi se sabé quin era l’animal des del qual es féu el bot del contagi a humans, les civetes. Aquesta dada encara es desconeix en la SARS COV2. En segon lloc, la taxa de mortalitat mitjana de la SARS era del 9,2 % –775 morts dels 8403 infectats— i entre els majors de 65 anys o afectats per mals previs d’hipertensió, cardíaques, respiratoris o immunitàries es disparava fins a un 50 %. En el cas de la COVID-19, amb les dades parcials i incompletes de les quals es disposa, la taxa mitjana oscil·la entre un 1,5 i un 4 %, i igual que la SARS pujava molt entre els majors de 65 anys i els malalts crònics, on es concentren el 20 % dels casos greus que requereixen hospitalització.

Per últim, la diferència qualitativa entre ambdós es troba a la seva eficàcia distinta per a estendre el contagi. En el cas de la SARS, la prevalença de contagi era de 10 dies i els asimptomàtics no contagiaven. En els malalts de COVID-19 la prevalença pot ser de fins a 28 dies i els asimptomàtics sí que contagien. La major eficiència de la SARS COV2 és la seva transmissió entre humans, que facilita el contagi massiu i és el que fa molt més perillós el virus nou.

A tota aquesta informació prèvia se li sumà la seqüenciació del genoma i de les proteïnes del virus que la Xina va fer públiques a principis de febrer i que es conegués la proteïna diana –AC2— que igual que a la SARS, el virus nou utilitza com a clau per penetrar a la cèl·lula humana.

Si partim de la similitud del virus nou amb els de la SARS COV i la MERS, el que a priori pareixeria més prometedor per a accelerar el desenvolupament d’un prototip de vacuna i d’antivirals eficaces contra el COVID-19, seria basar-se en els avanços aconseguits a les investigacions realitzades els darrers 18 anys sobre aquests altres coronavirus.

Aquest ha sigut el criteri en el qual s’ha basat l’equip d’investigadors del Centre Nacional de Biotecnologia –adscrit al CSIC— que dirigeixen els viròlegs Luis Enjuanes i Isabel Sola.

Com explicava la doctora Sola amb una experiència acumulada de 35 anys treballant amb coronavirus, l’estratègia de combatre contra la COVID-19 és doble: garantir la prevenció; això és, aconseguir una vacuna que provoqui una resposta immune eficaç i produir els antivirals per a tractar els malalts ja infectats.

Si partim d’aquesta estratègia doble, els objectius que s’han marcat al CNB, són crear un prototip de vacuna, fent servir la tècnica anomenada genètica revertida, que el seu equip fou el primer en desenvolupar per a l’estudi de la SARS el 2002. Consisteix a eliminar els gens del virus que neutralitzen les defenses de l’infectat –el que ells anomenen gens de virulència— que són els que indueixen a una inflamació tan exagerada del pulmó fins a arribar a danyar-lo.

Una vegada eliminats aquests gens, el patogen s’atenua i es converteix en un bon candidat a vacuna. Una vegada generat el virus atenuat, s’assaja en cèl·lules i es comprova que es comporta de la manera prevista, després es passaria a la fase següent, els assajos amb animals.

Per a iniciar aquesta segona fase s’ha de crear un model animal adequat en el qual es pugui injectar el virus i provocar una malaltia similar a la dels humans. Aquest model serien ratolins transgènics. En el seu moment es crearen per a la SARS però no es mantengueren actius en els animals i ara s’han de tornar a recrear. Això s’aconsegueix mitjançant tècniques d’enginyeria genètica. Es tractaria d’aconseguir que la proteïna humana receptora del virus –AC2— s’integri en el genoma del ratolí, garantint així mateix que quan s’introdueixi la infecció vírica aquesta s’expressi a l’òrgan diana que interessa, que en aquest cas és el pulmó.

Una vegada disponible el model animal, se subministra la vacuna dues o tres setmanes abans que se l’infecti amb el virus, donant temps al desenvolupament d’una resposta immune. Quan es comprova que el prototip de vacuna és eficaç i segura, en aquest moment es podria passar a l’assaig en humans. Després de comprovar la seva eficàcia i seguretat en humans, es produiria el que es denomina un virus o cep vacunal, i a partir d’aquest moment ja es podria iniciar el procés de fabricació de la vacuna.

En el referent als antivirals, el punt de partida del seu laboratori serà reprendre els assajos amb els prototips que ja desenvoluparen per a utilitzar-los contra la SARS. A aquella ocasió s’arribà fins a la fase d’assaig amb animals i comprovaren que eren eficaces i que en injectar-les als exemplars infectats, es protegien en un percentatge del 80 %.

Donada la similitud entre la SARS i la nova SARS COV2, pareix raonable pensar que aquests composts que ja demostraren la seva eficàcia el 2002, també podrien ser vàlids ara. Aquesta possibilitat ja s’ha comprovat amb el remdesivir antiviral que la multinacional Gilead assajà en animals i després abandonà. Partint d’aquesta hipòtesi, el seu primer objectiu, una vegada disposin del virus, serà inocular-los en cèl·lules i comprovar si poden contenir la resposta inflamatòria que el virus provoca a escala cel·lular i combatre així una de les causes principals de la malaltia.

El mateix criteri que el de l’equip del CNB, és en el que s’estan basant a altres grups de corona viròlegs de tot el món, que també iniciaren en aquells anys el desenvolupament de fàrmacs efectius contra aquests virus.

El handicap al qual s’enfronten tots els equips d’investigadors el sintetitzava d’acord amb la seva experiència personal la doctora Sola:

“El que passa és que quan hi ha una epidèmia, com la de la SARS el 2002, en aquest primer moment, sí que hi ha una inversió major en investigació, però quan s’ha contingut ens n’oblidam. Aleshores es perd l’oportunitat de seguir avançant els estudis que s’havien iniciat, d’acabar el desenvolupament d’una vacuna, o culminar la identificació d’antivirals que puguin ser útils quan aparegui una epidèmia nova.

“Al nostre equip sí que ens hem trobat que, a l’hora de presentar un projecte d’investigació per a aconseguir finançament per a una vacuna contra la MERS COV, respostes dels comitès d’avaluació afirmant que la investigació d’un virus que afectava un nombre de persones relativament baix, no era rellevant. Aquesta classe de comentaris els he escoltat personalment a hora de valorar el nostre projecte de desenvolupar una vacuna per a un coronavirus molt proper a la SARS COV2. Amb aquesta idea en ment, un no és realista, perquè virus com la grip i el coronavirus, són virus emergents i tenen potencial pandèmic, com estam veient ara. No s’ha d’ignorar aquesta realitat. Seria irresponsable abandonar la investigació pensant que una vegada superada una epidèmia ja no tornarà a rebrotar mai. La capacitat dels virus per a emergir a la població humana i causar els estralls produint aquest virus, o que podria causar una grip pandèmica està allà. Tant de bo tot això serveixi per a conscienciar-nos que la investigació és important.”.

Una reflexió idèntica feia el catedràtic del Centre d’Investigació en Sanitat Animal de la UAB, Joaquim Segales, que a un article publicat a la Vanguardia el passat 23 de març recordava:

“Per a l’epidèmia de la SARS del 2002-2004, s’aconseguiren prototips de vacunes molt eficaces i inclús hi hagué diversos assajos clínics molt exitosos, però no s’arribà a registrar cap producte i el mateix passa el 2012 amb la MERS”.

Sens dubte, les seves opinions són compartides per la majoria aclaparadora de la comunitat científica, que durant anys ha advertit que s’havia de preparar per a poder respondre a una possible pandèmia com la que patim avui.

La doctora Sola té tota la raó en destacar la irresponsabilitat que suposa abandonar investigacions, la transcendència de les quals avui és evident. Simpatitzam també amb els seus desitjos sincers de què això serveixi per a comprendre la importància de la investigació científica.

Desgraciadament, tots aquests desitjos bons xoquen contra el mur de les lleis que regeixen l’economia de mercat, i en el cas que ens ocupa amb els interessos del monopoli farmacèutic. El motiu que impulsà els grans laboratoris a invertir en la investigació de la Síndrome Respiratòria Aguda Greu, era aprofitar l’oportunitat de negoci i els beneficis sucosos que si l’epidèmia s’estenia i s’allargava en el temps, haurien suposat la patent de la vacuna i dels antivirals per al tractament de la SARS. La mateixa raó fou la que mesos més tard els mogué a abandonar les investigacions una vegada que l’epidèmia s’extingí.

Ara que la pandèmia, de la qual els investigadors feia anys que advertien, és una realitat cruel, els governants de tot el món no es cansen de repetir-nos que només si ens unim tots derrotarem el virus. Si hi hagués un sol àtom de veritat a les seves proclames, la primera mesura que haurien pres seria coordinar els esforços dels investigadors de tots els països, i posar a la seva disposició tots els recursos econòmics i tècnics necessaris. Sens dubte, una crida així hauria comptat amb el suport entusiàstic de tota la comunitat científica i en un temps rècord es podria comptar amb un prototip viable de vacuna, amb medicaments efectius per a combatre la malaltia i després poder fabricar-los per a distribuir-los solidàriament a tot el món.

En lloc de col·laboració, l’escenari que s’oculta rere el núvol tòxic de la propaganda, és l’enfrontament obert que s’està lliurant entre els Estats més poderosos. L’objectiu de tots ells és defensar el seu prestigi i els interessos de les seves respectives burgesies. Competeixen per ser els primers a la cursa per a aconseguir la vacuna i els antivirals necessaris per al tractament de la COVID-19. Reforçar el seu poder i prestigi a l’esfera internacional i que les seves indústries siguin les que obtinguin la porció més grossa del negoci i els beneficis potencials: són aquests i no la defensa de la salut, els interessos que realment estan en joc!

A mitjans de març, quan es començaven a prendre les primeres mesures de confinament a Espanya i Itàlia, molts mandataris encara seguien qüestionant la importància de la pandèmia, entre altres motius aquest era el cas del loquaç Mr. Trump. Tots els seus discursos es limitaven a escometre contra el maleït virus xinès. El seu cinisme no té límits! Mentre en públic negaven la gravetat de la crisi, des de feia setmanes a la Casa Blanca s’hi anaven succeint reunions discretes entre l’executiu, administracions reguladores i la indústria farmacèutica, i el mateix passava a les cancelleries de les altres potències.

El 23 de març, al diari La Vanguardia s’hi feia eco de les dades fetes públiques el dia anterior de l’Organització Mundial de la Salut. Segons l’OMS, en aquests moments són almenys quaranta, les institucions, organismes públics i multinacionals farmacèutiques, les que estan implicades a la lluita contrarellotge per a sintetitzar la vacuna. Ja són quatre els prototips els que han iniciat els assajos clínics amb animals, i altres dos començaran l’abril. De tots ells, els dos projectes més avançats s’estan desenvolupant a la Xina i als EUA.

A la Xina, les investigacions les dirigeix el Ministeri de Defensa mitjançant l’Acadèmia Militar de Ciències Mèdiques en col·laboració amb l’empresa biotecnològica Cansino Biologics. A mitjans de març, segons informava el diari The South China Morning Star, ja s’havien realitzat diversos assajos clínics exitosos amb primats. Tenen previst començar els assajos amb humans, amb 108 voluntaris, l’abril.

Al projecte estatunidenc estan implicats el NIAID –Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses—, el NHI – Institut Nacional de Salut—, CEPI –Coalició per a les innovacions i preparació per a epidèmies—, i Moderna Therapeutics que és el laboratori que desenvolupa la vacuna, utilitzant una nova tecnologia d’enginyeria genètica denominada ARN missatger. Les primeres proves amb humans tenien previst iniciar-les el 14 de març amb 45 voluntaris sans d’entre 18 i 55 anys.

El handicap principal del projecte de Moderna és que fins ara les autoritats sanitàries mai no han autoritzat cap dels medicaments basats en aquesta tècnica, perquè no complien els estàndards de seguretat exigits per la normativa. Casualment, pocs dies després, se celebrava un encontre en el qual hi participaren l’ICMRA –Coalició Internacional d’Autoritats Reguladores de Medicaments—, la FDA –Agència del Medicament dels EUA— i l’EMA, Agència Europea del Medicament. A ell s’hi escriví –davant l’excepcionalitat que suposa la crisi de la COVID-19— flexibilitzar els criteris i les exigències que s’aplicaven fins ara. Tot val a la recerca d’El Dorado!