Catalunya i la revolució permanent

En comptes de l’esquema rígid i buit d’una àrida acció política duta a terme per decisió dels organismes superiors, proveïda d’un pla i una perspectiva determinades, ens trobem amb el batec d’un cos viu, de carn i sang. (Rosa Luxemburg, La vaga de masses, 1906)

Els últims mesos, hem sentit diversos dirigents de l’esquerra espanyola (i catalana) fent tota mena d’acusacions contra el moviment per la república catalana des d’una òptica suposadament obrerista i classista. Han pres una posició d’aparent equidistància, clamant alhora contra la DUI i contra el 155. Clamen contra el “xoc de nacionalismes” i contra el caràcter “burgès” de l’independentisme. El defensor més representatiu i més llampant d’aquesta tendència és sens dubte el company Alberto Garzón, que, tot i denominar-se marxista, s’ha parapetat darrere de la legalitat constitucional espanyola per justificar la persecució contra el Govern de la Generalitat. [per Arturo Rodríguez]

Un fotograma estàtic contra una pel·lícula en moviment

Es poden fer moltes crítiques a aquests arguments. En primer lloc, el que succeeix a Catalunya va molt més enllà del nacionalisme com a tal: és un assalt als drets democràtics i civils més fonamentals. El moviment per l’autodeterminació ha esdevingut una lluita contra la tirania d’un Estat que colpeja, empresona i censura per negar als catalans el dret democràtic a decidir la seva relació amb Espanya. La repressió estatal a Catalunya marca una involució autoritària que tindrà conseqüències a la resta de l’Estat. A més, aquesta esquerra equipara el nacionalisme d’una nació opressora, que es recolza sobre un aparell estatal i repressiu formidable, amb el d’una nació sense estat. L’un cerca aixafar el dret a l’autodeterminació dels catalans i assegurar la unitat de l’Estat per la força, l’altre cerca posar urnes i votar. L’un és democràtic i l’altre és autoritari. Això determina la seva retòrica, el seu caràcter polític, i les forces que son capaços de mobilitzar. Equiparant l’agressor amb la víctima, el fort amb el feble, es posen objectivament del costat del primer. Tot i defensar formalment el dret a l’autodeterminació, el conceben dins del marc legal i constitucional espanyol, una hipòtesi difícilment realitzable i relegada a un futur borrós. Aquesta esquerra “equidistant” és també incapaç de diferenciar entre la direcció política del moviment, encapçalat (fins ara) pel PDeCAT i ERC, i la seva base, els centenars de milers de persones que van sortir als carrers per manifestar-se, que s’enfrontaren amb la policia el dia del referèndum, els bombers i els pagesos que van organitzar piquets, els estibadors que van boicotejar els vaixells de la policia, els mestres que van obrir les escoles l’u d’octubre. Però sobre tot, tenen una visió no només esbiaixada del moviment, essent incapaços de veure més enllà del PDeCAT i ERC, sinó també estàtica dels esdeveniments. Com recordà Alberto Arregui d’IU en un magnífic article al diario.es (Alberto Arregui, 155: un cero a la izquierda, 31/10/2017), aquests dirigents de l’esquerra han oblidat la teoria de la revolució permanent, una teoria que es basa en veure un procés polític no pas com un fotograma estàtic, sinó com una pel·lícula en moviment, com un fenomen viu i dinàmic.

Marx i Engels

Aquest concepte, generalment associat amb Leon Trotski, el desenvoluparen per primera vegada Marx i Engels després de les revolucions de 1848. Sovint s’oblida que els orígens d’aquesta idea es remunten als pares del socialisme científic. Les revolucions democràtiques del 1848 contra el feudalisme i l’absolutisme, que sacsejaren tot Europa, revelaren d’una banda la fi de la burgesia com a classe revolucionària, i per l’altra el naixement del proletariat com a força transformadora independent. Els burgesos, que ostentaven la direcció política del moviment s’espantaren per l’aixecament de les masses i per la violència de la contrarevolució, i capitularen sense donar batalla.

Marx parlà de la farsa d’aquestes revolucions, car una classe originàriament revolucionària, la burgesia, havia esdevingut conservadora, i els seus intents d’imitar als jacobins del 1789 conduïren a un fracàs estrepitós. Front a aquesta burgesia poruga, Marx i Engels proclamaren la consigna de la revolució permanent. El proletariat havia de lluitar per obtenir l’hegemonia política d’aquests moviments, empenyent els demòcrates burgesos, desenmascarant-los, i mostrant-se com el lluitador més conseqüent per la revolució democràtica. Al fragor de la batalla per la democràcia, havien de forjar els seus propis òrgans de poder, transformant la revolució democràtica en una revolució social:

En aquesta lluita, com en les anteriors, la massa petitburgesa mantindrà una actitud d’espera, d’irresolució i inactivitat tant de temps com li sigui possible, amb el propòsit que, en quant quedi assegurada la victòria, utilitzar-la en benefici propi, invitar els obrers a què romanguin tranquils i retornen al treball, evitar els denominats excessos i desposseir el proletariat dels fruits de la victòria. No està en mans dels obrers impedir que els demòcrates petitburgesos procedeixin d’aquesta manera, però sí que està en les seues mans dificultar-los la possibilitat d’imposar-se al proletariat en armes, i dictar-los condicions tals que la dominació dels demòcrates burgesos porti des del principi el germen de la seua caiguda, facilitant així considerablement la seua ulterior substitució pel poder del proletariat. Durant el conflicte i immediatament després d’acabada la lluita, els obrers han de procurar, abans de tot i en tot allò que es pugui, contrarestar els intents contemporitzadors de la burgesia i obligar els demòcrates a portar a la pràctica la seua actual fraseologia terrorista. Han d’actuar de tal manera que l’excitació revolucionària no torni a ser reprimida immediatament després de la victòria. Al contrari, han d’intentar mantenir-la tant de temps com sigui possible… Durant la lluita i després d’ella els obrers han d’aprofitar totes les oportunitats per a presentar les seues pròpies demandes junt amb les demandes dels demòcrates burgesos. Han d’exigir garanties per als obrers tan prompte com els demòcrates burgesos es disposen a prendre el poder. Si fos necessari, aquestes garanties han de ser arrencades per la força. En general, és necessari procurar que els nous governants s’obliguen a les majors concessions i promeses; és el mitjà més segur de comprometre’ls. Els obrers han de moderar generalment, i en la mesura en què sigui possible, l’embriaguesa del triomf i l’entusiasme provocat per la nova situació que segueix tota lluita del carrer victoriosa, oposant-ne una apreciació freda i serena dels esdeveniments, i manifestant obertament la seua desconfiança envers el nou govern. Junt amb els nous governs oficials, els obrers hauran de constituir immediatament governs obrers revolucionaris, ja sigui en forma de comitès o consells municipals, ja en forma de clubs obrers o de comitès obrers, de tal manera que els governs democràtics burgesos no sols perden immediatament el suport dels obrers, sinó que es vegin des del primer moment vigilats i amenaçats per autoritats recolzades per tota la massa dels obrers. En una paraula, des del primer moment de la victòria cal canalitzar la desconfiança, no ja contra el partit reaccionari derrotat, sinó contra els antics aliats, contra el partit que vulgui aprofitar la victòria comuna en el seu exclusiu benefici. (Marx i Engels, Missatge a la Lliga dels Comunistes, 1850)

Trotski i el marxisme rus

Trotski reprengué aquest concepte després de la revolució de 1905, que tenia paral·lels amb les de 1848. La burgesia liberal es posà del costat del tsarisme contra el poderós moviment dels treballadors. A més, havien sorgit vincles econòmics estrets entre els capitalistes russos i l’Estat i les velles elits feudals, que aproparen els capitalistes al règim. Això xocà amb les il·lusions d’alguns socialistes russos (els menxevics, els “legalistes” i els economistes) en el potencial transformador dels lliberals, als quals atorgaven el protagonisme en la revolució democràtica.

Aquestes tendències del marxisme rus concebien la revolució com un procés escalonat, amb dues etapes: una fase burgesa encapçalada pels liberals, a la que hauria de seguir un període de desenvolupament capitalista i d’enfortiment numèric i polític del proletariat, i finalment la transformació socialista en un futur llunyà. Els estalinistes reprengueren aquesta idea els anys 30 amb la teoria de les dues etapes i dels fronts populars.

Lenin s’oposà a aquesta concepció dels menxevics, argüint que la burgesia russa no tenia cap potencial revolucionari, ans al contrari, s’oposarien a qualsevol moviment de masses transformador. Tanmateix, Lenin no considerava que Rússia estigués preparada per al socialisme, i plantejà en comptes d’això una fórmula ambigua, la dictadura democràtica del proletariat i els camperols, que hauria de consolidar la revolució burgesa contra els interessos de la mateixa burgesia.

Trotski, basant-se en els escrits de Marx i Engels sobre 1848, teoritzà el concepte de la revolució permanent. En els seus orígens, la burgesia va jugar un paper revolucionari contra el vell sistema feudal. En els segles XVII i XVIII va encapçalar autèntiques revolucions a Anglaterra, a Nord-Amèrica, a França. Era una classe nova, sorgida dels mercaders de les ciutats medievals, que gradualment va entrar en conflicte amb les aristocràcies, les jerarquies eclesiàstiques i les autocràcies que dominaven el feudalisme. Aquest a l’arrel va ser un conflicte econòmic per dotar-se d’un marc legal favorable per les noves relacions de producció capitalista, però es va reflectir en l’esfera ideològica en la lluita per les idees racionalistes de la il·lustració contra la monarquia absolutista i l’obscurantisme religiós. En aquest període la classe obrera estava massa fragmentada i subdesenvolupada per jugar un paper independent. Va ser, junt als pagesos, una força important en les revolucions burgeses, però sempre sota la direcció de la burgesia, que dirigia aquestes classes oprimides contra les elits feudals. A més, amb el sorgiment del capitalisme la burgesia va impulsar la constitució dels estats nacionals com una manera de unificar països, fent servir la llengua i les constitucions com a vehicle per assolir un mercat únic que facilités el desenvolupament de l’activitat econòmica i comercial.

Caldria afegir que fins i tot durant les grans revolucions burgeses dels segles XVII i XVIII, la burgesia tractà de contenir l’empenta revolucionària de les masses empobrides i durant els punts àlgids de la lluita revolucionària actuà com un fre per al moviment. La qüestió és que les masses pageses i obreres estaven massa fragmentades i socialment subdesenvolupades per jugar un paper independent genuí, i a la fi tots els seus esforços van beneficiar a la burgesia, l’única classe que comptava amb programa per transformar la societat. Com ja explicava Engels:

El proletariat, que tot just començava a formar-se a partir d’aquelles masses desheretades com a nucli d’una nova classe i no era, encara, capaç de realitzar una acció política independent, només representava un estament oprimit, incapaç de valer-se per ell mateix, i que, per tant, havia de ser ajudat des de fora —o des de dalt. (Engels, Socialisme científic i socialisme utòpic, 1892)

Com Marx i Engels explicaven ja al Manifest Comunista, però, al llarg del segle XIX això va canviar. La burgesia va passar de ser una força revolucionària a ser una força contrarevolucionària. El sistema capitalista va desplaçar el feudalisme per transformar el món sencer. Fins i tot als països on no hi va haver cap revolució burgesa, com a l’Estat espanyol o la Rússia tsarista, el capitalisme va penetrar amb l’ajuda del capital estranger i va calar dins del vell ordre. L’aristòcrata terratinent va desenvolupar interessos industrials, l’església va hipotecar les seves hisendes, mentre les velles monarquies van acabar endeutades amb el gran capital financer. En aquest procés d’expansió pel món, el capitalisme va assentar les bases del seu declivi: les crisis de sobreproducció, que reflectien els límits del sistema de mercat, amb la seua anarquia inherent, per desenvolupar eficaçment una economia industrial avançada i globalitzada. La burgesia va passar aleshores de ser una força transformadora a un obstacle al progrés. Com deien Marx i Engels: “Les condicions de producció i de canvi de la burgesia, el règim burgès de la propietat, la moderna societat burgesa, que ha sabut fer brollar com per encant tan fabulosos mitjans de producció i de transport, recorda el bruixot impotent per a dominar els esperits subterranis que va conjurar”. Es va generar el potencial per superar el sistema capitalista i utilitzar la tecnologia i l’enorme productivitat acumulada de manera racional i harmoniosa. Al mateix temps, la classe obrera que en les revolucions dels segles previs havia sigut massa feble per jugar un paper independent, es va enfortir, es va concentrar i es armar d’idees i organitzacions pròpies.

Trotski arribà a la conclusió de que el desenvolupament desigual i combinat del capitalisme mundial havia produït a Rússia un proletariat petit però molt avançat, concentrat en grans ciutats i que gaudia de l’experiència del moviment obrer occidental. A més, la burgesia russa, a través del capital financer, estava econòmicament lligada a les velles elits feudals i no dubtaria en posar-se del costat de l’autocràcia en cas de desordres revolucionaris, com es va demostrar el 1905. La classe obrera russa començaria una revolució que desmantellaria el vell ordre tsarista però que podria anar més enllà, cap al socialisme, sempre que la revolució s’estengués als països avançats d’occident.

Front a una crisi profunda del vell ordre, la burgesia, per motius de supervivència, podria pressionar per obtenir reformes. Però aquests moviments des de dalt podien aixecar al proletariat, inicialment com a força auxiliar a les maniobres dels demòcrates. Però el despertar polític de les masses es radicalitzaria durant la lluita, i portaria al proletariat a trencar amb els demòcrates burgesos i a escombrar-los. Com ja preveia magistralment Engels, parlant sobre Rússia i el moviment dels burgesos liberals:

Una vegada l’espurna toqui la pólvora, una vegada les forces siguin desencadenades i l’energia nacional sigui transformada de potencial en cinètica… la gent que apropà l’espurna a la bomba serà escombrada per l’explosió, que serà mil vegades més forta que eixa gent, i s’obrirà camí per on pugui, segons determinin les forces i resistències econòmiques. I suposant que eixa gent [els lliberals] imagini que pot prendre el poder, què importa? Mentre obrin el forat al dic, el propi allau els despullarà les seves il·lusions… Per a mi, el més important és que a Rússia es doni l’empenta perquè esclati la revolució. Que sigui eixa o aquesta fracció la que doni el senyal, que succeeixi sota eixa o aquesta bandera, poc em preocupa. Si fos una conspiració de palau, seria escombrada al dia següent. Allà on la situació és tan tensa, on els elements revolucionaris s’han acumulat en tal grau, on la situació econòmica de la majoria de la població es fa cada cop més insuportable, on figuren totes les etapes del desenvolupament social, des de la comuna primitiva fins la indústria moderna en gran escala i l’alta finança, on aquestes contradiccions són violentament mantingudes juntes per un despotisme sense precedents, despotisme que es torna cada cop més insuportable per una joventut que reuneix valor i intel·ligència de la nació: allà, una vegada esclatat el 1789, no tardarà en seguir-li un 1793 [inici de la revolució jacobina]. (Engels, Carta a Vera Zasulich, 25/03/1885)

A Rússia, el lliberal Miliukov va exigir insistentment un canvi polític durant la guerra, preveient un esclat de ràbia popular. Quan va començar la revolució de febrer, va pressionar per l’abdicació del Tsar i la formació d’un govern republicà democràtic, tement que el moviment de masses es radicalitzés. Però va ser incapaç de contenir l’empenta popular. Kerenski, que tenia un perfil més d’esquerres, no va ser capaç tampoc de frenar la radicalització. Ans al contrari, va provocar d’una banda la contrarevolució de Kornílov, i els intents de recolzar-se en les masses per aturar-la només van donar força a la revolució, en un procés dialèctic que va escombrar Kerenski i posar les bases per la revolució d’octubre.

Un altre element que emfatitzà Trotski, i que molts teòrics marxistes contemporanis oblidaven, és la psicologia d’una lluita revolucionària. En un context de radicalització i de mobilització de les masses al carrer, consignes que objectivament no tenen un caràcter anti-capitalista o revolucionari, el poden assumir en una dinàmica d’enfrontament i polarització. Trotski explicà:

Prenguem la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores. Com és sabut, no es contradiu gens ni mica amb les condicions capitalistes de producció i entra, per tant, en el programa mínim de la socialdemocràcia. Però imaginem-nos el quadro de la seua realització real durant un període revolucionari en què totes les passions socials estan en tensió. La nova llei xocaria, sens dubte, amb la resistència organitzada i obstinada dels capitalistes, per exemple en forma de lock-out i tancament de fàbriques i empreses. Centenars de milers d’obrers serien posats en el carrer. Què hauria de fer el govern? Un govern burgès, per molt radical que fos, no permetria que s’arribés en aquest punt ja que es veuria impotent amb les fàbriques i empreses tancades. Hauria de fer concessions, la jornada de vuit hores no seria introduïda, la indignació del proletariat seria reprimida. (Trotski, Resultats i perspectives, 1907)

La comprensió dialèctica de les revolucions també ens ensenya que mai comencen amb un programa socialista acabat ni trien la direcció més audaç des de l’inici. Ans al contrari, els grans esclats revolucionaris sovint comencen amb confusions i amb una visió reformista. Això és comprensible, car d’una banda les masses inicialment cercaran la línia aparentment més curta i indolora (és a dir, reformista) cap al canvi social, tot i essent ingènues; i de l’altra, perquè les crisis revolucionàries arrosseguen a la política activa no només als sectors més conseqüents del proletariat i del jovent, sinó també a capes més passives i despolititzades de la petita burgesia i la classe treballadora, amb tota mena d’il·lusions i una visió estreta que emana de la seva fragmentació i disparitat social. Els diferents sectors de les classes, aixecades a la lluita política de manera desigual, plantegen un gresol de reivindicacions diverses, no només socials sinó també democràtiques i nacionals, que responen a la seva diversitat i als seus problemes més urgents. És la dinàmica dels esdeveniments, posant a prova diversos programes i partits i aprofundint l’experiència política directa de les masses, coadjuvada per una direcció avistada, la que sacseja les il·lusions reformistes, fent entendre ales masses que només un trencament revolucionari pot resoldre els problemes més bàsics de la societat; i fa madurar les capes més ingènues, apropant-les a les posicions dels sectors revolucionaris. La revolució és un procés ascendent, accidentat i dialèctic d’aprenentatge i de passos endavant i endarrere, amb una multiplicitat de lluites socials i econòmiques.

Com digué Rosa Luxemburg, que també teoritzà magistralment sobre les mecàniques de la revolució i s’apropà a la teoria de la revolució permanent: “la lluita econòmica actua com el transmissor d’un centre polític a un altre; la lluita política és el fertilitzant periòdic de la lluita econòmica. Causa i efecte s’intercanvien contínuament els seus llocs” (Rosa Luxemburg, La vaga de masses, 1906). També Lenin explicà molt bé la dialèctica d’un procés revolucionari, allunyada de les visions rígides dels doctrinaris:  

Perquè pensar que la revolució social és concebible sense insurreccions de les nacions petites a les colònies i a Europa, sense esclats de la petita burgesia, amb tots els seus prejudicis, sense el moviment de les masses proletàries i semi-proletàries inconscients contra l’opressió terratinent, clerical, monàrquica, nacional, etc.; pensar així significa abjurar de la revolució social. En un lloc, sembla que es pensi, es forma un exèrcit i diu: “estem pel socialisme”; i en un altre lloc es forma un altre exèrcit i proclama: “estem per l’imperialisme”, i això serà la revolució social!… Qui esperi una revolució social “pura” mai la veurà. Serà un revolucionari de paraula, que no compren la revolució… La revolució socialista a Europa no pot ser cap altra cosa que una explosió de la lluita de masses de tots i cadascú dels oprimits i descontents. En ella participaran inevitablement parts de la petita burgesia i els obrers endarrerits (sense eixa participació no es possible una lluita de masses, no és possible cap revolució), que aportaran al moviment, també de manera inevitable, els seus prejudicis, fantasies reaccionàries, les seves febleses i errors. Però objectivament atacaran el capital, i la avantguarda conscient de la revolució, el proletariat avançat, expressant la veritat objectiva de la lluita de masses de formes i veus diverses, bigarrada i aparentment desmembrada, podrà unir-la i dirigir-la. (Lenin, Balanç de la discussió sobre l’autodeterminació, 1916)

Aquestes veritats de classe, el caràcter conservador i poruc de la burgesia, els estrets lligams entre el capitalisme i el feudalisme, la capacitat transformadora del proletariat, sorgirien al fragor de la batalla, al calor de lluites que començarien amb confusions i amb objectius limitats i contradictoris, però que a través de l’experiència guanyarien claredat i força. A través de la seva implicació activa en la política, la classe treballadora esdevindria conscient del seu poder, es faria més ambiciosa, les lluites generarien polarització i clarificarien qui són els seus enemics i qui els seus aliats. Les classes i els seus representants polítics serien posats a proba decisivament. Les consignes democràtiques s’omplirien de reivindicacions econòmiques i socials front al suport dels capitalistes al règim; les consignes econòmiques i socials s’omplirien de reivindicacions polítiques front al suport del règim als capitalistes. Els òrgans defensius esdevindrien ofensius, un moviment auxiliar a les maniobres institucionals esdevindria protagonista. Una revolució democràtica conseqüent i valenta portaria a la expropiació de la burgesia i al poder dels oprimits encapçalats pel proletariat.

En definitiva, la teoria de la revolució permanent “entrellaçava la liquidació de l’absolutisme i del sistema de servitud civil amb la revolució socialista mitjançant una sèrie de conflictes socials en agudització gradual, mitjançant el broll de noves capes socials d’entre les masses i mitjançant els continus atacs del proletariat als privilegis econòmics i polítics de les classes dominants” (Trotski, Resultats i perspectives, 1907).

Les perspectives de Trotski es van confirmar en 1917, quan Lenin també va arribar a la conclusió de que la revolució havia d’anar en una direcció socialista. El tsarisme va ser enderrocat en febrer pel proletariat rus, posant-se al cap dels pagesos i els soldats. Tanmateix el poder oficial, gràcies a la línia conciliadora dels menxevics i els socialistes revolucionaris, va caure primer en mans d’un executiu burgès: els governs provisionals de Lvov i de Kerenski. Al llarg de la primavera de 1917, però, va créixer la disconformitat de les masses amb el govern provisional, que continuava la guerra i es mostrava advers a implementar cap reforma important. Les il·lusions reformistes de les masses es dissipaven gradualment. Els soviets, els consells creats al fragor de la batalla pel proletariat, van continuar acumulant força i la línia revolucionària dels bolxevics es va fer cada vegada més influent. Les masses, amb l’experiència adquirida a la revolució de febrer, van prendre consciència de la seva força independent. Al mateix temps, front al perill del moviment obrer, la “burgesia progressista” es va començar a agrupar sota les banderes de la contrarevolució més fosca. No va haver cap “etapa de democratització burgesa” a Rússia. A l’agost de 1917, els burgesos lliberals, i fins i tot parts de l’esquerra conciliadora, van recolzar el cop d’Estat reaccionari fallit del general Kornílov. Més tard, després de la presa del poder pels soviets a l’octubre, els lliberals i l’esquerra conciliadora van participar a la guerra civil contra el nou poder sota la direcció dels antics oficials tsaristes i amb un programa de restauració del vell ordre autocràtic. Van ser els bolxevics amb una línia revolucionària els que van democratitzar Rússia, assegurant també el dret a l’autodeterminació dels pobles de l’antic imperi.  

La revolució permanent i Catalunya: 1917 i 1934

La teoria de la revolució permanent es va confirmar moltes vegades al llarg del segle XX, tant positivament com negativa: Xina el 1927 i després de nou el 1949, Espanya el 1936, Grècia el 1944-49, Cuba el 1959, Xile el 1973… En tots aquests casos, es va veure que la burgesia fou incapaç d’acomplir les tasques democràtiques i d’alliberament nacional més bàsiques, que front al despertar de les masses es posà del costat del vell règim o dels opressors estrangers, i que només un moviment revolucionari disposat a tombar el capitalisme podia fer-se càrrec d’aquestes tasques democràtiques. Però no hem d’anar tan lluny per trobar confirmacions: la mateixa història de Catalunya i la seva lluita contra el caràcter opressiu de l’Estat espanyol ho confirmen.

En primer lloc, cal estudiar l’experiència de l’assemblea de parlamentaris de 1917 impulsada pel dirigent de la Lliga Regionalista catalana, Francesc Cambó. Aquest nacionalista burgès va anar molt lluny en els seus esforços per assolir l’autonomia per Catalunya i per obtenir reformes democràtiques a Espanya. Cambó però mai va demanar la independència, i açò no és casualitat. Ell va ser un representant fidel de la burgesia industrial catalana, que històricament no ha volgut la separació. Les industries catalanes eren en general poc competitives, representades per tallers relativament petits amb poca concentració de capital. Per tant, els resultava difícil conquistar mercats estrangers i principalment venien les seves mercaderies a la resta de l’Estat. Fins i tot dins d’Espanya tenien dificultats per competir amb les importacions estrangeres. És per això que, malgrat la retòrica patriòtica, el nacionalisme burgès català històricament no ha volgut independitzar-se, sinó jugar un paper en la direcció d’un Estat espanyol reformat i alhora, utilitzar el sentiment nacional de les classes populars catalanes com a moneda de canvi per aconseguir una part més grossa del pastís. Les reivindicacions de la Lliga Regionalista reflectien això: aranzels elevats per evitar l’entrada de mercaderies estrangeres, una reforma agrària per augmentar el poder adquisitiu dels pagesos espanyols, la creació d’un port lliure a Barcelona, etc.

En 1917, impulsat per l’auge econòmic que va portar la neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial, que va enfortir a la burgesia barcelonesa, Cambó va tractar d’organitzar una assemblea de parlamentaris rebels (de facto una assemblea constituent embrionària) per democratitzar l’Estat espanyol i obtenir l’autonomia per Catalunya. Per aquesta tasca però inevitablement hauria de col·laborar amb al menys part del moviment obrer, que també demanava una assemblea constituent. El PSOE va proposar convocar una vaga general per reforçar la campanya, a la qual es va unir la CNT. En aquest període el moviment obrer a l’Estat espanyol estava en ascens, rebent també l’impuls del boom dels anys de la guerra. Aquests desenvolupaments van espantar Cambó i la burgesia catalana, que tenien por que un intent massa ambiciós de reforma política impulsat des de dalt pogués incitar una radicalització de la classe treballadora difícil de controlar. A la fi, Cambó va trair  va col·laborar amb les autoritats contra la vaga general d’agost de 1917 i va acceptar un pacte que incloïa la participació de la Lliga en un govern de la monarquia d’Alfons XIII. L’únic comunicat que van enviar als sindicats durant la vaga era per demanar-los que es respectés la propietat privada. A partir d’aquest moment la Lliga Regionalista es va posar del costat del govern de Madrid contra els treballadors. Com va dir Cambó anys més tard, front al perill del bolxevisme, “vam haver d’aplaçar la qüestió de la llibertat”. El 1923 va ser la Lliga i la burgesia catalana en general els que més vigorosament van recolzar el cop d’Estat de Primo de Rivera, que va ser gestat a Barcelona. Durant la guerra civil Cambó recolzà el bàndol nacional de Franco.

Alberto Garzón ha utilitzat l’exemple de Francesc Cambó per atacar el moviment per la república catalana, titllant-lo de reaccionari i demagògic. Efectivament, el cas de Cambó mostra que, per als nacionalistes burgesos els seus interessos de classe són més importants que el seu patriotisme i que, si bé poden plantejar demagògicament reivindicacions democràtiques en un moment concret, front a un moviment de masses radical acabaran traint. Tanmateix, el cas de Cambó també ens mostra una altra cosa que el company Garzón oblida. La campanya de Cambó per al canvi polític a Catalunya i a Espanya, inicialment concebut com reformes parcials dins de lleres moderades i institucionals, va aixecar un moviment de masses que va adquirir reivindicacions pròpies i que va escombrar la Lliga Regionalista. De fet, la vaga d’agost del 1917 posà les bases per una onada revolucionària sense precedents de lluita de classes, l’anomenat “trienni bolxevic” de 1917-20, i per la transformació de la CNT en una força de masses a Catalunya i a la resta de l’Estat. La vaga va donar al proletariat espanyol i català una experiència extraordinària de lluita que va augmentar la seva seguretat, força i confiança en si mateix, i va desembarassar les masses de qualsevol confiança en els lliberals i els republicans, apropant-les a les banderes revolucionàries netes de la CNT. La CNT de Salvador Seguí no va donar l’esquena al moviment de Cambó. Ans al contrari, hi va participar amb un programa radical de reformes socials i econòmiques que va desenmascararels lliberals i va presentar la CNT com el combatent més conseqüent contra el règim de la Restauració.

L’altra experiència clau per estudiar la relació entre la revolució democràtica i nacional catalana i la revolució social és l’aixecament de 1934 de Lluís Companys. Com és ben sabut, el president de la Generalitat i dirigent d’ERC, Lluís Companys, proclamà l’Estat català front a l’amenaça del feixisme de la CEDA, que entrà al govern de Lerroux l’octubre de 1934. Companys representava una mena de nacionalisme català de centre esquerra, més radical i progressista que el de Cambó, i que cercava la independència de Catalunya amb algun tipus d’encaix confederal en Espanya. Era una tendència més aviat petit-burgesa, representada per les classes mitjanes, la intel·lectualitat catalana i sectors de la pagesia. Tot i això, Companys no va preparar cap resistència real contra la reacció de l’Estat, que no va trigar en arribar. En comptes de mobilitzar i armar les masses, cridà a la calma. La seva república catalana durà només vuit hores, i es dissolgué amb l’arribada de tropes espanyoles al Palau de la Generalitat i l’arrest del Govern. Només un petit grup d’heroics combatents del Partit Català Proletari i d’altres grups de l’Aliança Obrera van resistir atrinxerats a l’edifici del CADCI. Això contrastà amb la resistència acarnissada de l’aixecament antifeixista que es va produir simultàniament a Astúries i que durà dues setmanes. Allà però el moviment tenia una direcció i un caràcter nítidament proletari. La ràpida derrota de Companys revelà les limitacions de la petit burgesia esquerrana i nacionalista, capaç de proclamar la república però incapaç de defensar-la. En realitat, Companys tenia més por de les masses revolucionàries als carrers que de les tropes de Madrid.

L’hegemonia de Companys sobre el moviment antifeixista del 34 a Catalunya no es devia només a la pes polític d’ERC. La veritable força de masses d’esquerres a Catalunya era la CNT anarcosindicalista. Els llibertaris però donaren l’esquena a Companys. Això es devia d’una banda al sectarisme dels seus dirigents, que rebutjaven qualsevol moviment “polític”. D’altra banda però, va ser la conseqüència de les polítiques anti-obreres i repressives de Companys al front de la generalitat, i del centre-esquerra socialista i republicà al front de la República els anys 1932-33, que generaren desconfiança entre els obrers (sobre tot entre els cenetistes) i els republicans. Aquesta desconfiança donà un ressò als arguments ultraesquerrans dels anarquistes. Al mateix temps, l’esquerra radical sobiranista de Joaquín Maurín, que encapçalava les Aliances Obreres, amb un cert arrelament entre sectors avançats de la classe treballadora, recolzà Companys acríticament, sense donar cap batalla per treure-li l’hegemonia del moviment i donar-li un caràcter clarament revolucionari.

Què hauria d’haver fet un revolucionari en eixes circumstàncies? Segons el company Garzón, probablement rebutjar un moviment dirigit per nacionalistes petit burgesos i mantenir una posició equidistant de crítica tant a Madrid com a Barcelona. Els sectors etapistes de la CUP agrupats a Poble Lliure probablement haurien defensat la línia de Maurín, de recolzar Companys amb alguna mena de garantia formal. Trotski, amb la revolució permanent en ment, proposà una altra línia:

Degut a les seves divisions internes, que no li permeten establir la seva hegemonia a Catalunya, el proletariat no pot, en la situació actual, proclamar per si mateix la independència de Catalunya. Però pot i ha de cridar amb totes les seves forces a la independència i exigir-la al govern petit-burges d’ERC. Ha de respondre a les seves maniobres dilatòries mitjançant la convocatòria d’eleccions. “Necessitem un govern que representi i encapçali la voluntat real de lluita de les masses populars”. Els comitès de milícia han de convertir-se en el mitjà principal per la preparació d’eixes eleccions. En altres paraules, en la mesura en que ambdues fases del problema, la proclamació de la independència i l’armament del poble, poden ser separades l’una de l’altra, és mitjançant la segona que s’ha de realitzar la primera. (Trotski, “El conflicte català i les tasques del proletariat”, 1934)

La rebel·lió de Companys, sobre bases democràtiques i nacionalistes, obrí una crisi política profunda. Per les seves limitacions de classe, Companys no era capaç de dirigir la seva rebel·lió fins la victòria. En comptes de rebutjar l’aixecament, el proletariat havia de implicar-se i lliurar una batalla sostinguda per guanyar-hi l’hegemonia, que de fet era l’única forma de que la república catalana es consolidés. Mutatis mutandis, els paral·lels amb la situació actual són notables.

La revolució permanent i l’actual qüestió catalana

En la seva polèmica amb Pau Llonch (Alberto Garzón, La abstracta independencia de Cataluña, Público, 16/07/17) el company Alberto Garzón subratlla la importància de pensar en termes concrets. I així ha de ser, per als marxistes la teoria no pot ser pas un dogma sinó una eina d’anàlisi per a estudiar una realitat viva. Pensem sobre la crisi catalana concretament. Ha quedat absolutament clar que l’Estat espanyol està decidit a aixafar el moviment per l’autodeterminació de Catalunya. I el problema no ha estat sols el poder executiu del PP. La policia, la Guàrdia Civil, la judicatura, els partits de règim (Cs i PSOE), els òrgans superiors del legislatiu (el senat com a exemple més llampant), el rei i l’exèrcit, l’alt funcionariat, han mostrat el seu muscle contra el moviment català. Tot l’aparell repressiu i burocràtic de l’Estat s’ha mobilitzat contra Catalunya. L’Estat ha demostrat una hostilitat irreconciliable front a qualsevol reivindicació d’autodeterminació. I en aquesta batalla l’Estat ha gaudit del suport constant dels grans capitalistes espanyols i catalans, que fins i tot han dut a terme una campanya de xantatge i intimidació econòmica, traslladant les seus legals de les empreses fora de Catalunya, dels grans mitjans de comunicació, propietat de grans conglomerats multinacionals, i també de la UE i la “comunitat internacional”. I això malgrat les apel·lacions llastimoses de Junts pel Sí als empresaris i a la UE.

L’actitud de l’Estat no ens hauria de sorprendre gaire si prenem una òptica àmplia i estudiem el seu desenvolupament històric. Espanya no travessà cap revolució burgesa victoriosa, com va ser el cas de França, Anglaterra, Holanda, o els Estats Units. No fou unificada per la burgesia revolucionària, sinó per l’absolutisme feudal més brutal, que Marx caracteritzà com una mena occidental de despotisme asiàtic. Els intents de fer la revolució burgesa foren aixafats per l’Estat, que sempre reeixí per dues raons interconnectades. D’una banda, perquè l’Estat era força poderós, recolzat sobre un aparell burocràtic i militar creat per protegir i gestionar un imperi enorme; d’altra banda, perquè la burgesia era relativament feble, minvada per la pressió fiscal i administrativa d’un Estat que cada cop necessitava més recursos per mantenir l’imperi. Les victòries de l’Estat els segles XVI i XVII reforçaren l’absolutisme, acreixeren el pes de l’aparell burocràtic i el feren més parasitari i odiós per la societat, que va entrar en una llarga decadència. La unitat d’Espanya llavors no va ser consolidada amb la democràcia, la lluita revolucionària contra l’absolutisme i el desenvolupament econòmic, com va ser el cas d’altres països, sinó per la coacció i la violència d’una classe dominant parasitària, intolerant i obscurantista. Contra aquest Estat, les tendències centrífugues sovint han representat forces progressistes. Els intents limitats i inefectius de reforma democràtica dels segles XIX i principis del XX van ser cancel·lats de cop pel franquisme, on els sectors més corruptes i endarrerits de les elits, sostinguts sobre les capes més fosques de la societat, reafirmaren el seu poder imposant un centralisme totalitari. Com es ben sabut, la “transició” dels anys 70 no va trencar amb el sistema franquista, sinó que va donar un vernís democràtic a l’aparell d’Estat franquista amb una sèrie de reformes i una relativa descentralització, molt limitades però, i amb tota mena de tallafocs (l’article 155, el paper de l’audiència nacional, o els articles 2 i 8 de la constitució en són bons exemples). L’hostilitat de l’Estat espanyol a l’autodeterminació és part del seu ADN i es deu a una raó senzilla: la incapacitat (històrica i actual) de la classe dominant espanyola d’unificar el país sobre bases progressistes i la necessitat de recórrer a la coacció per assegurar la unitat. Això la diferència de les classes dominants canadenques o angleses, per exemple, que es veren amb forces d’encarar la qüestió quebequesa i escocesa democràticament.

El grau de continuïtat institucional que exhibeix l’Estat espanyol és veritablement únic. Fins i tot els estats europeus que no van travessar revolucions burgeses clàssiques (és a dir, la majoria), experimentaren profunds canvis polítics al llarg del segle XX. A països com Itàlia (el 1945) i Portugal o Grècia (el 1974) revolucions anti-feixistes encapçalades per l’esquerra i el moviment obrer destruïren les velles estructures feudals i absolutistes, assolint la república i la democràcia burgesa avançada. A Europa central i els Balcans, les estructures feudals foren sacsejades per les grans guerres i revolucions de 1912-19, que ensorraren els imperis Otomà, Habsburg i Hohenzollern. Els romanents feudals foren destruïts pels tancs de l’Exèrcit Roig (amb mètodes brutals i bonapartistes) després del 1945.

Per explicar l’afinitat entre l’Estat espanyol, els empresaris catalans i l’imperialisme de la UE, hem de recordar el mètode dialèctic amb el qual Trotski estudià les relacions entre el capitalisme i el feudalisme a Rússia. Poder polític nacional i internacional i poder econòmic estan estretament lligats en una xarxa de relacions, cimentada per la feblesa mútua i la por al canvi, que estreny la seva reciprocitat. El capitalisme català depèn del ferm paraigües legal i repressiu de l’Estat i dels subsidis i avantatges que concedeix per operar en condicions d’estabilitat i tranquil·litat, mantenint la classe obrera a ratlla, i obrint noves oportunitats d’inversió a l’estranger a través d’una política imperialista. Depèn també del gran mercat espanyol i europeu, i del marc internacional favorable que ofereix Brussel·les. Tenen incomptables connexions amb els capitalistes espanyols i europeus. Es senten molt còmodes sota un Estat i una UE amb polítiques fortament anti-obreres i pro-capitalistes, i no es volen ficar en cap aventura rupturista. Per sobre de tot, els espanta veure les masses als carrers, les vagues i les lluites, i el brollar constant de les últimes setmanes de reivindicacions polítiques i socials des de baix. En el passat, la demagògia nacionalista era útil als capitalistes catalans per obtenir més prebendes de Madrid, però sempre dins de les lleres de la legalitat estatal i la llei i l’ordre. D’altra banda, els capitalistes catalans i espanyols tenen tota mena de relacions personals i familiars amb l’Estat, viuen en la mateixa bombolla de luxe i privilegis, i els burgesos (catalans i espanyols) sovint alternen l’activitat empresarial amb la institucional. L’Estat és una font inesgotable de rendes i càrrecs. Al mateix temps, la UE, fent front a innumerables crisis, principalment al Brexit, no té cap interès en obrir nous focus d’inestabilitat, que poden generar un efecte dominó. L’Estat espanyol és un dels pilars fonamentals de la UE i un soci lleial en el club imperialista europeu. Si la UE recolza a Erdogan, per què no haurien de recolzar a Rajoy?

La conclusió de tot açò és que a l’Estat espanyol el dret a l’autodeterminació és una tasca revolucionària. Només es pot assolir trencant amb la legalitat espanyola, mobilitzant a les masses i enfrontant-se a l’Estat, i, en conseqüència, amb l’oligarquia econòmica i l’imperialisme estranger de la UE que estan estretament lligats amb Madrid. El trencament amb l’Estat porta a una rampa relliscosa que empeny cap a un trencament amb el sistema en general. Amb l’oposició de l’Estat espanyol, i rebutjada per la UE i pels grans capitalistes, la república catalana només podria sobreviure sobre bases socialistes i internacionalistes, es a dir, tractant d’eixamplar la lluita per la Península i la resta d’Europa i cercant el suport de les classes obreres ibèriques i europees. Potser aquesta afirmació era una hipòtesi fa uns mesos. Ha estat corroborada però pels esdeveniments d’aquesta tardor: la virulència de l’Estat, el xantatge de les empreses i el rebuig europeu.

Companys com Alberto Garzón qüestionaran aquesta visió argüint que el moviment té una direcció burgesa, encapçalada formalment pel PDeCAT. Però el PDeCAT no representa la burgesia catalana, que majoritàriament ha corregut a aixoplugar-se sota els faldons de l’Estat, sinó l’ombra de la burgesia. La covardia, les inconsistències, la inseguretat, la manca absoluta d’un full de ruta clar del PDeCAT de fet reflecteixen la sensació de que els seus amos de classe, els capitalistes catalans, els han abandonat, i les pressions contradictòries que reben des de baix, de la massa sobiranista, i des de dalt, de l’oligarquia econòmica i de l’imperialisme. Les seves freqüents escissions i crisis polítiques (la última amb la rebel·lió de Santi Vila) són fruit de l’esquinçament dels sectors del partit més propers als capitalistes, enfrontats a les faccions més petit burgeses. Les il·lusions petit burgeses d’una Catalunya independent capitalista pròspera s’ha desplomat tot d’una com un globus desinflat.

La ruptura de Junts pel Sí, és a dir, el trencament de l’acord entre el PDeCAT i ERC, és conseqüència d’una clarificació política sobre la base dels esdeveniments, que ha sacsejat els prejudicis i les il·lusions del moviment: ha quedat clar que la dreta nacionalista és incapaç de dirigir la lluita. Les tensions i contradiccions es traslladaran al si d’ERC si es veu en la posició de dirigir la lluita. Tot i essent més conseqüent que els ex-convergents, ERC un partit heterogeni i ple d’ingenuïtats, que la lluita revelarà despietadament. El moviment gradual de l’eix del nacionalisme cap a l’esquerra reflecteix la veritat de classe de que l’autodeterminació és una tasca revolucionària que la burgesia no pot dur a terme. Hi ha una contradicció entre la direcció actual del moviment i la natura de les seves aspiracions. Una tasca revolucionària necessita una direcció revolucionària. Això vol dir una direcció audaç disposada a trencar amb tot el sistema i que es sostingui sobre les masses populars, i sobre tot sobre la principal classe revolucionària en la societat actual: la classe obrera.

Mentre en el pla polític el moviment es mou cap a l’esquerra, en el pla social es radicalitza encara amb més velocitat. El xoc amb l’Estat ha despertat un gegantesc moviment de masses. Inicialment amb caràcter auxiliar envers el Govern, l’experiència de lluita directa de les masses i la pròpia dinàmica d’enfrontament, amb les inconsistències dels dirigents de la Generalitat, ha fet que el moviment de masses prengui protagonisme, es desenvolupi i adquireixi confiança en les seves pròpies forces. El creixement dels Comitès de Defensa de la República i la seva centralitat en la vaga del 8 de novembre són la conseqüència més espectacular d’aquest procés. El propi context de mobilització ha fet que siguin els elements més audaços i més esquerrans, disposats a lluitar i amb experiència organitzativa prèvia, els que prenguin el protagonisme als carrers. El petit burgès convergent de les diades és substituït pel jove treballador precari de la CUP o pel sindicalista de la CGT mentre les manifestacions pacífiques i rutinàries son substituïdes pels piquets i les barricades.  

Efectivament, el dret a l’autodeterminació no només és una tasca revolucionària perquè suposa un trencament amb el sistema, sinó que també perquè genera una dinàmica d’enfrontament que desperta les masses al combat actiu, les polititza, les fa més audaces i més conscients del seu poder. Al mateix temps, l’entrada en escena de les masses (i quan es parla de les masses es parla de àmplies capes de la classe treballadora, de la petita burgesia i el jovent) ha omplert la lluita per la república d’un contingut més social i econòmic. Com explica Alberto Arregui, quan milions de persones s’impliquen en una batalla democràtica, no ho fan per una llibertat abstracta. Ho fan, amb un grau major o menor de consciència, per defensar els seus interessos materials. Una lluita tan intensa i tan massiva com la de Catalunya necessàriament ha d’expressar anhels i frustracions que van més enllà qüestions purament identitàries o del desig d’una independència indefinida. La passió de les masses catalanes, articulada en clau nacional, reflecteix el rebuig a un règim corcat, endarrerit i asfixiant, hereu del franquisme, i al sistema capitalista que eixe Estat defensa i encarna de manera particularment corrupta i parasitària. Un greuge nacional i democràtic expressa la caducitat històrica de tot un estat de les coses. Aquesta veritat revolucionària es revela amb la lluita.

La batalla no està guanyada

La revolució permanent no es un procés mecànic, sinó dialèctic que depèn de l’acció de forces vives. Aquesta teoria ensenya que el camí a la revolució ha de superar tota una sèrie d’obstacles i travessar transformacions qualitatives: de la revolució democràtica a la social, del reformisme a la revolució, de les maniobres parlamentàries a la lluita de masses al carrer, de la pressió dins de l’Estat burgès a la creació de nous òrgans de poder popular i obrer. La consciència de que la revolució ha d’anar més enllà dels seus objectius inicials per triomfar ha de prendre forma en primer lloc entre els sectors més visionaris i combatius de la societat. Les necessitats històriques objectives han de prendre forma subjectiva, en la ment dels homes i les dones. “La història”, com deien Marx i Engels, “no fa res, no posseeix cap riquesa, no lliura batalles! És l’home, real i viu qui fa tot això i realitza els combats”. És necessària una direcció a l’altura, que comprengui les tasques, que acceleri l’aprenentatge de les masses, que armi el moviment amb les eines adequades i actuï com a catalític. Com explicà Marx:

La doctrina materialista que els homes són producte de les circumstàncies i que, per tant, els homes transformats són producte de circumstàncies transformades, oblida que és l’home qui canvia les circumstàncies i que l’educador ha d’educar-se primer. Per tant aquesta doctrina ha de dividir la societat en dues parts, una de les quals és superior a l’altra. (Marx, Tesis sobre Feuerbach, 1845)

La direcció ha d’actuar com a una avantguarda, que comprengui abans que la resta de la classe obrera les tasques històriques i les pugui explicar pacientment, organitzant alhora els sectors més audaços en la lluita real al carrer. Quan Marx proclamà la consigna de la revolució permanent el 1850, ho féu com una advertència sobre la necessitat d’un partit obrer independent, conscient dels seus deures disposat a treure la direcció del moviment a la petita burgesia democràtica:

En compte de descendir una vegada més al paper de cor destinat a aplaudir els demòcrates burgesos, els obrers, i abans de tot la Lliga [Comunista], han de procurar establir junt amb els demòcrates oficials una organització pròpia del partit obrer, al mateix temps legal i secreta, i fer de cada comunitat centre i nucli de societats obreres, en què l’actitud i els interessos del proletariat puguin discutir-se independentment de les influències burgeses. (Marx & Engels, “Missatge a la Lliga Comunista, 1850)

A Catalunya, existeix una terrible contradicció entre la gravetat de les necessitats objectives del moviment i la seva direcció: la contradicció entre una tasca objectivament revolucionària i una direcció poruga i reformista. Un dels principals aliats per al domini de Junts pel Sí ha estat l’esquerra espanyola, que, mantenint una posició altiva i equidistant, ha donat força als demòcrates petit burgesos. En comptes de lluitar per encapçalar el moviment per l’autodeterminació i per la república catalana, donant-li un caràcter nítidament d’esquerres, i prendre aquesta batalla com el primer pas en la lluita per la república espanyola, han fet un pas enrere. Això, com explica Alberto Arregui, ha deixat un buit omplert a Espanya pel nacionalisme reaccionari espanyolista i a Catalunya pel nacionalisme democràtic català. Al mateix temps, els companys i les companyes de la CUP, tot i essent el sector més combatiu del bàndol sobiranista, i, esperem, la llavor d’una futura direcció revolucionària per al moviment, fins ara fins ara no ha sigut prou conseqüent a l’hora de distanciar-se de Junts pel Sí, i en moments crucials no ha aparegut clarament amb mots d’ordre alternatius que pugessin oferir una sortida. Podríem dir (de nou, mutatis mutandis) que l’actitud de Units Podem ha estat anàloga a la de la CNT el 1934 a Catalunya, i la de la CUP a la del BOC de Joaquín Maurín.

El retràs del naixement d’una nova direcció per al moviment per la república és molt perillós, i pot donar lloc a un avortament. Està generant un impàs que enforteix la reacció, afebleix el moviment sobiranista i ajuda a dividir la classe obrera a Catalunya (i a Espanya en general), amb sectors importants del proletariat que, desconfiant dels dirigents petit burgesos del PDeCAT i ERC, no entenen la qüestió catalana i la rebutgen, fins i tot sota les banderes reaccionàries del PP i Cs. L’eix polític ha de girar a l’esquerra encara més i ésser encapçalat per partits revolucionaris; l’eix social del moviment ha de girar cap a la classe obrera, arrelant-s’hi amb un programa que entusiasmi i mobilitzi al poble treballador, que eixampli el camp sobiranista i es conquisti la simpatia del proletariat espanyol. Només així es podrà abastar la victòria, passant de la república dels vuit segons a la fi dels Borbons, tornant la revolució democràtica en una revolució social, la revolució dels somriures en la revolució permanent.