L’economia en caiguda lliure. Que la crisi la paguin els rics i no els que produeixen la riquesa!

L’epidèmia del coronavirus ha detonat la crisi econòmica més profunda de la història espanyola. L’activitat econòmica va caure el 5,2% en el primer trimestre de l’any, i la caiguda prevista per a tot 2020 oscil·la entre el 9% i el 13%. En relació a març de 2019, la caiguda de l’economia és del 20%. Per a buscar xifres similars caldria retrocedir a 1936, el primer any de la Guerra Civil.

D’una taxa d’atur del 13,7% al gener del 2020, hem passat ara al 14,4%, és a dir, 3,4 milions de treballadors. El govern preveu que s’elevarà fins al 19% a la fi de l’any: 4,4 milions d’aturats. Però aquest és un pronòstic optimista. Dels 3,6 milions de treballadors afectats per les regulacions temporals d’ocupació (ERTO), s’estima que el 30%, al voltant d’un milió, no tornarà a treballar pel tancament de les seves empreses. Així que la xifra més probable és que la desocupació a la fi de l’any se situï en els 5 milions o més, al voltant del 21% o 22% de la població activa.

Tot això s’ha reflectit en una caiguda aguda de l’afiliació a la Seguretat Social, amb gairebé un milió d’afiliats menys entre els mesos de març i abril, quedant fixada actualment en 18.396.362 persones.

La meitat de la destrucció de l’ocupació des de l’inici d’aquesta crisi (uns 460.000 llocs de treball) correspon a menors de 35 anys. Així, la desocupació en els menors de 25 anys s’ha elevat ara al 33,1%. Com en la crisi de 2008, la pèrdua de llocs de treball s’ha centrat en els treballadors temporals i en la joventut obrera. La nova generació de treballadors que va arrencar amb la crisi de 2008, i que està compresa ara entre les edats de 30 i 35 anys, roman sense perspectives de futur, desaprofitant tota la seva joventut i el seu potencial creatiu. Això s’agreuja pel caràcter parasitari i la visió de curt termini de l’empresariat espanyol, enfocat a la inversió mínima i en els guanys ràpids en activitats improductives, marginals o d’escassa producció de valor, com ara els sectors de l’hostaleria, el turisme, les activitats immobiliàries i la producció agrària, “motors” del creixement econòmic dels últims anys. Aquests sectors estan marcats en el pla laboral per la precarietat i per agrupar una part important de treballadors joves i immigrants. A més es caracteritzen pels baixos salaris, llargues jornades laborals, i l’extrema explotació i rudesa amb que els treballadors són tractats pels empresaris. En el destí de la joventut treballadora, l’empleada i la desocupada, es mostra tota la cruesa d’aquest sistema econòmic irracional i bàrbar sustentat en la propietat privada i el lucre empresarial.

Avisos de crisi abans de l’epidèmia

És fals dir que la cosa anava de meravella fins que, fatalment, el COVID19 va arribar per espatllar-ho tot. No ha passat així a l’Estat espanyol ni a la resta de món. Els vents de la crisi ja estaven començant a notar-se. El que ha provocat el COVID-19 ha sigut donar-li una forta empenta perquè la crisi esclatés amb tota intensitat.

La realitat és que l’activitat industrial a Espanya va tancar l’any 2019 amb el pitjor registre des de 2013. Segons la consultora Markit, l’índex del sector manufacturer es va situar al desembre de 2019 en 47,4 punts, sumant set mesos consecutius per sota del llindar dels 50 punts que separa el creixement de la contracció. El deteriorament de l’índex es va deure a la forta caiguda de la producció davant el descens de les noves comandes i la “inestable” demanda interna i externa, amb el sector de l’automòbil com a element clau d’aquesta debilitat.

La inversió també estava estancada. Un altre element que assenyalava l’adveniment d’una crisi va ser la recaptació d’impostos, que amb prou feines va créixer un 2% el 2019, el menor avanç des del 2013. L’alentiment econòmic i la reducció d’un 4,4% en la recaptació d’impostos de societats de les empreses van frenar els ingressos.

Les previsions de govern

Segons el Pla d’Estabilitat que el Govern va enviar a Brussel·les, l’economia es desplomarà un 9,2% el 2020, el deute públic es dispararà des del 95,5% actual fins al 115% del PIB, i el dèficit públic arribarà a cotes de dos dígits, escalant fins al 10,3% del PIB (uns 115.000 milions, enfront dels 35.195.000 del 2019), un dèficit proper al de 2012, quan el desfasament entre despeses i ingressos es va situar en el 10,7%.

En realitat, ningú té clar quin dèficit públic s’assolirà realment a la fi de l’any. Són tants els forats que cal tapar dia rere dia, i és tanta la incertesa que hi ha sobre l’impacte real de la crisi en l’economia, i sobre el control efectiu de l’epidèmia, que algunes estimacions situen la previsió del dèficit públic en 140.000 milions d’euros, i fins i tot a 160.000 milions (un 14,3% del PIB).

El salt del dèficit públic des dels 35.195.000 del 2019 fins als 115.000 milions previstos per al dèficit del 2020, es deurien a la despesa pública extra de 55.000 milions d’euros per fer front a la crisi sanitària, a les mesures socials d’alleujament i als ERTES , i a la reducció en la recaptació d’impostos estimada en 25.700 milions d’euros, una reducció del 5%. Aquestes xifres també són optimistes, ja que amb una caiguda en la producció de riquesa del 9,2%, com preveu el govern, hi hauria d’haver una reducció similar en la recaptació d’impostos, uns 47.300 milions d’euros en lloc dels 25.700 milions esmentats. Com veiem, hi ha enormes incògnites sobre les xifres econòmiques que seran revelades a mesura que passin els mesos; tanmateix, tots els pronòstics preveuen un panorama gravíssim.

L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), organisme encarregat de vetllar pels comptes públics, alerta que el deute públic pot arribar al 124% del PIB i que “per mantenir estable al 2030 el nivell de deute del 2021, caldria realitzar un exercici de consolidació fiscal similar a la realitzada en la dècada passada “. És a dir, caldran retallades de la despesa i pujades d’impostos d’una mida similar a 2008-2012. En aquell moment els únics impostos que van pujar van ser els indirectes (com l’IVA, impostos especials, carburants, tabac, etc.) que són els més injustos perquè paguen el mateix els rics que els pobres. I les retallades van anar a la despesa social de les famílies treballadores mentre que els bancs i empreses, igual que ara, van ser rescatats. Els treballadors van veure retardar la seva edat de jubilació i empitjorar les seves condicions laborals amb les reformes del PSOE i PP.

Aquest dilema es presenta novament ara- qui pagarà la crisi? En la crisi de 2008-2012 va quedar ben clar qui la va pagar. Els qui no van pagar van ser les grans empreses i bancs que van aportar per l’impost de societats al 2019 la meitat (22.700 milions d’euros) del que aportaven el 2007 (44.800) milions, amb l’excusa que ja tributen en altres països.

Acord govern, sindicats i empresaris

En aquest context, el govern ha tancat un acord amb empresaris i sindicats que diposita sobre les espatlles de l’Estat i dels contribuents tot el pes del cost de mantenir l’economia.

Les regulacions temporals d’ocupació (ERTO) es prorroguen fins al 30 de juny, de manera que els treballadors afectats percebran el 70% del salari -veient novament reduir el seu nivell de vida- que serà pagat per l’Estat, estalviant-se el cost l’empresari qui a més a més també desfruitarà de reduccions en les cotitzacions socials que aporta a l’Estat, entre el 35% i el 60% segons el nombre de treballadors de cada empresa. Fins i tot s’insinua que el límit del 30 de juny per acabar amb els ERTOs es podria prolongar fins a finals d’any, al menys per al sector hostaler i les companyies automobilístiques. Les úniques empreses que no podran acollir-se als ERTOs seran les que resideixin en paradisos fiscals i les que reparteixin dividends el 2020, però les que reparteixin dividends de beneficis aconseguits el 2019 sí que podran acollir-se!

L’acord obliga les empreses a no acomiadar en els 6 mesos posteriors a la finalització dels ERTOs, llevat d’excepcions importants que passem a detallar i que poden ser un colador per on les empreses poden sortejar aquesta prohibició.

La primera excepció és que l’empresa pot acomiadar si existeix “risc” d’entrar en concurs de creditors, és a dir, si hi ha amenaça de suspensió de pagaments o de fallida. La pregunta aquí és: quin és aquest “risc”, i qui ho determina? La pròpia empresa? El perill afegit aquí és que si després de detectat el “risc” i de fer els acomiadaments, a la fi aquest “risc” no es materialitza i l’empresa segueix en peu, l’acomiadament dels treballadors afectats per l’ERTO seran irreversibles.

Una altra de les excepcions és la que pertoca a les empreses amb “alta variabilitat o estacionalitat en l’ocupació”, facilitant així màniga ampla per aplicar acomiadaments arbitraris, sobretot en l’hostaleria, comerç, etc.

D’altra banda, l’acord fixa per començar a comptar els sis mesos sense acomiadaments quan l’empresa comenci a recuperar la seva activitat. És a dir, des del primer treballador que entra després de l’ERTO, i no pas l’últim.

Finalment, les empreses sí que podran acomiadar en qualsevol moment als treballadors de l’empresa que no estiguin afectats per un ERTO.

Una altra novetat de l’acord és que es poden aplicar ERTOs per tota mena de causes diferents a les de “força major” (com econòmiques, tècniques, de producció, etc.), i en aquests casos els salaris dels treballadors si es meriten del subsidi d’atur acumulat, i els que no tinguin això no cobraran res. És a dir, els empresaris podran substituir els ERTO de “força major” per successius ERTOs quan finalitzi l’Estat d’Alarma per altres causes, estalviant-se així els salaris.

Mentre que les condicions objectives mostren cada dia que passa els interessos irreconciliables entre empresaris i treballadors, el govern i els dirigents d’Unides Podem s’esforcen a canvi en propagar les idees petit burgeses d’unitat i reconciliació entre les classes, i de patriotisme espanyol, empenyent cap enrere la consciència de classe que treballosament tracta d’alçar-se en la ment de milions d’explotats.

Així, en una entrevista recent, Pablo Iglesias, va declarar en relació a aquest acord:

“És imprescindible una aliança amb l’empresariat que té cura dels treballadors, que produeix riquesa i paga els seus impostos a Espanya enfront dels voltors i els especuladors. L’exclusió dels ERTOs d’empreses amb seu a paradisos fiscals és un pas molt important per a això “.

L’aliança que ell esmenta ja existeix: els treballadors treballen 8 hores, i a canvi l’empresari es queda amb el valor produït durant 4 hores d’aquest treball de l’obrer. El treballador es guanya el seu salari i l’empresari aconsegueix beneficis amb el treball no pagat a l’obrer. Tal aliança es diu explotació.

És graciós a més que el company s’enorgulleixi dels empresaris que “cuiden” als seus treballadors, com un bon pare que cuida els seus fills o un capellà de barri que cuida els seus fidels. Tal culte al “paternalisme” empresarial resulta bastant irritant. Tanmateix, la veritat és el contrari: són els obrers qui “cuiden” a l’empresari, cedint-li voluntàriament hores del seu treball perquè l’empresari s’ompli les butxaques i pugui mantenir la seva bona vida i la de la seva família. Algú que es declara marxista, com Pablo Iglesias, sembla que ha oblidat que són els treballadors, i no els empresaris, els que produeixen la riquesa.

Davant d’això, nosaltres defensem, és clar, que no s’ha de perdre cap lloc de treball per aquesta crisi. La classe treballadora és la classe que crea la riquesa i garanteix que la societat funcioni, per això s’ha de preservar i millorar el seu nivell de vida i les seves condicions laborals. Les grans i mitjanes empreses han fet molts diners en aquests anys, disposen de caixa suficient per sostenir els salaris d’aquests mesos sense necessitat que l’Estat s’endeuti, doncs el deute públic generat per tot això serà pagada per les famílies treballadores amb retallades de pensions, de despesa en sanitat i educació, en infraestructures bàsiques i en altres prestacions socials. Els treballadors mantenen als empresaris tot l’any, i a més els deixen beneficis. Ara els toca a ells pagar! Els treballadors no necessiten patrons per posar en marxa la producció d’una empresa, però les empreses no poden funcionar sense els treballadors!

El que s’ha d’impulsar en cada centre de treball són comitès d’emergència que inspeccionin els llibres de compte de les empreses per esbrinar on són els diners i confirmar si l’empresa està en condicions o no de mantenir els salaris i la seva viabilitat productiva. Si no fos el cas, i s’acrediti que l’empresari no està en disposició de mantenir la producció o activitat, o es nega a sostenir als seus treballadors mentre dura aquest període d’aturada productiva per emergència social, vol dir que la funció d’aquest empresari ha deixat de tenir una utilitat social, i per tant l’empresa hauria de ser nacionalitzada per interès social sota el control dels seus treballadors, sense indemnització excepte en casos de necessitat comprovada. En el cas de petites empreses amb menys de 50 treballadors, s’hauria de crear un impost especial a les grans empreses i fortunes que podria utilitzar-se com un fons per ajudar a aquestes petites empreses i garantir el 100% del salari per als seus treballadors.

Les empreses nacionalitzades del mateix sector i àrea geogràfica podrien reconvertir-se en unitats de producció unificades amb criteris d’estalvi i eficiència, incrementant la seva grandària, i garantint el 100% dels llocs de treball.

No al increment del deute públic, no als ajustos ni a la precarietat laboral

No importa el que el govern espanyol pugui arrencar a la Unió Europea en ajuts, tot computarà com a préstecs i deute públic que caldrà tornar tard o d’hora. El panorama de forts ajustos i retallades futurs serà inevitable, d’una manera o altre, mentre la societat estigui organitzada en interès dels beneficis i del rescat de les grans companyies.

Hi haurà fortes pressions contràries a la derogació de la reforma laboral del PP, amb l’excusa que cal reduir els costos de les empreses i l’amenaça de la desocupació; més encara, la dreta i la patronal exigiran un major empitjorament de les condicions i drets laborals actuals. En els anys vinents s’incrementarà el nombre de jubilats en el context d’un estancament econòmic i un enorme endeutament públic, de manera que d’una manera o una altra es reforçarà la pressió per impulsar una retallada i una reducció de les pensions.

Saludem la implantació de l’Ingrés Mínim Vital per sectors vulnerables, però cal estar alerta per impedir que acabi finançant-se amb la retallada d’altres despeses socials, com una mena de repartiment de la misèria, o que sigui aprofitat pels empresaris com un complement salarial i així s’estalviï l’augment dels salaris.

Unides Podem s’ha plantejat ara la proposta d’apujar els impostos als rics per recaptar 11.000 milions d’euros. Això seria molt positiu, però tenim moltes reserves a que la direcció del PSOE, que manté mil i un vincles amb les grans empreses, l’accepti. El que haurien de fer els dirigents d’UP, si realment es creuen la seva proposta i estan disposats a batallar fins al final per fer-la realitat, és llançar una campanya pública, amb actes a les xarxes socials, emplaçant els sindicats a que se sumin, i portar l’agitació als treballadors en les seves empreses, per crear una pressió social suficient que obligui al govern a portar aquesta proposta a la pràctica. Si no es fa això, ens temem que tot quedi en res i UP transmeti la imatge que no es creu les seves pròpies propostes.

Enorme potencial per a les idees socialistes

Es miri per on es miri, el futur que ens espera sota el capitalisme, i particularment l’espanyol, és d’estancament, agonia, escassetat, pobresa, i condicions laborals d’esclavitud.

L’altra cara d’aquesta crisi, la més rellevant i important, és que la classe obrera, després de dècades d’aparèixer en un paper secundari i oblidat en la vida social, ha passat bruscament al primer pla del protagonisme públic. Milions de treballadors han comprovat en la seva pròpia pell que sense el seu amable permís, ni es mou una roda, ni s’encén una llum, ni es posa un plat de menjar a sobre de la taula. Tot i la duresa i intensitat de les condicions de vida i laborals d’aquests mesos, els treballadors han guanyat confiança en si mateixos.

Això coincideix amb un qüestionament general del sistema que implica no només a treballadors, sinó també a joves i sectors oprimits i empobrits de les classes mitjanes. Tot està disposat per a un gir radical cap a l’esquerra, i les provocacions i bufonades de la dreta, i de Vox en particular, ajudaran a fer més extens i profund aquest procés. En aquest sentit, la setmana passada, el diari Público va difondre un informe interessantíssim de la consultora Sinàptica en col·laboració amb la “Fundació En Acció”, sobre l’estat d’opinió de la població.

Segons aquest informe, el 47% dels entrevistats va reconèixer que havien disminuït els seus ingressos com a conseqüència del coronavirus. El més rellevant és la relació que els entrevistats van plantejar entre l’Estat i l’economia. Un 54% dels entrevistats vol que l’Estat intervingui en l’economia, així com en les grans empreses i entitats financeres. A més, una majoria aclaparadora del 73% exigeix ​​que la banca retorni immediatament els diners públics del rescat bancari.

És interessant la dada que són els més joves, de 18 a 34 anys, els que més demanen que l’Estat incrementi la seva intervenció en l’economia, el 60%. A més, un 52% creu que s’haurien de nacionalitzar algunes empreses estratègiques, com ara les elèctriques. Curiosament, el suport a aquesta mesura té més adeptes entre les persones de 50 a 64 anys, el 58% d’aquesta franja d’edat.

El que tenim aquí no és ni més ni menys que el brou de cultiu per a una extensió sense precedents de les idees socialistes. La gent ha pogut veure que, a més de l’immens sacrifici i esforç dels treballadors sanitaris, ha estat la intervenció estatal -obligant a les fàbriques privades a produir respiradors, mascaretes, guants, bates, sabó desinfectant, lleixiu, etc.- el que ha permès controlar l’epidèmia i doblegar la corba de contagis, malgrat totes les deficiències i negligències mostrades pels governs estatal i autonòmics.

Davant d’això, hem de preguntar: Per què el que ha estat funcionant millor per a combatre una malaltia i un problema social tan greu, no podria servir també per solucionar el conjunt dels problemes socials? No està clar que si les grans empreses i bancs fossin nacionalitzats podríem utilitzar els seus fabulosos recursos, maquinària i tecnologia per reorganitzar i planificar l’economia i la distribució en l’interès de la immensa majoria de la societat?

Del que es tracta no és de produir coses per deixar centenars de milers de milions de beneficis a les butxaques d’uns pocs, sinó béns útils i necessaris perquè estiguin a disposició de tots: roba, habitatge, energia no contaminant, medicaments barats i eficients, infraestructures per als barris, oci i cultura, etc. Sense l’asfíxia aclaparadora pel benefici privat, es podria reduir dràsticament la jornada laboral a 4-5 hores per repartir el treball i així treballar tots, el salari mínim podria pujar immediatament a 1.200 euros, i els treballadors tindrien temps per participar en la gestió i el control de les seves empreses i de la vida social, establint una societat autènticament democràtica i feliç.

Si tota la riquesa que produeix la classe treballadora fora propietat comuna gestionada democràticament per tots, en cada centre de treball, en poc temps podríem crear un veritable paradís a la societat, sense escassetat, sense opressió, sense explotació, sense fronteres, ni guerres, ni barbàrie. Això és el que significa el socialisme.

A aquest objectiu han d’empènyer totes les nostres lluites, il·lusions i energies. Que la crisi la paguin els rics, a Espanya i a tot el món! Que l’economia i la societat estiguin en mans de la classe treballadora! Uneix-te a la lluita pel socialisme!