La crisi del capitalisme: com el capitalisme ha ajudat a fer que succeeixi tot això

La pandèmia de la COVID-19 ha tret a la llum molts dels problemes i contradiccions del capitalisme. A hores d’ara molts de treballadors són coaccionats per a seguir acudint als seus llocs de feina posant en risc les seves vides i les de les seves famílies. En aquest article tractaré de resumir de forma concisa i senzilla com el capitalisme ha posat i posa el món sencer en perill, creant les condicions perquè això pugui succeir.

La crisi del capitalisme

El capitalisme té les bases de les seves pròpies crisis dins el seu propi funcionament. Certament, tot i que en aquests moments els apologistes del capitalisme intentaran dir que la crisi vinent serà causada per la quarantena, el capitalisme fa temps que forja una gran crisi. De fet, mai no s’ha arribat a recuperar de la Gran Recessió de 2008 i, en la seva decadència, ens condemnarà a crisis cada pic més greus.

Ja fa mesos que es venia parlant d’una probable nova recessió als mitjans de comunicació burgesos, la diferència amb el 2008, és que moltes de les eines de les quals disposa el capitalisme per a pal·liar una crisi han minvat o ja no son viables: baixades del tipus d’interès, rescat de bancs i de pèrdues dels capitalistes, lligat a l’emissió de deute públic, etc. La via més fiable per salvar el sistema es tractarà doncs d’atacs draconians contra la classe treballadora, com retallades pressupostàries, reduccions de salari, abaratiment de l’acomiadament i empitjorament general de les condicions laborals. La veritat és que l’estat espanyol tenia el 2008 un deute públic de 439.771 milions d’euros, el que corresponia a un 39,7% del PIB. El gener de 2019, aquest deute era d’1,196 bilions, el que equival al 96,08% del PIB i que recau sobre les ja sobrecarregades espatlles de la classe treballadora.

Les bases d’aquestes dues crisis es troben en la sobreproducció capitalista, un problema inherent al funcionament del mateix sistema capitalista.

La sobreproducció capitalista

L’economia real, també la capitalista, depèn en darrera instància en l’activitat productiva i industrial, és a dir, en la producció de béns materials. Per molt que en els darrers anys l’activitat econòmica s’hagi orientat cap al sector financer i serveis, a «coses de brokers sense escrúpols» que especulen amb la compravenda borsària, tot això no té sentit sense una base material, és a dir, si no està lligat a l’economia productiva. Quin menjar oferirien els hotels sense el treball dels pagesos i treballadors agraris? O dels treballadors de la indústria agroalimentària? I aquests, com funcionarien sense la construcció de complexes i cares maquinàries? Sense una font de proveïment d’additius i de material? Amb quins llençols es farien els llits sense una indústria tèxtil? Com els farien nets sense rentadores, sense detergents o, encara pitjor, sense electricitat? I tota aquesta activitat, com es duria a terme sense la formació de treballadors qualificats en escoles, instituts i universitats? Això no vol dir que els treballadors de molts altres sectors no siguin necessaris i aportin molt a la societat, emperò, el sector productiu és la columna vertebral de l’economia global, i sense ell el capitalisme és incapaç de subsistir.

El funcionament del capitalisme, de forma simplificada, es pot resumir de la següent manera: per una banda, el capitalista, propietari dels mitjans de producció, requereix un factor indispensable per generar riquesa: el treball. En el seu afany d’enriquiment personal, aquest organitza els mitjans de producció i es fa servir del treball assalariat per fer funcionar aquests mitjans. El treballador, desposseït de qualsevol mitjà, no té més remei que vendre la seva força de treball. Aquest, en contraprestació del seu servei, rep un salari que mai pot ser igual a la riquesa que ell ha generat amb el seu treball. El capitalista cobreix els costs amb una part dels ingressos obtenguts per la venda d’aquest bé o servei, la resta, representa el seu benefici. El treball no remunerat que el treballador realitza per crear aquesta fracció, és el que els marxistes anomenam plusvàlua. Més enllà de l’argument per part dels defensors del capitalisme de què el capitalista es mereix aquesta compensació «pel seu gran esforç i risc assolit», aquesta plusvàlua és l’origen principal de les crisis del capitalisme. Els capitalistes no produeixen per a prestar un «servei caritatiu» a la societat, o per «generar ocupació», ho fan tractant d’obtenir el màxim benefici. Però, si els mateixos treballadors d’una empresa són incapaços d’adquirir tots els béns o serveis que l’empresa posa a disposició del mercat, qui consumeix aquests productes? Possiblement es pot respondre: els d’una altra empresa. Però la situació dels treballadors de l’empresa del costat no és diferent, o fins i tot és encara pitjor! I els mateixos capitalistes, no gasten? I ben molt! Només fa falta que et passegis un estiu pel Port d’Eivissa i donis una ullada als megaiots per a fer-te una molt breu idea del seu estil de vida. Emperò, per molt que gastin, la major part de la riquesa generada va destinada a reproduir-se en forma de capital, amb l’objectiu de fer-se encara més rics. Així, mentre la roda funciona i els capitalistes preveuen que les seves inversions seran fructuoses, tot va vent en popa. És per això que el capitalisme requereix un creixement constant.

Això no obstant, quan aquestes contradiccions arriben al seu límit, quan aquesta sobreproducció de béns i serveis que el mercat no pot absorbir (i això no té perquè significar que no els necessitem, de fet, segons un informe de l’ONU l’any 2018, s’estima que 821 milions de persones pateixen fam al món, i això no és degut al fet que no disposem de recursos i de coneixements agraris per a produir aliments per a tothom, sinó que els mercats no regulen la producció per satisfer les necessitats de la població, sinó per la capacitat d’enriquiment per part d’una minoria) arriba a un nivell insostenible i la producció no és capaç de seguir expandint-se, cal només un petit esdeveniment (augment sobtat del preu del petroli, caiguda de Lehman Brothers o decretació de confinament a causa del coronavirus) per fer esclatar el pànic, que les inversions s’aturin i que tot entri en una espiral descendent, provocant el tancament de mitjans de producció (com tancament de fàbriques), enviant als treballadors a l’atur, el que produeix al seu torn una escalada d’impagaments i la caiguda en picat dels valors borsaris.

Un factor que permet al capitalisme sobrepassar momentàniament els seus estrets límits és el crèdit: per una banda permet expandir-se i assumir inversions molts més grans, i per altra banda permet a les masses treballadores, que veuen com la diferència del seu poder adquisitiu respecte al dels capitalistes es veu disparada progressivament, segueixin consumint. Tot això permet estimular artificial el consum en un moment donat a costa del consum futur, retardant l’inevitable desenllaç i fent que la crisi posterior sigui encara major.

Durant els inicis del capitalisme, quan aquest no estava prou desenvolupat, les possibilitats de creixement i expansió eren enormes. Un pic que els mercats nacionals havien madurat, les burgesies de les nacions poderoses s’embarcaren en la conquesta de nous mercats i l’expansió imperialista. L’exhauriment dels mercats i les contradiccions del capitalisme assoliren el seu màxim apogeu durant la primera guerra mundial i la Gran Depressió de 1929. Amb la fi de la segona guerra mundial, entre les runes i la misèria absoluta, el capitalisme tornà a tenir una base per a la seva expansió, que durà fins als anys setanta del segle passat. Des de llavors, la classe dominant dels països capitalistes avançats, en la recerca de noves formes d’enriquir-se ha anat abandonant cada pic més el sector productiu, que s’ha anat «deslocalitzant» cap a països emergents. Això no és d’estranyar veient com la diferència de rendes dels treballadors mitjans i els grans capitalistes i alts executius s’han disparat en les darreres dècades, suposant un empobriment progressiu i constant de les masses treballadores, però també de petits i mitjans empresaris. Llavors, qui, o més aviat quant, es pot consumir? Vendre s’està convertint en una tasca cada pic més difícil. El fet que les grans empreses modernes hagin i estiguin invertint grans quantitats de recursos en màrqueting en les darreres dècades, fins al punt en què moltes grans empreses actuals destinen una considerable proporció dels seus pressuposts als departaments de vendes i màrqueting, és una evidència d’aquest fet.

Com a conseqüència, en els darrers anys, l’economia dels països capitalistes avançats ha crescut sobretot a causa no de l’expansió de la producció, sinó al sector financer i la inversió en l’economia especulativa. En llenguatge planer: produir, amb totes les seves complicacions tècniques, és un rotllo. Ara el que et fa guanyar bons doblerets és comprar, vendre i especular amb accions, amb  immobles, construir complexos urbanístics horrorosos, centres comercials, etc. El que sempre s’ha anomenat una «economia de casino», i com tots sabem, la banca sempre guanya i, hi perdem la resta.

El capitalisme no pot aturar, no pot renunciar a la maximització del benefici i aturar la producció significa una pèrdua econòmica inassumible per a la burgesia. És per això que, als començaments de l’expansió del virus, la Xina, com a gran potència capitalista que és, es negà a admetre la importància d’aquest i a aturar les fàbriques i decretar la quarantena a Wuhan a temps, permetent que el virus s’estengués sense control. La resposta per part dels països occidentals no ha sigut millor. De fet, cap ni un ha decretat realment un tancament total de la producció com a mesura contra el coronavirus.

Capitalisme, ecologia i epidèmies

La voràgine dinàmica del sistema capitalista té una altra víctima clara: el mateix planeta en què vivim. L’obtenció de matèries primeres, el malbaratament energètic, i la producció colossal de residus per a mantenir el ritme insaciable ha destruït molts ecosistemes, l’equilibri ecològic, paisatgístic i ens aboca a un futur incert davant l’amenaça del canvi climàtic.

L’equilibri ecològic és fonamental per garantir un futur per a la humanitat. La destrucció dels boscs, lligat a pràctiques agrícoles descontrolades i els cada vegada més evidents efectes del canvi climàtic estan augmentant el risc de desertització de moltes zones. Això és especialment cert en climes càlids com a la península Ibèrica. Aquests actuen com un escut contra l’erosió, la pèrdua de sòl, milloren la infiltració tot retenint els fluxos d’aigua, disminuint els efectes de les inundacions. En els dos darrers anys hem viscut diversos episodis d’inundacions, com la de Sant Llorenç a Mallorca l’octubre del 2018, la DANA del setembre de 2019, que copejà fortament al sud del País Valencià, Múrcia i Almeria, o el recent temporal Glòria, que tengué efectes bastant greus sobretot a la Catalunya del Nord, al Principat i al País Valencià. La majoria de models climàtics preveuen que aquests fenòmens de pluges torrencials, així com els períodes de sequera, es donaran cada vegada més sovint.

La destrucció dels hàbitats i la introducció d’espècies invasores estan generant canvis enormes en els ecosistemes. L’alteració de la composició d’espècies animals o dels seus hàbits, entre molts altres possibles efectes negatius, pot tenir un impacte en la propagació de nous patògens que puguin afectar els humans. Per citar un exemple, en els darrers anys s’ha produït una expansió del moscard per tot el vessant nord de la mediterrània. La introducció d’aquesta espècie, vectora de malalties com el dengue, la febre groga o la del Nil, obre les portes a l’extensió de noves epidèmies fins ara inexistents a Europa.

Propietat privada vs. ciència i tecnologia

La ciència i el desenvolupament de les tecnologies han jugat un paper progressiu durant els distints escenaris de la història de les societats humanes, a més de desenvolupar els mitjans de producció han servit per fer front als prejudicis religiosos i la superstició, augmentant la qualitat i esperança de vida. És gràcies a la ciència que avui en dia comptam amb uns coneixements mèdics avançats i que moltes malalties que fins fa poques dècades eren causa de gran mortaldat siguin avui en dia cosa del passat.

Tot i que en els seus inicis el capitalisme va servir per catapultar el desenvolupament científic i tecnològic respecte al feudalisme, en aquest moment de decadència del capitalisme, la propietat privada representa una espina per als coneixements científics. Els capitalistes no pensen en el desenvolupament de l’espècie ni la possibilitat de curar malalties, el seu motiu no és altruista. Sota el capitalisme, la recerca està supeditada a l’obtenció de beneficis per part d’una minoria. Això de per si té un factor altament limitant, i és que per la seva naturalesa, el capitalisme només és capaç de funcionar a curt termini; ningú té la capacitat d’invertir en complexos, costosos i «innecessaris» descobriments científics si aquests no es poden rendibilitzar econòmicament en un termini raonable de temps. La recerca requereix temps i recursos, de llargs estudis, pels quals es requereix personal acadèmic altament qualificat i sovint de maquinària costosa. Emperò, per arribar a estudis amb resultats concloents i que puguin tenir una aplicació en la tecnologia actual s’ha hagut de passar per molts estudis, descartar hipòtesis. En definitiva, invertir en costosos estudis «infructuosos». De fet, el capitalisme en aquest sentit és altament paràsit, ja que són els estats, amb recursos de tots (els que també van a la sanitat i a l’educació) els que encapçalen gran part d’aquesta recerca no assumible pel sector privat. Si no fos pel sector públic, molts dels grans descobriments que posteriorment han servit com a base de nombroses aplicacions tecnològiques per part del sector privat, no serien possibles.

Per altra banda, les grans corporacions investiguen separadament fórmules per trobar o fer efectiva la utilització de noves fonts d’energia, o noves tècniques de producció d’aliments, millora genètica, nous medicaments, etc. amb la intenció de ser els primers a arribar-hi i d’obtenir-ne el màxim benefici. Això és completament contradictori amb l’esperit del desenvolupament científic i tecnològic, basat en l’expansió i l’accés a coneixements. El contacte i la col·laboració entre equips de recerca i les grans inversions són les que garanteixen aquest desenvolupament. Això, dins el sistema capitalista es veu frenat per secrets comercials i patents que limiten l’accés a la informació, fent que en la pràctica equips d’investigadors acabin fent recerca sobre el mateix assumpte de forma separada. De fet, constantment presenciam acusacions de plagi, d’espionatge industrial, etc. als mitjans de comunicació. Això no és cap secret, els estats i les grans corporacions destinen una part important de recursos a l’espionatge, per tal d’obtenir aquesta informació per mitjà de mètodes menys ètics.

Hi ha exemples en la història de com davant una crisi, la necessitat ha imperat i la burgesia ha acceptat la nacionalització de certs sectors. El cas més notori és la 2a Guerra Mundial, en la que Gran Bretanya nacionalitzà fàbriques tèxtils i d’armament i el govern dels EUA es féu càrrec de la recerca. Grans científics i investigadors, entre els quals destacà Einstein, passaren a treballar en l’anomenat Projecte Manhattan, el qual, amb finançament estatal i el treball centralitzat que no es podria haver realitzat si cadascú hagués treballat per a una empresa diferent, fou capaç de desenvolupar l’energia nuclear, amb el nefast objectiu de desenvolupar la bomba atòmica.

La conclusió és, en temps de crisi, de necessitat urgent, en mans de qui es deixa l’economia? En mans de qui es relega la recerca i les indústries bàsiques? Són lliurades al destí de la «lliure» economia de mercat? De la seva «mà invisible»? Aquest simple fet refuta els arguments infantils dels xerraires apologistes del capitalisme i de la «superioritat de l’economia de mercat».

Davant la urgent necessitat d’obtenir una vacuna contra el virus SARS-CoV-2, ens trobam com els estats i multinacionals competeixen per obtenir una vacuna que sens dubte reportarà immensos beneficis al primer a desenvolupar-la. El cas més sonat va ser la publicació de què els EUA pretenien garantir el dret exclusiu d’una eventual vacuna desenvolupada per l’empresa biofarmacèutica alemanya CureVac, oferint grans incentius econòmics amb aquest objectiu. Des d’un punt de vista racional, ens hem de demanar: no seria millor unir esforços? Posar tota la informació disponible fins al moment en comú? Dividir els esforços i crear distintes línies de recerca coordinada?

Socialisme o barbàrie

És en moments de greu crisi com aquests en què més es revela l’autèntica naturalesa del sistema capitalista, de la seva anarquia productiva, de la seva incapacitat de servir a les necessitats humanes més bàsiques, dels seus nefasts efectes per a la immensa majoria de la humanitat i del planeta. Davant aquesta crisi vinent, possiblement la més gran del capitalisme, que conduirà a la immensa majoria de la humanitat cap a un enduriment de la ja misèria existent, és indispensable que els treballadors, el jovent i totes les capes oprimides ens alcem contra la barbàrie capitalista. Emperò en aquesta lluita només es pot triomfar si ens armam amb idees. És per això que et convidam a organitzar-te amb nosaltres i a armar-te amb les idees revolucionàries més poderoses i més avançades en aquest període de la humanitat: les del socialisme científic.

Ara més que mai cobra més sentit l’antiga consigna de «socialisme o barbàrie». El futur de la humanitat queda idò en les nostres mans.