L´impacte econòmic del Coronavirus a les Illes Balears

Les Illes Balears és una de les comunitats autònomes menys afectades per la COVID-19, però no obstant això, es tracta d’una de les comunitats que probablement patirà més la crisi econòmica que ha intensificat el coronavirus i que sacsejarà l’Estat Espanyol, aquest fet és degut a la dependència total de l’arribada de turisme, activitat que les darreres dècades ha anat augmentant exponencialment, però la qüestió és: el capital generat amb aquestes activitats ha millorat les condicions de vida de la majoria de la població de les illes?

És evident que a causa de la situació de confinament que patim, la temporada turística disminuirà enormement. Encara que es reprengui durant l’estiu serà, inevitablement, el sector més castigat per la crisi. Així com avançava el Diari Ara, el Consell Econòmic i Social de les Balears (CES) va calcular l’enfonsament de l’economia balear; de manera que el seu estudi va arribar a la conclusió que en el pitjor dels casos el descens pot arribar fins a un 9,7 % del PIB, durant el 2020[1]. També s’establia que en el millor dels escenaris la baixada seria com a mínim d’un 3,7 %, tan sols dues dècimes menys que a la recessió del 2008, la qual va ser d’un 3,9%. En aquest context també Exceltur estima a Balears unes pèrdues superiors als 6.000 milions i una caiguda del PIB turístic que podria arriba a superar el 40 % [2], i aquestes previsions podrien arribar a ser inclús pitjor perquè hem pogut apreciar el darrer trimestre que els resultats econòmics han estat inclús menors als pronòstics.

Cal destacar que, tot i que es manifesta més intensament en el cas de les Illes Balears, es fa palesa la dependència turística a gran part del territori de l’Estat espanyol, després d’una disminució percentual gradual del teixit productiu que s’ha substituït en favor del turisme des de l’època franquista. Aquest fet, i amb l’enfonsament de la demanda turística, generarà una dependència de l’Estat entorn al crèdit (Coronabons) de la Unió Europea però no a canvi de res, sinó limitant la sobirania nacional i sotmetent al proletariat de l’Estat a les mesures “d’austeritat” dictades des d’Europa que ja hem viscut prèviament.

En aquest context, s’ha d’afegir que sovint s´enalteix i es vincula l’auge del turisme com a font de riquesa, una que a les Balears ha quedat en mans d’uns pocs perquè es fa palès que al sector turístic hi ha una manca de precarietat i l’augment del nombre de turistes no necessàriament acaba per beneficiar la classe treballadora. Per exemple, segons Exceltur les empreses turístiques de l’Estat han anat augmentant els seus ingressos: només el 2015 el creixement va arribar a ser d’un 7,5 %[3], no obstant això, però, aquest creixement no es va veure retribuït en el sou dels treballadors, sinó amb una major plusvàlua; es de sobres conegut el cas de les “Kellys” que com ja hem exposat anteriorment des del Corrent Marxista Internacional [4] han mostrat la pitjor cara de l’opressió capitalista.

Per tant aquest model turístic extremadament intensiu no només no millora la qualitat de vida de la classe treballadora sinó que a Balears ha ajudat a propiciar un augment del preu de lloguer, fomentant la gentrificació i agreujant els problemes de la sequera i la gestió dels residus; a més de destruir el medi natural de les illes amb construccions urbanístiques faraòniques que han perdurat des de l’inici de l’explotació turística irracional dels anys 60, baix el règim franquista.

Aquest model turístic que a les Illes s’ha vinculat a un turisme de sol i platja, amb polítiques de tot inclòs o amb arribades de creuers que destrueixen ecològicament les illes però que no ajuden en quasi res al comerç local, demostren que és necessari apostar per un altre tipus de turisme, un turisme més reduït i no tan marcadament estacional, que pugui beneficiar als petits comerciants de les illes i a la classe treballadora.

En aquest sentit, per tant, és fàcilment apreciable que per conservar el medi natural de cada illa és necessari adoptar un model diferent, sostenible, que no depenengui únicament del sector turístic. Tot i que som conscients que les illes són un destí turístic envejable i que l’arribada de turistes és un fet positiu i enriquidor culturalment, també és necessari fomentar els sectors primari i secundari, els quals han perdut molta força a les illes i són incapaços de competir amb els productes d’altres països on l´explotació laboral és encara major i els preus són més competitius en el mercat capitalista. Per tant és necessari fomentar el comerç de proximitat i fer créixer els sectors productius que poden estar orientats a un turisme més sostenible i respectuós amb el medi ambient.

Unes de les mesures que com a mínim s’haurien d’implementar són: incrementar l’impost turístic, limitar i planificar l’arribada de turistes i creuers; millorar les condicions laborals dels treballadors i els seus salaris mitjançant l’establiment de nous convenis laborals; augmentar la pressió fiscal a hotels i sectors de la societat amb molt poder adquisitiu i d’aquesta forma es poden emprar els diners recaptats per invertir-los en el foment del transport públic, molt deficient a Balears, i en el sosteniment del nostre ecosistema. No obstant això, només amb una socialització dels mitjans de producció es pot apostar per un canvi complet del model productiu, model que actualment només beneficia a una oligarquia i produeix un espoli del territori que crea misèria per a la classe treballadora i riquesa extrema per a una petita minoria. Això implicaria unir-se a un moviment revolucionari a escala mundial on les empreses passessin a estar sota control obrer i així la classe treballadora podria dirigir l’economia en favor seu, ja que és la classe social productora de riquesa contra la burgesia, que és una classe parasitària del que és produït pels treballadors.

Per afrontar la crisi anterior, el govern de Zapatero va optar per ampliar els hotels de les Balears a través de crèdits de l’ICO (Institut de Crèdit Oficial) i augmentar la flexibilització laboral, de manera que augmentà així l’espoli ecològic i afeblí la classe treballadora. Resulta que el 13 de maig el govern balear va aprovar per decret d’urgència que permetia l’ampliació dels hotels un 15 %[5], amb l’excusa d’afavorir el distanciament social. Això no ho podem permetre, s’ha de replantejar el model de creixement econòmic i s’ha d’apostar fermament per un canvi radical de sistema.

Evidentment no ens hem d’oposar a l’activitat turística pròpiament, ja que és una activitat que causa problemes a algunes regions dins la mateixa explotació capitalista, però no té per què fer-ho amb una organització socialista. El turisme és una activitat essencial per al desenvolupament intel·lectual i cultural de l’ésser humà i ha de seguir vigent i ser benvingut a les illes, però aquest s’ha de limitar. S’ha de dur a terme un model de planificació turística adient, sense perjudicar més l’ecosistema de les Balears i on els treballadors del sector s’enduguin els guanys que els pertoquen i puguin administrar i regular les tasques.

En conclusió, per satisfer les necessitats de tota la població consideram que l’objectiu ha de ser expropiar sense compensació les grans empreses de les Balears que dominen i dicten la vida de la majoria de la gent de les illes, i posar-les sota control directe dels treballadors. Amb aquest canvi social i econòmic no només es podrien destinar les riqueses generades per la força de treball de la classe obrera a satisfer les necessitats de la població, sinó que es podria canviar d’una economia depenent del turisme, summament vulnerable als factors externs a causa de la volatilitat del mercat, a una economia productiva i planificada. Amb la transformació socialista de la societat es resoldria la contradicció que genera el turisme en el marc capitalista i permetria que es poguessin descobrir i conèixer noves cultures sense perjudicar la població local pel benefici d’uns pocs.