La classe treballadora respon als ‘cayetanos’ al carrer

Els aldarulls de l’extrema dreta que van començar a Madrid el 14 de maig no han quedat sense resposta per part de la classe treballadora i la joventut de Madrid i d’altres zones. Els intents de Vox i d’organitzacions feixistes com Hogar Social d’estendre les cassolades i concentracions als barris obrers de la capital van ser un sonor fracàs. Especialment en els districtes de Vallecas i Moratalaz i al municipi d’Alcorcón, els veïns van superar àmpliament als reaccionaris i els van fer callar o els van expulsar, tot i la protecció policial. En altres zones de la capital, la música i els aplaudiments als treballadors de la sanitat pública van fer callar les cassoles dels reaccionaris.

La classe treballadora ha contemplat amb una barreja d’indignació i estupor aquest assaig de mobilització de la dreta. Els treballadors de la sanitat, els que s’han vist forçats a treballar amb risc per a la seva salut i de les seves families, els que han observat escrupolosament el confinament, els que han perdut algun ésser estimat… La Cayetanada ha provocat la lògica reacció de la nostra classe. Les protestes i denúncies a les xarxes socials han donat pas a mobilitzacions, espontànies primer i organitzades després, per dir prou i evitar que la ultradreta monopolitzi el carrer. A Catalunya, on les mobilitzacions de la dreta han estat, no cal dir, molt més minoritàries, els col·lectius socials de Barcelona van prendre la iniciativa de dur a terme una mobilització amb la consigna precisament de recuperar el carrer, mobilització que va ser brutalment reprimida per els Mossos d’Esquadra.

Vox ha anat més enllà convocant una altre mobilització pel passat 23 de maig, amb una caravana de cotxes a cinquanta ciutats per, segons ells, reclamar “llibertat” i la dimissió del Govern per la seva gestió de la pandèmia. De nou, la ultradreta no ha aconseguit mobilitzar res més enllà del seu nucli dur: els barris adinerats de les capitals, els petits patrons reaccionaris, les zones d’agricultura intensiva basades en el treball esclau de milers d’immigrants… Una desfilada de l’Espanya més fosca sobre cotxes d’alta gamma que, a més de diòxid de carboni, va emetre a l’atmosfera la seva podridura moral, amb tot tipus de proclames contra les dones, els immigrants, els homosexuals i l’esquerra i la classe obrera en general.

Aquest grotesc aquellarre no va quedar tampoc sense resposta per part de nombrosos treballadors i joves en moltes ciutats. Imatges icòniques de la jornada van ser, per exemple, les infermeres de Ciutat Real que van tractar de tallar el pas de la caravana portant cartells en defensa de la sanitat pública, o el repartidor de Granada que va dedicar als reaccionaris una esplèndida peineta.

De nou l’aparell de l’Estat ha aparegut com a col·laborador necessari de la dreta, autoritzant temeràriament aquestes caravanes i emprant-se a fons contra aquells que els hi fan front, com les infermeres de Ciutat Real o un grup de joves de Granada que van tractar de sortir al pas de la caravana amb cartells en defensa de la sanitat pública.

Aquesta actuació de les forces vives de l’Estat no està motivant, de moment, una resposta significativa per part d’Units Podem. La veritat és que l’actuació de Grande Marlaska posa en un seriós compromís al conjunt del Govern, i en especial a la seva ala esquerra, que no pot exigir tancament de files i lleialtat mentre l’aparell de l’Estat col·labora amb la ultradreta i apallissa i sanciona qui els fan front. El mateix aparell de l’Estat tracta d’alleujar aquesta pressió actuant contra els elements més radicals de l’extrema dreta, com es va poder veure amb la detenció de dos dirigents de Hogar Social quan aquests van portar la seva protesta a la porta de la seu del PSOE. Amb això tracten de netejar la seva imatge mentre continua la col·laboració essencial amb la dreta.

La classe treballadora està aprenent de la seva dura experiència a desconfiar i desvincular-se del règim del 78, de les seves institucions i dels seus símbols, que pertanyen únicament i per dret propi a la reacció. A aquesta reacció, les masses oposaran una força mil vegades més gran per fer-li mossegar la pols. No hi ha un altre camí perquè la crisi no la tornem a pagar els de sempre.