Propostes encertades de l’EI i aportacions al debat

Des de l’Octubre celebrem i recolzem les 10 propostes presentades per L’Esquerra Independentista com a un pas important. Com bé expliquen els companys, la pandèmia ha provocat l’ensorrament de l’economia mundial, i particularment l’economia de l’estat espanyol i catalana. Tanmateix, no ha sigut la principal causa d’aquest col·lapse; tots els ingredients ja eren madurs per a una nova recessió mundial, a una escala superior a la del 2008.

El capitalisme està mostrant de manera llampant a milions de persones arreu del món el seu esgotament històric, la seva agonia com a sistema totalment podrit. Els pròxims mesos i anys seran caracteritzats per intensos atacs a les condicions de vida de la majoria, començant per la classe treballadora que patirà atacs dels empresaris contra els salaris, les condicions de treball, acomiadaments massius, etc. Les opressions dels diferents grups a la societat també s’intensificaran, ja que la burgesia buscarà no només exprimir-les més sinó que redoblar la mil·lenària tàctica contra els explotats i oprimits de “divideix i venceràs”.

Amb el col·lapse de l’economia, els burgesos no dubtaran ni un instant en preservar els seus interessos i privilegis costi el que costi, com ja estan mostrant amb fets. Utilitzaran tots els seus recursos, mobilitzaran a tots els seus lacais, empraran tàctiques parlamentàries i també al carrer, empraran la força, etc. Davant aquesta situació, propostes com les que plantegen els companys de l’EI són fonamentals.

Creiem que és totalment encertat plantejar les propostes des d’un punt de vista ferm i clar de classe, defensant les condicions materials de la classe treballadora i els oprimits. L’expropiació de la sanitat privada i per una sanitat 100% pública i de qualitat, habitatges dignes per a tothom, feines dignes per a tothom, etc. Són propostes totalment necessàries.

Dit això, des de l’Octubre pensem que hem d’anar més enllà en algunes qüestions. En primer lloc, pensem que no és suficient exigir una banca pública (estan d’acord amb les altres demandes en el punt 5), sinó que hem d’exigir clarament l’expropiació sense indemnització de tot el sector bancari, com també del sector financer. Sota el capitalisme monopolista, els bancs s’han tornat en el sector decisiu del sistema, el baluard més gran de la reacció. És per aquesta raó que hem d’exigir la seva expropiació i socialització sota control dels mateixos treballadors. Però a més a més, també s’han convertit en un pilar fonamental de l’economia, que facilitaria les inversions necessàries a la sanitat, educació, infraestructures, tecnologia verda, etc. mentre que a la vegada també posaria a disposició per a les famílies i ciutadans més necessitats milers d’habitatges controlats ara mateix pels bancs.

Pel que fa a l’àmbit laboral, creiem que la prohibició d’acomiadaments a les empreses que generin beneficis no és suficient: els empresaris sempre tenen trucs per amagar els seus beneficis reals. Si l’empresa al·lega que no genera beneficis, que ensenyi els llibres de comptabilitat als treballadors perquè ells mateixos puguin veure la situació real. Però s’ha d’anar més enllà i exigir que no hi hagi cap acomiadament; la passada crisi ja la vam pagar els treballadors, aquesta vegada no serà així. Si una empresa vol fer fora els seus treballadors, hem d’exigir la nacionalització sota control dels treballadors, i com indiquen correctament els companys, repartir les feines entre els braços existents i si és necessari reconvertir la producció per a satisfer les necessitats de la societat. La lluita dels treballadors de la Nissan és un gran exemple en aquest sentit.

Per últim, creiem també que és necessari plantejar la proposta d’expropiar no només les empreses estratègiques i essencials, sinó que també expropiar sense indemnització a les empreses més grans a Catalunya, que dominen l’economia i per tant les nostres vides.

Dit tot això, és necessari plantejar aquestes demandes immediates per a fer front a la crisi amb demandes més generals. En aquest sentit, hem d’explicar pacientment que totes aquestes conquistes no només serien temporals sota el capitalisme en decadència, sinó que per assolir-les hem d’anar més enllà. La ferma i violenta resistència de la classe dominant farà que fins i tot les propostes més necessàries siguin oposades frontalment per la burgesia. I no només la burgesia com a classe, sinó que també el seu Estat, que utilitzaria tots els mecanisme i recursos per posar través a l’aplicació d’aquestes propostes. La finta a la derogació de la reforma laboral que va provocar un gran enrenou entre els grans empresaris n’és un exemple evident.

Així doncs, és necessari vincular aquestes propostes amb la necessitat d’acabar d’una vegada i per totes amb el sistema que crea i perpetua l’explotació i opressió, i plantejar com a alternativa el socialisme, un sistema de producció basat a cobrir les necessitats de la majoria i no pas en omplir les butxaques amb una riquesa absurda a una minoria.

El sistema capitalista no caurà sol, ens hem d’organitzar i lluitar per enderrocar-lo. És totalment necessari organitzar a la majoria explotada del poble democràticament sota un programa revolucionari de trencament amb els sistema; és essencial que la classe treballadora i els oprimits es prenguin el seu destí en les seves mans. La perspectiva general que es planteja davant nostre és una entre la barbàrie o el socialisme.