La crisi de la COVID-19 a Catalunya i la lluita per la revolució socialista

“Hi ha dècades en què no passa res; i hi ha setmanes en què passen dècades.”- Lenin.

El 2020 serà recordat com l’any que va obrir una nova època. L’extensió de la pandèmia de la COVID-19 per tot el món ha sumit el sistema capitalista a la pitjor crisi en la seva històrica. Però el virus és l’accident que expressa una necessitat: les contradiccions inherents al sistema s’han desenvolupat a un nivell insostenible, arrossegant així a la societat a un camí sense sortida; el tancament parcial de la producció, combinada amb una economia que ja feia aigües, ha sigut la gota que ha fet vessar el got.

Segons l’FMI, l’econòmica global ha caigut un 3% fins ara. A Europa, una de les economies més afectades és l’espanyola, amb una caiguda del 22%. Catalunya també en surt mal parada, amb una contracció del PIB durant el segon trimestre del 20%. Aquesta caiguda sense precedents ha provocat que l’atur s’hagi disparat a Catalunya fins arribar a un 12,78% (un augment del 30,8% comparat amb l’any passat) amb el percentatge més alt concentrar entre les edats de 16 a 24 anys, amb un 35,58%. Catalunya, conjuntament amb les Balears, Canàries i Ceuta, són les regions més afectades en la pèrdua d’afiliats a la Seguretat Social. A més a més, a finals de juliol Catalunya concentrava el major percentatge de treballadors en ERTE, un 20,15%. Dels nous llocs de treball creats, només un 12.3% s’han realitzat amb contractes indefinits, mentre que un 87,7% son contractes temporals. Pel que fa a l’habitatge, el 57,6% de les famílies que viuen de lloguer ha patit un deteriorament de la seva situació econòmica. Aquestes son algunes dades que mostren empíricament la situació desastrosa que afecta a milers de famílies treballadores.

El paper de la Generalitat durant la pandèmia

Tot i que la gestió fonamental de la pandèmia va ser duta a terme pel govern central, és important destacar alguns elements clau que permeten entendre el paper jugat per JxCAT i ERC al govern. En primer lloc, els anys de retallades a la sanitat (més de 1.500 milions en 5 anys) han jugat un paper terrible a l’hora de fer front a les infeccions, que s’han traduït en més morts, tant per coronavirus com per altres malalties, i una sobreexplotació dels treballadors sanitaris. Aquestes retallades no van ser imposades pel govern central, sinó que van ser aplicades amb entusiasme pels dirigents de JxCAT (o els seus pares CIU) amb el recolzament d’ERC.

Aquestes retallades no només tenien com a objectiu reduir el dèficit públic, sinó que paral·lelament i primordialment justificar la privatització dels serveis públics, un procés que continua ara. En aquest sentit, el govern va aprovar un decret el passat 14 de Juliol, la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública, que permet accelerar el procés de privatitzacions. Només cal esmentar la paga de 43.000 euros per pacient que la Generalitat pagà a la sanitat privada durant la pandèmia per entendre el caràcter real d’aquest govern pro-capitalista i anti-obrer.

Així doncs, podem afirmar que tot i les queixes i crítiques al govern central per part de JxCAT i ERC, aquests en gran manera han jugat un paper igualment dolent, tant per les conseqüències de la seva política anterior, com pel suport ferm a les empreses privades i també per les seves paraules buides. Mentre que Torra al principi exigia al govern central el tancament de totes les indústries no essencials, una vegada aixecat el confinament i amb més poder de decisió, en ple augment dels contagis, la Generalitat ha invertit uns 10€ milions a impulsar el turisme, la quantitat més gran destinada mai a aquest sector (i que anirà a blindar els beneficis dels grans empresaris), no han fet res per abordar la situació dramàtica dels temporers, híper explotats per la patronal agrària i focus dels primers rebrots, han fet una gestió nefasta dels rastrejaments amb una inversió mínima i han apostat en gran manera per les recomanacions i la responsabilitat individual. Hipocresia en estat pur.

Eleccions al parlament

Amb les noves eleccions a la Generalitat cada vegada més a prop, tots els partits han engegat la maquinària electoral. Pel que fa a JxCAT, la seva estratègia continua centrar-se a presentar-se com al partit més conseqüent amb la lluita per la independència, defensant la confrontació “intel·ligent” amb l’Estat i emprant paraules grandiloqüents per assolir la “república”. Tanmateix, una cosa són les paraules i l’altre els fets. Una vegada semblava que la mesa entre el govern central i la Generalitat tiraria endavant, els dirigents de JxCAT es van retorçar de manera estrambòtica per a poder participar-hi activament, tot i haver-la criticat durament i exigides condicions que no es van complir, com el mediador internacional. En poques paraules, la seva estratègia es basa en la demagògia.

ERC, al contrari, busca omplir l’espai que abans ocupava l’antiga convergència, l’espai de la “responsabilitat” (o la defensa de l’statu quo). Entre crítiques al govern de PSOE-UP per la manca de disposició a negociar, els dirigents d’ERC desitgen amb totes les seves forces que el conflicte independentista es pugui canalitzar per vies segures, dins els despatxos i amb el poble a casa. És per això que tot i les crítiques, els dirigents continuen apostant fermament que la mesa de diàleg és encara una eina “útil i que depèn de nosaltres fer-la més útil”.

Tanmateix, hem de ser ben clars. Les diferències estratègiques entre ambdós partits no són de cap manera fonamentals, en línies generals en realitat comparteixen els mateixos objectius: mantenir la cadira, enviar el poble a casa, controlar-lo fermament si surt al carrer, i per sobre de tot trobar un acord amb el règim. Comparteixen el desig de privatitzar el sector públic, defensar la propietat privada i atacar els treballadors. Els dirigents de JxCAT i ERC són petits burgesos, dirigents porucs davant la gran burgesia perquè els perceben com als seus amos i perquè en última instància volen convertir-se en burgesos ells mateixos: busquen acatar les seves instruccions per així gaudir dels seus privilegis.

Per una política revolucionària

Així doncs, no podem confiar de cap manera en els dirigents de JxCAT i ERC. No volen ni poden aconseguir la república, i afrontaran aquesta crisi econòmica i social defensant els interessos de la burgesia. Com ja hem comentat en articles anteriors, aquesta crisi provocarà l’embat ferm i decisiu de la classe dominant contra les condicions de vida de la classe treballadora, un procés que ja ha començat. Hem d’apostar per la lluita independent de la classe treballadora, l’única classe que pot assolir la república i que lluitarà per una sortida a aquesta crisi pels interessos de la majoria explotada.

En aquest context tan convuls, l’oportunitat per fer créixer la influència de la CUP és favorable. El canvi brusc en la situació està provocant canvis qualitatius a la consciència de milers de persones, que de manera conscient i inconscient busquen una sortida a la crisi del capitalisme. Ara és el moment, recolzant-se sobre demandes com les que ja van formular els companys de l’EI, de plantejar obertament i amb confiança un programa per la revolució socialista. L’objectiu final ha de ser l’abolició d’aquest sistema opressor, lluitant per l’emancipació de tots els oprimits i per una societat on tothom pugui gaudir d’una vida digna i plena.