Per què el capitalisme entra en crisi?

El capitalisme és un sistema de producció caòtic sense el control de la humanitat. Està condemnat a submergir la societat en crisis cada cop més profundes, com la que estem passant en aquests moments. Però, per què entra en crisi i quina és l’alternativa?

Des del final de la Segona Guerra Mundial hi ha hagut set recessions oficials, però cadascuna d’elles va ser succeïda d’un període de recuperació relativament ràpid. Aquesta vegada, però, la situació és diferent. No hi ha cap recuperació ni creixement a la vista. A tota Europa, els salaris s’estanquen, l’atur augmenta i el cost de la vida s’eleva ràpidament. Tot plegat s’està produint simultàniament amb l’austeritat dels governs i les retallades en despeses als serveis públics.

Però no són tot males notícies ― si ets ric! A l’altre extrem de l’escala social, la riquesa augmenta a un ritme exponencial. Un informe d’Oxfam calcula que, globalment, la fortuna dels multimillonaris va incrementar-se un 12% (amb una mitjana de 2.500 milions de dòlars diaris) el 2018, mentre que la meitat més pobra de la població mundial va patir un descens de l’11%.

Marx va explicar que les crisis econòmiques no són simplement el resultat d’un cicle mecànic d’auge i col·lapse, com un pèndol que es balanceja d’un costat a l’altre. Més aviat, les crisis es produeixen a causa de les contradiccions inherents al sistema capitalista.

Sobreproducció

La base del sistema capitalista és la producció pel benefici. Aquest benefici deriva de la plusvàlua, que és el treball no remunerat d’un treballador. Però, com és això possible quan tots els treballadors tenen sous? La resposta és que no es paga als treballadors el valor total del que produeixen.

La jornada laboral es pot dividir en dues parts: una part en què el treballador produeix el valor del seu propi salari i la resta de la jornada en què el treballador produeix un “excedent” de valor, no remunerat ― valor que el capitalista obté gratuïtament. Aquest excedent o bé es reinverteix a la producció o bé se l’embutxaca el capitalista.

El salari que rep el treballador dóna la il·lusió de treballar una jornada digna per un sou digne, però en realitat el salari és només la quantitat de diners necessària per sostenir aquell treballador: la quantitat necessària per alimentar-se, vestir-se, allotjar-se,etc i així permetre l’explotació continuada dels treballadors.

El fet que el capitalisme produeix per generar beneficis significa que els salaris dels treballadors mai poden superar el valor produït. Com a resultat, els treballadors mai podran comprar el valor total del que produeixen col·lectivament. Això no vol dir que petits “luxes”, com televisors, ordinadors portàtils i cotxes no puguin ser comprats per famílies treballadores particulars. Però, com a classe, els treballadors no es poden permetre comprar la suma de productes bàsics que ells mateixos produeixen.

Multiplicant aquest fenomen per la quantitat d’altres capitalistes que competeixen entre si per el mercat limitat obtenim una imatge més precisa de l’escala d’aquest problema. Cada capitalista està interessat a maximitzar els seus guanys. L’opció racional per al capitalista individual, per tant, és reduir els seus costos laborals, és a dir, retallar els salaris i eliminar llocs de treball reemplaçant als treballadors amb maquinària. No obstant això, quan cada capitalista pren aquesta mateixa decisió “racional”, condueix a una situació que és extremadament irracional per al capitalisme en el seu conjunt: els salaris baixen, es crea atur, el mercat de béns es contreu encara més.

Així doncs, crea i destrueix el mercat al mateix temps, esprement més i més plusvàlua de la classe treballadora, mentre intenta mantenir els salaris al mínim. “La part que cau a la classe obrera (contada per càpita)”, explica Engels, “o augmenta lentament i de manera insignificant o no augmenta, i en determinades circumstàncies pot fins i tot baixar”. Això a la vegada es converteix en una barrera per a l’expansió del mercat.

Al contrari del que dirien els economistes burgesos, el capitalisme no produeix sobre la base del que es necessita en la societat, sinó sobre la base del que és rendible. El capitalista individual és incapaç de considerar les limitacions del mercat. Per sobreviure, cada capitalista ha d’obtenir més guanys que els seus competidors i, per tant, ha de proveir el mercat un corrent interminable de productes. Amb el temps, el mercat arriba a un punt de fallida, ja que se satura de productes bàsics que no es poden vendre; el sistema acaba en crisi, les crisis de sobreproducció.

Factors compensatoris

Però s’ha de fer la pregunta: si la sobreproducció és inevitable, per què el capitalisme no sempre està en un estat de crisi? Tot i les lleis econòmiques explicades anteriorment, que expliquen com la sobreproducció i les crisis són inherents sota el capitalisme, hi ha formes en què el capitalisme evita i retarda l’inici de la crisi, però només aplanant el camí per a una crisi més gran en el futur. Com a marxistes, entenem els fenòmens com a processos, en les seves contradiccions.

En les últimes dècades, la principal solució per a la classe dominant ha estat el crèdit. El crèdit permet que es produeixi una major quantitat de consum de manera artificial. Tanmateix, això prepara el terreny per una crisi més profunda en el futur. Aquesta crisi actual és tan profunda precisament perquè el boom creditici que la va precedir va establir les bases d’una crisi encara pitjor, ja que el deute s’ha de pagar eventualment.

La globalització i el comerç mundial també han permès que el capitalisme continuï expandint-se temporalment. “Esperonada per la necessitat de donar cada vegada més gran sortida als seus productes, la burgesia recorre el món sencer. Ha de niar a tot arreu, establir-se en tot arreu, establir connexions a tot arreu”. – El Manifest Comunista. Però el mercat mundial té límits finits; l’expansió no pot continuar per sempre, i el capitalisme xoca amb els límits de l’Estat-nació.

A més a més, els capitalistes intenten contínuament augmentar els guanys incrementant la plusvàlua absoluta i relativa que produeixen els treballadors, és a dir, allargant la jornada laboral o augmentant la productivitat (explotació), produint així més plusvàlua amb el mateix nivell de salaris. El desenvolupament i l’aplicació de la tecnologia també els permet vendre els seus productes bàsics a un preu més barat, el que redueix la quantitat de treball humà requerit i, per tant, fa que els béns siguin més barats i fàcils de produir en reduir els costos salarials.

La paradoxa sobre l’ús creixent de la tecnología és que a mesura que es necessita cada vegada menys mà d’obra, succeeixen dues coses: les màquines, que reemplacen el treball assalariat, no poden consumir; mentrestant, atès que només el treball humà crea nou valor, a mesura que les màquines reemplacen als treballadors, la capacitat d’obtenir guanys es redueix en realitat a llarg termini. Això explica per què moltes empreses avui en dia, en lloc d’invertir en maquinària més eficaç, traslladen els seus negocis a països on els salaris són extremadament baixos.

Per una alternativa revolucionaria!

L’austeritat i els atacs ferotges a les condicions de vida de la majoria són la única solució per preservar els interessos dels grans empresaris. Se’ns diu que la gent comuna ha de pagar per la crisi, fins i tot morir, mentre observem la forma catastròfica en què la majoria dels països estan manejant la pandèmia. Però només hi ha un cert nivell de misèria que la societat pot suportar.

Per fer front a aquesta situació de manera decisiva i d’una vegada per totes existeix una alternativa. Sota un pla de producció social, racional i democràtic, podríem proporcionar plena ocupació amb hores de treball significativament reduïdes, un salari digne, habitatge i educació per a tothom, atenció mèdica gratuïta i una pensió digna. Aconseguir això requeriria prendre control de les palanques fonamentals de l’economia (els bancs, la infraestructura i les principals multinacionals) i administrar-les en interès de la gran majoria de la societat, en lloc de l’interès dels capitalistes, una petita minoria.

El sistema capitalista sembra les llavors de la seva pròpia destrucció, creant un terreny propici per a la revolució. Amb un moviment revolucionari de masses, un programa marxista i una alternativa socialista, es podria abolir el capitalisme i la societat de classes. La humanitat podria ser impulsada a una nova època i, per primera vegada, realitzar plenament el seu potencial. El socialisme no serà la fi de la història, sinó simplement el començament.