La crisi al Sàhara Occidental: per l’alliberament del poble Sahrauí!

• 

El poble Sahrauí fa dècades que exigeix un referèndum per a poder decidir constituir-se com a estat independent i posar fi a la ocupació de les forces repressives del Marroc. Recentment va saltar la noticia de la violació de la treva per part del govern marroquí iniciant així un conflicte amb el Front Polisari, el moviment polític representant del poble sahrauí.

Context Històric

Per a entendre el conflicte amb el Sàhara Occidental ens hem de remuntar als temps del regim franquista. El Sàhara Occidental era una de les colònies espanyoles, però amb l’ingrés de la Espanya franquista en les Nacions Unides en el 1955, intentant encaixar amb l´obligació d´acceptar la descolonització, la dictadura franquista va modificar la organització de l´Estat i en el 1958 el Sàhara Occidental va deixar de ser una colònia per passar a ser una província més.

A finals dels anys setanta en el Sàhara va començar a sorgir un moviment nacionalista important el “Moviment d´Alliberació Sahrauí”. El 10 de Maig de 1973 es va fundar en la clandestinitat el Front Polisari, començament poc temps després per part del sector militar, petites campanyes contra els interessos dels franquistes en el territori. En aquest sentit, a finals de 1973 augmentaren les pressions cap al govern espanyol para a que es resolgui el problema colonial concedint el dret fonamental d´autodeterminació dels pobles, el govern va plantejar la possibilitat d´un estatut d´autonomia però degut a la crisi final del règim i a la pressió de Marro l´estatut va quedar oblidat.

Degut a la pressió popular el règim franquista en crisis va acceptar una proposta de la ONU d´iniciar un procés d´autodeterminació mitjançant un referèndum que havia de tenir lloc durant el 1975. Marroc que perseguia interessos imperialistes en la regió i es va oposar i va sol·licitar el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de La Haya. La sol·licitud marroquí

La solicitud marroquí fue denegada, negando así cualquier posible derecho histórico que los oligarcas marroquíes quisieran imponer, reafirmando así la necesidad de un referéndum de autodeterminación. El mateix día que es va dictar la resolución el regim marroquí liderat per el rei Hassan II, va anunciar l´inici de la “Marxa Verda” que va suposar una invasió d´uns 300.000 marroquins exacerbats per discursos reaccionaris que van recórrer una llarga marxa amb la intenció de sotmetre al poble sahrauí. En aquest context el govern espanyol va decidir firmar els Acords Tripartits de Madrid, en els quals el Sàhara Occidental era cedit a Marroc i a Mauritània, en aquest sentit després de la covard decisió de deixar als sahrauís sense poder exercir un dret fonamental, els marroquins iniciaren una forta repressió a la població sahrauí que no volia sotmetre’s al jou imperialista, començant així una guerra.

A principis de 1976 davant la dramàtica situació la població sahrauí va haver d´abandonar el seu territori iniciant així un èxode cap a l´interior del país i posteriorment cap el territori del desert argelià on s´estructuraren campaments de refugiats en els quals a dia d´avui encara hi viuen, els quals també foren bombardejats per les forces del règim marroquí. En aquest context la guerra va prosseguir però el 1979 Mauritània va firmar la pau amb la RASD ( República Àrab Sahrauí Democràtica ) renunciant a la part del Sàhara Occidental que corresponia pels Acords de Madrid reconeixent així el dret del poble sahrauí al territori, però ràpidament Marroc va annexionar el territori en qüestió convertint-se en la única potencia invasora.

El conflicte va continuar, els sahrauís recuperaren una petita part del seu territori, fins que el govern de Hassan II al no poder contenir els atacs imprevists de les milícies sahrauís va iniciar la construcció de un mur ple de mines i amb destacaments permanents.

Des de 1988 fins a 1991 van prosseguir les negociacions entre les parts i finalment l´abril de 1991 la ONU va posar en marxa un procés per a la realització del referèndum. Però aquest, després d´una política marroquí per a tractar d´impedir el procés intentant boicotejar el cens poblacional, mai es va arribar a dur a terme.

A d´avui la població sahrauí es va trobar dividida entre els territoris del Sàhara Occidental ocupat per Marroc, on els sahrauís son reprimits i discriminats com a poble i els campaments de refugiats situats a la província de Tinduf ( Argelia), on esperen any darrere any la possibilitat de tornar a la seva terra i tenir al fi un Sàhara Lliure. Però les promeses de referèndum de la comunitat internacional no es compleixen i els sahrauís segueixen subsistint gracies a la solidaritat de la gent en el difícil ambient dels campaments.   

Interessos en el Sahara Occidental  

El referèndum d´autodeterminació no arriba perquè la comunitat internacional ha donat la espatlla al poble sahrauí en les ultimes dècades. ¿ Però per que o es sanciona ni s´exigeix a Marroc un referèndum lliure organitzat per la comunitat internacional? Les excuses son múltiples, la realitat es una: els països occidentals tenen grans interessos econòmics en el Sàhara Occidental.

En el Sàhara Occidental es troba una gran riquesa en quant a la presencia de fosfat, el qual s´extreu il·legalment de forma massiva. Els activistes calculen que en el pròxim segle les reserves s´extingiran, en aquest sentit la explotació de fosfat representa el 4% del PIB de Marroc, i nomes el 2016 l´estat ha ingressat 213, 7 milions de dòlars.

Els principals compradors provenen de països occidentals el 50 % de les exportacions corresponen a dues empreses PotsahCorp d´Estats Units i Lifosa de Lituània. El poble sahrauí no pot decidir sobre els recursos del seu territori i els capitalistes aprofiten la situació per enriquir-se.

Un altre recurs econòmic que nodreix als grans capitalistes occidentals i marroquins es el petroli i la pesca, en el cas de la pesca per exemple les aigües que pertanyen al Sàhara Occidental son extremadament riques per exemple en sardines, més del 83 % de la pesca marroquí prové de les aigües del Sàhara.  El principal importador d´aquest peix es la Unió Europea tot i que tècnicament es il·legal perquè els drets d’explotació” segueixen sent del poble sahrauí.

Després d´haver exemplificat aquest cas podem arribar a la conclusió que els interessos dels governs dels països capitalistes sotmesos a les directrius de les grans empreses d´extracció mineral, pesca, etc… condicionen els drets del poble sahrauí, enriquint-se a costa del sofriment d´un poble.

Anàlisi dels fets recents

El passat 21 d´octubre prop de 50 refugiats sahrauís residents en els campaments de Tinduf iniciaren el bloqueig del Guerguerat, via d´accés comercial entre Marroc i Mauritània protestant així contra el fet de que no s´ha arribat a dur a terme el referèndum d´autodeterminació pactat fa dècades, i contra el fet que teòricament la circulació de productes en la zona violava els acords firmats amb la ONU.

Uns dies després el govern de Marroc respon amb el desplegament d´unitats militars que atacaren i romperen el bloqueig. El Front Polisari apreciant que s´havia romput l´alto al foc, al dia següent es va declarar l´estat de guerra. En aquest context centenars de sahrauís dels campaments sortiren al carrer per exigir el referèndum d´autodeterminació i recolzar al Front Polisari  enfront a una nova agressió, també es van produir manifestacions en les ciutats del Sàhara Occidental ocupades per Marroc, sobretot a El Aaiún la que els sahrauís consideren la seva capital.

En aquest context les milícies sahrauís actuaren i segons el part de guerra del Front Polisari es van iniciar atacs a les posicions marroquins que llavors varen ser respostes per l´exercit del regim de Mohamed VI.

Esta clar que la situació es extremadament tensa, el poble sahrauí ja no creu en els dictàmens de l´ONU regida per interessos capitalistes de les principals nacions occidentals. Consideren que la missió de la ONU s´ha convertir en una organització que “ custodia “ l’espoli per part de Marroc dels recursos naturals del Sàhara Occidental.

L’espoli ha d´acabar immediatament, el domini de Marroc en el Sàhara Occidental nomes beneficia a un punyat de grans capitalistes que espolien el territori, la classe obrera marroquí també ha de prendre consciencia de la afronta i solidaritzar-se amb el poble sahrauí, ja que ella mateixa sofreix també la opressió de la corrupta monarquia marroquí. En aquest sentit les masses proletàries d´ambdues nacions s´han d´unir per atacar més fort i acabar d una vegada per totes amb el règim de Mohamed VI, la lluita d´emancipació del poble sahrauí es la lluita de tots els obrers del món.

Actualment a l´interior de Marroc la lluita sahrauí es recolzada per el partit de tradició revolucionaria “Via Democràtica” mentre que per exemple en el cas d´Espanya, Unides Podem s´ha pronunciat a favor de les reivindicacions sahrauís instant a una responsabilitat històrica del govern d´Espanya en el territori, però la ministra d´exteriors Arancha Gonzalez Laya ha criticat a Iglesias afirmant que aquestes no son les seves competències.

Les organitzacions favorables a la llibertat del poble sahrauí retreuen a Unides Podem la seva feblesa i inacció estant en el govern, a més de la seva demora alhora de pronunciar-se al respecte. La seva col·laboració en el govern amb un PSOE en majoria els vincularia als interessos del partit de Sanchez, no obstant es tracta de la enèsima monetització de la direcció d´Unides Podem amb el regim del 78, en una lluita internacional heretada del franquisme i de la repressió humanitària greu, com es la situació del poble sahrauí.

No obstant com ja hem exposat la situació del poble sahrauí es tan dramàtica que no poden assolit la seva emancipació amb la lluita armada, el regim de Marroc té una força infinitament superior si ens cenyim un anàlisi material estam parlant d´una població de solament unes 300.000 persones disperses per un ampli territori ( tot i que hi ha molt variabilitat en els censos) a més la ONU mai permetrà un referèndum por els interessos anteriorment exposats.

Simpatitzem amb l´aspiració del poble sahrauí per assolir un Estat propi on siguin els propietaris del seu destí i que això sigui decidit a traces d´un referèndum democràtic d´autodeterminació, però la qüestió es com aconseguir-lo. Fins i tot, en el cas hipotètic de que es permeti, un Sàhara capitalista independent es convertirà en un territori a mercè de les urpes de les potencies occidentals amb interessos en el territori.

La lluita del poble sahrauí es una lluita per la dignitat d´un poble, esta clar. Però mai s´assolirà la emancipació des de una perspectiva purament nacionalista lluitant de forma aïllada, sinó socialista. La única solució viable en el context material que ens trobem es intentar teixir xarxes i aliances exteriors conjuntament amb la classe obrera dels altres països del Magreb per acabar amb els règims de la regió, començant amb la classe obrera i els camperols pobres del Marroc en la perspectiva de crear una federació socialista del Magreb d´on podrien coexistir de manera agermanada una república socialista sahrauí amb els altres pobles de la zona, com a part de la lluita per el socialisme internacional.

¡Lluitem per la llibertat del poble sahraui!

Bibliografia

• García Berenguer, M. (2016), Sáhara Occidental, 40 años de olvido internacional, Universidad Miguel Hernández
• Moreno Torregrosa, P. y Ouabouch, H. (2012), Marruecos y los fosfatos, incierto futuro, Agrocombustibles, Revista Ecología Política nº 43, pp. 62-64
• Sidi Hamudi, M. (2018), Sáhara Occidental: La economía desperdiciada, 2018, Valencia.