Socialisme o barbàrie: que la crisi la paguin els rics!

La pandèmia de la COVID-19 ha sacsejat les vides de milions de famílies treballadores arreu del món. Aquest accident històric ha sigut el catalitzador d’una crisi econòmica que es venia preparant en les contradiccions del període anterior, que finalment han esclatat en la crisi més profunda de la història del sistema capitalista mundial. Només a l’estat espanyol la pandèmia ha destruït els quasi 700.000 llocs de treball que s’havien creat en el últims dos anys i el percentatge de la població en risc de pobresa ja supera el 26%. Mentrestant, les grans empreses farmacèutiques s’estan enriquint com mai amb quelcom que hauria de ser propietat col·lectiva, i així també Amazon i les empreses de l’IBEX35 s’aprofiten de la crisi per augmentar els seus beneficis a costa de la classe treballadora. 

La incapacitat dels governs capitalistes de gestionar l’emergència sanitària ha exposat brutalment la veritat hipòcrita del sistema: mentre s’omplen la boca de bones paraules d’”unitat”, prioritzen descaradament els interessos econòmics de les grans empreses per sobre de la salut de les masses populars. Desastre rere desastre, la situació podria semblar grotesca si no es traduís tràgicament en milers de vides perdudes. Les retallades a la sanitat pública de les dècades anteriors finalment passen una amarga factura i els treballadors sanitaris en primera línia segueixen sense haver recuperat a Catalunya el 5% del sou.

Davant d’aquesta situació dramàtica les masses no s’han quedat aturades: la lluita dels treballadors de Nissan a Catalunya i els d’Alcoa a Galícia, la lluita dels metges residents, els grups de solidaritat de barri, les lluites dels barris obrers de Madrid contra el classisme d’Ayuso, etc., varen mostrar que la classe treballadora no està disposada a pagar el preu d’aquesta crisi. El caràcter específic d’aquesta crisi, tan orgànic i generalitzat, posa en evidència sense filtres les injustícies del capitalisme i desperta la ràbia social acumulada, preparant un esclat sense precedents de la lluita de classes arreu. 

El govern espanyol de PSOE-UP demostra cada vegada més la seva organicitat amb el règim del 78, el mateix règim que cada dia intenta bloquejar els seus tímids intents d’aplicar mesures pal·liatives per la crisi, com va ser el cas dels pressupostos generals de l’estat que, si bé van aportar algun avenç, es van quedar curts en els aspectes fonamentals. Queda evident la incapacitat dels reformistes de defensar els interessos de les mateixes famílies obreres que els van posar dins el govern i la seva submissió als interessos de la classe dominant. Davant d’aquesta feblesa, l’estat espanyol i els seus amos de classe de les famílies més riques del país apugen la seva veu a través de les paraules de la seva titella, el monarca Felip VI i de tota la podrida maquinaria franquista. 

A Catalunya, el govern de la Generalitat juga amb el govern central a passar-se la responsabilitat del fracàs de la gestió de la pandèmia, demostrant la covardia de Junts i ERC en tots els fronts. És evident que ERC està profunditzant la seva línia de “diàleg” amb el govern espanyol, el mateix que va deixar pas a l’actitud venjativa del règim que ha revocat el tercer grau als presos polítics en plena pandèmia i ha inhabilitat al president Torra. ERC vol preparar-se per governar, mantenint obertes totes les opcions numèriques. 

És només per aquesta covardia que el moviment independentista es troba actualment en una situació de reflux, després de les lluites combatives del poble treballador ens els últims anys. Si queda així evident l’oportunisme d’ERC, no hi ha imatge que exposi millor la buida demagògia independentista de Junts com la crítica de la Laura Borràs a la tímida pujada d’impost als rics dels pressupostos del PSOE-UP. En aquesta ocasió va sortir descaradament la seva veritat de classes. 

Des d’aquestes pàgines hem dit moltes vegades que la principal lliçó que es pot extreure de l’experiència de l’1O i del moviment contra les sentències és que l’autodeterminació de Catalunya és una tasca revolucionària, que pot dur a terme només la classe treballadora amb una direcció i un programa a l’alçada. Per assolir l’autodeterminació és necessari capgirar el règim del 78 i el sistema econòmic en que es sosté, és a dir, el capitalisme de tot l’estat. Així doncs, l’únic aliat de l’autodeterminació de Catalunya és la classe treballadora de tot l’estat, que estaria disposada a seguir un programa de transformació socialista. 

En aquest marc de crisi orgànica, la CUP té davant seu una oportunitat històrica per disputar la direcció del moviment republicà. La crisi i la pandèmia estan posant les qüestions de classe al centre del tauler. La perspectiva en el breu i mitjà termini és d’una explosió i generalització de la lluita de classes arreu, de la qual les lluites del 2020 han sigut només un aperitiu. En aquest sentit, felicitem l’Esquerra Independentista per haver llançat el manifest #quelapaguinelsrics, subratllant el caràcter de classe de la lluita contra la crisi. També celebrem la línia política del nou acord polític de la candidatura “CUP-Un Nou Cicle Per Guanyar”, sobretot perquè avança dos qüestions clau: la necessitat de mantenir una independència de classe amb ERC i Junts i de lligar un pla de rescat contra la crisi a la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia “sota control públic i democràtic”. 

Dit això, ens preocupen les declaracions d’alguns dirigents de la candidatura a favor d’una possible entrada de la CUP al proper govern de la Generalitat, precisament perquè contradiuen el punt 1 de l’acord i tota l’anàlisi que es fa del cicle anterior. Hem de trencar amb contundència amb els que parlen de república i ens diuen “apreteu” per un cantó i per l’altre ens reprimeixen i pacten amb el règim per mantenir-se en el poder de la Generalitat. 

El treball dins de les institucions burgeses té sentit sobretot per fer-les servir com a altaveu de les lluites al carrer, per conquerir una platea més àmplia pel nostre programa de transformació social. En aquest context, entra l’estratègia del “front unit” amb les organitzacions de masses pel que fa les lluites i reivindicacions concretes, com ara l’amnistia pels presos polítics. Una cosa, però, és “colpejar units i marxar separats”, mantenint el propi programa polític independent, i una altra és diluir el propi programa dins d’un “bloc nacional”, cosa que seria inevitable, on et fas corresponsable de totes les traïcions del govern i perds el dret de crítica. Entrar al govern seria un desastre per a la CUP i confiem que la majoria dels i de les militants rebutjaran aquesta direcció de col·laboració de classes.

La reivindicació de la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia sota control “públic i democràtic”, juntament amb la nacionalització “sota control democràtic dels treballadors” de les empreses que pretenguin tancar, és l’element més avançat de l’acord polític. L’afegit “sota control públic i democràtic” dels treballadors és ara d’una importància determinant. Davant la profunditat de la crisi, els capitalistes estan demanant una major participació estatal per rescatar la seva capacitat de generar beneficis. No ens pot sorprendre si en un futur proper veurem algunes “nacionalitzacions” per part de governs burgesos. Aquestes nacionalitzacions no tenen res a veure amb les que demanem nosaltres perquè es fan servir per rescatar empreses fallides per després tornar-les a vendre al millor comprador, sovint després d’haver redimensionat la plantilla i empitjorat les condicions laborals. 

Pensem que un programa d’aquest tipus hauria de declarar clarament i amb orgull l’objectiu pel que es lluita: la transformació socialista de la societat. És un programa amb un clar caràcter transitori, perquè xoca amb els interessos dels capitalistes i no es pot aplicar sense trastocar els fonaments del sistema econòmic i social. L’hem de fer servir per explicar pacientment la incompatibilitat de les nostres reivindicacions immediates – com la lluita pel dret a l’habitatge, per un treball digne, el pla de rescat contra els efectes de la crisi – amb la continuació del sistema capitalista i la necessitat d’una ruptura revolucionària. 

Hi ha molta ràbia acumulada contra el sistema, agreujada pel drama de la pandèmia de la COVID-19. Mai com ara ha sigut tan fàcil connectar la qüestió de classe a l’autodeterminació de Catalunya. Armats amb un programa socialista i revolucionari audaç, podríem guanyar un sector decisiu de la classe treballadora, lligant la necessitat de fer front a la pandèmia i a la crisi social i econòmica a l’enderrocament del règim del 78 i del capitalisme en que se sosté. Arriben temps de lluita de classes i ens han de trobar a punt i dempeus!