Per una República socialista catalana, espurna de la revolució ibèrica – Declaració del Corrent Marxista Internacional

Publiquem a continuació un comunicat del Corrent Marxista Internacional, del qual forma part el nostre corrent Revolució, sobre la crisi a l’Estat espanyol. El referèndum d’independència català desafia el Règim del 1978, i s’ha trobat amb la dura repressió de l’Estat espanyol. El CMI dóna suport al dret del poble català a l’autodeterminació i a la seva lluita per una República.

Per una República socialista catalana, espurna de la revolució ibèrica

1. La decisió del Parlament català de convocar un referèndum sobre la independència l’1 d’octubre ha obert la crisi institucional més greu de la història de l’Estat espanyol des de la restauració de la democràcia burgesa el 1977. La repressió de l’Estat espanyol i del govern de Rajoy a Madrid ha provocat un moviment de masses als carrers que ha adquirit algunes característiques insurreccionals.

2. El pas cap a la convocatòria d’un referèndum sobre l’autodeterminació es dóna després d’anys en els quals l’Estat espanyol i el govern de dretes de Rajoy han bloquejat qualsevol intent que Catalunya decideixi sobre el seu propi futur. L’Estatut català del 2006, després de ser aigualit pel parlament espanyol, va ser suspès pel Tribunal Constitucional sota les exhortacions del Partit Popular. Finalment, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals alguns dels articles clau de l’Estatut. Trenta-cinc lleis diferents aprovades al Parlament català van ser també declarades il·legals pel Tribunal Constitucional.

3. Entre el 2011-2015, Catalunya va ser part de l’onada de moviments de masses contra les retallades i l’austeritat, que van qüestionar totes les institucions de la democràcia burgesa a l’Estat espanyol. En aquell moment, el partit burgès nacionalista CiU estava al poder a Catalunya, amb Artur Mas com a president, sent ell el més entusiasta impulsor de retallades en sanitat, educació i la despesa social, amb el suport total del PP. El 2011, desenes de milers de persones van envoltar el Parlament en un intent d’impedir l’aprovació d’uns pressupostos d’austeritat. Alguns diputats van haver de ser portats en helicòpter. El partit també es va veure envoltat en tot un seguit d’escàndols de corrupció que segueixen pendents.

4. Trobant-se davant d’aquesta situació, el president català Mas va decidir posar-se al capdavant del moviment sobiranista per salvar la seva carrera i el seu partit. El moviment independentista català aviat va adquirir un caràcter de masses (amb milions de persones manifestant-se en les diades, el dia nacional de Catalunya), però amb una direcció composta per nacionalistes burgesos de dretes.

5. A l’altre bàndol del conflicte, el PP, governant a Madrid, i també corcat per la corrupció i duent a terme una política de repressió i de retallades, va considerar que incitar el nacionalisme espanyol reaccionari li permetria guanyar vots.

6. Àmplies capes de la societat catalana desitjaven una victòria de Podem al govern central per poder canviar completament la situació. En les dues eleccions generals, les coalicions encapçalades per Podem varen ser la força més votada a Catalunya. Tot i això, com que Podem va ser incapaç de conquerir el poder al parlament espanyol, els anhels independentistes, que veien la secessió com una solució als problemes de l’austeritat, les retallades i la falta de democràcia, es varen estendre de manera inevitable. El percentatge d’aquells que donen suport a la independència va augmentar d’al voltant d’un 10%-15% fins a un 50%.

7. El caràcter d’aquest moviment és per tant contradictori, amb una direcció oportunista encapçalada pel partit burgès nacionalista PDeCAT (la reencarnació de CiU després d’una escissió i un canvi de direcció), però, d’altra banda, les bases s’inspiren sobretot en un rebuig al règim espanyol reaccionari, i contra la supressió dels drets del poble català, que representen Rajoy, l’exèrcit, la monarquia, etc.

8. El règim espanyol que existeix avui dia deriva de la constitució de 1978. En aquell moment, per frenar el creixent moviment revolucionari de joves i treballadors contra la dictadura franquista i evitar que arribés al poder, el vell règim va aconseguir un acord amb els dirigents dels partits obrers, bàsicament amb Santiago Carrillo del PCE i Felipe González del PSOE. Aquest pacte, conegut avui com la “transició”, va representar una traïció a les aspiracions genuïnes dels treballadors a la democràcia i a la revolució social. Va assegurar la impunitat als crims del franquisme, l’aparell de l’Estat va ser conservat, es va imposar la monarquia borbònica i la bandera espanyola (ambdós símbols del règim de Franco) i la negació del dret a l’autodeterminació per a les nacionalitats oprimides. L’article dos de la constitució de 1978 consagra la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, deixant clar en un altre article que aquesta serà garantida per “les forces armades”.

9. Als ulls de la classe dominant reaccionària d’Espanya, que mai ha estat capaç d’aconseguir la veritable unificació del país sobre bases progressistes, sinó que ha recorregut a la repressió brutal i descarada, el dret a l’autodeterminació és vist, correctament, com una total amenaça al règim del 78. Això explica la reacció de l’Estat espanyol al referèndum català.

10. La jugada del partit nacionalista de dretes PDeCAT sempre va ser arriscada, però durant un temps li va permetre mantenir-se al poder, enredant, amb la promesa d’un referèndum sobre l’autodeterminació, als nacionalistes d’esquerra d’ERC i fins i tot als anticapitalistes de la CUP.

11. El 2014 l’Estat espanyol va prohibir un referèndum sobre l’autodeterminació, que després va passar a ser una consulta no vinculant. Com a resposta a la prohibició d’aquest referèndum, el govern català va convocar eleccions anticipades el 2015, que van ser presentades com un plebiscit sobre la independència. Els partits independentistes van aconseguir la majoria dels escons, però havent obtingut un 48,8% dels vots no tenien una majoria social absoluta.

12. Finalment, el 6 de setembre de 2017, amb els vots del bloc independentista i l’abstenció de CSQP (la coalició catalana de Podem i la filial catalana d’Esquerra Unida) i l’absència de la resta de partits, que van boicotejar la sessió, el Parlament va aprovar una llei per convocar un referèndum sobre la independència l’1 d’octubre. El Parlament va prendre aquesta decisió sabent que representava un desafiament obert a la llei espanyola.

13. Poques hores després, el Tribunal Constitucional va suspendre aquesta llei, mentre es duia a terme una investigació sobre la seva constitucionalitat. Aquest va ser l’inici de l’onada de repressió per part de l’Estat espanyol que busca evitar que el referèndum tingui lloc.

14. Els diputats del Parlament que van presentar la llei del referèndum han estat imputats, actes públics fora de Catalunya en suport al referèndum han estat prohibits a instàncies dels jutges, més de 700 alcaldes catalans han estat cridats a declarar (i amenaçats amb ser arrestats si no van) pel fet d’haver declarat el seu desig d’ajudar a organitzar el referèndum, els membres de la nova sindicatura electoral han estat sancionats amb multes de € 12.000 al dia, catorze alts càrrecs de la Generalitat han estat detinguts per la Guàrdia Civil als seus domicilis o de camí a la feina i han estat imputats, les finances de la Generalitat han estat intervingudes per l’estat espanyol, s’han dut a terme registres en impremtes, els mitjans han sigut vetats de retransmetre publicitat sobre el referèndum, s’han tancat les pàgines web que el promovien i s’han bloquejat les seves rèpliques allotjades a l’estranger, activistes que repartien octavetes sobre el plebiscit han estat arrestats i la seva propaganda requisada, s’han confiscat paperetes, etc. Aquest és l’atac més contundent contra els drets democràtics fonamentals en quaranta anys (potser equiparable a l’ofensiva contra els drets democràtics del poble basc i les seves organitzacions).

15. La resposta salvatge de l’Estat espanyol contra la voluntat del poble català que tingui lloc un referèndum sobre el seu futur (un dret que compta amb elsuport d’un 70% de la població) revela la naturalesa profundament reaccionària del règim del 78 i els seus límits pel que fa als drets democràtics.

16. La repressió ha dificultat l’organització del referèndum, però al mateix temps ha provocat una resposta massiva al carrer. El 20 de setembre, desenes de milers de persones van envoltar la Conselleria d’Economia quan estava sent registrada per la Guàrdia Civil. Els agents van ser incapaços de sortir, quedant atrapats a l’edifici durant més de vint hores, i només van poder escapar-se de matinada quan la multitud s’havia dispersat una mica i amb l’ajuda d’unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra.

17. Aquest mateix dia, milers de persones es van plantar davant de la seu de la CUP, partit anticapitalista i independentista, evitant un intent de batuda policial. A Reus, després de l’assetjament a activistes que estaven posant cartells, més de mil persones van participar a una encartellada massiva que la policia va ser absolutament incapaç de frenar. Manifestacions massives semi-espontànies han tingut lloc arreu de tot Catalunya.

18. La repressió estatal ha generat una dinàmica que ha donat la iniciativa als carrers. Comitès de defensa del referèndum han començat a formar-se en nombrosos barris i pobles. Els estibadors de Barcelona i Tarragona han acordat fer boicot als creuers que allotgen les forces policials arribades a Catalunya per evitar el referèndum. Les universitats estan de vaga indefinida i els estudiants han ocupat l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Els principals sindicats, CCOO i UGT, han emès comunicats contra la repressió, i una sèrie de centrals més petites (CGT, COS, IAC) han cridat a la vaga general a Catalunya el 3 d’octubre (que era el més d’hora que es podia convocar en conformitat amb la legislació sindical).

19. La classe dominant espanyola ha desencadenat un moviment de masses als carrers que no només amenaça l’estabilitat del govern de Rajoy, sinó que obre profundes escletxes al règim del 78. No obstant això, no poden fer-se enrere. Han de restaurar el que ells veuen com la llei i l’ordre. Qualsevol concessió abans de l’1 d’octubre seria fatal per al PP. Ara estan acusant els organitzadors de les concentracions de masses del 20 de setembre de “sedició” i han pres el control dels Mossos. Vetada la Generalitat a l’accés dels seus propis comptes i de les seves forces d’ordre públic, l’autonomia catalana ha estat pràcticament suprimida.

20. Els nacionalistes burgesos catalans han despertat un moviment de masses que els aterra. Ara bé, no poden fer-se enrere o seure a negociar, ja que serien vistos com a traïdors pel moviment, i això probablement conduiria al seu govern a la ruïna.

21. És deure de tots els marxistes revolucionaris, i de fet de tots els veritables demòcrates, donar suport ferm al referèndum català de l’1 d’octubre, que representa l’exercici del dret democràtic bàsic a l’autodeterminació.

22. Tot i això, hem d’advertir que en el context de l’Estat espanyol, l’exercici del dret a l’autodeterminació implica conseqüències revolucionàries i només es pot dur a terme amb mètodes revolucionaris. No ens podem fiar dels burgesos nacionalistes catalans. Només la mobilització del poble als carrers pot garantir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. La classe obrera ha de jugar un paper clau en tot això.

23. El camí a seguir ara és expandir i enfortir els comitès de defensa del referèndum a cada barri, escola, universitat i lloc de treball per abordar els aspectes logístics de l’organització del referèndum i la seva defensa davant de l’Estat espanyol i les seves forces repressives. Aquests comitès de defensa haurien d’unir-se a nivell local, municipal i nacional a través de delegats electes. Mentre l’Estat espanyol es prepara inexorablement per aixafar l’autogovern català, una Assemblea Nacional de delegats dels comitès hauria de ser convocada com a representant legítim del poble català.

24. Els companys de la CUP han plantejat moltes d’aquestes consignes (la vaga general, la formació dels comitès de defensa, la necessitat de la mobilització de masses), i han de ser felicitats per això. Al passat van prendre decisions que nosaltres considerem equivocades, donant suport a la investidura de Puigdemont i votant a favor del seus pressupostos d’austeritat. Els animem a trencar decisivament amb la política de col·laboració de classes. La batalla per la República catalana no pot guanyar-se tret que hi hagi una ruptura amb el nacionalisme burgès, que no està disposat a portar la lluita fins a les últimes conseqüències. Com diuen els companys de la CUP, hem de escombrar-los a tots (els banquers, els capitalistes, els polítics corruptes, independentment de si llueixen la careta del nacionalisme català o espanyol).

25. La lluita per l’autodeterminació no es pot guanyar sense abans guanyar-nos a la majoria de la classe obrera. A Catalunya, molts treballadors parlen castellà com a llengua materna, i s’identifiquen en major o menor mesura com a espanyols. Es mostren instintivament escèptics davant d’un moviment dirigit pels nacionalistes burgesos del PDeCAT, que han imposat polítiques d’austeritat i de retallades i representen els interessos de la classe capitalista catalana. La batalla per la República catalana ha de vincular-se a la lluita contra l’austeritat capitalista, pel treball digne, la sanitat, l’educació i els drets laborals.

26. Aquesta seria la millor manera de guanyar-nos el suport dels treballadors de la resta de la península, que contribuirien a soscavar l’aparell repressiu de l’Estat espanyol. Ja hi ha hagut manifestacions importants en suport del dret a l’autodeterminació de Catalunya i en defensa dels drets democràtics bàsics a Madrid, Andalusia, Euskal Herria i en altres llocs.

27. Podem i Esquerra Unida tenen una gran responsabilitat. Han realitzat una gran tasca a l’hora de defensar el dret a l’autodeterminació. No obstant això, quan s’han vist davant del referèndum de l’1 d’octubre, s’han fet enrere. Fent servir excuses legalistes, s’han negat a recolzar-lo, advocant en comptes d’això per un “referèndum pactat”, una proposta utòpica, ja que la classe dominant espanyola ha deixat ben clar que no està disposada a fer cap concessió. En comptes d’això, haurien de donar suport total al referèndum de l’1 d’octubre (independentment de les limitacions) ja que representa el desafiament més important al règim del 78 en tota la seva història. Han d’explicar que la lluita del poble català també és la lluita dels treballadors de la resta de l’Estat, contra la monarquia, el govern dretà del PP i contra un aparell d’Estat reaccionari heretat del franquisme, i que qualsevol cop que debiliti l’Estat espanyol ha de ser benvingut, recolzat i fet servir per enfortir la posició de la classe obrera.

28. Podem, la secció catalana de Podemos, ha pres una decisió valenta, amb el suport de la majoria de la seva militància, de donar suport a l’1-O i cridar a la màxima participació. Això els ha fet guanyar moltes simpaties i suports per part de l’imdepemdentisme d’esquerres. Hi ha una creixent unitat entre el sector d’esquerres i anticapitalista de l’independentisme i l’expressió política del 15M. Aquesta és la base de la lluita per una República catalana que representi una ruptura clara amb l’austeritat, la qual cosa només es pot aconseguir trencant amb el capitalisme i avançant cap a la transformació socialista de la societat.

29. El Corrent Marxista Internacional declara el seu ferm suport al dret a l’autodeterminació del poble català i al referèndum de l’1 d’octubre. Un vot pel ‘Sí’ és un vot contra el règim del 78. La nostra consigna és la República socialista catalana, que sigui l’espurna per a un moviment de canvi revolucionari en tota la Península Ibèrica.

Pel dret a l’autodeterminació del poble català!
Defensem l’1 d’octubre amb mètodes revolucionaris!
Mobilització de masses als carrers, comitès de defensa a tot arreu, vaga general!
No a la repressió de l’Estat espanyol, trenquem el règim del 78!
Per la República socialista catalana!
Per la revolució ibèrica!

Londres, 25 de setembre, 2017