La Federació Patronal de Catalunya i el pistolerisme: lliçons per avui

Després de les eleccions catalanes que donaren una victòria contundent a l’esquerra i els aldarulls després de l’empresonament de Pablo Hasel, el capitalistes catalans organitzats al Foment de Treball van emetre una declaració amenaçadora: “ja n’hi ha prou”, “no som un contrapoder, som el poder.” Aquest llenguatge recorda a la Federació Patronal als anys del pistolerisme de 1919-1923, quan els industrials de Barcelona, aliats amb l’exèrcit, sindicats corporatius i cossos paramilitars van imposar la seva voluntat a sang i foc, a vegades anant contra el govern central. També s’implicaren activament en el cop d’Estat de Primo de Rivera. Aquest paral·lelisme no és casual. Els actuals capitalistes catalans són hereus dels assassins de la Federació Patronal i defensen els mateixos interessos. Els militants obrers i d’esquerres d’avui han d’estudiar els esdeveniments d’aquells anys per preparar-se per a les lluites d’avui.

L’auge de la CNT i la Canadenca

Malgrat la neutralitat espanyola al conflicte, la Primera Guerra Mundial contribuí a radicalitzar el conflicte social a Catalunya i arreu de l’Estat. Una colla d’industrials i inversors va poder enriquir-se exportant als dos bàndols, mentre la classe treballadora s’empobria. Amb l’influx de moneda estrangera la pesseta es va devaluar. Els preus pujaven mentre els salaris quedaven enrere, erosionant el poder adquisitiu dels obrers. L’expansió industrial també conduí a un creixement numèric del proletariat, sobretot a Barcelona. Els immigrants que arribaven a la ciutat s’ataconaven en habitatges petits i insalubres. Els lloguers a Barcelona augmentaren un 255,6% entre 1913 i 1921.

Efectivament, aquest estat de les coses va comportar una intensificació de la conflictivitat social, sobretot a partir de 1916. En desembre d’aquell any, les dues grans centrals sindicals del país, la CNT anarcosindicalista i la UGT socialista, van protagonitzar una vaga general contra l’augment dels preus. L’estiu de 1917, el descontent per la situació econòmica va adquirir un tarannà més polític i es va conjugar amb la campanya per a una assemblea constituent, que va culminar amb la vaga general “revolucionària” de l’agost. En aquest context, l’exemple de la revolució russa d’octubre va servir d’esperó, mostrant als treballadors el camí a la presa del poder, l’expropiació dels capitalistes i la transformació radical de la societat en benefici de la majoria explotada. A començaments de 1918, les dones obreres es llançaren a la lluita contra la inflació, dirigint una vaga general espontània i diversos episodis d’aldarulls i combats amb la policia. Les nombroses vagues que es produïren en aquests mesos conduïen sovint a la victòria dels treballadors. L’alta demanda d’exportacions durant la guerra predisposava als patrons a cedir davant dels obrers per no endarrerir les comandes.

La fi de la guerra va empitjorar la situació material de les masses. Si el 1918, Espanya exportava 492,91 milions de pessetes en bens industrials, el 1920 la xifra havia caigut fins a 147,11 milions. El balanç comercial va passar d’un superàvit de 381 milions de pessetes el 1918 a un dèficit de 424 milions dos anys més tard. La inflació, ja alta quan es signà l’armistici, va augmentar un 40% addicional entre 1918 i 1920. La davallada es va veure magnificada per la reticència dels industrials catalans i espanyols d’invertir en productivitat durant la guerra, aprofitant l’alta demanda del moment. Quan acabà la guerra el mercat internacional es tornà a omplir de bens britànics, francesos, alemanys o estatunidencs molt més competitius que els espanyols. Naturalment, els industrials van tractar de carregar el pes de la crisi sobre les espatlles dels obrers, amb retallades salarials i atacs a les condicions de treball. Les condicions de sobreproducció, amb magatzems plens, permetien als patrons resistir les vagues, que esdevingueren més llargues i violentes. Tanmateix, l’onada de lluites d’aquest període no es pot reduir a una qüestió econòmica. O, més aviat, els greuges materials dels obrers ràpidament van adquirir una dimensió política, i el conflicte amb l’empresari particular i els seus matons gradualment va esdevenir una pugna amb el sistema capitalista i l’Estat burgès. A més, la fi de la guerra va provocar trasbalsaments revolucionaris arreu d’Europa, de Finlàndia a Itàlia passant per Bavaria i Hongria, que tingueren un fort ressò a Catalunya.

Aquest malestar es va reflectir en una onada sense precedents de vagues. El 1917 van tenir lloc 306 vagues a l’Estat espanyol; el 1918, 463; i el 1919 la xifrà arribà a 895. El punt àlgid d’aquest procés fou la vaga de la Canadenca de la primavera de 1919. El mes de febrer, un conflicte a una empresa hidroelèctrica es va acabar transformant en una vaga general de quasi tres mesos que en determinats moments va assumir un caire insurreccional. Diversos sectors econòmics estratègics van ser militaritzats. El conflicte va generar una situació de doble poder, on el comitè de vaga es disputava el control de la ciutat amb l’Estat i la patronal. Fins i tot, els tipògrafs van imposar la ‘censura vermella’ a la premsa conservadora. A mitjans de març, els representants del govern del Comte Romanones van tractar de desactivar la vaga amb un reguitzell de concessions als treballadors. L’acord va ser sabotejat per l’exèrcit, sota la direcció del capità general Milans del Bosch, prolongant així la vaga fins a mitjans del mes d’abril.

Els dirigents d’aquestes lluites eren els anarquistes de la Confederació Nacional del Treball, la CNT. El creixement d’aquesta organització, creada a finals de 1910, fou veritablement espectacular. El 1914, tenia al voltant de 30.000 afiliats, concentrats principalment a Barcelona. A finals de 1918, havia augmentat els seus efectius fins a 114.000. A finals de 1919, afirmava comptar amb 790.948 membres arreu de tot l’Estat, tot i que més de la meitat es concentraven a Catalunya. L’expansió de la CNT respon per una banda a l’arrelament històric de l’anarquisme a Catalunya, amb un llenguatge radical que va connectar amb l’esperit del moment. Però l’èxit de la CNT també fou conseqüència de l’efectivitat de les seves tàctiques d’acció directa, molt combatives, a l’hora de lluitar per millors condicions de treball. El seu límit, però, raïa precisament en la seva orientació estretament sindical, que bloquejaven l’evolució de la lluita de classes fora dels murs de la fàbrica, en una direcció política i revolucionària dirigida vers el derrocament del règim i la presa del poder.

La crisi del règim

Els mètodes combatius de la CNT encaixaven amb l’ambient social de la Catalunya obrera. Ací, la manca de fonts d’energia, l’absència d’un mercat de capitals modern, la dependència en el mercat intern espanyol, aclaparadorament rural i que fluctuava depenent de la collita anual, dependència agreujada per la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar el 1898, impedien el sorgiment d’indústries d’escala i la veritable modernització de l’economia de Catalunya. Així les coses, la indústria catalana estava fragmentada en un retall de fàbriques relativament petites, amb una productivitat comparativament minsa i marges de benefici prou estrets, on els patrons tenien poc d’espai per negociar amb els obrers. Això explica l’alta conflictivitat de la indústria catalana i l’arrelament dels anarquistes al moviment obrer a casa nostra.

Als anys que seguiren la Primera Guerra Mundial, molts empresaris catalans i espanyols temien la perspectiva de que els esdeveniments de Rússia es reproduïssin a la Península Ibèrica sota la direcció de la CNT. Tanmateix, el desig d’aixafar els anarquistes no responia sols (ni principalment) a aquesta possibilitat hipotètica. Més enllà de la por a la revolució, l’onada de vagues erosionava fatalment els beneficis dels empresaris, en un context de recessió internacional, duent l’economia capitalista a la paràlisi. La conciliació es feia impossible: només un dels bàndols es podia imposar, la burgesia o els treballadors. Per a la patronal, era imperatiu destruir la CNT.

Paral·lelament, l’Estat espanyol no tenia institucions socials fortes que pogueren regular i amortir el conflicte de classe. Era un aparell burocràtic hipertròfic, centralitzat a Madrid, corcat per la corrupció i la ineficiència, amb una presència escassa a les províncies i també Barcelona, on l’única institució estatal veritablement forta era la guarnició de l’exèrcit. A partir de 1917, la feblesa estructural de l’Estat s’agreuja amb la creixent inestabilitat política, el descrèdit del vell sistema turnista de partits establert per Cánovas i Sagasta, el debilitament del caciquisme, i la incapacitat de formar governs forts i estables. El monarca Alfons XIII adquirí en aquesta conjuntura un major protagonisme, immiscint-se en la vida política i suspenent les corts quan li plaïa. Els executius de 1917-1923 esdevenen cada cop més dependents en estats d’excepció i en la suspensió de garanties constitucionals. El rerefons d’aquesta crisi política és, fonamentalment, la intensificació del conflicte social en aquests anys, que va fer miques els fràgils equilibris sobre els que s’alçava el sistema polític de la Restauració.

La pèrdua d’autoritat de l’Estat en aquests anys es feia especialment palesa a Catalunya. Ací, els patrons se sentien desprotegits pel govern central davant la insurgència obrera. Els intents de diversos governs (sobretot del Comte de Romanones) de negociar amb el sector més “tou” de la CNT, acabdillat per Salvador Seguí, i fer algunes concessions, provocaren la fúria de la patronal catalana. Més enllà de les postures tèbiament conciliadores que mostraren alguns polítics a Madrid, el que quedà clar és que els governs centrals eren inestables i febles i incapaços de resoldre el problema de la conflictivitat obrera.

La Federació Patronal i el locaut

Així doncs, a començaments de 1919 la burgesia catalana es veié immersa en una triple crisi: la profunda recessió econòmica de la postguerra, la paràlisi i descomposició política a Madrid, i la rebel·lió de la classe obrera sota la direcció de la CNT. Els industrials van respondre a aquestes dificultats organitzant-se. Ja existien nombroses associacions patronals a Catalunya, essent el Foment Nacional del Treball la més important. Tanmateix, el Foment tenia un caràcter lax i es dedicava a una activitat més aviat divulgativa i a exercir pressió sobre les autoritats. Era necessària una organització de combat, centralitzada i disciplinada, capaç de lliurar una batalla acarnissada contra el moviment obrer – una tasca que el govern no semblava estar en condicions d’assumir. És així com es forma la Federació Patronal de Barcelona.

No és gens casual que la Federació es fundés el 12 de març de 1919, en ple conflicte de la vaga de la Canadenca – quan a més el govern central estava cercant una solució pactada al conflicte. Tampoc no és casual que fos la patronal de la construcció qui impulsà el projecte i qui conformà els òrgans directius, car aquest era un dels sectors més conflictius de l’economia catalana. El seu cabdill aquests mesos fou Fèlix Graupera, empresari de la construcció. Alguns historiadors han plantejat que la Federació Patronal representava l’empresariat més petit, reaccionari i vulnerable a la conflictivitat social, mentre el Foment agrupava els capitalistes més importants i respectables. Aquesta tesi però ha estat refutada per Soledad Bengoechea i d’altres especialistes, que han parlat més aviat d’una “divisió del treball” entre el Foment i la Federació, dedicant-se aquell a una labor més política i propagandística i aquest a la guerra contra la CNT.

Un dels trets més notables de la Federació era el seu caràcter jeràrquic. La intensificació de la lluita de classes implica la unitat i l’agermanament del proletariat però també de la burgesia. Existien matisos d’opinió dins de la burgesia, i diferents corrents polítics al seu si, però la polarització de classes d’aquests anys els va fer passar a segon pla i va donar la iniciativa als sectors més intransigents de la patronal. La Federació exigia als seus membres acatar les decisions de la direcció, en particular d’anar al locaut, és a dir, la vaga patronal. S’exigia també la circulació d’informació dins de la Federació sobre qualsevol tipus de conflicte laboral. S’establia una bossa d’esquirols per ajudar als empresaris durant les vagues, una llista negra d’agitadors, un contracte únic i fins i tot un plec de prestacions mínimes per als obrers (un segur bàsic, compensacions per mort o malaltia, etc.). Des d’un punt de vista de classe contrari, la Federació imitava algunes característiques de la CNT i els seus sindicats únics.

La Federació va passar a l’ofensiva la tardor de 1919, després d’un estiu extremadament conflictiu, on la repressió de Milans del Bosch no va poder frenar la CNT. Va organitzar tots els sectors de la burgesia, independentment de la seva afiliació política: carlins, lligaires, conservadors, liberals i fins i tot republicans. A l’octubre la Federació, reunida a un congrés al Palau de la Música (que formalment fou de la Confederació Patronal Espanyola, però on els catalans portaven la batuta), va iniciar un locaut, una vaga patronal, que es prolongà 84 dies, amb l’objectiu de trencar i desmoralitzar el moviment obrer i d’enviar un missatge a l’Estat de que els patrons imposarien la pau social si les autoritats no ho feien. Efectivament, el locaut va coincidir amb el nomenament de Burgos y Mazo i de Julio Amado, de temperament reformista, com a ministre de governació i governador civil de Barcelona respectivament, i amb l’aixecament de l’estat de guerra que operava des de la primavera. Durant el locaut els empresaris van mostrar una unitat comparable a la dels obrers durant la vaga de la Canadenca. Van integrar també nombrosos patrons d’altres indrets de Catalunya. A començaments de 1920, es batejaran Federació Patronal de Catalunya.

El desembre, durant el punt àlgid del locaut, al voltant de 300,000 obrers van quedar-se sense feina i sense sou, condemnats a la fam i la desesperació. El comitè regional de la CNT, dirigit per Salvador Seguí, va adoptar una postura molt cautelosa davant d’aquest greu desafiament. Van cridar a la calma i a evitar les provocacions. Aquesta actitud comprensiblement va enfurir a nombrosos cenetistes, en particular als dirigents del comitè nacional, com quedà palès al congrés nacional de la CNT celebrat a Madrid el desembre de 1919. Després de tres anys de mobilització obrera ascendent, el locaut representava un enfrontament decisiu. Si Seguí hagués cridat a obrir i ocupar les fàbriques, com farien els obrers italians un any més tard, s’hauria generat una situació netament revolucionària. La decisió d’abaixar el cap davant el locaut marcà l’inici del declivi de la CNT.

L’esgotament de la CNT

La conflictivitat social no pot prolongar-se de manera indefinida. Després d’un temps, inevitablement s’acaba estenent el cansament i la desmoralització entre els sectors més passius de la classe treballadora, sobretot si no hi ha un programa de lluita clar i convincent que ofereixi una sortida a la crisi. La CNT havia dirigit nombrosos conflictes, però ho havia fet des d’una òptica estretament sindical. No havia desenvolupat un programa polític ni una estratègia de lluita ascendent per a l’enderrocament del règim, que havia d’implicar també a la UGT i havia d’incloure consignes transitòries, que pogueren arrossegar a totes les masses oprimides del camp i la ciutat.

Per una banda, el locaut va radicalitzar els elements més combatius de la CNT, sobretot entre el jovent i els treballadors més precaris. Paral·lelament però, també va esquerdar la combativitat de molts obrers, sobretot els qualificats i els pares i mares que tenien famílies que alimentar. El 1920 van continuar les vagues; de fet, la seva xifra va augmentar en relació amb l’any previ. Tanmateix, van adquirir un caràcter més violent i brutal. Els grups d’acció de la CNT, que durant l’auge sindical de 1918-1919 havien actuat com guàrdies vermelles embrionàries, plenament integrades en el moviment obrer, ara imposaven la seva voluntat sobre molts treballadors, obligant-los a anar a la vaga i a pagar les quotes. La CNT seguia essent un veritable moviment de masses, però entre determinats sectors la seva autoritat es va veure erosionada. La militància anarquista va esdevenir més sectària i autoritària, compensant el declivi de la seva popularitat amb mà dura. El terrorisme individual es va estendre. Naturalment, la patronal va aprofitar aquesta situació per colpir l’avantguarda sindical. En aquesta tasca, no es van recolzar en els fràgils governs constitucionals, sinó que van formar una aliança contrarevolucionària sui generis.

Una aliança contrarevolucionària

La Federació Patronal va agermanar-se amb diversos poders fàctics. En primer lloc, amb la guarnició de l’exèrcit a Barcelona i el governador militar. Com ja s’ha dit, l’exèrcit era l’única institució estatal veritablement forta a Catalunya. Aquesta amistat entre generals i industrials va quallar durant la vaga de la Canadenca, quan els empresaris van col·laborar colze a colze amb el capità general de Barcelona, Milans del Bosch. Milans del Bosch, que tenia relacions molt properes amb Fèlix Graupera, havia protegit la Federació Patronal durant el locaut, que el govern central va tractar de frenar. El febrer de 1920, la dimissió de Milans del Bosch, en protesta contra la línia suposadament conciliadora del govern, va generar una crisi política important, en què els elements més reaccionaris a les casernes i la patronal van protestar a l’uníson. Durant aquest episodi, el governador militar de Barcelona, el general africanista Severiano Martínez Anido, es va perfilar com una de les veus més intransigents. La pressió dels generals i dels industrials sobre Madrid va acabar produint un canvi de política del govern central l’octubre de 1920, quan el primer ministre Eduardo Dato anomena Martínez Anido governador civil de Barcelona. És llavors quan la fusió entre burgesos i militars esdevé total. En paraules de l’historiador britànic Angel Smith, Anido va imposar una “dictadura militar autònoma al si de l’Estat espanyol liberal”. Sota Martínez Anido, la repressió esdevé brutal i sistemàtica: els sindicats clausurats, la premsa obrera censurada, i els militants a la presó, a la clandestinitat, a l’exili o assassinats. És l’anomenada època del “pistolerisme”, un eufemisme per a la violència sagnant exercida per la patronal i els seus aliats.

Una altra peça d’aquesta “aliança contrarevolucionària” fou el somatén, una milícia d’origen medieval que, al caliu de les lluites obreres d’aquests anys, es transforma en un cos paramilitar per perseguir i reprimir els sindicats. El sometent el composaven sobretot els joves de les classes altes, i, segons Soledad Bengoechea va superar els 15.000 afiliats en aquest període. Novament, la duresa de la lluita de classes d’aquests anys va difuminar les diferències polítiques al si de la burgesia, i al somatén trobem tant lligaires i liberals com monàrquics i nacionalistes espanyols. Legalment, se’ls permetia dur armes llargues i efectuar detencions. Van estar molt actius durant la vaga de la Canadenca, recolzant l’exèrcit i la policia. En gran mesura, el sometent compensava la feblesa de la policia barcelonina, un cos petit, escassament finançat i ineficient. Sota Martínez Anido, van contribuir activament en els esforços de “pacificar” la classe obrera barcelonina.

Per últim, una altra pota d’aquest bloc reaccionari eren els Sindicats Lliures. Aquesta organització segueix envoltada de misteri. Durant molt de temps, es va presentar aquests sindicats com una creació totalment artificial de la patronal o de l’exèrcit, o d’ambdós, per combatre la CNT. Aquesta impressió no és del tot correcta. Certament, els Lliures eren oportunistes que mantenien relacions properes amb elements de la patronal i de l’exèrcit, sobretot amb Martínez Anido. Tanmateix, la seva creació es produeix a finals de 1919 “des de sota”, de la mà d’un grup de treballadors carlins i d’origen rural encapçalats per Ramón Sales. Aquests homes havien format part de la CNT durant la riuada sindical dels mesos anteriors, però rebutjaven l’anarquisme i els mètodes radicals dels cenetistes. És notable que el gruix del nucli dur dels Sindicats Lliures el conformaven treballadors qualificats i de coll blanc (funcionaris, dependents, oficinistes, etc.), amb una psicologia molt més conservadora i propera a la petita burgesia. El fet que els Sindicats Lliures sorgissin del propi moviment obrer no és gens sorprenent. La patronal catalana desconfiava de qualsevol tipus d’organització obrera independent, i no es va interessar en recolzar cap projecte sindical alternatiu a la CNT que no pogués controlar totalment.

Durant els seus primers mesos d’existència, els Sindicats Lliures van vagar pel desert. Només van començar a ampliar la seva influència a mitjans de 1920. Com ja s’ha explicat, un sector minoritari però tangible de la CNT va començar a ressentir l’actitud impositiva dels anarquistes i la perpetuació de les vagues i les lluites. L’estiu de 1920, hi ha enfrontaments entre militants anarquistes i obrers díscols que volen posar fi a les vagues i tornar a treballar. Els Lliures van poder reclutar molts d’aquests opositors, actuant com a protectors dels esquirols. A partir d’octubre de 1920, sota Martínez Anido, la seva influència va augmentar substancialment, afirmant comptar amb 175,000 afiliats a començaments de 1922. Aquesta xifra és una exageració, però amaga una expansió genuïna de la seva base social. A més de seduir a molts obrers desitjosos de posar fi a les vagues, també van reclutar a obrers catòlics i a artesans oposats al model centralitzador del sindicat únic cenetista. Alhora, van emprar la violència despietadament per imposar-se en moltes fàbriques, sovint amb el recolzament dels patrons, del somatén i de l’exèrcit. El seu braç armat va assassinar a desenes de militants anarquistes i a intel·lectuals propers a la CNT, el més conegut l’advocat laborista i catalanista Francesc Layret. Les relacions dels Sindicats Lliures amb la Federació Patronal no són de subordinació, sinó més aviat d’una aliança tàctica contra l’enemic comú, els anarquistes. De fet, amb la pràctica destrucció de la CNT a començaments de 1922, es va obrir un conflicte entre els homes de Ramón Sales i els industrials, car aquests ni tan sols volien acceptar els mètodes transigents dels Sindicats Lliures.

Sovint, es titlla el marxisme d’autoritari, car assumeix el principi del centralisme democràtic, és a dir, l’acatament disciplinat de les decisions de la majoria, i perquè planteja una dictadura del proletariat per defensar la revolució. Això però no respon a cap caprici, sinó a les realitats de la lluita de classes: com mostren els anys del pistolerisme a casa nostra, els poderosos no han abandonat mai els seus privilegis sense resistència, organitzant-se per protegir la seva propietat i esclafar els explotats. Els revolucionaris hem de ser conseqüents amb aquesta constatació i preparar una resposta adient. Al poder armat dels explotadors, els treballadors han de contraposar la seva pròpia autoritat unificada i disciplinada, basada però en la iniciativa democràtica des de baix de les masses. Això no té res a veure amb l’Estat burgès, que cerca aixafar la majoria en benefici de la minoria: en aquest cas és exactament a l’inrevés. És notori que els dirigents de la CNT en aquest període, Andreu Nin (secretari nacional) i Joaquim Maurín (cap del comitè català) feren la transició al marxisme. No n’hi havia prou amb el sindicat, calia bastir una organització política del sector avançat de la classe, amb un programa revolucionari que conduís el poble oprimit cap a la presa del poder i escombrés la reacció.

Cap a la dictadura

L’estiu de 1922, semblava que la CNT hagués estat sotmesa. L’aliança contrarevolucionària de la Federació Patronal, les casernes, el somatén i els Lliures va començar a esgarrapar-se. L’octubre de 1922, Martínez Anido va ser deposat pel govern central, que veia innecessari mantenir aquesta mena de dictadura a Catalunya. La seva caiguda va estimular el renaixement de la CNT. Això no es va deure només a un relaxament de la repressió, hi havia també motius polítics. La classe obrera havia pogut recuperar el seu alè després de les mobilitzacions dels anys anterior. A més, el canvi en la conjuntura econòmica, amb una lleugera recuperació, estimulava les lluites. En qüestió de mesos, la CNT va renàixer i va protagonitzar vagues importants, la més massiva la dels transports. La Federació Patronal es va negar a negociar amb els sindicats o amb les autoritats. L’exèrcit es va solidaritzar amb els patrons.

Elements dels Sindicats Lliures assassinaren Salvador Seguí el març de 1923, en un intent de bloquejar l’ascens de la CNT. L’efecte va ser el contrari, donant una forta empenta a la mobilització econòmica i també política, contra la repressió i contra un règim profundament desacreditat, colpit a més a més per l’escàndol de la massacre de tropes espanyoles a Annual, a Marroc. L’estiu de 1923 és d’enorme conflictivitat social, a la ciutat i arreu l’Estat. La Federació Patronal va tornar a reaccionar enèrgicament, aquest cop amb l’objectiu d’imposar-se no només a Barcelona, sinó també a Madrid: no basta amb una dictadura ‘local’, cal colocar un cirurgià de ferro al govern de l’Estat que posi fi a la inestabilitat política i aixafi el moviment obrer. La patronal va enfortir els seus contactes amb el nou capità general de la ciutat, Miguel Primo de Rivera. El setembre, llança el seu cop d’Estat des de Barcelona, inaugurant més de set anys de dictadura militar. Realment, el règim constitucional de la Restauració borbònica estava condemnat. Després de sis anys de polarització i conflicte social, les alternatives eren o la dictadura militar i patronal o la revolució proletària.

Avui en dia, ens enfrontem als mateixos enemics. El Foment del Treball, PIMEC i el Cercle d’Economia són els hereus de la Federació Patronal de Catalunya assassina i colpista: defensen els mateixos interessos i tenen el mateix calibre moral. Volen imposar la seva voluntat per sobre de les eleccions i les institucions, com mostra la seva ingerència en les negociacions del govern. Tanmateix, són més febles que el 1919. La petita burgesia, entre la que trobaven una base social conservadora de masses, ha perdut el seu pes social. Amplis sectors de la societat s’han proletaritzat en les últimes dècades. La crisi del capitalisme i la pandèmia han aguditzat el malestar envers l’ordre establert. Alhora, cent anys de lluites obreres, incloent les fites de 1917-1923, no han passat debades. Malgrat les retallades i atacs dels últims anys, les conquestes democràtiques i socials de la classe treballadora estan profundament arrelades. La nostra tasca és concloure la feina que la CNT no aconseguí dur a terme: no només disputar el poder del patró dins de la fàbrica, sinó lliurar una batalla política per expropiar als burgesos com a classe i ensorrar l’Estat burgès en què es recolza. Una batalla pel socialisme i el poder obrer.