Estratègia socialista i poder obrer – Una aportació al debat amb el Moviment Socialista (III)

Els comunistes i la lluita per les reformes

La qüestió de com emmarcar la lluita per reformes sota el capitalisme amb la necessitat d’anar més enllà i lluitar pel socialisme ha ocupat una part molt important dels debats i les tasques del moviment comunista mundial des del seu naixement.

Sobre aquest punt general, no existeixen diferències entre el Moviment Socialista i el Corrent Marxista Internacional. Estem d’acord que la lluita per reformes ha de servir per a fer conscient a la classe obrera del seu paper i del seu poder en la societat, a fi d’elevar el seu horitzó cap a la necessitat de la col·lectivització dels mitjans de producció per assolir el socialisme.

Dit això, observem en les posicions del MS una divisió molt rígida en la lluita per les reformes. Sembla que només considerarien vàlides aquelles lluites parcials que desenvolupen o tenen el potencial d’un contingut socialista, a diferència d’aquelles que, en principi, no qüestionen les bases del règim capitalista. Així, en un article d’Horitzó Socialista que analitza la posició dels comunistes davant l’educació pública, s’afirma:

“No es tracta senzillament d’observar si el proletariat participa o no d’una experiència de lluita per a validar-la, sinó d’estudiar si ho fa sota coordenades polítiques adequades” (èmfasis en l’original. Centres educatius i lluita de classes (I))

Per part seva, recentment, els companys de Gazte Koordinadora Sozialista (l’organització juvenil del Mugimendu Sozialista), han publicat una Proposta política per a la joventut treballadora. És un document excel·lent en molts aspectes. Exposa en contorns molt clars i enèrgics la situació de precarietat i d’explotació de la joventut treballadora, els problemes d’accés a l’habitatge, la degradació educativa, la repressió policial i social, o la porqueria cultural que ens proporciona la burgesia, fent un èmfasi encertat en la hipersexualizació i degradació de la dona en l’àmbit artístic i musical com a element que estimula el maltractament i la violència masclista, entre altres aspectes. No obstant això, crida l’atenció que no s’aporti cap reivindicació concreta immediata, per la qual s’hagi de lluitar i conquerir aquí i ara, sinó que remeten directament a lluitar pel socialisme.

Per exemple, en el punt 2, titulat: “Acabar amb les condicions laborals precàries del jovent”, plantegen:

“Com a resultat de la reivindicació anterior [les mateixes condicions laborals per a totes les persones], hem de posar fi a l’abús i l’explotació que es donen dins de la classe treballadora. Pel que fa a la joventut treballadora, molts empresaris s’aprofiten de nosaltres per a augmentar els seus beneficis econòmics. Així, ens destinen a fer treballs més durs i perillosos, ens obliguen a fer hores extres (que no sempre paguen), ens condemnen a treballs temporals, a treballar en negre, etc. Destacar que acabar amb tot això implica posar fi a l’explotació d’una classe sobre una altra, i així hem de plantejar-ho”.

D’igual manera, els companys de l’Espai pel Procés Socialista, en plantejar la seva posició sobre el problema de l’habitatge, afirmen:

“Per a moltes lluites actualment existents, els seus fins concrets només poden conseguir-se mitjançant el socialisme com a mitjà. Per exemple, podem parlar en aquest punt sobre el problema de l’accés a l’habitatge, que avui la nostra classe pateix de manera tan evident, el qual nosaltres considerem que només pot resoldre’s fent efectiu el seu accés de manera gratuïta i universal, una cosa impossible d’aconseguir dins dels límits de la lògica capitalista i que necessita de la construcció del socialisme (això és, d’unes noves relacions socials que subordinin les forces productives a les necessitats humanes i posin sota control conscient i col·lectiu la totalitat de recursos naturals i socials). Així, el socialisme, com a fi i mitjà al mateix temps, com a tensió permanent entre l’objectiu final que ens proposem i els passos necessaris per a arribar a aquest” (Sobre medios y fines. Reflexiones para el momento político).

Estem d’acord amb els companys que la lluita pel socialisme no pot deixar-se per a una hipotètica “presa del poder”, indeterminada en el temps, sinó que comença avui mateix. Però diferim en la tàctica i estratègia de com fer-ho.

Ells plantegen, com analitzem en l’article anterior, que han de crear-se “espais socialistes” alliberats, aquí i ara: en fàbriques, centres educatius, zones residencials, etc., que considerem insostenibles i inviables, fora d’una situació revolucionària i en absència d’una forta organització comunista. La realitat és que sense una llarga i prolongada lluita per reformes, ofensives i defensives, que parteixi de les necessitats més concretes, immediates i impostergables de les famílies obreres, és inconcebible avançar en la lluita pel socialisme. I per a aquest objectiu és un error diferenciar entre aquelles reformes més àmplies i generals de contingut socialista, d’unes altres que no porten a un qüestionament immediat de les relacions capitalistes.

Precisament, la virtut d’aixecar consignes a favor de les reformes sentides com a més immediates (pujada del salari, lluites veïnals contra talls del subministrament elèctric, increment de places escolars en un centre educatiu, acomiadaments arbitraris, etc.), és el de posar en moviment a les capes més rutinàries, estàtiques i endarrerides de la classe que, en general, no es mouen amb consignes generals. El fet de posar-les en moviment, amb consignes parcials, té l’efecte de fer-les conscients de la seva força col·lectiva, del seu paper en la societat, de les mentides de la premsa burgesa que ataca i desacredita les seves reivindicacions, del paper repressor de la policia que deté i maltracta a treballadors i veïns en la lluita, de la cobdícia de l’empresari i, segons el cas, de la incapacitat de les institucions capitalistes de resoldre els seus problemes més apressants.

La necessitat d’un programa de transició

Com dèiem abans, no és suficient amb proclamar simplement la necessitat del socialisme de manera general, així com en cada lluita parcial. Això ens condemnaria a l’aïllament. Hem d’esforçar-nos per enfocar cada consigna seguint atentament l’estat actual del nivell de consciència i les preocupacions immediates dels sectors de la classe treballadora als quals ens dirigim.

Va ser la Internacional Comunista en el seu III Congrés, en les Tesis sobre la tàctica, en l’apartat 5 (Combats i reivindicacions parcials), qui va trencar amb la tesi imperant fins llavors en la socialdemocràcia internacional de tenir dos programes separats, l’anomenat “programa màxim” de lluita pel socialisme i l’anomenat “programa mínim” de reivindicacions modestes deslligades d’una perspectiva socialista. Així, en aquestes Tesis es diu:

“Tota l’agitació i la propaganda, tota l’acció del partit comunista han d’estar impregnades del sentiment que, en el terreny del capitalisme, no és possible cap millora duradora de la situació de les masses del proletariat, que només la derrota de la burgesia i la destrucció de l’Estat capitalista permetran treballar per a millorar la situació de la classe obrera i restaurar l’economia nacional arruïnada pel capitalisme.

Però aquest sentiment no ha de portar-nos a renunciar al combat per les reivindicacions vitals actuals i immediates del proletariat, en espera que es trobi en estat de defensar-les mitjançant la seva dictadura”. (Cursives en l’original. 5- Combats i reivindicacions parcials. Tesi sobre la tàctica. III Congrés de la IC).

I s’insisteix més endavant:

“Els partits comunistes no plantegen per a aquest combat cap programa mínim tendent a enfortir i a millorar l’edifici vacil·lant del capitalisme. La ruïna d’aquest edifici continua sent el seu objectiu principal, la seva tasca actual. Però per a complir aquesta tasca, els partits comunistes han de plantejar reivindicacions la realització de les quals constitueixi una necessitat immediata i urgent per a la classe obrera i han de defensar aquestes reivindicacions en la lluita de masses, sense preocupar-se per saber si són compatibles o no amb l’explotació usurària de la classe capitalista”. (Ibídem)

L’herència de les tesis programàtiques de la IC va ser represa per Lleó Trotski en la dècada dels anys 30 del segle passat, quan va formular el seu conegut Programa de Transició, l’any 1938, amb reivindicacions concretes adaptades a la situació de la seva època.

Com es dedueix d’això, per a vincular les necessitats immediates de la classe obrera amb la lluita pel socialisme, i així ajudar al desenvolupament de la consciència política de classe d’aquesta, el que es necessita és proposar consignes de transició, consignes-pont, que uneixin cada reivindicació immediata amb el socialisme. Algunes d’aquestes consignes podrien ser realitzables dins del capitalisme amb lluites decidides dels treballadors, però aconseguir unes altres no seran possibles sota el capitalisme; l’important és que serveixin per a mobilitzar als treballadors i, en el curs de la lluita, la classe obrera es faci conscient de la incompatibilitat de preservar la seva integritat física i moral amb el sosteniment del capitalisme.

Trotski proposa una sèrie de reivindicacions que són molt rellevants per a la situació actual, com ara: l’escala mòbil de preus-salaris, és a dir, que els salaris pugin automàticament amb l’augment dels preus; repartiment de les hores de treball entre tots els treballadors de cada sector, sense reducció salarial, per a combatre la desocupació; nacionalització de determinats sectors de la burgesia i del sistema bancari; control obrer i obertura dels llibres de compte de les empreses als treballadors, etc. I, segons l’agudesa de la crisi capitalista i de la temperatura revolucionària del moment, proposa altres reivindicacions com la creació de piquets d’autodefensa i milícies obreres (contra els feixistes), creació de comitès de fàbrica, de consells o soviets, entre altres. Totes elles tenen la virtut de mobilitzar a sectors amplis de la classe treballadora i, durant el procés, fer-los veure la necessitat que la classe obrera s’apropiï de manera col·lectiva dels mitjans de producció, en mans de la burgesia, i es prepari per a la presa del poder.

Està fora de tot dubte, i en això creiem que estem en plena sintonia amb el MS, que en cada lluita parcial els comunistes devem, a més de mostrar-nos com els lluitadors més conseqüents per aquestes reformes, fer veure a aquestes capes de la classe treballadora que l’origen dels seus problemes és d’un caràcter més profund, arrelat en l’existència mateixa del capitalisme i, per tant, que hem de realitzar, durant la lluita mateixa, una propaganda pedagògica i audaç explicant la necessitat de superar el capitalisme.

Podem posar un exemple recent d’una lluita veïnal a Sevilla on els companys de la CMI hem participat activament, juntament amb centenars de veïns i activistes d’altres corrents polítics i moviments socials, contra el tall del subministrament elèctric que va afectar alguns barris obrers marginats d’aquesta ciutat, durant l’estiu. En el curs de la lluita, que va durar setmanes, la consigna inicial i central d’exigir un restabliment d’aquest subministrament va culminar en la consigna socialista de: “Expropiació de les companyies elèctriques sota el control dels treballadors i els veïns”. I, per cert, la lluita es va guanyar en un doble sentit: es va aconseguir una inversió milionària d’ENDESA que va ser obligada a instal·lar 12 nous generadors elèctrics en aquests barris, i es va avançar en el nivell de consciència política de centenars de persones abans apartades de la política, en el sentit socialista de comprendre la necessitat d’expropiar a un grup de capitalistes, la qual cosa ha obert nous horitzons en la seva comprensió del funcionament de la societat capitalista.

El front únic

També està la qüestió de participar en les lluites impulsades per les direccions reformistes i socialdemòcrates dels sindicats, partits d’esquerres i moviments socials. Hem de reconèixer honestament que no ens queda clara la posició del MS sobre aquest tema, si són partidaris de participar i intervenir en les mateixes amb les seves consignes i programa, o d’abstenir-se.

En la nostra opinió, hem de participar en tota lluita que impliqui la classe obrera, independentment de la seva direcció i de les reivindicacions que agitin. Justament, l’única manera de disputar a les direccions socialdemòcrates el seu control del moviment és lluitar braç a braç amb els treballadors que els segueixen, i mostrar així en la pràctica la superioritat de les nostres consignes, propostes, programa i mètodes de lluita respecte de les seves direccions. Així podran veure no sols que parlem, sinó que també actuem a favor dels seus interessos, i que els mostrem les limitacions de la lluita socialdemòcrata, al mateix temps que agitem el nostre programa comunista. Com si no podrem apropar a les idees del comunisme a capes àmplies de la nostra classe?

És clar que participar en les lluites de les direccions reformistes, la influència de les quals – ens agradi o no – domina en aquesta etapa a la majoria de la classe obrera, implica l’establiment de polítiques de front únic amb les organitzacions de masses del proletariat, i això inclou en primer lloc els sindicats, però també els moviments socials, veïnals, i fins i tot i segons les circumstàncies, els partits reformistes de masses. En això, no proposem cap innovació. A més de l’explicat per Marx i Engels, tot això està recollit en les resolucions i acords sobre aquest aspecte presos pels congressos de la Internacional Comunista en la seva època heroica i revolucionària (1919-1923), abans de la seva degeneració.

En aquest sentit, tampoc hem pogut trobar una posició clara en els escrits del MS sobre aquest assumpte. Superficialment, la insistència dels companys del MS en la independència política i organitzativa del proletariat – encara que formalment correcta – faria l’efecte que és interpretada com el rebuig a qualsevol participació dels comunistes en les lluites i mobilitzacions encapçalades per les direccions reformistes. I si això fos així, ens semblaria un greu error perquè ens separaria de les àmplies masses i reforçaria la influència de les direccions socialdemòcrates en sectors amplis de la classe obrera.

Per exemple, fa unes setmanes vam tenir una formidable manifestació de mig milió de persones a Madrid contra el desmantellament de la sanitat pública en aquesta Comunitat, amb un fort contingut contra la dreta i composta aclaparadorament per famílies obreres. Quina posició va adoptar el MS davant aquesta, havien d’intervenir o no els comunistes en ella? No hem pogut llegir cap posició seva sobre aquest tema. La CMI, amb les seves forces modestes, va intervenir en ella repartint una octaveta amb les seves posicions, que es poden llegir aquí, denunciant a la dreta d’Ayuso, però també les mesures insuficients del govern “progressista”, reclamant solucions urgents i concretes, al mateix temps que assenyalàvem al règim capitalista com a culpable últim de la situació, instant la classe obrera a adoptar una política socialista contra el sistema.

Les demandes de transició i la consigna de nacionalització

L’actitud dels companys del MS d’obviar qualsevol programa de reivindicacions parcials, ni tan sols de transició, podria interpretar-se com el resultat del seu intent honest de combatre el “programa mínim” de la socialdemocràcia. Però en fer-ho així, han doblegat la branca cap a l’extrem oposat, brandant simplement el “programa màxim” de la revolució socialista, sense lligam amb les preocupacions o lluites parcials de la classe treballadora.

En particular, ens crida l’atenció l’absència de qualsevol consigna de nacionalització, com podrien ser: nacionalització de les companyies elèctriques, de la banca, de les telecomunicacions, dels habitatges buits en mans de bancs i fons voltor, etc. Això podria interpretar-se com que rebutgen la possessió per l’Estat burgès de qualsevol sector econòmic pel fet que això no canviaria les relacions socials de producció capitalistes, i que els patrons individuals simplement serien substituïts per un patró (l’Estat) que representa al conjunt de la classe capitalista en aquests sectors econòmics.

Però aquesta lectura, en aquest cas, ens semblaria completament unilateral. Com dèiem abans, hem de partir del nivell real i actual de consciència dels treballadors que, en general, no arriben directa ni automàticament a la idea del socialisme.

La classe obrera té la particularitat, com a producte més genuí del capitalisme, de ser la classe sense propietat. La consigna de nacionalització implica l’expropiació de la propietat individual capitalista. Com a “bé públic”, una propietat nacionalitzada és percebuda pels treballadors com a propietat col·lectiva de la societat, encara sota el capitalisme. És a dir, la consigna de nacionalització acosta als treballadors, com a classe no propietària i que no aspira a la propietat individual, a la idea de la socialització efectiva de tota l’economia capitalista (o, almenys, en una primera fase, del gran capital que controla el 80% de l’economia), que és el resultat final de la revolució socialista. Per tant, aquesta consigna té efectes molt positius en la consciència dels treballadors, perquè desenvolupa la seva consciència socialista. Per això és la consigna que més tem la burgesia.

És clar que des de la CMI, a més de proposar la nacionalització d’una empresa o branca particular de l’economia, ho fem afegint dos elements: en primer lloc, que la nacionalització ha de fer-se sense indemnització, a excepció per a petits accionistes sense recursos. Això ho plantegem, d’una banda, per a evitar la descapitalització de l’empresa i, per un altre, per a guanyar-nos la neutralitat o simpatia dels petitburgesos i sectors obrers acomodats, com a accionistes afectats, i així evitar que siguin manipulats al seu favor pel gran capital expropiat. I en segon lloc, plantegem que aquesta empresa o sector ha d’estar sota el control dels seus treballadors i no en mans de funcionaris i elements aliens a la classe treballadora. I plantegem, a més, que aquesta empresa o sector ha d’estar vinculat a un pla de producció orientat a satisfer les necessitats de la població.

L’educació pública

Aquest punt ens sembla especialment important, ja que sent el MS un moviment fonamentalment juvenil, amb un component estudiantil majoritari, la qüestió educativa adquireix una importància primordial per a l’activitat dels joves comunistes.

Aquí també ens sembla confusa la posició dels companys. En un article que ja hem esmentat, Centres educatius i lluita de classes (I), de la companya Laia Capdevila, s’afirma:

“La socialdemocràcia, en les seves diferents formes, s’ha convertit en una màquina de legitimació de l’escola pública, ocultant la relació entre aquesta i el poder burgès”.

I continua dient:

“Alguns defensen la pública en oposició a la privada; uns altres, per ser una conquesta que el proletariat hauria arrencat a la burgesia; uns altres, com a mecanisme d’ascens social i fugida de la marginalitat econòmica. En realitat, la defensa de l’educació pública sol ser una mescla d’aquests tres components, que responen principalment l’obrerisme, el reformisme i el caràcter aspiracional de la classe mitjana. […] Avui, dir que defensar l’escola pública és defensar a la nostra classe és defensar el dret a ser adoctrinades, idiotitzades i sotmeses”. (Ibídem)

Encara que no compartim l’argumentació de la companya, per descomptat, no ignorem, com també s’afirma, que l’escola és una eina disciplinària i de reproducció ideològica dels valors capitalistes. Tanmateix, això no esgota la qüestió.

El que els companys semblen no tenir en compte és que tot element estructural de la societat capitalista, ja sigui l’explotació obrera en les empreses com un sistema educatiu públic destinat a formar als futurs treballadors que seran explotats demà, conté una unitat dialèctica d’elements oposats que, en el seu desenvolupament, conté els gèrmens de la negació i superació del capitalisme. La primera – l’explotació dels treballadors – estableix un sistema d’apropiació de treball aliè a favor del capitalista i de producció de plusvàlua, però al mateix temps desenvolupa les forces productives, forja la consciència de classe i crea les bases econòmiques indispensables per a l’establiment del socialisme. El segon – un sistema públic d’educació – a més d’ajudar a crear la mercaderia força de treball per a ser explotada, li inculca al futur treballador rudiments bàsics de cultura, coneixement, lectura, reflexió i comprensió que poden obrir-li horitzons més amplis. O és que la classe obrera està més ben preparada per a la lluita socialista sent analfabeta o illetrada? O és que potser no necessitem gent formada i qualificada per a construir el present i també per a iniciar la construcció del socialisme?

Els grans avenços en l’ampliació del sistema educatiu, la incorporació de cada vegada més joves de classe treballadora a estudis secundaris i terciaris, o la gratuïtat de part d’aquests, l’ampliació de les beques d’estudi, etc., han estat producte de lluites obreres i de lluites socials de pares, mares i estudiants; és a dir, han estat conquistades i arrabassades a l’Estat burgès i a la classe capitalista, com una expressió que la classe obrera no accepta simplement ser un ruc de càrrega per a omplir les butxaques dels rics sinó que aspirem a ser homes i dones dignes i lliures, i accedir als majors nivells possibles de cultura i coneixement, fins i tot amb totes les limitacions i traves del sistema educatiu. I, en qualsevol cas, la ideologia i la disciplina burgesa que transmeten a l’escola, com en el centre del treball, estan cridats a trencar-se tard o d’hora, per mitjà de l’experiència i quan la temperatura social aconsegueix uns certs límits.

Nosaltres afirmem sense reserves que un sistema estatal d’instrucció pública és un pas endavant per a la classe obrera, els fills de la qual són el component principal en els estudis primari i secundari, i no l’anomenada “classe mitjana”. Igualment és molt positiu per a la nostra classe disposar d’un sistema públic de salut que, si bé està dissenyat en part per a “reparar” als treballadors que “s’espatllen” durant el procés productiu i així tornin a estar operatius, és un avanç incontestable per a les famílies obreres i una conquesta producte d’incomptables lluites, capaç de mobilitzar a milions contra el sistema, com vam veure en les lluites de la Marea Blanca fa uns anys o fa unes poques setmanes a Madrid.

Ens agradaria detenir-nos finalment en la proposta programàtica que plantegen els companys d’Horitzó Socialista en aquest article. És la següent:

“La nostra proposta en l’àmbit educatiu es tradueix en el control socialista del procés educatiu. Conté les principals línies de treball:

• Emancipar al proletariat intel·lectual, ètica, tècnica i metodològicament. Habilitar-nos per a la construcció d’un determinat coneixement per les nostres necessitats polítiques, econòmiques i ideològiques, amb un fonament científic i que trenqui amb el coneixement sota interessos burgesos.

• Instruir-nos en les nostres necessitats reals, que descobrirem en el propi procés de lluita.

• Construir noves subjectivitats que entenguin el projecte comunista i els principis i valors que el regeixen.

• Disposar d’un control efectiu dels espais en els quals es desenvolupi aquest procés educatiu, generant òrgans de funcionament i millora propis.

En aquesta direcció, les escoles populars i els centres socialistes que germinen últimament en tot el territori tindran un paper fonamental.” (Ibídem)

Veiem aquí, novament, la feblesa programàtica que recorren les posicions del MS, un programa que només pot aplicar-se totalment en una societat socialista i que no està mediat per consignes de transició, per demandes parcials, que actuïn de palanca per a mobilitzar a la classe obrera i als estudiants fills de treballadors cap a la consecució d’aquest objectiu final.

Hem de suposar que “les escoles populars i els centres socialistes que germinen últimament en tot el territori”, siguin els que siguin, constitueixen ja “espais socialistes” alliberats en la idea expressada pels companys en altres escrits, i que abordem en l’article anterior, d’arrabassar “progressiva i gradualment” a l’Estat burgès el control del sistema educatiu. En realitat, el sistema educatiu públic, com el sistema sanitari, són els que més allunyats estan de poder ser disseccionats, tros a tros, dins de l’estructura capitalista. No poden ser arrabassats progressivament a l’Estat burgès, sinó de cop, per mitjà de la presa del poder, com ja hem explicat.

En qualsevol cas, la posició dels companys és inconsistent, ja que només unes línies més a baix, en el mateix article, es planteja el contrari del que abans s’ha afirmat amb rotunditat:

“D’altra banda, com hem dit anteriorment, no proposem abandonar el camp de batalla de l’educació pública, ni defensem una espècie de separatisme de classe on construïm espais autònoms respecte al món capitalista per a intentar desentendre’ns de la realitat i les seves contradiccions. És per això que aquestes línies de treball poden començar a servir-nos com a brúixola per a intentar plantejar una praxi aterrada i lligada al nostre projecte”. (Ibídem)

I això no és casual. En traçar una avaluació unilateral del caràcter de l’educació pública i mancar d’un programa de transició “en el camp de batalla”, exhibint simplement un “programa màxim” que ens condemnaria a la inacció i a l’aïllament, resulta inevitable incórrer en aquestes contradiccions.

En suma, acceptant la premissa correcta de la qual parteixen els companys, que l’educació serveix en essència per a formar als futurs treballadors en el sistema productiu i administratiu del capital i transmetre la ideologia de classe d’aquest, la nostra tasca com a comunistes ha de ser lluitar per aconseguir el màxim nivell de control de classe possible que siguem capaces d’aconseguir sota el capitalisme en l’àmbit educatiu, en cada comunitat autònoma i a nivell estatal. Per a això, hem d’elaborar un programa mobilitzador amb propostes concretes que inclogui, entre altres demandes que puguin plantejar-se: la major democratització possible del sistema educatiu (participació en tots els àmbits de decisió i disseny curricular d’estudiants, pares, treballadors de l’ensenyament i personal laboral), condicions d’estudi i ensenyament de la màxima qualitat en infraestructures, mitjans, ràtios reduïdes, i sistemes pedagògics avançats; expulsió d’empreses privades i bancs de la universitat, abolició de l’ensenyament privat i la seva integració en la xarxa pública, etc.

La mateixa posició hem d’estendre a la resta de serveis públics i socials, com ara la sanitat, el transport, sistema de recollida de residus, tallers ocupacionals, entitats culturals, etc. que prepararien a la classe per a exercitar-la en tasques de control i participació sobre tots els àmbits de la vida social. Continuarà…