Els comunistes i les eleccions municipals a Catalunya

Les eleccions municipals arreu de Catalunya es donen en un context de profunda crisi del sistema capitalista, a escala mundial, de l’estat espanyol i també a casa. La inflació, les lluites imperialistes, la guerra a Ucraïna, la precarietat, la inestabilitat política, etc. són expressions de la decadència del sistema.

Les eleccions municipals normalment no generen les mateixes expectatives que les eleccions autonòmiques o estatals, però en aquesta ocasió encara estan generant menys entusiasme. Això és així perquè, tot i que la situació objectiva està provocant l’acumulació de ràbia, frustració i desig de canvis profunds en milers de famílies obreres i joves, no hi ha una alternativa que canalitzi aquesta força en potència.

Tanmateix, com a comunistes, com la capa avançada de la classe obrera, tenim el compromís de participar en tots els fronts de la lluita de classes, per molt limitats que puguin ser. La nostra tasca és orientar-nos a les masses, recolzant-nos sobre les capes més conscients i organitzades, i lluitar pel programa comunista i la revolució socialista. Per molt desolador que se’ns presenti l’actual panorama de partits polítics, per molt que comprenem que els ajuntaments i altres institucions burgeses són en última instància òrgans de classe de i per la burgesia, per mitjà dels quals no és possible la transformació radical de la societat; als ulls d’àmplies capes de la classe treballadora, si bé són vistes amb apatia, aquestes institucions ofereixen la possibilitat d’expressar les seves reivindicacions. Per aquest motiu creiem que els comunistes hem de prendre posició davant les actuals eleccions municipals.

Barrar el pas a la dreta

Sens dubte, donat el context descrit més amunt, una proporció important del vot obrer tindrà la intenció d’evitar una victòria de la dreta, més que votar amb convicció i entusiasme. Correctament, l’instint de classe d’aquestes capes fa que percebin que, sobretot a ciutats com Barcelona, una victòria de la dreta podria ser desastrosa, accelerant i profunditzant el domini del gran capital.

Durant la campanya, de forma coordinada amb els mitjans de comunicació, la dreta busca desviar l’atenció de la crisi del seu sistema mitjançant la clàssica tàctica de dividir i vèncer. En aquest sentit, s’agita de forma embogida el “problema” de l’okupació, arribant al punt de mobilitzar públicament als seus gossos de presa com Desokupa. Amb aquesta agitació es busca confondre i dividir a les masses, exagerant escandalosament l’extensió de les okupacions mentre que s’obvien les seves causes: els preus desorbitats dels lloguers i l’habitatge que es combinen amb la precarietat laboral i sous baixos per la majoria.

Aquesta histèrica campanya de la dreta és una clara mostra de les seves intencions si arriben el poder: defensar els privilegis dels rics i fer pagar la crisi capitalista a la classe treballadora.

Colau i el seu mandat

Pel que fa a Barcelona, la ciutat més decisiva amb diferència on se celebren eleccions, el segon mandat de la Colau és un clar exemple de la fallida del reformisme en l’època de crisi capitalista. També és una nítida demostració dels límits del municipalisme i, per extensió, de la política confinada a les institucions burgeses.

Tot i que Barcelona és la capital amb la inversió social més alta de l’estat espanyol, i que s’hagin fet avenços en qüestions com l’urbanisme, inversions en transport públic, entre d’altres, en última instància, s’ha defensat una política que ha afavorit els interessos capitalistes.

Per exemple, pel que fa a un dels temes centrals, el turisme massiu, a excepció dels anys de pandèmia (com és evident), han augmentat any rere any el nombre de turistes. La xifra fins al moment pel 2023 se situa només una mica per sota del mateix període del 2019, any on es va batre el rècord amb 8.520.417. Com bé critiquen des de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic, la moratòria en la concessió de llicències d’allotjaments turístics va ser insuficient, com ha quedat demostrat a la pràctica. Encara més, amb el pacte Port-Ajuntament han augmentat el nombre de creuers, incrementant així el nombre de turistes que arriben per aquesta via, a més a més d’augmentar significativament la contaminació. Igualment, no només s’ha mantingut els grans esdeveniments com el Mobile World Congress, també va estendre la concessió a la Fira. Tot i el pols inicial amb Airbnb, la multinacional està més extensa que mai a la ciutat, i ara Colau col·labora amb Airbnb. Tot plegat es resumeix en el fet que la Comissió Europea – una institució del gran capital profundament reaccionària – està valorant Barcelona com a exemple de ciutat per regular Europa en l’àmbit del turisme.

Políticament, els límits del reformisme de Colau s’han expressat en un gir a la dreta, formant govern amb el PSC – recolzant-se sobre els vots del reaccionari Manuel Valls – en aquest últim mandat, cedint-li les carteres d’economia i turisme. Ha procurat igualment “representar” la ciutat davant la presència del rei o durant la visita de Macron, a principis d’any, traient pit per la seva presència. Un altre exemple llampant, sobretot pels orígens polítics de la mateixa Colau, van ser les seves declaracions davant la seu dels mossos defensant la policia i criticant la “violència” durant les protestes per l’empresonament del raper Hazel. Barcelona en Comú, igual que Podemos, s’ha adaptat als límits estrets del capitalisme espanyol.

La CUP i la intenció de vot

En l’avaluació de les passades eleccions al 2019, ja vam explicar per què la CUP va quedar fora de l’Ajuntament de Barcelona. Hem de ser honestos: la CUP va ser massa intransigent, bloquejant moltes de les mesures de Colau, i a vegades (com amb la municipalització de l’aigua) amb girs inconseqüents. L’error principal va ser no saber combinar una política revolucionària amb comprometre a la pràctica el reformisme de Colau; en altres paraules, recolzar els avenços que plantejava Colau, però des d’una posició crítica per les seves limitacions, girs a la dreta, incompliment del programa, etc. i per la necessitat objectiva d’anar més enllà, de lluitar contra l’arrel del problema, el capitalisme. Calia demostrar en els fets als ulls de la classe obrera i el jovent que la CUP lluitava per millores en les condicions de vida de la classe obrera, per molt petites que fossin, mentre que a la vegada apuntava el camí a seguir mitjançant una crítica als límits del reformisme.

Però això s’emmarca en el context general de la lluita independentista, on la CUP ha pecat de l’error contrari, l’adaptació. Els dirigents de la CUP han seguit una política seguidista de l’actual direcció, limitant-se a pressionar des de l’esquerra però sense intencions de disputar la direcció del moviment. En comptes d’emplaçar una vegada i una altra als actuals dirigents d’ERC a abandonar la seva política autonomista i a adoptar el programa i consignes de la CUP com han fet fins ara, la CUP hauria d’explicar precisament per què ERC i Junts defensen aquesta política, per què són incapaços de dirigir la lluita i, per sobre de tot, explicar el seu contingut social: dirigents petit burgesos que tenen molt més en comú amb el capital que les masses oprimides. Així doncs, tot i les enormes oportunitats presentades, la CUP no ha sabut aprofitar-les.

Dit tot això, i tot i que creiem que la CUP no ha tret les lliçons del període anterior, des del Corrent Marxista Internacional – L’Octubre instem a votar la CUP en aquestes eleccions. Tot i els errors comesos i la manca de rectificació, i errors en el programa electoral com plantejar com a proposta la prohibició de la participació de la Guàrdia Urbana en els desnonaments, acceptant així de facto els desnonaments, o la necessitat de fer un referèndum per decidir si s’expropia o no als fons voltors dels pisos en mans seves, enlloc de defensar l’expropiació explícitament, entre altres qüestions, la CUP representa l’única alternativa a l’esquerra amb possibilitats d’entrar al consistori. A més a més, és l’únic partit polític que manté la reivindicació explícita per la independència, una demanda que ha mobilitzat a centenars de milers de persones durant l’últim període i que continua essent un desig pel canvi en àmplies capes.

Tanmateix, més enllà d’aquestes i d’altres eleccions, la tasca urgent pels comunistes és la construcció del partit revolucionari. Com hem dit al principi, el vot en aquestes eleccions és només un front més de la batalla. La profunda crisi del capitalisme s’expressarà tard o d’hora en moviments de massa al carrer i llocs de treball, en un procés ascendent de la lluita de la classe obrera contra el capital. En aquest context, la força revolucionària serà decisiva per fer avançar els interessos de la classe obrera, i per assolir el seu objectiu històric, el socialisme.