ENTREVISTA A ALFONSO ARMESTO, SECRETARI GENERAL DE LA UJCE: “EL PROJECTE DEL COMUNISME ÉS EL PROJECTE DEL PROLETARIAT COM A CLASSE INTERNACIONAL”

Oferim als nostres lectors aquesta entrevista a Alfonso Armesto, secretari general de la Joventut Comunista (UJCE), la direcció del qual ha estat expulsada recentment per la direcció del PCE. El company Armesto explica les raons d’aquesta expulsió, la seva crítica al projecte socialdemòcrata i interclassista del PCE, la necessitat de reconstruir un partit comunista a escala estatal i internacional sobre la base de la independència política del proletariat, i la preparació del proper congrés extraordinari de l’UJCE on, a més d’abordar les properes tasques, realitzaran un balanç crític de la història passada del PCE i del moviment comunista internacional.

LEER EN CASTELLANO

1- A primers de juny, la majoria del Comitè Central del PCE va decidir l’expulsió de la direcció de l’UJCE. Per a molts militants d’esquerres que no estan familiaritzats amb els debats que heu mantingut dins del partit, això va resultar cridaner. Com s’ha arribat a aquesta situació? Pots resumir els principals punts de diferència que heu mantingut amb la direcció del PCE i que han conduït a aquest desenllaç?

El principal eix de confrontació és que des de fa uns anys la Joventut Comunista inicia un procés d’autocrítica, anteriorment menys explícit, però que va donant alguns avenços polítics considerables que trenquen amb alguns dels elements que fins aleshores eren fonaments, ni més ni menys que d’estratègia, tàctica, model d’organització, etcètera. Durant el darrer any es fa més explícit com a tasca completa i integral la necessitat de fer una autocrítica sobre el paper que han jugat històricament l’UJCE i el PCE, i, sobretot, posar damunt la taula la necessitat de reconstruir el Partit Comunista com a eina fonamental per a la revolució, més enllà del que pot ser la reconstrucció únicament organitzativa del que avui és el Partit Comunista d’Espanya.

El principi de crítica i autocrítica ha de ser un eix rector a la nostra pràctica política a l’hora de discutir tot el que hem fet fins ara i tot el que estem fent, i pensar que, en última instància, són tasques per a la reconstrucció del partit comunista i no per desenvolupar una organització que ja està acabada. Això entra en completa dissonància amb el PCE, ja que el PCE, arran del XXI Congrés, vol fer callar aquest eix de crítica o autocrítica que situa al centre la necessitat de reconstruir el Partit Comunista, ja que totes les connotacions que té parlar de “reconstrucció del Partit Comunista” suposen una amenaça per a la direcció actual del PCE. Per aquest motiu, segons s’acostava aquest XXI Congrés, en què nosaltres fèiem una autocrítica cada cop més explícita i el cos burocràtic del PCE ha de revalidar les seves posicions dins de l’aparell, el grau de repressió cap a aquestes tesis de la Joventut Comunista era cada vegada més gran. Per tant, per a nosaltres el que és fonamental és entendre que el que s’ha vist durant els últims mesos són les limitacions que pot arribar a tenir un cos de militància dins del PCE que propugni la necessitat de reconstruir el partit comunista i recompondre el Comunisme com a projecte històric en general, ja que la pròpia estructura del PCE, com a estructura d’enquadrament i direcció burocràtica, ho percebrà sempre com una amenaça per a la seva reproducció com a partit integrat al sistema de partits de l’Estat.

 

2- Hem vist que diferents excompanys de l’UJCE, fins i tot exdirigents, ja integrats al PCE, han defensat una línia i una altra. Deies que aquest debat no ha començat amb la teva arribada al càrrec l’any passat, sinó que ja es venia donant des de fa alguns anys. ¿Existia doncs des de fa temps aquesta discrepància dins de les UJCE?

Dins del que és el conflicte dins del PCE, podríem dir que existeixen, d’una banda, un vessant oficialista que vindria a ser el de l’actual direcció, d’un signe exacerbadament oportunista ja que en última instància el que proposa és cap mena de límit o de vedat a prioritzar reproduir-se dins de la gestió capitalista com a PCE, a qualsevol cost. I hi ha una altra branca dins del PCE, que ve a dir que participar dins de la gestió capitalista, en tot cas, ha d’estar intervingut pel principi d’acumulació de forces, que nosaltres considerem que és un principi estratègic típicament socialdemòcrata, intervingut per una estratègia interclassista i una demanda a l’Estat que al nostre parer tampoc no és la pròpia d’una organització revolucionària.

Responent a la pregunta, tenim algun exdirigent que no és que defensi l’oficialisme, sinó que ara es posiciona en aquesta segona línia que nosaltres seguim caracteritzant igualment socialdemòcrata. Ara bé, anant al centre de la pregunta, és important entendre que, fins fa un any, és cert que hi ha hagut determinats avenços de l’UJCE que no es feien com una reflexió de la totalitat del que era el projecte de reconstrucció previ de la UJCE, sinó que es feien com a aprenentatges parcials. Per posar un exemple, en relació amb el paper dels comunistes a la institució, es podien anar donant avenços al voltant de comprendre que la institucionalitat capitalista no és neutral, sinó que és, en general, la forma política del capital i, per tant , la intervenció dels comunistes ha d’estar intervinguda per una estratègia que entengui aquesta institució com l’organització política de la dominació capitalista i no com un camp de batalla més. Aquest aprenentatge, encara que potser en termes teòrics no tan avançat en determinats moments, es va donant progressiva però parcialment, sense arribar, en un moment, a un punt d’inflexió en què féssim una mena de retrospectiva total del que havíem fet fins aleshores, del que era el nostre projecte polític i organitzatiu i, com a conseqüència, obrir una sèrie de debats que es donessin com a autocrítica integral tal com hem comentat abans.

Aleshores cal entendre que en els anys anteriors es donen avenços que possibiliten que durant aquest darrer any s’hagin obert una sèrie de debats que ja es donin com a debats integrats en un procés d’autocrítica general, i no des d’un punt de vista parcial. Perquè ja dic que l’autocrítica general, el que ve a posar sobre la taula és que la reconstrucció del Partit Comunista no és una reconstrucció eminentment organitzativa dins del PCE, sinó que és el resultat o la plasmació organitzativa, si es vol, d’un procés recomposició del projecte comunista i, per tant, necessària rearticulació de la independència política del proletariat, no només a nivell d’Estat nacional, o estatal en aquest cas, sinó internacional.

Des d’aquesta perspectiva és des d’on s’articula una autocrítica total, que primer mira el nostre projecte estratègic anterior, de la III República com a via cap al socialisme, mira també com plantejàvem la tàctica que es desplega d’aquesta estratègia, basada en el poder popular, que això albergava una sèrie de connotacions pel que fa a les aliances de classe, evidentment interclassistes, i la concepció d’un subjecte poble que substituiria el proletariat; i, finalment, com pensàvem la reconstrucció del Partit Comunista, que era únicament com una reproducció millorada en termes burocràtics del PCE ja existent i no pas com el resultat d’aquesta rearticulació de la independència política del proletariat en termes organitzatius.

 

3- Al fil d’aquestes diferències, fa uns mesos vau publicar una declaració en què criticàveu la manera com la direcció del PCE defensa la consigna de la República, desvinculant-la de la lluita pel socialisme. En aquest sentit, com valoreu la posició de la direcció del PCE durant la Guerra Civil i la Transició, quan van desvincular la lluita per la República i les llibertats democràtiques de la lluita pel socialisme, fent de les primeres un fi en si mateix?

Aquest serà un eix de debat que abordarem al Congrés Extraordinari. Com ja vam anunciar en aquesta publicació, el Congrés Extraordinari, com a espai de debat per desenvolupar aquesta autocrítica general, evidentment, també acull l’estratègia; i també una autocrítica sobre el desenvolupament estratègic del PCE durant tota la seva història. És a dir, per primera vegada, l’organització es dotarà d’un bagatge de desenvolupament polític i organitzatiu del PCE, i en general del moviment comunista internacional, del qual fins ara no ens havíem dotat. No puc respondre tant a la pregunta en contingut, perquè sí que és cert que volem deixar que les conclusions pel que fa al contingut concret d’aquesta autocrítica siguin desenvolupades pel conjunt de la militància al Congrés. El que sí que puc dir és que ens sembla molt important partir d’un balanç crític, en darrera instància, no només de la història del nostre partit, tornant a tancar únicament les tasques de la recomposició del comunisme al voltant d’unes sigles concretes, sinó a un aprenentatge polític al voltant del cicle revolucionari passat. Balanç què fins ara havíem negat, precisament per pensar que la recomposició del comunisme, en tot cas, si en algun moment es pensava així, vindria donada únicament per l’aprenentatge parcial a allò intern, únicament de l’UJCE, com a escola del PCE considerat únic destacament comunista vàlid, com a gran destacament històric del moviment comunista; i és una noció amb què trenquem avui, pensant, com ja he dit abans, la reconstrucció del Partit Comunista en termes molt més generals i que no concerneix només, o no ha de ser constrenyit en els límits organitzatius del que és avui el PCE i la UJCE.

 

4- Nosaltres entenem que l’existència de diferències polítiques dins d’una organització comunista no necessàriament ha de portar a expulsions ni escissions. En algun moment vau proposar portar aquest debat al si de l’organització del PCE? Creieu que hi havia por a la direcció del PCE a portar aquest debat al si de l’organització?

És clar. Tal com es concep fins avui el projecte de reconstrucció del partit comunista, utilitzant per això el PCE com a destacament, nosaltres, totes les tesis que anem elaborant són una tesi que volem portar al partit perquè vagin avançant i perquè, a poc a poc, més militància les vagi subscrivint. Quin era el problema que teníem fins ara en projectar el procés de reconstrucció comunista a través del PCE? Que consideràvem que no hi havia cap mediació entre aquesta translació de les nostres tesis polítiques i la seva assimilació per part de la militància del PCE. És a dir, consideràvem que la simple portació d’unes tesis més avançades per part de l’UJCE a la militància del PCE, i en última instància a l’estructura del PCE, duia un procés lineal d’avenç polític i que, per tant, l’UJCE, l’únic que havia de fer era continuar tenint aprenentatges parcials per anar incorporant-los a poc a poc al PCE i que un dia el PCE s’aixequés com a partit comunista reconstruït.

Quin és el problema? Que no ens havíem dotat d’una anàlisi consistent de què havia estat i què és avui el PCE com a estructura d’enquadrament burocràtic, quin rol exerceix l’estructura de direcció a l’hora de relacionar-se amb les diferents tesis que pugui albergar com a estructura; connectat amb això, quin és el seu paper en el sistema de partits de l’Estat; i, en darrer terme, quin és l’estat actual, ideològic i organitzatiu, del mateix PCE. I això és el que ens fa també problematitzar, en part, que calia dotar-nos d’un procés de reconstrucció que deixés de considerar el PCE com una mena de destacament que històricament sempre hi serà, amb les mateixes potencialitats i que únicament cal anar a poc a poc recuperant-lo de l’oportunisme, com si l’oportunisme hagués segrestat temporalment un partit que essencialment és revolucionari, sinó que calia posar-se a estudiar quin era realment el volum de militància o elements que realment serien susceptibles quan es posessin damunt la taula unes tesis que, integralment, posessin al centre la necessitat de recompondre el comunisme i reconstruir el partit comunista, i quins altres elements, en última instància, per més que es fes aquest treball i amb totes les mediacions que he dit anteriorment, s’hi oposarien.

Aleshores, durant els darrers mesos, estem portant al PCE aquestes aportacions, però intervingut per aquest procés d’aprenentatge, en què diem que ens hem de dotar d’un projecte de reconstrucció més treballat. En aquest sentit, nosaltres considerem avui que la nostra feina és portar unes tesis precises en les tasques que té la joventut proletària al davant, a l’hora de recompondre el comunisme, que intenta donar avenços, i que mitjançant un debat amb la resta de destacaments, pugui albergar l’embrió o una primera fase de reconstrucció efectiva del partit comunista; considerem que això, en traslladar-se al PCE, sí o sí, comportaria una repressió d’aquest tipus. Era una cosa que, per exemple, fa dos anys o fa quatre anys potser no ens plantejàvem. Per què comportarà, sí o sí, una repressió d’aquest tipus? Atès que, si el Partit deixés al lliure arbitri avançar aquest tipus de tesi, més enllà de si la militància les anés a subscriure més o menys ràpidament o si això tindria algun tipus de sentit, seria una amenaça per a la pròpia reproducció del PCE com partit que entra a la competència dins del joc de la representativitat burgesa, en representació d’una sèrie d’interessos de classe que són fonamentalment els de l’aristocràcia obrera i de la resta de capes mitjanes.

Per tant, considerem que la intervenció de l’UJCE per la direcció del PCE no és legítima políticament. Perquè, evidentment, és un moviment reaccionari davant l’avenç d’unes tesis de potencialitat comunista, que, per dir-ho així, és una cosa coherent amb el propi contingut social que representa avui el PCE que, en última instància, es conforma com un partit oportunista que es consagra a les masses com a representant dels interessos del proletariat però que, en última instància, reprodueix un model d’organització política que és eminentment socialdemòcrata i que està dirigit a fer dependre l’organització del proletariat i, per tant, el desenvolupament polític, a els interessos de l’aristocràcia obrera i de les capes mitges, en aliança amb la gran burgesia.

 

5- La direcció del PCE ha nomenat una gestora al capdavant de l’UJCE, però vosaltres teniu la legitimitat de la militància. Com esteu responent a aquesta situació?

Precisament perquè el procés d’autocrítica de l’UJCE no és nou i no és artificial o cosa d’uns quants dirigents, sinó que és un procés que ve de lluny i que afecta tota l’organització, efectivament, la intervenció del Partit no n’ha tingut cap tipus de suport dins la militància de l’UJCE. És a dir, no hi havia militància a l’UJCE que militara a la joventut comunista per reproduir el que és avui el PCE, sinó que tothom, encara que encara teníem debats per tenir pendents al Congrés Extraordinari, sobre com, de quina manera, a quins temps, i fins i tot en quins continguts s’havia de reconstruir el partit comunista o es desenvolupava aquest procés, tothom tenia clar que la tasca de reconstruir el partit comunista és una cosa pendent avui per al proletariat, i no una cosa ja feta i del que fos la seva expressió el PCE.

Per això, la intervenció del PCE no ha tingut cap mena de suport i l’únic que han pogut fer ha estat segrestar una sèrie de recursos financers, logístics… dels que fins ara nosaltres en fèiem ús, però que, com l’UJCE, jurídicament , és l’organització juvenil del PCE, ells, mitjançant aquesta intervenció, mitjançant estatuts, poden justificar que ara els pertany. Només els ha servit per això, és a dir, per segrestar els nostres recursos, però no per guanyar legitimitat política.

Aleshores nosaltres ara el que plantegem és, havent-nos dotat d’unes mínimes garanties per continuar amb la nostra activitat encara en aquesta situació, precisament perquè vèiem que era una cosa que es podia esperar que passés des de fa força temps, vèiem coherent en el propi funcionament del PCE que passés, ens havíem dotat d’unes garanties per poder seguir funcionant i en aquest sentit, per això vam plantejar a curt i mitjà termini, continuar desenvolupant les mateixes tasques i la mateixa pràctica política que estàvem projectant fins ara per fer veure que el PCE no té capacitat avui d’organitzar una joventut comunista que se li compare al que ha estat fins avui la veritable UJCE, la veritable joventut comunista com a escola de quadres per a la reconstrucció del partit comunista. I, per tant, el que estem fent és mostrar, tant a nivell intern de la militància del Partit, com a l’entorn polític a nivell extern, que som les joves comunistes les que tenim capacitat real d’intervenir entre la joventut proletària i no una direcció del PCE que no té cap legitimitat sobre la nostra militància, i que a sobre no coneixen i estan força allunyats del que és avui la situació política que travessa la joventut proletària i en general.

 

6- El sistema capitalista travessa una crisi a tots nivells: econòmic, social, mediambiental, guerres, etc.; portant-nos a la barbàrie en àmplies zones del planeta. Estem assistint a la proliferació de les idees del comunisme entre la joventut i la formació de grups comunistes a molts països. Com valoreu aquesta situació?

Nosaltres ho valorem positivament, però el que no volem és fer-ne una valoració com si fos un fenomen circumstancial deslligat del que és el desenvolupament econòmic de les pròpies tendències del capitalisme. Nosaltres creiem que aquesta actualització de l’interès pel marxisme, que sí que hi pot haver-la, sobretot en determinats països, i en general de revitalització de l’organització comunista a nivell internacional, és deguda a un nou context, una nova conjuntura que està travessada fonamentalment, en primer lloc, per una crisi de reproducció total, que travessa la societat burgesa evidentment, però que ja es manifesta, amb cada vegada una cruesa especial, sobre el proletariat avui.

Si bé aquesta darrera crisi es pot remuntar una mica abans del 2008, veiem com és especialment durant els darrers anys quan, per exemple, en el nostre context, al centre imperialista, en concret, de la Unió Europea, està tenint una afectació especialment descarnada sobre el proletariat i sobre les noves generacions proletàries, en forma d’ofensiva sobre el salari, atac als drets polítics del proletariat, etcètera. Aquesta conjuntura, connectat amb això anterior, també està travessada per una acceleració del procés de proletarització de la societat per la qual cada cop són més les capes que integren el proletariat. I, també alhora, allò que eren unes capes mitjanes fonamentals per al sosteniment del règim burgès i dels mateixos Estats burgesos, en termes polítics, es van descomponent cada vegada més.

Ens trobem que es formen unes noves generacions proletàries, que en allò material han crescut, o s’han format en un horitzó únicament de crisi, un horitzó de crisi infinit, indefinit, i l’única modificació del qual és que cada cop anirà a més, i que, políticament, a més, han vist com la sortida que se li donava a aquest tipus de contextos de dificultats materials, avui es mostren cada cop més impotents. I és en aquest context on es dóna aquesta revitalització del marxisme i, en certa mesura, revitalització també política i organitzativa del comunisme, encara que amb moltíssims límits.

En tot cas, sí que és cert que, des que es desenvolupa aquest fenomen en termes materials fins que hi ha una translació política a la mateixa escala, el procés no va completament compassat en el temps, sinó que cal un procés d’aprenentatge i construcció política perquè el primer es tradueixi en el segon. I, precisament, depèn de l’efectivitat de les comunistes honestes que això es pugui fer així, on precisament valorem aquest procés com una cosa positiva. Tanmateix, precisament, perquè això es tradueixi en una organització a una escala cada cop més gran, les comunistes avui hem d’estar a l’alçada de saber llegir bé la conjuntura i llançar-nos a desenvolupar les tasques que avui requereix aquesta conjuntura, amb tots els costos que pugui comportar.

 

7- Has esmentat, en un moment donat, la necessitat d’una coordinació internacional perquè, com dèiem, no són organitzacions que estiguin proliferant només en el context de l’Estat espanyol, sinó també en altres països. Fins i tot als Estats Units, per exemple, que feia dècades que no es parlava de socialisme. Apuntaves a la necessitat d’articular un factor subjectiu a nivell internacional, no?

Sí, és clar, fonamentalment entenent que el projecte del comunisme és el projecte del proletariat com a classe internacional. És a dir, no cal entendre que les tasques de les comunistes avui concerneixen només a un àmbit nacional o estatal determinat, on el tan manit per alguns internacionalisme proletari únicament es tradueix en una mena de solidaritat exògena entre pobles o, en el millor dels casos, classes treballadores nacionals, que entrarien en contacte exògenament i que desenvoluparien les seves tasques de manera dissociada.

Entenem que això és, en part, un resultat del llegat de derrota del comunisme que arrosseguem i de l’atròfia oportunista que va patir durant el segle passat. I nosaltres entenem que, per tant, totes les tasques que posem avui damunt la taula són tasques que proposem, i que les proposem des d’un punt de vista de la rearticulació del projecte comunista a escala internacional, com a potencialitats emancipatòries que aporta socialment el proletariat són internacionals, són d’escala mundial i no pas a una escala menor. Evidentment, això no vol dir que el seu desenvolupament no pugui tenir adaptacions en funció de les circumstàncies que es donen a regions determinades, etcètera; però precisament com a concrecions d’un programa i una estratègia generals, no pas al revés.

 

8- En el cas de l’Estat espanyol, hem vist la irrupció del Moviment Socialista amb força a Euskal Herria, Catalunya i altres zones de l’Estat. Venint de l’independentisme d’esquerres, han abraçat les idees del comunisme internacionalista. Com veieu aquest fenomen des d’UJCE?

Doncs és semblant a la resposta anterior. Ho valorem positivament i, precisament, creiem que és resultat del que comentava abans, de dos fenòmens interrelacionats: un primer fenomen d’afectació a unes noves generacions de la conjuntura de crisi i, sobretot, del procés de proletarització, unes de noves generacions que ens hem format en un horitzó de crisi únicament, i per a les quals, diguem-ne, les terceres vies queden històricament cada vegada més desfasades; i, precisament, un segon fenomen, més lligat a un aprenentatge polític, completament connectat amb el que acabo de dir, que seria com les últimes generacions de militants dels últims anys, que estàvem enquadrades en organitzacions que, nominalment, es podia anomenar “marxistes”, “comunistes”, “anticapitalistes”… però que, a la pràctica, reproduïen tota una sèrie de símptomes de l’estat de derrota anterior i que portaven a una pràctica eminentment reformista tal com s’ha pogut constatar a través de la seua pràctica.

Aquest procés daprenentatge és un tot amb el primer factor que comentava. És precisament aquesta conjuntura de crisi i proletarització la que avui fa més impotent que mai el projecte polític de la socialdemocràcia, en què molts d’aquests destacaments estàvem inserits, i que determina unes millors condicions per aprendre políticament de la seva mateixa impotència. És en aquest context en què es donen les ruptures en organitzacions reformistes, en clau de fer passos cap a la necessària recomposició del projecte comunista, precisament, partint de les seves pròpies determinacions històriques avui, que és poder aprendre, o poder pensar, com superar els límits davant els quals ens hem donat cops de cap durant tots aquests anys, en les nostres militàncies passades, en organitzacions, en altres casos, nacionalistes i independentistes, però també amb estratègies interclassistes i, en última instància, amb una pràctica igualment reformista –amb unes estratègies que potser podien ser més o menys radicals– però, en última instància, amb estratègies semblants. Al final, nosaltres creiem que hi ha un denominador comú en tot això, que és, precisament, un procés d’impugnació a una lògica política passada, que seria la lògica política del reformisme, que seria una dissociació absoluta, en el nostre cas, entre un fi, que podrien ser, encara que desenvolupats de manera diferent, fins emancipatoris, amb uns mitjans que, en última instància, estaven dirigits a la reproducció i enfortiment de totes aquelles eines del capital que bloquejaven aquesta mateixa emancipació; i fonamentalment centrades en el desenvolupament de l’organització política de la dominació capitalista.

És a dir, mentre nosaltres declaràvem el socialisme, el marxisme, l’anticapitalisme… no deixàvem de concebre la nostra pràctica dins dels marges, precisament, de l’organització política de la dominació capitalista, que és l’Estat. I, per tant, mentre proclamàvem davant les masses avançar cap al socialisme, no deixàvem de proposar entre les masses la reproducció d’una pràctica que ja venia donada per l’estat de derrota del comunisme, que no era més que redundar en la demanda a l’Estat, la interlocució amb l’enemic, des de la perspectiva d’una classe que es naturalitzava a si mateixa com a classe oprimida i que només entenia la lluita de classes dins dels marges de l’Estat i, per tant, com una negociació constant per unes millors condicions en la venda de la força de treball, i no com una lluita per organitzar la negació de si mateixa com a classe oprimida.

 

9- Penseu que cal establir vincles amb aquest o altres grups per desenvolupar campanyes i activitats conjuntes sobre punts específics?

Sí. Nosaltres pensem que, en aquesta primera fase del procés de reconstrucció del partit comunista, és fonamental també –és un dels aprenentatges que hem tingut com a organització– deixar de concebre aquest procés únicament dins del que era el PCE i UJCE, i pensar-ho com a tasques dins del que són avui els diferents destacaments del moviment comunista. I, per tant, entenem que allò que hem de fer, a més, és, davant la llum dels esdeveniments que llança la conjuntura; és a dir, davant d’aquesta conjuntura de crisi, comprovar quines organitzacions realment són capaces de fer aquest aprenentatge, que no és més que desenvolupar una crítica i autocrítica dels límits de la nostra política passada; i, per tant, una crítica i autocrítica del bagatge de derrota del comunisme, precisament possibilitat, en part, per aquesta conjuntura; i quines organitzacions o quins destacaments, per contra, reaccionen davant d’això i es tanquen, neguen aquest estat de derrota, o, en última instància, pensen que els errors comesos únicament obeeixen a circumstàncies parcials, errors que es poden resoldre mantenint en allò fonamental els projectes polítics vigents, etc. Creiem que per això cal entrar en diàleg –un diàleg fins ara poc sostingut per part d’aquests destacaments–, i que potser és la primera de les fases necessàries per encaminar o per desenvolupar un procés efectiu, en termes organitzatius, d’anar-hi recomponent una organització independent del proletariat.