El genocidi a Gaza i la crisi del reformisme: per una sortida revolucionària!

L’Estat sionista d’Israel està determinat a venjar-se de l’atac sorpresa de Hamas del passat 7 d’Octubre. En escriure aquestes línies, ja hi ha més de 13.000 morts a Gaza, i els que encara no han estat víctimes de la massacre es troben en una situació totalment desesperada: impossibilitat d’escapar, por de morir, falta d’aigua i menjar, de combustible. La situació és un malson de tal magnitud que l’ONU s’ha vist obligada a descriure la situació com “un desastre humanitari».

Però la venjança sionista contra el poble palestí no sols s’està perpetrant a Gaza sota la falsa cobertura de “una guerra contra Hamas”. També a Cisjordània han matat a més de 200 palestins, a les mans de colons sionistes i de l’exèrcit israelià. Netanyahu, al capdavant d’un govern nacional amb un nucli dur ultra reaccionari, té com a objectiu la destrucció del poble palestí.

L’imperialisme, fase superior de la barbàrie capitalista

L’Estat sionista compta amb el suport indiscutible de l’imperialisme ianqui i europeu per a “defensar-se”. Conseqüentment, han mobilitzat tota la seva poderosa maquinària per a cobrir la seva complicitat i les seves mans tacades de sang en l’opressió del poble palestí i la seva massacre.

La seva democràcia i la seva “llibertat d’expressió” estan sent exposades com el que són, farses: a Gran Bretanya, s’està perseguint lluitadors conseqüents per la llibertat de Palestina amb acusacions sense fonament; a França es van prohibir les protestes a favor de Palestina; en el Congrés dels Estats Units, la Demòcrata Rashida Tlaib ha estat censurada per una tímida defensa de Palestina, per posar tan sols alguns exemples.

Els mitjans de comunicació burgesos busquen justificar la massacre repetint en gran manera la propaganda de guerra d’Israel i desviant l’atenció de la realitat: la massacre de tot un poble pobre oprimit a les mans d’un poderós règim opressor. Un cas clar d’això va ser el bombardeig de l’hospital Al-Ahli al-Arabi el 17 d’Octubre. La premsa burgesa va fer tot el que va poder per a confondre a les masses per a encobrir el crim de guerra sionista: només els il·lusos, o els reaccionaris, poden pensar que no va ser obra d’Israel. És més, des de llavors Israel ha reconegut haver bombardejat escoles, hospitals i ambulàncies. En aquest sentit, només fa falta veure la doble vara de mesurar entre aquests esdeveniments i la guerra a Ucraïna. Putin és un malvat criminal de guerra, un genocida, però Netanyahu i l’Estat israelià simplement s’estan “defensant”. El seu cinisme i hipocresia no té límits.

Aquesta és l’essència de l’imperialisme. La seva moral és ni més ni menys que la moral de la classe capitalista, la moral d’una minoria opressora que extreu la seva riquesa i poder de l’explotació i opressió de la classe obrera, de la majoria. En la defensa dels seus interessos, tot està justificat, fins i tot un genocidi. La llista dels seus crims és gairebé interminable; la matança a Gaza és, des del seu punt de vista, simplement una entrada més.

La crisi del reformisme

Pel que s’ha dit anteriorment, no és casualitat que ni un dels Estats membres del G7, és a dir, dels principals imperialistes, hagin exigit l’alto-el-foc -els seus amics i aliats sionistes s’estan “defensant legítimament contra el terrorisme”. En el que sí que estan d’acord és a facilitar ajuda humanitària a Gaza per a mirar de netejar la seva imatge. Les seves principals diferències en aquest punt, en paraules del Financial Times, provenen “sobre quanta pressió exercir sobre Israel perquè això succeeixi, i els termes de tal pausa, o pauses, com la UE va acordar exigir.” El seu suport incondicional al botxí de tot un poble només difereix en els mètodes: preferirien poder fer costat a Israel sense quedar exposats pel que són davant els ulls de les masses. La seva principal preocupació resideix a no perdre el control de la situació mitjançant una escalada bèl·lica a la regió, i potencials moviments de masses combatius i lluita obrera a casa que desestabilitzin les seves pròpies societats i que puguin fer perillar els seus beneficis.

Com a comunistes, tenim l’obligació d’explicar la veritat. Sota l’imperialisme, producte del capitalisme, la guerra forma part del teixit del sistema. La societat dividida en classes es basa en l’opressió i explotació, i la minoria dirigent manté el seu poder i privilegis per tots els mitjans, inclosa la guerra, contra el seu poble i contra les burgesies nacionals d’altres països. Lenin va explicar que “la guerra no és més que la continuació de la política per altres mitjans”.

Partint d’aquesta comprensió objectiva del sistema, hem d’analitzar i criticar el “reformisme”, aquestes tendències en l’esquerra que creuen que poden persuadir, maniobrar, pressionar i fins i tot convèncer a la classe dominant perquè comparteixi el seu poder, la seva riquesa i els seus privilegis amb la classe treballadora i la població en general. En un altre article ja plantegem la nostra posició sobre Sánchez i el seu Govern. Aquí ens centrarem en Sumar i Podemos, els principals partits d’esquerra de l’Estat espanyol.

Yolanda Díaz ja ha demostrat totes les seves credencials com a política responsable i moderada en la passada legislatura. La seva fervent defensa de la “pau social” i la “democràcia”, les vies mestres de la seva política, han tornat a la palestra en aquest conflicte. L’11 d’Octubre va condemnar “alt i clar l’apartheid israelià i la violència contra la població civil vingui d’on vingui”.

Com és evident, com a comunistes, no defensem la mort de civils innocents, però en equiparar la violència de l’oprimit amb la de l’opressor, Díaz es posiciona de facto amb l’imperialisme i l’Estat sionista. En altres paraules, acata la disciplina que exigeix la burgesia, que té les mans plenes de sang de milions de civils innocents com a classe dominant, com a classe opressora. Aquests requereixen aquesta postura per a poder defensar la massacre i la seva complicitat en els crims de guerra. Si Hamas és igual que l’Estat d’Israel, per què no hauria de poder defensar-se aquest últim?

No obstant això, com també hem explicat, és reaccionari equiparar totes dues forces. Hamas i el seu atac són el producte de l’opressió brutal durant dècades del poble palestí; l’Estat d’Israel és el producte del sionisme reaccionari i de l’imperialisme, que cínicament va secundar i va defensar la creació d’Israel com a punt de suport segur per als seus interessos capitalistes a la regió.

Díaz prossegueix amb la seva posició de la següent manera:

“La comunitat internacional no pot mirar a un altre costat davant la situació a Gaza. La UE ha d’exigir a Israel que detingui els plans que estan provocant una massacre. Espanya i la UE han de mobilitzar-se per la pau urgentment. Necessitem una pau justa, duradora i sostenible i això passa per complir amb el dret internacional, posar fi a l’ocupació i que el poble palestí pugui viure amb dignitat. La comunitat internacional no pot seguir de braços plegats.”

Resumidament, suplica a la “comunitat internacional” que Israel abandoni els seus pilars fonamentals (i fundacionals) com a règim reaccionari opressor i que els imperialistes deixin de ser… imperialistes.

La seva disciplina envers la burgesia es tradueix en la pràctica en què només va demanar explícitament un alto-el-foc el 28 d’Octubre! És a dir, quan ja s’havien donat manifestacions de masses per tot el món, quan per la via dels fets i només confiant en les seves pròpies forces, la classe obrera i la joventut havia entrat en l’escena per a lluitar per l’alliberament de Palestina. Veiem així com en realitat Diaz posa com a representant política de la classe obrera i la joventut per a després defensar, implícita i explícitament, els interessos de la classe capitalista mitjançant una cara més amable, “democràtica” i “humanitària”. El seu veritable paper, d’acord amb la seva estimada “pau social”, és servir d’instrument, conscient o inconscientment, per a frenar, desviar i confondre la lluita per un món millor per part dels oprimits. No hi ha diferències amb Sánchez i la direcció del PSOE.

Podemos, en canvi, a través de la seva portaveu Ione Belarra, ha mantingut una posició més digna, posicionant-se incondicionalment del costat palestí i criticant fortament a Israel i els suports occidentals a les seves accions. Ha demanat la ruptura de relacions del Govern amb Israel, a més de reclamar a Sánchez que deixi de comprar armes a Israel, demandes que nosaltres secundem. Però quina alternativa proposa?

Correctament, han cridat a seguir l’exemple de sindicats belgues que rebutgen descarregar armament amb destinació a Israel, atès que «aquestes armes estan tacades de sang de nens palestins». No obstant això, la seva postura gira al voltant d’apel·lar a l’ordre internacional, a la intervenció de l’ONU, i precs de “pau” als imperialistes. Fins i tot assessoren els imperialistes europeus afirmant que «Europa pagarà molt cara la seva hipocresia».

Els límits del seu programa flueixen del seu reformisme. Al no creure en un sistema alternatiu al capitalisme, no conceben la possibilitat que la classe obrera i la joventut derroquin el sistema mitjançant la lluita de classes; en altres paraules, dipositen les seves esperances a llimar els pitjors aspectes del sistema mitjançant les institucions burgeses, començant pel govern, i apel·lar a la burgesia perquè canviï. Això explica perquè, encara que la seva postura ha estat crítica amb l’imperialisme i la complicitat de Sánchez davant la massacre de Gaza, no es plantegen dimitir del govern en funcions i passar a l’oposició, no es plantegen deixar de barallar-se per butaques en el futur govern i passar a l’oposició, facilitant la investidura d’un govern de PSOE-Sumar perquè quedin exposats davant les seves bases. Al no fer res d’això, per molt que marquin perfil propi, són part del Govern i, per tant, còmplices.

Quin programa i consignes defensem els comunistes

La nostra posició parteix dels nostres principis. Aquests es fonamenten en què només la classe obrera és capaç d’acabar amb aquesta guerra i amb totes les guerres futures, que tan sols la lluita de classes entre els oprimits i els opressors, mitjançant la mobilitzacions de masses, les vagues, els piquets i boicots obrers, l’organització democràtica de la classe obrera, i finalment la presa del poder per part de la classe obrera, pot acabar amb les arrels del problema, el capitalisme i l’imperialisme que engendra. Dit en una paraula, defensem la revolució socialista mundial començant per Orient Mitjà, com a única solució real per al poble palestí, els pobles de la regió i la classe obrera i els oprimits de tot el món.

De tot això flueix la nostra principal consigna en la nostra intervenció en el moviment, “intifada fins a la victòria” (aixecament fins a la victòria). Com estan demostrant els esdeveniments, ha estat la pressió des de baix, mitjançant les mobilitzacions massives per tot el món, les audaces accions del moviment amb piquets en ports i empreses d’armament, les vagues estudiantils i les mobilitzacions obreres, el boicot dels estibadors, etc. el que està forçant als imperialistes a maniobrar mitjançant apel·lacions buides a l’Estat d’Israel perquè “respecti les lleis internacionals” o enviant “ajuda humanitària”. Així mateix, és necessari també obligar als governs burgesos mitjançant la lluita als carrers i els llocs de treball perquè trenquin relacions amb Israel i tallin el subministrament d’armes, fent mal aquí on li pot fer mal realment al sionisme. No apel·lant, sinó imposant mitjançant la via de la lluita als carrers, en les empreses i en els ports.

Hem d’explicar que els comunistes lluitem implacablement per a aturar aquesta guerra, però que per a aturar-la realment i establir una pau real i duradora, és necessari exposar als imperialistes pel que són, i també criticar als dirigents reformistes per la seva incapacitat orgànica per a solucionar res en aquesta època de crisi i guerra. En aquest sentit, la consigna “alto-el-foc” llançada pels reformistes, i algunes organitzacions suposadament revolucionàries, aïllada de tota la resta, és una consigna buida que només contribueix a confondre el moviment. Sí, l’imperialisme israelià i occidental també volen el “alto-el-foc” i la “pau”, però quan ells decideixin que sigui el moment d’imposar una pau imperialista al poble palestí expulsat de les seves terres, massacrat i afeblit. El desig genuí de les masses per a detenir el genocidi ha de ser canalitzat pels comunistes per a imbuir al moviment de confiança en la seva capacitat per a transformar el món, pacientment explicant que l’única sortida possible per al poble palestí és la lluita implacable contra el capitalisme, a la regió i aquí a casa, contra l’enemic comú, els opressors capitalistes.

L’experiència viva dels esdeveniments ens mostra que tan sols podem confiar en les nostres pròpies forces, i la iniciativa de la classe obrera organitzada, com els estibadors de Barcelona, marquen el camí a seguir. La barbàrie d’aquesta massacre, producte de l’imperialisme, ja està sacsejant la consciència de milions de persones. En aquesta situació, aixecaments de massa contra els opressors, sobretot ara com ara a la regió, estan a l’ordre del dia. La nostra tasca com a comunistes consisteix a impulsar el moviment cap endavant, a empènyer-lo cap a la lluita general contra el capitalisme i la presa del poder.

Per a poder fer això, necessitem ser molts més companys per tot el món. És per això que la nostra principal tasca en aquest moment històric concret és constuir el partit revolucionari de masses capaç d’intervenir de manera decisiva en el moviment, disputar-lo als reformistes, i dirigir a la nostra classe a la victòria. Per això diem, Intifada fins a la victòria! i, si t’han convençut aquestes idees, et diem: uneix-te a nosaltres!