Lenin sobre la socialdemocràcia al poder i els comunistes

Reproduïm a continuació alguns extractes del llibre de 1920 de Lenin “L’esquerranisme: malaltia infantil del comunisme”, on parla de l’actitud dels comunistes anglesos (una minoria encara petita el 1920) davant la possibilitat de que dirigents reformistes del Partit Laborista (que gaudien d’un suport molt ampli entre la classe obrera) arribessin al poder. Segons Lenin, la millor forma de desfer-se d’aquests dirigents era comprometre’ls en la pràctica. Això fins i tot implicava donar-los, críticament, un cop de mà per arribar al poder. Aquella era la forma de mostrar a la seva base obrera la bancarrota d’aquests dirigents, i la seva incapacitat de resoldre els problemes més bàsics de les masses, i així generant la confiança i les condicions que permetessin als comunistes guanyar-se la base social dels laboristes. La condició era de mantenir una posició ferma, una política propia independent i no generar il·lusions. L’escola del reformisme laborista havia de ser doncs una etapa necessària del procés revolucionari, permetent una ulterior radicalització cap als comunistes.  Ens sembla un document rellevant per als debats que s’estan desenvolupant sobre la crisi del govern estatal i la moció de censura.

Que els Henderson, Clynes, MacDonald, Snowden [dirigents laboristes] són uns reaccionaris incurables, és cert. I no ho és menys que volen prendre el Poder en les seves mans (preferint, dit sigui de pas, la coalició amb la burgesia), que volen “governar” amb les regles burgeses del bons vells temps i que, una vegada en el Poder, es conduiran inevitablement com Scheidemann i Noske [socialdemòcrates alemanys que van traïr i reprimir la revolució de 1918-19]. Tot això és veritat, però d’això no es dedueix, ni de bon tros, que recolzar-los equivalgui a trair la revolució, sinó que, en interès d’aquesta, els revolucionaris de la classe obrera han de concedir a aquests senyors un cert suport parlamentari […].

[D]el fet que la majoria dels obrers a Anglaterra segueixi encara els Kerenski o Scheidemann anglesos, que no hagi passat encara per l’experiència d’un govern format per aquells homes, experiència que ha sigut necessària tant a Rússia com a Alemanya perquè els obrers passessin en massa al comunisme, es dedueix d’una manera indubtable que els comunistes anglesos han de participar en el parlamentarisme, han d’ajudar, des de l’interior del parlament, a la massa obrera a veure en la pràctica els resultats del govern dels Henderson i els Snowden, han d’ajudar els Henderson i els Snowden a vèncer la coalició dels Lloyd George i Churchill [els liberals i dretans]. Procedir d’una altra manera significa obstaculitzar l’obra de la revolució, perquè si no es produeix un canvi en les opinions de la majoria de la classe obrera, la revolució és impossible, i aquell canvi s’aconsegueix a través de l’experiència política de les masses, mai de la propaganda sola. El lema “Avant sense compromisos, sense apartar-se del camí!”, és manifestament erroni, si qui parla així és una minoria evidentment impotent d’obrers que saben (o almenys han de saber) que la majoria, dins de poc de temps, en el cas que els Henderson i Snowden triomfen sobre Lloyd George i Churchill, perdrà la fe en els seus caps i recolzarà el comunisme (o, en tot cas, adoptarà una actitud de neutralitat i en la majoria dels casos de neutralitat favorable respecte als comunistes). […]

La llei fonamental de la revolució, confirmada per totes les revolucions, i en particular per les tres revolucions russes del segle XX, consisteix en el següent: per a la revolució no basta amb què les masses explotades i oprimides tinguin consciència de la impossibilitat de viure com abans i reclamin canvis, per a la revolució és necessari que els explotadors no puguin viure ni governar com abans. Només quan les “capes baixes” no volen allò que és vell i les “capes altes” no poden sostindre’l al mode antic, només llavors pot triomfar la revolució. En altres termes, aquesta veritat s’expressa de la manera següent: la revolució és impossible sense una crisi nacional general (que afecte explotats i explotadors). Per consegüent, per a la revolució cal aconseguir, primer, que la majoria dels obrers (o en tot cas, la majoria dels obrers conscients, reflexius, políticament actius) comprengui profundament la necessitat de la revolució i estigui disposada a sacrificar la vida per ella; en segon lloc, és necessari que les classes governants travessin una crisi governamental que arrossegui a la política fins a les masses més endarrerides (el símptoma de tota revolució vertadera és el decuplicament o centuplicament del nombre d’homes aptes per a la lluita política, representants de la massa treballadora i oprimida, abans apàtica), que redueixi a la impotència el govern i faci possible el seu afonament ràpid pels revolucionaris.

A Anglaterra veiem desenvolupar-se de manera evident, i precisament el discurs de Lloyd George ho demostra, els dos factors d’una revolució proletària victoriosa. I els errors dels comunistes d’esquerra són especialment perillosos en l’actualitat, precisament perquè observem una actitud poc raonada, poc atenta, poc conscient, poc reflexiva respecte a cada un d’aquests factors, per part d’alguns revolucionaris. Si som el partit de la classe revolucionària, i no un grup revolucionari, si volem arrossegar les masses (sense la qual cosa correm el risc de no passar de simples xarlatans) devem: primer, ajudar Henderson o Snowden a vèncer Lloyd George i Churchill (més exactament: hem d’obligar els primers a vèncer els segons, perquè els primers tenen por de la seva pròpia victòria!); segon, ajudar la majoria de la classe obrera a convèncer-se per experiència pròpia de la raó que ens assisteix, és a dir, de la incapacitat completa dels Henderson i Snowden, de la seva naturalesa petit burgesa i traïdora, de la inevitabilitat de la seva fallida; i tercer, acostar el moment en què, sobre la base del desencant produït pels Henderson en la majoria dels obrers, es pugui, amb grans probabilitats d’èxit, derrocar d’un sol colp el govern dels Henderson, que perdrà el cap amb tant major motiu si inclús Lloyd George, aquell polític intel·ligentíssim i solvent, no petit, sinó gran burgès, el perd també i es debilita (amb tota la burgesia) cada dia més, ahir amb la seva “tensió” amb Churchill, hui amb la seva “tensió” amb Asquith.