Vaga d’Infermeres: “Les infermeres diem prou!”

 

A mitjan desembre de l’any passat es va iniciar la vaga d’infermeres, convocada pel recent format sindicat Infermeres de Catalunya (IC). La convocatòria de vaga era una resposta al pacte arribat el passat novembre entre l’Institut Català de la Salut (ICS) i els sindicats majoritaris del sector: Metges de Catalunya, UGT, CCOO i SATSE.

La vaga finalment es va desconvocar el 25 de gener, després de 40 dies de lluita. Què s’ha aconseguit amb la vaga i quines lliçons en podem treure per a les futures lluites de la classe obrera?

Els motius de la vaga

Com ha sigut habitual en el transcurs dels últims anys, l’acord dels grans sindicats amb ICS no va ser el fruit d’una ferma defensa dels interessos dels treballadors de la Salut per part dels sindicats, sinó més aviat un acord entre les cúpules per desviar i apagar la ràbia, la frustració i el malestar amb les seves condicions de treball i remuneració d’àmplies capes de treballadors sanitaris. 

Les burocràcies i dirigents dels grans sindicats juguen en l’actualitat, no només en aquest cas concret sinó en general, el paper de contenir, desviar i frustrar el desig de lluita de les bases i la classe obrera en general. Són, en altres paraules, pilars importants per l’estabilitat del capitalisme; són peces clau en mantenir la “pau social”, és a dir, en mantenir l’statu quo d’explotats i explotadors.

Les infermeres i llevadores, dirigides per Infermeres de Catalunya, van respondre a aquesta nova traïció de la millor manera possible: la vaga. Però aquesta resposta combativa no només va ser el producte del pacte; també responia a la crisi del sistema sanitari, anys de sobrecàrrega amb molta pressió per la naturalesa mateixa del tipus de treball, les constants i ferotges retallades, remuneracions completament insuficients, etc. A la crisi del 2008 i l’ofensiva de la burgesia contra la classe obrera a través de l’austeritat, se li suma la crisi de la COVID, que com se sap va colpejar especialment al sistema sanitari i als treballadors que el componen.

En aquest context, les demandes més importants (de les 38) plantejades pel sindicat van ser la requalificació de les infermeres del nivell A2 a A1, que comportaria millores professionals i econòmiques. Aquesta és una demanda que fa anys que existeix. Això també va lligat a la demanda d’augments salarials. Els salaris i les condicions laborals precàries de les infermeres fan, entre altres coses, que molts fugin de la professió. Com a resultat de la iniciativa i combativitat d’Infermeres per Catalunya, els Tècnics de Laboratori de Catalunya també van afegir-se a la vaga contra el conveni. En el procés de la lluita, es van convocar diverses manifestacions amb milers de participants i es va estrènyer els vincles entre les infermeres i les llevadores.

L’acord assolit

Finalment, la vaga es va desconvocar el passat 25 de gener després d’assolir un acord amb el departament de Salut de la Generalitat. Tanmateix, no es van aconseguir els objectius establerts. En paraules del mateix sindicat d’Infermeres de Catalunya: “És evident que aquest escenari no és el que ens esperàvem.”

Encara més, la vaga es va desconvocar unilateralment per part de la direcció, al·legant que “no hem tingut marge de maniobra per poder fer una consulta assembleària per decidir la desconvocatòria de la vaga, ja que el temps se’ns tirava sobre i teníem un ultimàtum sobre la taula.”

En el comunicat oficial d’IC, publicat després de l’acord, hi trobem contradiccions. Per un cantó, es diu que la direcció s’ha vist forçada a l’acord per la intransigència del Departament de Salut i la pressió dels grans sindicats; per l’altre, s’afirma que “hem après que no es negocia res, que tot està parlat d’abans i que el Govern i els sindicats treballen plegats.” També es menciona l’esgotament com a raó per desconvocar, però també es diu explícitament que els dirigents són conscients “de la tristesa i decepció de moltes de les infermeres” a conseqüència d’aturar la vaga, demostrant encara importants reserves per continuar el combat.

Preguntem honestament, quin era l’objectiu dels dirigents d’IC? Pressionar Salut per seure a taula i negociar, o lluitar per assolir les demandes? Aquesta qüestió és fonamental, ja que determina quin caràcter té la lluita. Pel comunicat, i per l’acord assolit, en la nostra opinió la intenció de la direcció era negociar, és a dir, arribar a un compromís. Encara més, a conseqüència de les il·lusions amb les reformes que es poden assolir mitjançant la negociació, creiem que és un error afirmar, com es fa en dues ocasions en el text, que el conseller de Salut reconeix la necessitat de les millores. A títol personal podrà o no estar-hi d’acord, però com a ministre d’un govern que defensa, en última instància, els interessos del gran capital, la seva política és determinada pel seu caràcter de classe burgès, és a dir, per oposar-se a millores en les condicions i salaris de la classe obrera; més encara en aquesta època de profunda crisi mundial del sistema.

Pel que fa a l’acord de millores en si, el mateix comunicat les classifica com a “insuficients” i avisa per avançat que “no ens tremolarà el pols per tornar a convocar noves accions, i més

contundents” si no es compleixen. Això no és cap casualitat. Els dirigents saben que l’acord no ha assolit res concret, ja que la majoria són promeses. Per altra banda, caldria preguntar: si l’acord es considera insuficient i no es descarten futures “accions”, per què desconvocar la vaga? Sense la pressió de la vaga, de les mobilitzacions i l’activa simpatia d’àmplies capes de la població, Salut torna a respirar i guanya marge per continuar aplicant les seves polítiques procapitalistes. La mesa de control pactada no reemplaçarà la pressió del moviment.

Tot i que la lluita ha sigut molt important, que les infermeres i llevadores han demostrat la seva força, que la unió entre infermeres i llevadores s’ha enfortit, que mitjançant la lluita han pogut sentir la seva força social i desenvolupat la seva consciència de classe, la vaga es va desconvocar sense assolir cap dels objectius establerts.

Aquesta no serà l’última lluita

Els dirigents dels grans sindicats han jugat un paper nefast, en conxorxa amb Salut, però ambdós han format un bloc en contra de les legítimes reivindicacions de les infermeres i llevadores, perquè ambdós defensen el sistema capitalista. Per a nosaltres, una de les principals lliçons a treure d’aquesta lluita és que no es pot confiar, ni aplicar una estratègia basada en la negociació, amb els defensors de l’statu quo. A vegades, la situació objectiva força a arribar a compromisos, però el punt de partida ha de ser la ferma defensa de les legítimes reivindicacions dels treballadors, amb l’objectiu d’imposar-les mitjançant la lluita de classes.

En aquesta línia, en les futures lluites, pensem que és necessari explicar pacientment el caràcter de classe de les institucions, com també el caràcter traicioner de les actuals direccions dels grans sindicats, i, sobre la base de la frustració, ràbia i desig de millorar les seves vides, apel·lar a les bases dels grans sindicats i treballadors no organitzats per construir un front únic que agrupi totes les demandes i reivindicacions del moviment. Això es podria assolir mitjançant l’assamblea com a principal eina democràtica, i l’elecció de comités de vaga amplis, és a dir, ja sigui amb treballadors sindicats o no. Com s’ha demostrat incomptables vegades en la història, les victòries de la classe obrera s’han assolit principalment perquè la classe només ha confiat en les seves pròpies forces.

És molt meritori que un sindicat recentment format, sense representació en les Messes Sectorials, hagi pogut convocar una vaga potent. Creiem que això és simptomàtic de la nostra època: els dirigents més resoluts i combatius poden i tindran un eco creixent entre la classe obrera. Però per defensar conseqüentment els interessos de la classe obrera, cal trencar amb tota il·lusió amb el sistema capitalista. Els sindicats no són neutrals, simples eines per la lluita econòmica; al contrari, han de jugar un paper fonamental en la lluita de classes i l’alliberament dels oprimits de la seva explotació.

Aquesta lluita no s’oblidarà aviat en les ments de les infermeres, ni tampoc en altres parts de la classe treballadora que van seguir-la. La crisi del sistema continua profunditzant-se, recepta acabada per l’augment i intensificació de la lluita de classes. Només un programa revolucionari podrà assolir les reivindicacions actuals del moviment, i només un programa revolucionari podrà acabar amb tot el patiment, explotació i opressió de la classe obrera.