La crisis migratòria i l’Europa Fortalesa

El passat cap de setmana van arribar a l’Estat espanyol gairebé 2.000 persones des del mar, la majoria d’elles en embarcacions totalment inadequades per a les travessies, arriscant la seva vida en el procés. El vaixell Aquarius va ser el cas que va generar més ressò mediàtic, després de que Itàlia els rebutgés l’accés a la seva costa i de que l’Estat espanyol decidís acollir-los. De les 629 persones que van ser rescatades, 123 eren menors d’edat, la majoria viatjant sols.

Des de que va començar l’any ja s’han rescatat unes 300 pasteres que portaven unes 6.600 persones, i entre gener i març es van registrar unes 130 persones que van perdre la vida durant la travessia cap a la Península. Durant el 2017, les xifres de persones assistides va créixer enormement amb respecte a l’any anterior, una projecció que continuarà durant el 2018. Només durant el primer trimestre de l’any, ja s’ha registrat un increment del 38% en les persones que han arribat per mar. Els voluntaris i treballadors que ajuden a salvar vides prediuen que durant l’estiu hi haurà encara més activitat.

Els refugiats que es juguen la vida per arribar a Europa provenen de zones molt pobres, on regna la misèria i on la guerra ha provocat la destrucció i el caos. Prendre la decisió d’embarcar-se en aquesta travessia tant perillosa es fa com a última solució. El pagament a les màfies que es dediquen al negoci de transportar refugiats és molt elevat, i les condicions, tractament i materials que utilitzen aquests gàngsters fan el trajecte molt perillós i difícil, fins i tot abans de començar el tortuós viatge.  L’Organització Internacional dels Immigrants (IOM) ha publicat diversos informes on detalla un mercat d’esclaus a Líbia, que ha aparegut com a conseqüència de la desesperació de milers de sub-saharians que viatgen cap a una vida millor i que durant el camí son segrestats i venuts com a esclaus. Aquest és un exemple obvi dels perills que existeixen.

Malauradament, la situació per als refugiats no millora gaire quan finalment arriben a Europa. A l’Estat espanyol, les ONGs han denunciat incomptables vegades la conducta de les autoritats envers els refugiats, una crítica que es pot traslladar perfectament a l’actitud de la Unió Europea. Son les ONGs i els voluntaris qui assisteixen als recent arribats, mentre que les institucions fan tot el possible per a no fer res o per a expulsar-los el més ràpid possible. Els refugiats son sovint tancats en calabossos insalubres per a ser identificats o els envien a un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) sense informar-los sobre la possibilitat de demanar asil. Quan no hi ha suficients places al CIE, els refugiats son abandonats a la seva sort al carrer.

Sánchez obre les portes a l’Aquarius

El gest de Sánchez de facilitar que l’Aquarius entres a Espanya és positiu i benvingut. Les polítiques practicades fins ara pel recent govern destituït del PP eren racistes i totalment reaccionaries: per exemple, va retirar la targeta sanitària d’uns 800.000 immigrants en situació d’irregularitat.

Tanmateix, el paper de l’actual govern en aquest episodi ha tingut un caire de show mediàtic. La vicepresidenta del Govern va descriure un dispositiu de coordinació entre administracions i unes garanties jurídiques no habituals en la recepció de persones que arriben a Espanya a través del mar. A més a més, tots els 629 refugiats a bord de l’Aquarius rebran una autorització de residència de 45 dies, un permís que s’atorga de manera excepcional en casos humanitaris. La pregunta, doncs, és: i les altres aproximadament 1300 persones que han arribat durant l’últim cap de setmana, no han accedit a Espanya en una situació excepcional humanitària?

La immigració té un paper creixent i cada vegada més important en la mà d’obra espanyola i europea: en l’agricultura, cuidant gent gran i nens, en la construcció, etc. Aquestes feines es troben entre les pitjor remunerades i entre les més explotades- Correctiv i Buzzfeed News van revelar al maig d’aquest any abusos i violacions a jornalers a Espanya, Itàlia i el Marroc. Els arguments racistes per part d’espanyols, que argumenten que s’haurien d’expulsar els immigrants d’Espanya “porque lo primero son los españoles”, què els hi diuen als racistes d’Europa que volen expulsar els espanyols que viuen i treballen en aquests països? La immigració és, fins a cert punt, l’expressió de la rebel·lió de les forces productives contra la nació-estat, que ha esdevingut un fre pel seu desenvolupament. El problema no rau en la immigració, sinó que en les fronteres nacionals.

La decisió de Sánchez d’acollir l’Aquarius ha entusiasmat a un gran número de persones, que veuen amb angoixa i ràbia la terrible crisis migratòria. Però el govern no pot  fer gestos merament simbòlics; ha de passar de les paraules a les accions. Hauria d’establir una política de portes obertes als refugiats, començant per la derogació de totes les lleis i través que va establir el govern del PP en contra de la immigració i incrementant els pressupostos i la coordinació destinats al rescat i l’ajuda dels refugiats.

Divisions en la Unió Europea

El problema migratori ja fa temps que està afectant les bases fonamentals en les que se sosté la unió (la llibertat de capital, mercaderies i treball) i està contribuint a eixamplar les esquerdes existents dins del bloc.

La crisis provocada pel rebuig d’Itàlia d’acollir l’Aquarius va afectar en primer lloc les relacions entre França i Itàlia. La decisió que va prendre Itàlia és producte del nou govern, format a finals de Maig i compost pels populistes del Moviment 5 Estrelles i la ultradreta la Lliga. El ministre d’Interior i líder de la formació la Lliga, Matteo Salvini, que lidera un programa racista, demagògic i xenòfob, va utilitzar l’oportunitat presentada per l’episodi amb l’Aquarius per a fer propaganda per a les seves idees. Malgrat el programa totalment reaccionari de Salvini, quan crítica a la UE per la seva gestió del problema migratori té part de raó: el 2015, la UE va acordar la redistribució de 160.000 immigrants d’Itàlia i Grècia a altres països de la unió, un pla que va finalitzar al 2017 amb només un 17% complert.

Macron va titllar l’actuació dels seus aliats Italians de “cínica” i “irresponsable”. La hipocresia de Macron es destacable, ja que ell mateix té un historial de comentaris racistes, encara que de manera més encoberta perquè ha de mantenir la seva aparença de “liberal progressista”. Tanmateix, en Macron representa el declivi del liberalisme, que per una banda plora llàgrimes de cocodril per la catàstrofe humanitària que suposa la migració massiva cap a Europa, i per altre banda, en la pràctica, actua en contra dels refugiats per a salvaguardar els interessos dels grans capitalistes i banquers. L’escandalós acord amb Turquia de l’any 2016, on es va acordar expulsar els sol·licitants d’asil arribats des de Grècia a canvi d’un desemborsament de 3.000 milions d’euros, n’és un clar exemple. Aquest tractat no ha aturat l’intent de milers de persones d’assolir una vida millor escapant de la misèria, sinó que ha fet que el trajecte s’hagi tornar més dur i perillós, i que les màfies s’enriqueixin més i que es tornin més fortes i nombroses.

La crisis també ha tingut efecte a Alemanya. La posició de Merkel ha trontollat per les actuacions del ministre d’Interior, Horst Seehofer, que demanda mà dura envers els refugiats i que finalment ha donat un ultimàtum de dues setmanes a la cancellera per a que negociï un acord amb els altres estats europeus, amb l’objectiu de trobar una solució a la crisis migratòria. Seehofer representa a una part de la burgesia alemanya més reaccionaria, tot i que en general representa els interessos de la classe dominant en aquest context de declivi del capitalisme mundial.

L’austeritat no ha sigut fruit d’una decisió política per part dels dirigents nacionals de cada país, sinó que ha estat forçada per les mateixes lleis que dominen el sistema capitalista. La necessitat de mantenir els màxims beneficis en una economia estancada o en crisis significa que la classe treballadora ha de pagar els costos, mentre que la burgesia manté els seus interessos o els incrementa, com hem estat veient en els últims anys. Si les respectives burgesies no disposen dels recursos necessaris per a fer concessions a la seva pròpia classe treballadora; és més, si la burgesia es veu obligada a explotar encara més als seus treballadors per a romandre competitius en el mercat intern i en l’extern, com han de fer concessions a immigrants o refugiats? A aquest factor se li afegeix la característica principal de totes les classes dominants de la historia: dividir i governar. A la burgesia li interessa que la classe treballadora s’enfronti entre si i es divideixi, que no se n’adoni de la seva força unida com a classe, mentre ella continua explotant en un espiral descendent de salaris i condicions laborals.

És obvi que diferents governs europeus fan servir el tema de la immigració com a patata calenta que es passen dels uns als altres i per obtenir un guany electoral. Tanmateix, la crisis migratòria reobre un front que complica la unitat del bloc europeu, que ja té prou maldecaps amb el Brexit, l’enfrontament amb el seu principal aliat els Estats Units i la gestió d’una economia amb pronòstics prou negatius.

L’Imperialisme

La causa del sofriment de milers de refugiats que no veuen cap alternativa a la seva vida i que finalment decideixen emprar un camí perillós i difícil és l’imperialisme. Les intervencions militars imperialistes dels països occidentals a Síria, Líbia, Iraq i Afganistan, els exemples més obvis durant els últims anys, no han conduït a una millora de la vida de les poblacions, com prometia; ans el contrari, aquests països es troben en una situació de caos, de destrucció, on milers de persones innocents han perdut la vida i on grups jihadistes han pogut créixer de manera espectacular davant del buit deixat per la destrucció de l’aparell estatal i en un context d’extrema misèria i odi a l’imperialisme. La conseqüència principal ha sigut desestabilitzar encara més una regió ja de per si inestable.

L’Africa continua sota el control dels països imperialistes, que durant les revolucions colonials van perdre el poder militar però no pas l’econòmic; en l’últim anàlisis, aquests factor és el que realment pesa sobre la taula. França manté una presència militar gairebé permanent a països com Mali, Níger, Costa de Marfil, Burkina Faso, Djibouti, etc. Les classes dominants dels països africans son els lacais dels imperialistes: fan de gerents en el seu saqueig sistemàtic del continent per part dels imperialistes i, per la bona feina i el manteniment d’ordre, reben substancials incentius mentre mantenen a la població sotmesa en la pobresa.

La situació a Líbia és el resultat directe de la intervenció imperialista de la OTAN, dirigida per França i Gran Bretanya, que ha deixat un país arrasat, amb tres governs de facto, dominat per bandes fundamentalistes islàmiques i senyors de la guerra, convertint-lo en un paradís pels traficants de persones.

No es tracta, per tant, d’un “allau migratori” de gent que venen buscant “millors feines i expectatives de vida” com ens diu la premsa burgesa, sinó que en realitat estem parlant de milions de persones expulsades forçosament dels seus països d’origen per les guerres, la fam i la misèria provocades directament pels països imperialistes que els presenten com una “amenaça”.

Quina és la solució?

Justament aquesta setmana, la UE ha proposat una nova solució per resoldre el “problema” migratori: crear centres fora del bloc de la unió on s’avaluï si les persones immigrants son refugiats o immigrants econòmics- una proposta que continua en la mateixa línia d’aturar la crisis migratòria, no trobant solucions a la misèria i devastació, sinó que aixecant murs.

És innegable que els recursos a nivell mundial existeixen per a que tothom pugui viure una vida digna. El problema és que aquesta riquesa està concentrada en unes poques mans, que només tenen l’objectiu miop de lucrar-se indefinidament sense cap tipus de preocupació moral. A Espanya mateix, els beneficis de les empreses han crescut 16 vegades més que els sous des del 2014, però tot i així, quan el PP declara que obrir les portes als refugiats pot provocar conseqüències greus, el que realment volen dir és que la classe dominant espanyola no esta disposada de cap de les maneres a perdre interessos en benefici dels pobres.

Els qui retallen la sanitat i l’educació, els que desnonen els que no poden pagar el lloguer o la hipoteca, els que roben a mans plenes a través de la privatització dels serveis públics, no són pas els immigrants que es juguen la vida per travessar la Mediterrània, ni els que arrisquen la seva integritat física saltant la tanca coronada amb navalles esmolades a Ceuta i Melilla. Ben al contrari, els responsables de l’austeritat i el patiment del poble treballador als països europeus són els banquers, els polítics corruptes del règim, les polítiques de retallades ferotges imposades per la UE capitalista i aplicades pels governs que no trenquen amb els seus límits. Aquests són doncs els nostres enemics.  

A Espanya, hi ha uns 3 milions de cases buides en mans dels bancs; tanmateix, el nombre de gent sense sostre va en augment inexorablement. La lluitar per acollir els refugiats es inseparable de la lluita per l’expropiació de les cases buides, ja que no només serien ocupades pels nouvinguts sinó que pels milers de gent sense sostre, de famílies i de gent jove que viuen en cases inadequades o que no tenen accés a habitatges. Igualment, la lluita per a una sanitat universal ha d’anar lligada a la lluita contra l’austeritat i per a uns serveis públics de qualitat. L’espiral descendent de sous i condicions laborals s’ha de combatre amb de manera conjunta com a treballadors, units, independentment de la nostre condició migratòria, del color de la pell, del sexe, reivindicant que la “recuperació econòmica” a Espanya s’ha assolit per l’explotació redoblada dels treballadors i que per tant, els fruits generats pertanyen als propis treballadors.

En l’últim anàlisis, el “problema” de la emigració és inseparable del capitalisme, i mai podrà ser solucionat en el marc capitalista. La lluita per resoldre la crisi migratòria passa per vincular-la amb la lluita internacional contra el sistema capitalista i per a una societat socialista.

• Els refugiats son benvinguts! Que paguin els capitalistes!
• A baix les guerres imperialistes i el saqueig!
• A baix la podrida UE capitalista!
• A baix el capitalisme, que és la causa fonamental de la guerra i el sofriment de milions!