La llei d’Habitatge no soluciona la crisi del lloguer. Quin camí seguir?
Després del primer mes d’aplicar-se la Llei d’Habitatge com a mesura per a pal·liar la crisi en el lloguer, una llei del govern central i d’àmbit estatal que tan sols s’ha implementat de moment a Catalunya, ja es poden albirar els seus primers resultats generals.
Feta la llei, feta la trampa
Abans d’entrar a valorar els resultats, és necessari plantejar el context en el qual es donen.
El preu del lloguer en l’estat espanyol s’ha disparat en els últims 10 anys. El març de 2015, la mitjana per metre quadrat se situava en 7,1 €/m², mentre que l’última dada de març de 2024 el situa en 12,7 €/m², és a dir, un augment del 78%. Aquest increment s’ha concentrat sobretot en les grans ciutats, amb Barcelona i Madrid al capdavant, amb preus de 20,7 i 18,9 respectivament per metre quadrat, segons les últimes dades. En els últims 18 mesos, els preus del lloguer han batut el seu rècord històric en 49 de les 50 capitals de província.
Dels 26.659 desnonaments executats durant el 2023, el 74% van afectar inquilins, la dada més gran en la història des que es recull aquesta estadística. Segons el País, la mitjana de despesa que dedica la població a l’habitatge assoleix el 32% dels seus ingressos, una de les xifres més elevades de les últimes dues dècades; segons els “experts”, aquesta xifra no hauria de superar el 30%. En un informe de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona, es diu que per a viure dignament en l’àrea metropolitana de la capital catalana fa falta cobrar un sou mitjà de 1.516 euros al mes, inassolible per al 43% de les famílies, que viuen amb menys. Segons aquest mateix informe, el 45% de les despeses mensuals es destinen a l’habitatge, incloent-hi les factures de l’aigua, gas, electricitat i telèfon.
No és casualitat llavors que, segons aquest estudi de El País de l’any passat, la quarta preocupació més important per a la població és el cost de l’habitatge i les dificultats per a accedir a ella. L’estat espanyol està passant, una vegada més, per una crisi de l’habitatge.
No obstant això, aquest escenari de creixent dificultat i crisi per a la majoria de la població té poca o nul·la importància per als interessos privats dels propietaris, com demostren els primers resultats de l’aplicació de la llei a Catalunya.
D’una banda, s’han disparat (fins i tot més) les ofertes de temporada, copant el 90% de la nova oferta. És a dir, els propietaris han aplicat una fórmula per a esquivar la regulació. D’altra banda, s’han aplicat pròrrogues als contractes que vencien, una altra manera per a esquivar la llei. La pròrroga no sols els permet mantenir el preu (i no haver de baixar-lo si són grans tenidors), sinó que a més eviten pagar les despeses de la immobiliària (amb la nova llei aquests ja no els haurien de pagar els arrendataris), es comprometen a un contracte de 3 anys i no 5 i s’estalvien haver de pintar i renovar l’habitatge. La llei, amb resultats a la mà, no està funcionant.
Insatisfet amb això, Òscar Gorgues, gerent de l’òrgan que defensa els interessos dels propietaris a Barcelona, la Cambra de la Propietat, diu: “La legislació és discriminatòria i beneficia als inquilins: no puja la renda, no paga honoraris… blindes a qui no té contracte.” Però cal preguntar, quin és el panorama real, i qui està realment discriminat?
En l’estat espanyol, els propietaris d’habitatge que posseeixen només una propietat sumen el 80%, mentre que un 16% en té dues i un 4% en posseeix tres o més. Segons el mateix article d’Infobae, el 5% del mercat, 100.000 immobles, estan en mans dels bancs, fons d’inversió i asseguradores. Aquesta xifra no inclou bancs com el Santander o BBVA, o al fons d’inversió BlackRock, ni a grans constructores, per la qual cosa podem afirmar amb confiança que el percentatge concentrat en aquestes mans és fins i tot major.
A Barcelona, els propietaris amb 5 o més immobles representen el 7,5% del total i són els amos d’un 44,7% del mercat. En el costat oposat, els que posseeixen tan sols un pis representen el 76,7% i posseeixen un 39,8% del parc total. En l’àmbit general, les persones que viuen de lloguer representen més del 40%, mentre que el percentatge de propietaris cau al 50%.
Per al pobre Òscar Gorgues, gerent de la Cambra de la Propietat citat a dalt, la llei és “discriminatòria” per als seus interessos. Ho lamentem per ell i esperem que pugui dormir tranquil, sobretot tenint en compte que les dades objectives mostren una situació molt favorable als interessos dels rics, que ell representa.
La crisi de l’habitatge i el Govern PSOE-UP/SUMAR
Com veiem mitjançant xifres, dades i estadístiques, en realitat és la majoria de la població qui està discriminada pels rics i els seus interessos. Darrere d’aquests números hi ha desenes de milers de famílies obreres sofrint simplement perquè tenen enormes dificultats o no poden assegurar el seu dret social a un habitatge digne.
Com ja expliquem detalladament en un altre article, aquesta llei és insuficient. Els resultats confirmen la nostra posició. La seva aplicació, a més, és una clara mostra de la molt limitada capacitat de controlar i influenciar el mercat capitalista, menys en aquesta època de crisi i inestabilitat. La burgesia i els seus lacais sempre i en totes circumstàncies busquen la manera d’assegurar el màxim de beneficis, ara maniobrant en contra de la llei, ara aplicant fórmules per a esquivar-la, ara saltant-se-la directament.
Els sindicats d’habitatge han criticat correctament al Govern en apuntar que la llei no sanciona als arrendadors que se la salten. Així, no sols és que la llei és insuficient, sinó que a més no castiga quan aquesta no s’aplica.
Però això no ha de sorprendre’ns. Com és ben sabut, aquest govern es guia per la política de la col·laboració de classes. El seu principal eslògan és “la pau social”, és a dir, la desactivació de la lluita irreconciliable entre la classe obrera i la burgesia, entre els explotats i els explotadors, a favor d’una “Espanya progressista i democràtica”.
Empès per les exigències de la classe obrera i la joventut, el Govern de PSOE-UP va buscar amb aquesta llei quadrar el cercle, és a dir, pal·liar els pitjors aspectes de la crisi de l’habitatge sense amenaçar la propietat privada. Cal recordar, a més, que la llei va trigar més de 3 anys a entrar en vigor i que no és d’obligatòria aplicació per a les comunitats autònomes. Tota una declaració per part del Govern “més progressista de la història”.
En una entrevista amb El País, la ministra d’habitatge, Isabel Rodríguez, marca el to de la llei:
“Soc conscient que la major part de l’habitatge de lloguer al nostre país forma part del patrimoni de moltes persones que complementen les seves rendes i volen garanties i seguretat jurídica. Ja hem posat en marxa instruments. En l’últim Pla Estatal d’Habitatge, el Govern va voler llançar aquest missatge de protecció al propietari amb un programa per a garantir les rendes, en el qual ja estan treballant algunes comunitats autònomes.” (cursives nostres)
La ministra Rodríguez ja es va estrenar en la seva nova responsabilitat assegurant que defensaria als petits propietaris. Potser és perquè, amb el seu sou brut mensual de 6.617 euros al mes com a ministra, és una d’aquestes persones que “complementa la seva renda” en qualitat de la seva possessió de 3 pisos, 2 garatges i 2 trasters.
Ja hem vist com en realitat la distribució de l’habitatge està concentrada en poques mans, un procés que a més s’està accelerant com a resultat de la crisi capitalista i la creixent desigualtat entre les classes.
La realitat política és que aquest Govern no pot ni vol resoldre la crisi de l’habitatge. Encara més, un dels factors destacats que està causant aquesta situació, el turisme de masses, forma part de la política econòmica del Govern. En paraules de Rodríguez:
“El Govern és conscient de la importància del sector turístic al nostre país i que aquest tipus d’allotjaments són oportunitats de desenvolupament social, econòmic i de fixació de població en altres zones.” (cursives nostres)
Un programa socialista per a la crisi de l’habitatge
El Govern de PSOE-SUMAR intenta pal·liar els pitjors aspectes del capitalisme espanyol amb la intenció de convertir-lo en un sistema més amable i democràtic, on totes les classes, independentment de si la seva condició és d’explotadora o explotada, convisquin en pau i dignitat. Com veiem amb aquesta llei, i és tan sols un exemple, això és impossible. La política de la col·laboració de classes en la pràctica només beneficia als capitalistes.
Certament, aquest Govern està format pel PSOE, pilar esquerre del règim del 78 i ferm defensor del capitalisme espanyol, i SUMAR, el seu germà petit. Però a més d’això, la crisi mundial del capitalisme mostra cristal·linament que aquest sistema no es pot reformar en interès de la majoria; en altres paraules, que l’època de decadència actual planteja amb major nitidesa i claredat la lluita entre les classes, la lluita irreconciliable entre els interessos dels capitalistes i els seus representants i els interessos de la classe obrera i la joventut.
Per a solucionar objectivament la crisi de l’habitatge, només existeix una possibilitat en interès de la majoria: acabar amb el mercat capitalista. Així, per a garantir un habitatge que a més sigui digne per a les necessitats de les famílies obreres i la joventut, cal expropiar sense indemnització, excepte als petits accionistes, als bancs, fons d’inversió, asseguradores i constructores. És igualment necessari expropiar sense indemnització, excepte en casos de necessitat justificada, els habitatges de grans propietaris, limitant a un sol els habitatges destinats per a llogar per família nuclear (la formada pels pares i els fills). Això implicaria expropiar a partir del quart habitatge en propietat, assumint el cas de dos habitatges familiars habituals (la principal i la d’estiueig), i a partir del tercer habitatge, en el cas d’un sol habitatge familiar habitual. Tots aquests habitatges passarien a formar part d’un parc residencial públic amb la participació en la seva gestió d’associacions veïnals i sindicats de llogaters.
A més, per assegurar el seu compliment, caldria que es formessin comitès veïnals i d’inquilins a cada barri per a controlar i inspeccionar els casos de frau o ocultació de propietats. L’habitatge ha de ser un bé social i no una mercaderia per a enriquir-se a costa del sofriment i la misèria de les famílies obreres, que són els qui realment creen la riquesa en aquesta societat.
Tot això ha de completar-se amb la nacionalització, sense indemnització i sota control obrer, de les grans empreses de la construcció i la banca. Amb tots aquests recursos, no sols es podria distribuir el parc d’habitatges segons les necessitats de la majoria, sinó que a més es podrien construir habitatges públics de qualitat a preu de cost, lluny de l’especulació i sobrepreus que guia a tot l’entramat immobiliari. Tota hipoteca o lloguer no hauria de representar per a la butxaca de les famílies obreres més del 10% dels seus ingressos mensuals. La solució d’aquesta crisi mitjançant aquesta política revolucionària no seria a llarg termini i sense horitzó, com plantegen obertament des del Govern, sinó immediata.
La defensa d’aquest programa es fonamenta en la lluita irreconciliable entre els interessos dels capitalistes i de la classe obrera. La seva aplicació només es pot dur a terme en una lluita sense quarter contra el sistema capitalista. La màxima expressió d’aquesta lluita és la revolució socialista, la revolució de la majoria de la població en contra de la minoria opressora. Aquest és el programa que defensem els comunistes. Si estàs d’acord, uneix-te a nosaltres i ajuda’ns a enderrocar aquest sistema podrit per a construir sobre els seus fonaments un món digne i lliure per a la majoria!
Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]
Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç
Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí