Cas La Manada: Fora la justícia del règim, masclista i classista!

La llibertat provisional dels integrants de La Manada, decretada pel tribunal de Navarra que va jutjar la causa i que els va condemnar en primera instància a 9 anys de presó, ha provocat una airada i justificada indignació popular. Els dies següents hi va haver manifestacions massives a tot l’Estat en protesta per aquest fet.

L’actuació d’aquest tribunal amb la seva sentència, i ara amb la posada en llibertat provisional de La Manada, té un clar caràcter masclista, de menyspreu i subestimació vers la violació comesa per 5 homes contra una dona, la qual va ser classificada com un simple “abús sexual”. Però no només això. També ha exhibit un clar caràcter de classe, i de salvaguarda del règim. El fons de l’assumpte, doncs, no resideix tant en les característiques personals d’aquests jutges com en el caràcter de l’estament judicial.
Per a il·lustrar la nostra posició volem cridar l’atenció sobre un aspecte que ha passat desapercebut. Crida l’atenció que ni Podem ni EU, ni tampoc cap de les organitzacions feministes rellevants, hagin fet referència a les seves declaracions públiques al fet que un dels tres jutges d’aquest tribunal fos una dona, la jutgessa Raquel Fernandino. Crida més l’atenció encara aquest silenci quan va ser Raquel Fernandino qui va donar suport a la posada en llibertat provisional de La Manada, juntament amb el reaccionari jutge Ricardo González, el de la mentalitat de “violador”, com va ser qualificat pel constitucionalista Javier Pérez Royo[1].

Creim que aquest silenci, des de les direccions de l’esquerra i del moviment feminista, no és casualitat. No estava al seu guió que una jutgessa compartís la mentalitat masclista dels seus companys barons reaccionaris. No entrava al seu guió que la feminització de la justícia posada a prova en aquest cas concret, acabàs en una decepció; és a dir, que no resultàs necessària cert que una jutgessa, pel sol fet de ser dona, tengués una sensibilitat major cap a les dones maltractades i cap a les víctimes femenines de delictes sexuals.
A nosaltres això no ens sorprèn. Tenim experiència amb l’anomenada feminització de la política a Espanya amb les exministres de Rajoy: Cospedal, Soraya Sáenz de Santamaría, Ana Mato o Dolors Montserrat; o amb les expresidentes de la comunitat de Madrid: Cristina Cifuentes i Esperanza Aguirre. Per no parlar de la política internacional: Angela Merkel, Margaret Thatchr, Hillary Clinton, etc. Les seves polítiques antisocials contra les famílies obreres no han discriminat entre homes i dones. L’error dels enfocaments individualistes és visualitzar a les persones, homes i dones, com individus descontextualitzats del seu entorn i de la classe o estament social als qual pertanyen.
Justament, allà on l’anàlisi feminista es queda curt, al circumscriure les causes de l’opressió de la dona –i especialment de la dona treballadora— a l’eix del gènere home-dona, només l’anàlisi marxista pot oferir una explicació coherent dels fets i proposar una alternativa, a l’estar dotat d’un enfocament més ampli, complet i dinàmic.

Corporativisme del règim

La decisió de concedir la llibertat provisional als integrants de La Manada, fins que la sentència no sigui ferma, no pot entendre’s sense el corporativisme del règim que han mostrat els integrants del tribunal, en el seu interès de preservar l’interès i el prestigi de l’statu quo. Comencem per dir que entre els condemnats hi ha un militar i un guàrdia civil, i no fa la impressió que les simpaties polítiques d’aquests estiguin ancorades a l’esquerra.
Ha transcendit que el tribunal va accedir als arguments de la defensa dels condemnats, segons la qual “s’emparaven en altres casos recents amb repercussió mediàtica en els quals els tribunals sentenciadors han deixat en llibertat provisional els condemnats fins que la sentència fos ferma, com Iñaki Urdangarín (condemnat en primera instància a sis anys i tres mesos) o alguns del cas Gürtel als quals se’ls han imposat penes de més de 14 anys”[2].

Així, els integrants del tribunal de Navarra han considerat tenir com a referència de jurisprudència els casos Urdangarín i Gürtel –els quals afecte el cor del règim del 78: la monarquia i la dreta corrupta del PP—. No obstant això, aquests jutges no han considerat convenient prendre com a referència per a la seva decisió els casos d’Altsasu o dels presos polítics catalans. Al primer, 5 joves han estat condemnats a penes d’entre 2 i 10 anys per una baralla a un bar amb Guàrdies Civils i els ha negat la llibertat provisional tot i no haver-hi encara sentència ferma. Al segon, 8 presos catalans duen 8 mesos en règim de presó provisional tot i no haver estat jutjats encara!

Veim així que el tribunal és enormement sensible cap a uns condemnats per un delicte sexual ferotge, en el qual hi ha guàrdies civils i militars implicats. I han estimat la petició dels seus advocats per a què fossin alliberats provisionalment, a espera d’una sentència ferma, al·legant causes favorables per a la seva demanda com les que implicaven a la família real i al principal partit de la classe dominant, el PP.

No obstant això, el tribunal ha menyspreat causes on als condemnats en primera instància, o simplement acusats, se’ls nega la llibertat provisional a l’espera de sentència ferma o d’un judici. Per què? Perquè són causes on les “víctimes” són part del règim i de l’aparell repressiu (com el cas mateix dels Guàrdies Civils d’Altsasu) o perquè la “víctima” és el règim monàrquic mateix (com el cas del referèndum per la república catalana de l’1 d’octubre).

Així, la motivació oculta de l’actuació d’aquest tribunal ha estat sostenir el prestigi i la preservació del règim i del seu caràcter repressiu, vers qualsevol amenaça que afebleixi la seva autoritat moral davant el conjunt de la població. Aquest és el sentit i el missatge ideològic que han volgut transmetre aquests jutges, i particularment la jutgessa Raquel Fernandino i el jutge de mentalitat de “violador” (Pérez Royo dixit), Ricardo González.

Una sentència de classe

El menyspreu a la víctima d’aquesta violació ferotge que varen mostrat els jutges de La Manada quan varen corroborar amb la posada en llibertat provisional dels condemnats, té també un indubtable caràcter de classe.

Tenim aquí el cas d’una al·lota jove que no té llinatges rellevants, ni és la filla de cap gran empresari, ni d’un jutge d’anomenada, ni d’un oficial de l’exèrcit. No pertany a la classe alta, la classe on se situen les úniques dones que tenen consideració per als membres d’aquest tribunal que, com la gran majoria dels jutges, procedeixen de famílies riques. No és difícil d’imaginar l’actitud diferent que haurien tengut aquest jutges si la víctima pertanyés a la mateixa classe i entorn social que ells. Tampoc hi hauria dubtes de com hauria castigat aquest tribunal als violadors si aquests haguessin estat d’origen immigrant i pobre.

Per a la mentalitat d’una jutgessa reaccionària que menysprea a les filles de la classe obrera, com Raquel Fernandino –per no anomenar als altres— tota al·lota que sigui “una de tantes” i va sola a una festa, que tracti de divertir-se sense un acompanyant masculí, serà sempre la causant de la seva pròpia violació. Si alguna cosa corrobora la història és que la sensibilitat de classe entre els rics i privilegiats és molt més poderosa que la seva sensibilitat de gènere, d’ètnia o de religió.

Un aparell d’Estat heretat del franquisme

L’aparell de l’Estat espanyol procedeix, en la seva gran majoria, del franquisme. No va ser purgat ni netejat de feixistes i reaccionaris durant la Transició, i evidentment als dirigents del PCE i del PSOE mai no se’ls va venir al cap el fet de suggerir-ho. La majoria dels jutges actuals, així com dels comandaments policials i militars, són fills i néts dels qui exercien aquests funcions baix la dictadura.

Però el franquisme no va ser simplement una mena de feixisme a l’espanyola, o un sistema dictatorial a l’ús. El franquisme va ser el braç armat de la gran burgesia espanyola, dels seus empresaris, banquers i terratinents. Per tant, el problema d’aquest aparell d’Estat no és només que tengui formes autoritàries, dictatorials i repressives que són herència d’un passat no resolt. La seva funció principal és atendre els interessos dels rics i privilegiats. Ho feien abans, i ho fan ara. Els tribunals, són tribunals de classe. És un aparell que escapa per complet al control del poble al qual, suposadament, ha d’estar sotmès.

L’esquerra, i el programa marxista en particular, han d’incorporar a les seves demandes la lluita per l’abolició dels tribunals de classe, per l’elecció popular de tots els jutges, i per l’extensió del sistema del Jurat a tots els delictes: que el poble es faci justícia a si mateix” Tot això juntament a l’exigència de la depuració de l’aparell de l’Estat de tots els feixistes i reaccionaris.

Mentrestant, només la més ampla mobilització social pot ficar la pressió suficient per a desemmascarar a tots aquests jutges dretans i reaccionaris, i obligar a l’aparell de l’Estat i al govern de torn a actuar contra els seus representants reaccionaris més assenyalats.
La lluita contra l’opressió de la dona, contra el menyspreu a les famílies treballadores i per una justícia autènticament digna per al poble, és una mateixa i única lluita contra el règim monàrquic del 78 i contra el sistema capitalista que el sustenta.

[1] La Sexta: https://bit.ly/2Mu5rnx
[2] El País 22 de juny: https://bit.ly/2yvPQ4V