Eleccions a França: Le Pen al capdavant, i ara què?

Els resultats de la primera volta de les eleccions legislatives coincideixen més o menys amb el que pronosticaven les enquestes. La participació (66.7%) ha estat molt superior a la de 2022 (47.5%). Qui s’ha beneficiat? No els macronistes, la derrota dels quals només ha estat lleugerament menys severa del que es preveia. Aquesta major participació ha beneficiat al Nou Front Popular i, encara més, a l’extrema dreta. Així ho demostra la comparació dels resultats en nombre de vots de 2022 i 2024.

L’aliança entre el Reagrupament Nacional (RN) i l’ex-republicà Éric Ciotti va obtenir 10,6 milions de vots; si afegim el resultat del també ultradretà Reconquête, són gairebé 10,9 milions de vots. El 2022, el total de RN i Reconquête va ser de 5,2 milions de vots. Per tant, entre 2022 i 2024, l’extrema dreta ha guanyat 5,7 milions de vots.

Per part seva, la NUPES va rebre 5,8 milions de vots en 2022 i el seu successor, el Nou Front Popular (NFP), ha rebut 9 milions aquesta vegada. Per tant, “l’esquerra unida” va obtenir 3,2 milions de vots més, mentre que l’extrema dreta va obtenir 5,7 milions de vots més. Tenir en compte als candidats dissidents del NFP no canviaria molt les coses: hi ha una diferència molt clara entre la dinàmica de l’esquerra i la de l’extrema dreta, sent aquesta última la beneficiada.

Aquest resultat era previsible, en un article recent escrivíem:

“Pot el NFP guanyar les eleccions legislatives i formar el pròxim govern? És possible, però cal admetre que no és el resultat més probable. Per a entendre-ho, cal vincular l’aritmètica electoral a la dinàmica de classe que constitueix la seva base”.

“La burgesia i la petita burgesia votaran massivament a RN, al «centre» o als republicans «independents». Tanmateix, això només representa una petita minoria de l’electorat, la resta del qual està format per joves i treballadors (en actiu o no). A qui votaran? Una gran part d’aquest electorat -sobretot en les seves capes més explotades i oprimides- votarà a RN o s’abstindrà”.

“Les raons fonamentals són ben conegudes: des de 1981, diversos governs d’esquerres han traït les aspiracions d’aquestes capes socials. Això ha exercit un paper central en l’ascens de RN, que no ha deixat d’ampliar el seu electorat no sols entre la petita burgesia, sinó també entre la classe obrera. Durant dècades, milions de treballadors han comprovat que l’alternança entre la dreta i l’«esquerra» no canviava en res la seva situació. Tant sota la dreta com sota l’esquerra, es van veure assetjats per l’atur, el tancament d’empreses, la destrucció dels serveis públics, la precarietat laboral i molts altres mals, mentre una ínfima minoria de la població acumulava fortunes cada vegada més indecents”.

“Per tant, l’impuls electoral de RN ha recorregut un llarg camí, i només pot trencar-se de dues maneres. La més dolorosa és l’experiència d’un govern de RN; les seves polítiques reaccionàries i procapitalistes acabarien decebent al seu electorat obrer. La via més combativa és desenvolupar una alternativa massiva d’esquerra prou radical com per a atreure el suport de milions de joves i treballadors que, mancant tal alternativa, s’abstenen o recorren al «radicalisme» demagògic de RN -que, a més, gaudeix d’un avantatge decisiu: mai ha estat en el poder”.

“Però el NFP no és una alternativa d’esquerres prou radical. Ni en el seu programa ni en la seva composició política. La investidura de François Hollande com a candidat és un símbol d’això; també és un regal de primer ordre per al RN. Però més enllà d’aquest cas grotesc, és la composició del NFP en el seu conjunt, amb els seus vells aparells desacreditats (PS, PCF i Verds), la que provocarà dificultats per a convèncer a la massa dels joves i dels treballadors més pobres, els més explotats, els més aixafats per la crisi del capitalisme”.

“La responsabilitat d’aquesta situació recau, en primer lloc, en els dirigents del PS, el PCF i els Verds, que no han deixat d’escorar-se a la dreta en les últimes dècades. Però els dirigents de FI també són responsables de l’actual dinàmica electoral. S’han mostrat incapaços de trencar amb l’ala dreta del reformisme. El programa del NFP el testifica: és encara més moderat que el seu predecessor, la NUPES, que al seu torn va marcar un retrocés respecte a la França Insubmisa (FI) el 2022”.

A més, l’anomenat «Front Republicà contra l’extrema dreta» està exercint un paper totalment contraproduent. Lluny d’afeblir políticament a RN, la retirada de candidats del NFP en favor de candidats macronistes o dels Republicans (LR – el partit tradicional de la dreta burgesa) en diverses circumscripcions no pot sinó reforçar al partit de Le Pen i Bardella. Aquests últims aprofitaran la situació per a denunciar “estafes” i reforçar la seva imatge “antisistema”.

Enguany, el “Front Republicà contra l’extrema dreta”, que en realitat és una política de col·laboració de classes, està adquirint un caràcter singularment grotesc. S’està acoblant a un «Front Republicà» contra… Jean-Luc Mélenchon i els seus camarades. En conseqüència, la França Insubmisa demana a diversos dels seus candidats que es retirin en favor dels macronistes que, per part seva, demanen que els candidats de la França Insubmisa siguin derrotats… excepte els que han trencat amb Mélenchon! Quant als candidats de LR, alguns es beneficiaran del “Front Republicà contra l’extrema dreta”, mentre que uns altres (o fins i tot els mateixos, en una segona etapa) s’uniran… a l’extrema dreta.

Ahir a la nit, a la plaça de la República de París, Jean-Luc Mélenchon va declarar: “Són ells [el RN] o nosaltres [el NFP]! No hi ha res intermedi”. No obstant això, el mateix Mélenchon demana als candidats de FI que es retirin en favor del “centre”, és a dir, la dreta macronista o LR, incloent, en particular, a la ex primera ministra Elisabeth Borne. Per quin miracle podria aquesta farsa afeblir a l’extrema dreta?

Révolution rebutja categòricament l’anomenat «Front Republicà contra RN». Tots els candidats de la FI que es classifiquin per a la segona volta haurien de romandre en la disputa i aprofitar el període entre les dues voltes per a atacar a tots els partits de dretes, i al mateix temps denunciar als candidats de dretes del NFP que es declarin oberts a la idea de formar una majoria amb els supervivents del macronisme.

A més, davant la possibilitat d’una victòria de RN i els seus aliats diumenge que ve, la FI, la CGT i el conjunt del moviment obrer han de preparar immediatament un sòlid pla de batalla per a mobilitzar als joves i als treballadors contra el programa ultrarreaccionari de Bardella i la seva camarilla. Qualsevol altra estratègia només pot enfortir a l’extrema dreta i desarmar el nostre camp.