És l’art necessari?

Publiquem aquí l’editorial del número 46 de la revista En defensa del marxisme, que analitza la relació de la cultura, i de l’art en particular, amb la lluita per la revolució socialista i l’emancipació humana. En aquest editorial, Alan Woods desmunta la caricatura mandrosa que diu que el marxisme no es preocupa per la rica història cultural i artística de la humanitat.

El marxista austríac Ernst Fischer va escriure un llibre molt interessant anomenat La necessitat de l’art. Va sortir per primera vegada l’any 1959 i em va causar una profunda impressió. La meva admiració per aquesta obra no ha minvat amb el pas del temps.

Per descomptat, un pot estar en desacord amb aquesta o aquella afirmació, però conté algunes idees molt profundes. Per exemple: “L’art és necessari perquè l’home sigui capaç de reconèixer i canviar el món. Però l’art també és necessari en virtut de la màgia inherent a ell”.

Com hem d’entendre aquestes paraules?

Imagina’t per un moment un món sense art, sense color, sense música, sense balls ni cants. Un món així seria un lloc intolerable, trist i miserable, fins i tot si hom suposa que hi hagués prou menjar, habitatge i assistència sanitària per a tothom.

La vida, de fet, no tindria sentit sense la recerca d’alguna cosa més alta, més sublim, més bella que la sòrdida realitat de l’existència quotidiana.

Una visió sense vida del marxisme

El marxisme és sovint acusat de ser un dogma sense vida, que es dedica exclusivament a l’anàlisi econòmica. Això és totalment fals. El materialisme històric assegura que, en última instància, la viabilitat de qualsevol sistema socioeconòmic és determinada per la seva capacitat per desenvolupar les forces productives.

Això és, sens dubte, cert. Però derivar d’aquesta afirmació general la conclusió que tota l’evolució complexa i contradictòria de la nostra espècie es pot reduir exclusivament a factors econòmics és francament absurd.

El materialisme pretén explorar els múltiples vincles que connecten totes les formes de pensament, inclosos l’art i la religió, amb la vida real dels homes i dones reals, és a dir, amb el seu ésser social.
En darrera anàlisi, es veurà que els canvis en la nostra manera de pensar tenen el seu origen en els canvis de la societat. Tanmateix, la relació entre pensament i ésser social no és ni automàtica ni mecànica. És complex, contradictori, en una paraula, dialèctic.

Contràriament a les il·lusions dels idealistes, que s’imaginen que tota la història humana ha estat impulsada per la força de les idees i (el que és només una extensió d’aquesta proposició inicial) per les accions de grans individus, la ment humana és generalment conservadora i es queda enrere dels esdeveniments.

És precisament aquest retard crònic de la consciència i del desenvolupament de la societat, impulsat per les exigències de les forces productives i altres factors objectius que es desenvolupen independentment de la nostra voluntat, el que explica la necessitat de revolucions socials (i també artístiques).

Dues cultures

Durant tota la història del que anomenem civilització, és a dir, societat de classes, les idees dominants han estat les de les classes dominants que tenen el monopoli de la cultura. La gran massa de persones n’ha estat sistemàticament exclosa.

Mentre que els idealistes veuen l’art com una manifestació independent de l’esperit humà, quelcom misteriós i inexplicablement sortit de les fantasies del cervell, o inspiració divina que descendeix del cel, a la societat de classes sempre hi ha almenys dues cultures presents: la cultura dominant, que sol incloure les escoles d’art i literatura més avançades, i una cultura paral·lela que circula entre les classes explotades.

Com va escriure Plekhanov:

“El mateix capitalisme que en l’àmbit de la producció és un obstacle per a la utilització de totes les forces productives de què disposa la humanitat moderna és també un fre en l’àmbit de la creació artística”.

La cultura com a eina d’opressió

Les vides de la majoria de la gent es caracteritzen per una feina interminable en treballs avorrits sense sortida. Per escapar d’aquesta pesada, es refugien de diferents maneres.

El poeta francès Baudelaire es va referir als paradis artificiels, paradisos artificials com les drogues i l’alcohol, que serveixen com una via d’escapament convenient de la monotonia mortal de la vida quotidiana.

Després, per descomptat, hi ha el paradís artificial definitiu, la més dura de totes les drogues dures que anomenem religió, que ofereix als homes i dones la temptadora perspectiva d’una vida de felicitat eterna – quan siguin morts.

Avui en dia, malgrat l’anomenada llibertat de premsa, aquesta insígnia tan meravellosa de la democràcia burgesa, els pocs diaris que existeixen estan rígidament controlats per un grapat de multimilionaris dels mitjans i el seu contingut és principalment l’equivalent a escombraries.
Es diu que això és perquè les grans empreses “donen al públic el que vol”. En realitat, el Capital dona al públic el que creu que hauria de tenir: una dieta constant de farinetes, sexe, esport i escàndol, amb un mínim de política i cultura, perfectament adaptada a les exigències dels banquers i capitalistes.

L’objectiu d’aquest entreteniment es pot afirmar simplement. És un intent d’evitar que la gent pensi sobre els seus problemes i així evitar que prenguin accions positives per resoldre’ls.

En això, la classe dirigent ha tingut un èxit notable. El fervor amb què els aficionats al futbol donen suport al seu equip contra tots els altres és una excel·lent manera d’evitar que participin en l’acció conjunta de la classe contra els banquers i els capitalistes.

No hi ha res de nou en això. És l’equivalent modern de “pa i circ”. Perquè fins i tot en la societat esclavista, només el pa mai va ser suficient per mantenir les masses en un estat d’estupor obedient. Aquesta és l’única funció de l’anomenada “cultura popular”.

La televisió presenta un lamentable espectacle de fallida cultural i moral. Una pobresa d’idees, una total manca d’originalitat i contingut, capaç de produir només una sensació de tedi i fàstic en qualsevol ment mínimament cultivada.

És un insult a la intel·ligència de la gent. Però l’últim que necessita la classe dirigent és un públic intel·ligent. De fet, això seria perillós.

Però aquesta tàctica té uns límits definits. Arribarà el dia en què els mateixos aficionats al futbol mostraran encara més fervor en lluitar per la seva classe. Com va dir Frederic el Gran: “Estem perduts quan aquestes baionetes comencin a pensar”.

Cultura i classe obrera

Sovint he sentit dir que a la classe treballadora no li interessa l’art i la cultura. Tinc clar que els que fan aquestes declaracions no tenen absolutament cap coneixement de la classe treballadora, ni de com pensa i se sent.

És, de fet, una expressió de l’esnobisme innat dels intel·lectuals de classe mitjana que estan profundament convençuts de la seva superioritat sobre la resta de la raça humana. Segons la meva experiència, però, aquesta arrogància sol amagar un grau sorprenent d’estupidesa i ignorància.

La societat de classes està dissenyada per ofegar el potencial intel·lectual de les persones treballadores, per evitar per tots els mitjans que adquireixin un nivell superior de cultura i comprensió.

Però la set d’aprenentatge que s’ha suprimit durant molt de temps sorgeix sempre que els treballadors entren en lluita. Això ho veiem en cada vaga, on fins i tot els elements més endarrerits de la classe comencen a buscar idees.

Això és mil vegades més evident en la revolució, quan les masses comencen a prendre el seu destí en les seves mans i a canviar la societat.

Senten intensament la naturalesa limitada de la seva comprensió i s’esforcen per aprendre i comprendre. Aquest esforç és precisament una indicació que les masses han començat a deixar de banda la vella mentalitat d’esclaus i estan lluitant per coses més elevades, és a dir, per la cultura.

Capitalisme i art

Sota el capitalisme, l’alienació de l’art de la societat ha assolit nivells sense precedents. L’art genuí es troba oprimit i anul·lat, empresonat en una camisa de força sufocant, exclòs de les masses i sotmès a la mà de ferro del mercat.

El poeta anglès Robert Graves recorda que de jove va ser amonestat per un home de negocis adinerat que el va advertir que no hi havia diners en poesia. El jove va respondre: “potser, però no hi ha poesia als diners”.

Amb el mateix esperit, John Ruskin va comentar una vegada que una donzella pot cantar el seu amor perdut, però una persona avara no pot cantar els seus diners perduts. Perquè no? Car si ho fes, no suscitaria simpatia sinó només una forta rialla.

En poesia, els éssers humans comuniquen els seus pensaments i sentiments més íntims. Però el capitalista no estima la gent, ja que només són un mitjà per aconseguir un fi: màquines per a la producció de plusvàlua.

L’interès dels capitalistes per l’art augmenta en proporció inversa al seu desig d’invertir en el desenvolupament de la indústria, la ciència i la tecnologia i de crear coses que siguin d’utilitat real per a la major part de la raça humana.

Hi ha un mercat d’art internacional pròsper, on els inversors compren amb ganes qualsevol cosa disponible, sovint als preus més absurds.

El centre més gran d’aquest comerç és, naturalment, els EUA, representant ni més ni menys que el 42 %. No cal dir que aquesta enorme despesa en obres d’art té molt poc a veure amb l’estètica.
La majoria de les obres així adquirides no estan pensades per a l’exposició, sinó com una inversió econòmica –o, per dir-ho amb el seu nom correcte– especulació.

No seran vistes pel públic, i la majoria d’elles ni tan sols seran vistes pels seus compradors, que solen ser els grans bancs i empreses.

Les antigues obres mestres inestimables que haurien de ser propietat comuna de tota la humanitat s’amaguen entre els dipòsits dels capitalistes, on mai veuran la llum. D’aquesta manera, la raça humana està sent robada d’una part preciosa del seu patrimoni.

La destrucció de la cultura

En el seu període de decadència senil, la burgesia es dedica a la destrucció total de la cultura. El nou crit de guerra universal de “reducció d’impostos” significa retallades governamentals, que soscaven fins i tot aquells elements d’una existència semihumana que van ser tan dolorosament arrabassats a la classe dirigent en el passat.

Escoles, sales de concerts, teatres, biblioteques públiques, tots cauen sota la destral. Recorda amb força la famosa frase de Goering: “Quan sento la paraula ‘Cultura’, agafo el meu revòlver”.
Tanmateix, això no vol dir que l’art hagi deixat d’existir. Sota la superfície, els brots verds continuen lluitant cap a l’aire i la llum. Però estan constantment bloquejats per una gruixuda capa de diners, mecenatge i privilegis.

Les galeries, els comerciants d’art, les discogràfiques i els estudis de gravació estan en mans de l’elit empresarial. Centenars de milers de bons artistes joves se’ls nega l’accés als mitjans de la cultura. La seva obra mai es mostrarà. Aquests artistes sorgiran durant una revolució, quan s’alliberin de les cadenes de les grans empreses que estan aixafant l’art.

Per als capitalistes, l’art, la cultura i l’educació no tenen cap valor intrínsec. Només són d’interès en la mesura que proporcionen una font d’enriquiment als que ja són obscenament rics. En altres paraules, les obres d’art només tenen interès quan es transformen en mercaderies.

Si els burgesos aconsegueixen tancar escoles i hospitals per estalviar impostos, ho faran amb alegria. Si poden fer que la gent pagui per serveis públics com museus, biblioteques i galeries d’art, els privatitzaran. Si això no proporciona prou diners, els tancaran.

No es té en compte el fet que aquests “principis” constitueixin una amenaça per a la cultura i els valors civilitzats. L’únic que importa és que el Capital governi i se li permeti portar a terme el saqueig de tot el món sense obstacles ni entrebancs.

La conclusió és ineludible. La continuació del capitalisme és la mort de l’art. Rescatar la cultura i elevar-la a un nivell superior per a les generacions futures és una tasca essencial de la lluita de classes.

La base d’una societat superior

Estem enmig d’una regressió general del que abans s’anomenava civilització, i aquest és el resultat inevitable del fet que el sistema socioeconòmic actual ha sobreviscut la seva raó històrica d’existir.
La civilització està frenada per dos gegants obstacles al progrés: la propietat privada dels mitjans de producció i l’estat nació.

El període actual de la història del capitalisme es caracteritza, entre altres coses, per l’absència de grans creacions artístiques, de pensament o de filosofia originals. És un període d’extrema poca profunditat, pobresa intel·lectual i buit espiritual.

El camí cap a la revolució socialista estarà asfaltat per una lluita per defensar les conquestes de l’art i la cultura davant l’amenaça que li suposa la decadència i la degeneració del capitalisme.
La classe obrera no pot ser indiferent al destí de la cultura. Aquesta és la base sobre la qual es construirà el futur edifici socialista. No podem permetre que la burgesia la destrueixi!

La lluita contra l’imperialisme i el capitalisme es fusiona inevitablement amb la lluita per defensar els guanys de la cultura humana contra una força destructiva que amenaça d’aixafar-los totalment per satisfer la seva cobdícia insaciable. Els guanys acumulats de 5.000 anys de civilització humana s’han de defensar, valorar, atresorar i preservar en benefici dels nostres fills i nets.

Poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Trotsky va escriure un manifest sobre l’art que es va publicar sobre la signatura d’André Breton en defensa de la llibertat de l’art. L’any 1938 es va establir la FIARI (Federació Internacional d’Art Revolucionari Independent) com a resposta al manifest.

Aquí tenim un model inspirador a seguir!

Artistes, músics, escriptors i intel·lectuals! Heu de deixar de banda tota por i vacil·lació i unir-vos amb la classe obrera en la lluita revolucionària per transformar la societat i construir un món nou que sigui apte per a una vida plena.

Et convidem a unir-te a nosaltres en la lluita per la cultura i les conquestes de la civilització humana contra la barbàrie capitalista.

A través de les vostres activitats podeu fer una valuosa contribució a la lluita per l’emancipació dels treballadors del món, que és la condició prèvia per alliberar l’art i la vida cultural de les seves cadenes.

No et quedis al marge! No dubtis! Ocupa el lloc que et correspon a les files de la Internacional Comunista Revolucionària!