La revolució espanyola i el paper del PCE: lliçons per avui

La revolució espanyola va esclatar el juliol de 1936 com a resposta al cop d’estat del general Franco. La classe obrera es va enfrontar heroicament al cop franquista armant-se i lluitant contra les forces de la reacció carrer per carrer, ciutat per ciutat. Al cap d’uns pocs dies, la major part del territori peninsular del país estava en mans del camp republicà, incloses les principals ciutats de Madrid, Barcelona, València i Bilbao.

Quin paper va jugar el Partit Comunista d’Espanya (PCE) en la revolució espanyola i la guerra civil? Estudiar el seu rol durant aquest període ens permetrà extreure lliçons importants per a la lluita de classes d’avui.

L’estat espanyol del segle XX

Per a comprendre la revolució espanyola del 36, és necessari preguntar-se: Quines condicions històriques existien? Quines eren les relacions entre les classes? Quin paper havia de jugar la classe obrera? Per a respondre a aquestes preguntes, és necessari mirar més enrere en la història.

L’Espanya dels anys 30 s’havia format sobre la base de “l’imperi on mai es pon el sol”. El descobriment d’Amèrica i la seva espoliació van crear les condicions per al ràpid enriquiment de la classe dominant feudal amb la monarquia al seu cap, la qual cosa va ser seguida de malbaratament, corrupció i una profunda degeneració del règim. De dominar Amèrica Llatina, en 1898 la corona espanyola va perdre les seves últimes colònies d’ultramar, Cuba, Puerto Rico i Filipines.

En el segle XIX, Espanya, juntament amb la Rússia tsarista, era un dels països europeus més endarrerits econòmicament i socialment, fruit del període anterior. Això va significar que la seva burgesia nacional es va desenvolupar de forma atrofiada, lligada indissolublement a la vella classe dominant i incapaç d’imposar decisivament el segell del capital en la societat. La successió de pronunciaments durant aquest període no es van dur a terme sota l’objectiu de transformar el règim social, sinó per a determinar quina capa de la classe dominant prenia el control de l’Estat per a defensar els seus estrets interessos. Dit d’una altra forma, no existia en aquells dies una classe capaç de dirigir la revolució econòmica per a avançar històricament.

En la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, especialment durant la Primera Guerra Mundial, l’economia va experimentar un creixement industrial. No obstant això, aquest procés va arribar històricament tard. A diferència del desenvolupament capitalista a Anglaterra i França, que va preparar el terreny per a les revolucions burgeses, aquest període va lligar fins i tot més a la gran burgesia industrial al vell règim.

Un altre resultat d’aquest procés és que la classe obrera es va enfortir numèricament i políticament. A diferència del paper auxiliar en els processos revolucionaris del segle XIX, a principis del segle XX la lluita de la classe obrera va mostrar un caràcter independent, és a dir, un programa i reivindicacions pròpies en defensa dels seus interessos de classe.

La burgesia espanyola temia i odiava molt més a la classe obrera que al vell règim / Domini públic

Aquest es va expressar a través de vagues i insurreccions en contra de la burgesia i el règim, com a Barcelona en 1909, la vaga general d’agost de 1917, i Astúries en 1934, ja sota la II República. La burgesia espanyola temia i odiava molt més a la classe obrera que al vell règim, perquè veia que la primera amenaçava la font dels seus interessos i privilegis, la propietat privada, mentre que el segon compartia la mateixa base econòmica en la seva posició social, encara que dificultés el desenvolupament del capitalisme espanyol pel seu parasitisme. Basta dir que la principal sustentació de la dictadura de Primo de Rivera el formaven els industrials catalans, els més importants del país.

El PCE i la seva política davant de l’esclat de la Guerra Civil

Encara que el punt àlgid de la revolució espanyola va ser el 36, es pot dir que en realitat la revolució espanyola va començar el 1931 amb la fugida del monarca Alfons XIII i la instauració de la República. Les masses havien votat decisivament a favor dels partits republicans en les eleccions municipals d’abril del 31, enviant un clar missatge a la classe dominant en general i a la monarquia en particular. Davant d’aquest escenari, la classe dominant espanyola va sacrificar al Borbó per a evitar que la situació escapés per complet de les seves mans, completant una “revolució” per dalt per a evitar la revolució per baix.

Però davant la intensitat de la lluita de classes que va caracteritzar la Segona República, en el camp i a les ciutats, i la incapacitat de la burgesia per a imposar els seus interessos de classe de manera decisiva, els capitalistes van arribar a la conclusió que per a garantir i estabilitzar el seu poder de classe era necessari aixafar la lluita de les masses mitjançant la bota del feixisme. Així, darrere de Franco estaven els principals capitalistes espanyols de l’època, gent com Juan March (banquer), Emilio Botín Lópe (banquer), José María Milá Camps (industrial tèxtil), Carles Godó (propietari de La Vanguardia), José María Serra (industrial tèxtil), etc. A més de comptar amb la burgesia, els franquistes també tenien el suport de la jerarquia eclesiàstica i els grans terratinents, tots units sota la bandera de la defensa de la propietat privada.

Així les coses, el 18 de juliol de 1936 Franco i els seus sequaços es van llançar al cop d’estat. No obstant això, en qüestió de pocs dies, l’aixecament va ser aixafat en la major part del país, i la classe obrera va irrompre en l’escena de manera revolucionària: es van formar comitès obrers com a òrgans de gestió local i regional, milícies obreres per a lluitar contra l’exèrcit franquista, es va substituir a la policia pel poble armat, es van crear tribunals populars, es va alliberar milers de presos polítics de les presons, i es van expropiar indústries i terres, que van passar a les mans de les masses d’obrers i pagesos. Aquest últim procés va arribar més lluny a Catalunya, amb un 70% de l’economia en mans de la classe obrera, i el govern de la Generalitat completament suspès en l’aire.

Davant semblants esdeveniments, quina va ser la posició que va prendre la direcció del PCE?

En la primera declaració del Comitè Central (CC) del PCE després del cop d’estat, datada el 30 de juliol de 1936, llegim:

“El fet que el Partit Comunista ocupi un lloc d’avantguarda en la defensa de les llibertats populars de la República i del Govern nascut del Front Popular els serveix [a la reacció, nota de l’editor] de pretext per a llançar la insídia que a Espanya s’ha implantat el Comunisme i que el nostre país es debat en l’anarquia i en la catàstrofe”.

Davant aquesta “acusació”, inacceptable per a un “Partit Comunista”, la declaració contesta:

“Per això la lluita és entre l’Espanya democràtica, liberal i republicana enfront de les forces reaccionàries i feixistes que, buscant ajudes inconfessables, volen implantar al nostre país un règim de terror i de sang”. (èmfasi nostre)

La idea principal que explica aquesta posició, també recollida en aquesta declaració, és la següent:

“És la revolució democràtica burgesa que en altres països, com França, es va desenvolupar fa més d’un segle, la qual cosa s’està realitzant al nostre país, i nosaltres, comunistes, som els lluitadors d’avantguarda en aquesta lluita contra les forces que representen l’obscurantisme de temps passats”. (èmfasi nostre)

És a dir, davant la situació objectiva d’alçament feixista, secundat i finançat per la classe dominant, amb la burgesia al capdavant, i la resposta revolucionària de les masses, obreres i pageses, emprenent el camí de la transformació socialista… el PCE plantejava que la tasca dels comunistes consistia a defensar la democràcia burgesa i limitar la revolució a les seves tasques democràtic burgeses!

La declaració també diu:

“En aquestes hores històriques, el partit comunista, fidel als seus principis revolucionaris, respectuós amb la voluntat del poble, es col·loca al costat del Govern, que és l’expressió d’aquesta voluntat, al costat de la república, al costat de la democràcia”. (èmfasi nostre)

Però, no havia estat l’aixafament del cop feixista mitjançant les armes i l’expropiació d’empreses i terra la “voluntat del poble”? A més, el Govern es va resistir armar a les masses tant com li va anar possible, censurant en primer lloc les notícies del cop, i en segon lloc intentant negociar un pacte amb la reacció. En realitat, “la voluntat” del Govern era evitar que la classe obrera, amb armes a la mà, no sols lluités contra el cop sense el control directe del Govern, sinó que mitjançant aquesta lluita imposés el segell dels seus interessos de classe.

El PCE plantejava que la tasca dels comunistes consistia a defensar la democràcia burgesa / Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

El govern del Front Popular era un govern d’aliança entre les organitzacions obreres i els liberals burgesos (republicans i radicals) sota la direcció política d’aquests últims. La seva essència era la subordinació de les organitzacions obreres als republicans “d’esquerra” que en realitat no representaven més que a l’ombra de la burgesia, perquè la classe capitalista estava, pràcticament en bloc, darrere del bàndol franquista. Parlarem més d’això a baix.

Com és possible que els dirigents del PCE, “fidels als seus principis revolucionaris”, estiguessin del costat d’un Govern i Estat burgès quan s’estava desenvolupant una revolució social?

L’explicació es troba en el terreny internacional. El PCE, com la gran majoria de partits comunistes al voltant del món, estava sota el control de l’URSS estalinitzada. Aquests partits s’havien convertit en satèl·lits de la política exterior de Moscou, i obeïen les seves ordres. Qualsevol que oposés un mínim de resistència era purgat sense pietat.

En el text Temps decisius: el PCE i la guerra d’Espanya (1936-1939), de Fernando Hernández Sánchez, subscrit pel PCE, llegim:

“Els comunistes espanyols van arribar al Govern el setembre de 1936 infringint una de les directrius bàsiques de la Komintern a les seves seccions nacionals: els governs de coalició antifeixista havien de ser secundats des de fora, sense entrar en ells. Obeïa a un imperatiu geoestratègic: Stalin estava interessat en la consolidació d’un sistema europeu d’aliances per a contenir a l’Alemanya nazi i no convenia espantar a les potències capitalistes occidentals”. (cursives nostres)

Per a justificar aquesta desobediència de la directriu “bàsica de la Komintern”, el mateix text afegeix:

La possibilitat de desbordament de la situació a causa de la revolució social espontània i l’escalada intervencionista d’italians i alemanys en el conflicte espanyol van portar els comunistes a decidir la seva incorporació al nou gabinet. En ell estaven representats des dels catòlics nacionalistes a les centrals sindicals, passant per republicans i socialistes”. (èmfasi nostre)

És a dir, inicialment, Stalin i la burocràcia soviètica volien usar al PCE com a garant de responsabilitat i amistat davant l’imperialisme britànic i francès (l’aliança europea per a contenir a l’Alemanya nazi) amb el seu suport al règim burgès democràtic, des de fora del govern. Res de parlar de revolució socialista o dictadura del proletariat: els capitalistes britànics i francesos s’espantaran si veuen que els “comunistes” defensen idees comunistes! Per això la declaració del CC citada més amunt resa:

“Aquests servidors de March [el banquer esmentat més amunt, nota de l’editor] diuen als països europeus que es viu en ple caos, que el comunisme s’ha instaurat, que no es respecten les vides ni hisendes d’espanyols ni estrangers”. (èmfasi nostre)

Amb el transcurs dels esdeveniments, i per a assegurar més fermament que el PCE respectava les “hisendes d’espanyols i estrangers” davant “la possibilitat de desbordament de la situació a causa de la revolució social espontània”, Stalin i la seva camarilla va decidir que el PCE havia d’entrar en el Govern burgès per a controlar més i millor que “les potències capitalistes occidentals” no s’espantessin. És a dir, la intenció del PCE, seguint les instruccions de Stalin, era assegurar-se que no hi havia una revolució social a Espanya i que la disputa es mantenia dins dels canals segurs de la democràcia burgesa, la mateixa que la burgesia havia abandonat. L’objectiu? Assegurar l’aliança amb les potències imperialistes “democràtiques” de França i Anglaterra, potències que de tota manera anaven a trair la República.

Stalin, a més de voler assegurar als seus aliats potencials que aquest no volia la revolució socialista, temia la revolució igualment per qüestions nacionals: la presa del poder per part de la classe obrera espanyola generaria una forta onada d’esperança i entusiasme en la classe obrera mundial, Rússia inclosa. Això podria significar una amenaça seriosa per als interessos de Stalin, que era la personificació d’una burocràcia que es basava en l’economia planificada i l’opressió de la classe obrera soviètica.

Caràcter de classe de la Guerra Civil

Ja hem vist com la direcció del PCE defensava que la revolució tenia un caràcter democràtic-burgès. Això és, que les tasques històriques en l’estat espanyol consistien en la distribució de la terra, la separació de l’Estat i l’Església, el dret a l’autodeterminació de les nacions i la industrialització i modernització del país. Resoldre aquestes qüestions era una tasca històrica, sens dubte, però la qüestió no acabava aquí.

A la Rússia tsarista, la tasca històrica era també la revolució democràtica burgesa. En el si del moviment revolucionari rus previ a la Revolució d’Octubre, s’havia discutit i polemitzat en incomptables vegades quina classe dirigiria aquesta revolució democràtic burgesa. Els menxevics defensaven que seria la burgesia liberal, “progressista”, mentre que els bolxevics defensaven que només la classe obrera podia resoldre aquestes tasques històriques, posant-se al capdavant del moviment i dirigint a la massa d’oprimits. La història va confirmar la correcció de les tesis bolxevics, fins i tot amb una classe obrera molt més petita que l’espanyola, en termes absoluts i relatius.

En aquest sentit, què deia Palmiro Togliatti, màxim dirigent de la Internacional Comunista a Espanya a partir de 1937? En el seu article Sobre les particularitats de la revolució espanyola, llegim:

“Però la república democràtica que es crea a Espanya no s’assembla a una república democràtica burgesa del tipus comú. Es crea al foc d’una guerra civil en el qual el paper dirigent correspon a la classe obrera”. (cursives nostres)

És a dir, Togliatti admet que la classe que va dirigir la lluita pels drets democràtics, i per tant la lluita contra la reacció feixista, va ser la classe obrera. Dit clarament: al capdavant de la revolució democràtica burgesa estava la classe obrera. Com dirigia la revolució? El mateix Togliatti respon, en un altre passatge:

“Finalment, la classe obrera d’Espanya s’esforça per complir la pròpia funció d’element dirigent de la revolució, imprimint-li el segell proletari de les pròpies formes i els propis mètodes de lluita”. (cursives nostres)

A què equival que la classe obrera dirigeixi la revolució, “mitjançant les seves pròpies formes i mètodes de lluita”? Al fet que el contingut social de la revolució era proletària; al fet que la classe obrera lluitava no sols pels seus drets democràtics sinó que també pels seus drets socials; que la lluita era entre feixisme o socialisme, entre la propietat privada dels mitjans de producció o la propietat socialista, entre la dictadura del capital o la dictadura del proletariat.

Com ja hem apuntat més amunt, en el període anterior la classe obrera ja havia entrat en l’escena de la història sobre aquesta base, defensant de manera independent els seus interessos de classe. En la seva reacció al cop franquista, per la intensitat de la lluita de classes, la classe obrera va ser més lluny, en aquesta ocasió, per la via de la revolució social.

Togliatti confirma això últim quan diu:

“Les necessitats de la lluita armada contra el feixisme obliguen el poble espanyol a confiscar les propietats dels propietaris de terres i dels industrials que han alçat la bandera de la rebel·lió, doncs, d’una altra manera, sense destruir les bases materials del feixisme, no és possible vèncer-lo”.

Va ser precisament aquest el programa pràctic que va imposar la classe obrera per a aixafar el cop franquista. A Catalunya, com ja s’ha dit, el procés d’expropiació va ser més profund, però va ser un procés generalitzat en tota la zona republicana. Sobre aquesta base econòmica, i en paral·lel, es va iniciar igualment el procés de destrucció de l’Estat burgès: l’armament del poble, la creació de tribunals populars, comitès de distribució i milícies obreres.

Togliatti admet que la classe que va dirigir la lluita pels drets democràtics, i per tant la lluita contra la reacció feixista, va ser la classe obrera / Domini públic

Com ja havia ocorregut a Rússia, la classe obrera al capdavant de la revolució només podia dur a terme les tasques democràtica burgeses combinant-les amb les tasques socialistes i avançant cap a la transformació socialista de la societat. Negar i oposar-se a aquest procés equivalia a posar-se del costat de la contrarevolució, que com veurem, va ser exactament el que va fer la direcció del PCE.

Basant-nos sobre els escrits d’un dels màxims dirigents del PCE en aquella època, la conclusió marxista és que el caràcter social de la guerra civil es resumia en la lluita revolucionària de la classe obrera contra el capitalisme, contra la burgesia i les restes feudals.

El marxisme és una ciència perquè es basa en l’anàlisi objectiva de la societat, començant per l’axioma que la societat existeix i es desenvolupa sobre la base de la producció i reproducció de la vida segons un determinat sistema de producció: comunisme primitiu, esclavitud, servilisme, treball assalariat. El seu motor extern és la interacció constant entre la societat i la naturalesa, i el seu motor intern és la lluita interminable entre les classes per la plusvàlua, per quina classe s’apropia de l’excedent produït i en quines quantitats. Gràcies a aquesta comprensió científica, el marxisme ens permet comprendre el món, no en les aparences i la superfície, sinó per sota d’aquestes, en la seva essència, en el contingut social i de classe del procés històric.

No obstant això, els dirigents del PCE, de la Internacional Comunista i de Moscou feia ja temps que havien abandonat el marxisme genuí. Citem de nou a Togliatti:

“La revolució espanyola -part integrant de la lluita antifeixista que es desenvolupa a escala mundial- és una revolució amb la més àmplia base social. És una revolució popular. És una revolució nacional. És una revolució antifeixista”. (cursives en l’original)

Quan Togliatti i els altres dirigents del PCE defensaven la seva col·laboració entre les classes en el bloc del Front Popular (parlarem sobre més a baix), substituïen el criteri científic de classe pel mètode abstracte i petit burgès de revolució popular, nacional, antifeixista. De sobte, per a aquests dirigents, desapareixen els antagonismes de classe entre les classes que formen el poble, la nació, el bloc antifeixista.

Això explica com els dirigents del PCE justificaven el seu abandonament del comunisme genuí amb fórmules buides i sense cap base com la “democràcia de nou tipus”. En l’única cosa que és possible acceptar la fórmula “democràcia de nou tipus” és en el sentit que era original perquè el partit suposadament comunista formava part d’un govern burgès que lluitava per acabar amb la revolució social.

El “tercer període”, el Front Popular i la col·laboració de classes

Abans de continuar amb l’anàlisi del paper del PCE en la guerra civil, és necessari tirar la vista una mica més enrere per a comprendre el fil conductor de la seva política.

Davant el goig per la proclamació de la Segona República, J. Bullejos en el seu llibre La Komintern a Espanya, Records de la meva vida, explica que el PCE va reaccionar a la victòria llançant la consigna “a baix la república burgesa, Visquin els Soviets!” Aquesta consigna no tenia res a veure amb la situació real i la consciència de les masses en aquell moment concret, perquè secundaven massivament la República; tampoc existia en aquests moments un partit comunista de masses amb la força i influència capaç de dirigir a les masses obreres i pageses a la presa del poder en el curt termini; però sens dubte el més sorprenent d’aquesta consigna és que… els Soviets no existien!

D’una banda, la victòria de la República va generar enormes il·lusions de progrés i canvi en les més àmplies masses, que havien de passar per l’escola de la vida mateixa sota una democràcia burgesa per a adonar-se que tenia els seus límits, límits que xocaven amb les aspiracions socials i polítiques de la majoria de pagesos i de la classe obrera. D’altra banda, no hi havia res semblant a Soviets en aquell moment. Aquest eslògan resumeix bé l’ultraesquerranisme del PCE, i de la Internacional Comunista, durant aquest període.

La tasca no era oposar-se sense més a la República perquè el seu contingut en aquest moment fos burgès, xocant de front amb les il·lusions de les masses treballadores. El que calia explicar és que perquè la República resolgués els ardents problemes de les masses treballadores havia de fer-se una revolució socialista que expropiés als burgesos i terratinents, per a planificar l’economia i fer avançar a la societat, al mateix temps que s’imprimia un impuls poderós a la revolució socialista en la resta d’Europa.

La cosa és que en aquest moment, la Internacional Comunista estava passant per l’anomenat “tercer període”, en el qual els Partits Comunistes, inclòs l’espanyol, havien declarat la guerra a totes les altres organitzacions d’esquerra. En l’Estat espanyol, el PSOE es va convertir en “social-feixista” mentre que la CNT en “anarco-feixista”.

Perquè la República resolgués els ardents problemes de les masses treballadores havia de fer-se una revolució socialista / Domini públic

Aquesta política criminal, que va separar i va enfrontar a la classe obrera entre si, va fer que Stalin i la IC s’agafessin ben fort els dits amb la victòria, sense cap oposició, de Hitler. Encara que inicialment van valorar la seva victòria com un simple pas en el procés cap a la revolució socialista, Stalin ràpidament es va adonar del perill mortal que suposava el règim nazi.

Així les coses, els dirigents de Moscou, amb Stalin al capdavant, van realitzar un gir de 180 graus en la política de la IC, passant del social-feixisme al Front Populisme.

En què consistia el Front Popular (FP)? José Díaz, principal dirigent del PCE en aquells moments, en el seu discurs El VII Congrés de la Internacional Comunista assenyala el camí, explica:

“Hi ha capes socials no proletàries que s’oposen també al feixisme, als qui el feixisme amenaça. I si això és així, i l’experiència ens està demostrant que és així, nosaltres diem que el Front Únic proletari és imprescindible, que cal fer-ho, que és urgent realitzar-ho, però que també cal que atraguem al nostre costat, que busquem als aliats no proletaris en la lluita a mort que tenim obstinada contra el feixisme”. (cursives nostres)

Qui eren aquests “aliats”? *Dimitrov, dirigent de la IC des de 1934, en el seu discurs al setè Congrés de la Internacional Comunista, diu:

“Per a la creació del front popular antifeixista té una gran importància saber abordar d’una manera encertada a tots aquells partits i organitzacions que enrolen a una part considerable de la pagesia treballadora i a les masses principals de la petita burgesia urbana.”

“…En ella apareixen, al costat dels pagesos sense terra, pagesos molt rics, al costat dels petits botiguers, grans homes de negocis, però la direcció la porten aquests últims, els agents del gran capital. Això ens obliga a donar a aquestes organitzacions un tracte diferenciat, tenint en compte que, sovint, la massa dels seus afiliats no coneix la veritable faç política de la seva pròpia direcció. En determinades circumstàncies, podem i hem d’encaminar els nostres esforços a guanyar a aquests partits i organitzacions o a sectors solts d’ells per al front popular antifeixista, malgrat la seva adreça burgesa”. (èmfasi nostre)

És a dir, el PCE, seguint les ordres de la Komintern, defensava la necessitat d’un front ampli antifeixista que inclogués a forces burgeses i petit burgeses, “malgrat la seva adreça burgesa”. Com es va aconseguir aquesta “aliança”? Col·laborant políticament entre les classes, o el que equival al mateix, una unió sense principis, on el PCE havia d’oblidar-se de qualsevol reivindicació comunista.

El Front Popular es va consumar en una “aliança” política entre republicans burgesos (Esquerra Republicana i Unió Republicana), reformistes (PSOE), petit burgesos nacionalistes catalans (ERC), el PCE i el POUM (aquest últim va trencar amb el Front Popular després de les eleccions, encara que mai va fer autocrítica per la seva entrada en el mateix).

Aquesta amalgama solament era capaç de pactar un programa sobre la base del mínim comú denominador, la defensa de la república democràtica burgesa amb algun tint social. Res d’expropiar a la burgesia o als terratinents, de destruir l’Estat burgès i implementar en el seu lloc l’Estat obrer!

Com intentaven justificar aquesta coalició interclassista els dirigents del PCE? Novament, en paraules de Díaz: “en els moments actuals comprenem que la lluita està plantejada no en el terreny de la dictadura del proletariat, si no en el de la lluita de la democràcia contra el feixisme com a objectiu immediat.”

Per a convèncer i no espantar els “aliats”, el programa del FP va ser el de la moderació. El seu president, Azaña, era un polític burgès amb àmplia experiència defensant els interessos de la burgesia espanyola. Aquest va ser president entre 1931-1932 i Ministre de Guerra fins a 1933, en el govern responsable de la massacre de Casas Viejas. Segons els dirigents del PCE, aquestes eren les forces imprescindibles per a parar el feixisme!

En la pràctica el que va succeir no va ser que les organitzacions obreres van guanyar al seu costat a la petita burgesia, sinó que les organitzacions obreres, que comptaven amb centenars de milers d’afiliats i milions de votants es van subordinar a la direcció política dels republicans petit burgesos la base social real dels quals era ínfima.

Siguem clars. Com ja s’ha dit, la política del PCE era dictada per Stalin i la burocràcia soviètica, que després de la seva criminal aventura ultraesquerrana del “tercer període” i de la por de perdre’l tot davant l’amenaça del feixisme, ara buscava aliances pertot arreu per a defensar el seu poder.

La burocràcia soviètica, com a casta dominant, tenia molt més en comú amb els buròcrates del moviment obrer, els reformistes i els “demòcrates” que amb els revolucionaris i les masses d’obrers, és a dir, una base material sustentada en privilegis. Així, els dirigents del PCE van poder passar de criticar durament a Azaña com a president de la república durant el període de 1931-34, titllant-lo (incorrectament) de feixista i denunciant-lo (correctament) com a enemic de la classe obrera, a formar el Front Popular amb el mateix Azaña de president. Què havia canviat en Azaña entre aquests períodes? Gens substancial. Què havia canviat en el PCE? Les instruccions de Moscou.

La qüestió fonamental és quina forma i quin contingut de classe adquireixen el front únic proletari i el front popular. El primer es caracteritza com la unió temporal d’organitzacions proletàries per una lluita concreta i comuna, com seria la lluita contra el feixisme, sense barrejar banderes ni programes; es resumeix a marxar separats, colpejar junts. El Front Popular es basa en el contrari, a barrejar banderes i programes amb la petita burgesia i la burgesia liberal per a marxar i colpejar junts. El primer es basa en la independència de classe, partits, organitzacions i la llibertat de crítica, el segon en la col·laboració de classe i agrupació política de diferents classes i partits, sense llibertat de crítica.

En l’IV Congrés de la IC, en les Tesis sobre la unitat del front proletari, llegim:

“El Comitè Executiu estipula com a condició rigorosament obligatòria per a tots els partits comunistes la llibertat, per a tota secció que estableixi un acord amb els partits de la II Internacional i de la Internacional II i ½, de continuar la propaganda de les nostres idees i les crítiques dels adversaris del comunisme. En sotmetre’s a la disciplina de l’acció, els comunistes es reservaran absolutament el dret i la possibilitat d’expressar no solament abans i després sinó també durant l’acció, la seva opinió sobre la política de totes les organitzacions obreres sense excepció. En cap cas i sota cap pretext, aquesta clàusula podrà ser contravinguda. Mentre preconitzen la unitat de totes les organitzacions obreres en cada acció pràctica contra el front capitalista, els comunistes no poden renunciar a la propaganda de les seves idees, que constitueix la lògica expressió dels interessos del conjunt de la classe obrera”.

Quin és el nucli de la propaganda de les idees comunistes? La necessitat de destruir el capitalisme. La qüestió fonamental és que, per a destruir al capitalisme, i per tant la seva expressió extrema, al feixisme, només la classe obrera és capaç de fer aquesta tasca mitjançant les seves pròpies reivindicacions i mètodes de classe. En altres paraules, només defensant el programa de la revolució socialista i l’Estat obrer, principis incontestables del marxisme, pot la classe obrera atreure aliats a la seva bandera precisament perquè el seu programa és l’únic capaç de garantir una sortida a les masses oprimides. L’experiència de la Revolució d’Octubre va demostrar això de manera irrefutable: el partit Bolxevic, al capdavant de la classe obrera, va dirigir la revolució socialista i va instaurar la dictadura del proletariat com a condició per a resoldre les tasques democràtica burgeses.

Desafortunadament per als dirigents del PCE, el caràcter burgès del govern del Front Popular saltava a la vista. Togliatti es queixa amargament d’això en el seu article La lluita del poble espanyol contra els rebels feixistes:

“Pel que respecta al problema agrari, cal dir que les mesures del govern republicà han estat, desgraciadament, febles i contradictòries. Els representants d’Esquerra Republicana no han volgut reconèixer que el problema agrari és el problema fonamental de la revolució republicana a Espanya i han tingut en compte en grau mínim les exigències plantejades pels comunistes entre les masses per a unir a tot el poble entorn de la república democràtica”.

Per a evitar la confusió del lector honest, o la tergiversació del lector menys honest, aquesta queixa i la cita més a baix no equivalen a una crítica comunista, sinó a una crítica de conseller del govern. Togliatti no es planteja la necessitat de trencar la coalició de govern i avançar cap a l’expropiació de la terra mitjançant la unitat de les organitzacions obreres. Es limita a aconsellar als demòcrates burgesos espantats el que haurien de fer. La crítica comunista consistiria a explicar el caràcter de classe de la tasca, els límits de classe del FP, i la necessitat de la revolució socialista. En altres paraules, el contingut d’aquest article.

Prosseguim. Abans de l’esclat de la guerra civil, una de les labors principals del govern del Front Popular va consistir a frenar i reprimir l’onada de vagues obreres, detenint a centenars de vaguistes, prohibint vagues generals locals i tancant seus nacionals de la UGT i CNT durant setmanes. Com era això possible, si el govern comptava amb el suport dels comunistes, i segons aquests, eren la garantia en la lluita per la “democràcia”? Perquè, igual que en la naturalesa, els objectes no es determinen per la seva forma, sinó pel seu contingut. L’FP era una amalgama de diferents organitzacions, sí, però la seva base d’acord mínim era la defensa de la propietat privada, encara que no de manera explícita, sí de manera implícita en abandonar la independència de classe proletària i la necessitat de la revolució social. No es pot servir a dos amos alhora, igual que no és possible que coexisteixin dues formes antagòniques de producció.

Tornem a les lamentacions de Togliatti sobre l’FP, aquesta vegada sobre la qüestió de l’exèrcit:

“I aquí hem de passar a parlar de la fonamental feblesa dels governs republicans que es van formar després de les eleccions del 16 de febrer, feblesa que constitueix una tràgica lliçó per a tots els països que es troben sota l’amenaça del feixisme. Precisament en el moment en què la burgesia reaccionària, per a fer irrealitzable el programa del Front Popular, va començar a sabotejar-lo… els republicans es van mostrar indecisos a adoptar mesures de repressió antifeixistes, com per exemple la purga de feixistes de l’exèrcit i la policia”.

En primer lloc, no va ser simplement la burgesia “reaccionària” la que estava del costat de la reacció franquista, sinó la burgesia en conjunt com a classe, o dit d’una altra manera, els seus batallons principals i fonamentals. Això és així perquè el feixisme és la reacció més virulenta del gran capital per a protegir la propietat privada mitjançant la destrucció física de totes les organitzacions obreres. En segon lloc, la burgesia no va donar suport al cop feixista en oposició a la implementació del programa del Front Popular, que el mateix Togliatti admet que ni tan sols s’estava duent a terme malgrat la seva moderació, sinó en oposició a la classe obrera i la lluita de classes. En tercer lloc, els republicans es van mostrar indecisos pel seu criteri de classe: tenien més por de la classe obrera organitzada i lluitant pels seus interessos que dels reaccionaris en uniforme. Això últim va quedar molt clar durant el cop franquista, com ja s’ha dit, amb el govern suprimint les notícies, resistint-se a armar al poble (el que va permetre l’avanç del cop feixista per àmplies zones de la península) i buscant costi el que costi un pacte amb els colpistes.

La veritable lliçó és que el PCE, sota la tutela de Moscou, havia abandonat la causa de la revolució social per a passar-se al camp de la burgesia liberal i el pitjor reformisme. Havent substituït la part més fonamental del marxisme revolucionari, la crítica de classe, es van convertir en els més feroços defensors de la democràcia burgesa en un moment en què la burgesia havia abraçat la necessitat d’una dictadura, i la classe obrera per la via dels fets avançava cap a la presa del poder en les seves pròpies mans..

El PCE i la contrarevolució a la zona republicana

La direcció del PCE, sota la tutela de Stalin i la camarilla burocràtica de Moscou, va basar tota la seva política sobre la necessitat imperant de no espantar els seus aliats burgesos a Anglaterra i França. Per a assegurar-se de complir aquesta ordre, la direcció del PCE es va obstinar per a destacar-se com el batalló més conseqüent i decidit en la defensa de la democràcia burgesa i els drets de propietat privada dins de la zona republicana. Això va suposar un enfrontament directe amb la classe obrera i les seves organitzacions.

El dirigent del PCE José Díaz, en un discurs al desembre del 36 titulat fidelment “als seus principis revolucionaris” Per la llibertat d’Espanya i per la pau del món, diu:

“Sortim al pas de les calúmnies que fa circular l’enemic, tant a Espanya com a l’estranger, per a espantar als timorats, dient que la lluita que, en aquests moments es desenvolupa a Espanya gira, d’un costat, entorn de la implantació dels soviets o del comunisme llibertari, i d’un altre costat, a la defensa de l’ordre constituït…”

“Perquè, si no es guanya la guerra, tots els assajos doctrinals, totes les realitzacions de caràcter social, cauran com un castell de naips sota les botes dominadores del militarisme i del feixisme”. (èmfasi nostre)

“Però aquest Govern ens donarà la victòria si totes les forces del país es col·loquen disciplinadament sota la seva direcció. És necessari que tots acatin les decisions dels òrgans emanats del Govern, i que s’acabi amb tota aquesta plèiade de Comitès i organismes que s’arroguen poders per si i davant de si”. (èmfasi nostre)

El Front Vermell (periòdic del PCE), el 20 de març de 1937, escriu: “per què han caigut els treballadors en aquests errors? En primer lloc, per desconeixement del moment polític en el qual vivim, que els ha dit a creure que érem en plena revolució social”. (èmfasi nostre)

Quins principis tan revolucionaris sens dubte! “Els assajos doctrinals” que amb tant de desdeny crítica Díaz, i la sorprenent manera de plantejar la qüestió per part de Front Vermell, mostren bé el caràcter de la política del PCE.

La veritat és que no van ser ni assajos ni doctrines, sinó la realització pràctica de la guerra de classes, de la guerra contra el feixisme. Encara més, majoritàriament, l’expropiació, el control obrer, l’armament del poble i la creació de comitès es van realitzar i van crear de manera espontània. La CNT, per la seva naturalesa mateixa, no va jugar un paper de direcció decidida, i el POUM era massa feble. Van ser les masses obreres, dirigides per quadres mitjans i elements que van sorgir de la pròpia lluita, els qui van realitzar aquestes conquestes.

Davant aquesta situació objectiva, el programa del PCE proposava, en paraules de Díaz:

“Respecte al petit industrial i al petit comerciant: els seus béns i les seves vides han de ser i seran respectats dins de la República democràtica, perquè l’essència d’aquesta és el respecte i la protecció de quant forma part del poble, i perquè solament així podrem mantenir la unió necessària, indispensable, per a guanyar la guerra”.

“Sobre el capital estranger: El mateix diem dels béns dels estrangers. Les seves vides i hisendes han d’estar i estan garantides, sempre que el seu comportament sigui de respecte per a les institucions republicanes i d’acord amb les regles d’hospitalitat del nostre poble. I si alguns dels seus béns o instal·lacions han estat utilitzats per a les necessitats de la guerra, seran compensats amb la deguda indemnització”.

De nou, per a no espantar als seus “aliats” burgesos i petitburgesos fora i dins del país, era imprescindible que els dirigents del PCE defensessin obertament la propietat privada. No obstant això, per a qualsevol leninista, fins i tot més en l’època de l’imperialisme, el punt de partida és precisament la lluita contra la propietat privada. Només els reformistes, buròcrates i contrarevolucionaris vestits de vermell plantegen la necessitat de defensar la propietat privada, escudant-se en què cal assegurar la “aliança” de la petita burgesia.

L’abast de la seva defensa de la “democràcia” era tan profunda que Díaz era capaç de dir coses com la següent:

“És que encara els grans industrials revoltats contra el poble continuen sent amos de les fàbriques? No, han desaparegut, i aquestes fàbriques que han de passar a les mans de l’Estat, estan en mans dels obrers, controlades pels sindicats que, desgraciadament, en moltes fàbriques, ho fan bastant malament. Això no és fer la revolució? Aquestes no són conquestes democràtiques, revolucionàries?”

A ulls de Díaz, la tasca consistia a “nacionalitzar” aquestes empreses que estaven sota control obrer i que havien estat expropiades per a centralitzar-les sota un Estat burgès! “Això no és fer la revolució?” Per a un contrarevolucionari no ho neguem, però per a un comunista genuí, la tasca consistia a elaborar i llançar les consignes, tàctiques, programa i estratègia en interès de la classe obrera, és a dir, a estendre i aprofundir la revolució destruint completament l’Estat burgès i construint un Estat obrer en el seu lloc.

Per a no espantar als seus “aliats” burgesos i petitburgesos fora i dins del país, era imprescindible que els dirigents del PCE defensessin obertament la propietat privada / Arxiu Històric PCE

Així, per a guanyar-se als elements empobrits de la petita burgesia urbana, i a la massa de pagesos sense terra, s’han d’incorporar consignes i demandes transitòries per a guanyar-los a la bandera del proletariat, però només sobre la base de la democràcia obrera, és a dir, de la revolució socialista dirigida per la classe obrera. Per exemple, en defensar la necessitat d’expropiar al capital, es matisa explicant que l’enemic és el gran capital; en defensar la necessitat d’expropiar la terra, es matisa explicant que l’enemic és el terratinent, i la necessitat de lliurar la terra als comitès de pagesos desposseïts.

Seguint “els seus principis revolucionaris”, el PCE va entrar en el govern central a principis de setembre de 1936. El Govern, sota la presidència d’Azaña, va ser dirigit per Largo Cavallero, reformista d’esquerres, i estava compost per republicans, socialistes, comunistes i anarquistes. Així les coses, per a defensar la revolució democràtica burgesa enmig d’una revolució social, la direcció del PCE va entrar en un govern burgès. “Democràcia de nou tipus”, sense cap dubte!

Dins del govern, el paper contrarevolucionari del PCE va ser extens i profund: va treballar infatigablement en la reconstrucció de l’Estat burgès mitjançant el desarmament del poble i la imposició d’una policia burgesa, la destrucció de les milícies obreres i la seva substitució per un exèrcit burgès, atacs contra les col·lectivitzacions i el control obrer en defensa de la propietat privada i el mercat, destrucció de la justícia i tribunals populars i la seva substitució per la justícia burgesa, a més de l’assassinat, tortura, engany, falsificació i altres mètodes de gàngster contra l’esquerra, començant pel POUM i els anarquistes de base més revolucionaris.

Com a exemple concret del paper contrarevolucionari del PCE, Vicente Uribe, ministre d’Agricultura, va dirigir amb afany la contrarevolució en el camp. Aquest es va obstinar a destruir les col·lectivitzacions. El departament d’Uribe va desmantellar els establiments col·lectius, va organitzar als amos que van rebre novament les seves terres en un organisme de “coadministració” amb l’Estat, va prohibir als col·lectius vendre els seus productes sense intermediaris i va atacar constantment als revolucionaris que s’oposaven a les seves polítiques. La seva missió era destruir i així eliminar el poder dels revolucionaris, que descansava en gran manera en les col·lectivitzacions i el control obrer.

En el llibre de Felix Morrow, Revolució i contrarevolució a Espanya, llegim:

“Els nostres col·lectius no van rebre la menor ajuda oficial. Per contra, van ser blancs d’impediments i calúmnies de tota mena de part del ministre d’agricultura i de les institucions dependents d’aquest ministeri”, text de la federació agrària de Castella de la CNT (Terra i Llibertat, 17 de juliol).

“Ricardo Zabalza, dirigent nacional de la Federació de Pagesos i Treballadors Rurals de la UGT va declarar:

“Els reaccionaris d’ahir, exagents dels grans terratinents, reben tota classe d’ajuda del govern, mentre que a nosaltres no se’ns proporciona la més mínima ajuda, i se’ns desallotja de les nostres petites propietats […] Volen aprofitar-se que els nostres millors camarades estan lluitant en el front. Aquests camarades abocaran llàgrimes de ràbia quan, en venir amb llicència des del front, vegin que els seus esforços i sacrificis van ser en va, que només van portar a la victòria dels enemics d’antany, els qui ara ostenten carnets d’una organització proletària [el Partit Comunista]”.

“Al juny, la publicació socialista Endavant va enviar un qüestionari a les diferents seccions provincials de l’organització pagesa d’UGT: aquestes van defensar als col·lectius gairebé per unanimitat i van denunciar com un sol home que l’oposició principal als col·lectius provenia del Partit Comunista que, a aquest efecte, organitzava als cacics i utilitzava les institucions governamentals.”

Per als dirigents del PCE era complicat justificar la seva posició d’enterramorts de la revolució. Intentaven escudar-se en el desordre regnant en la producció i el front per a justificar la centralització i l’ordre i la llei, això sí, en mans de l’Estat burgès! Però en defensa que les terres, les fàbriques i altra propietat es retornés als seus antics amos, o que passés a mans o control de l’Estat burgès, Díaz argumentava de la manera següent:

“El que es vol, pel que sembla, perquè hi hagi una veritable “revolució”, és que les terres passin també a les mans d’un grup o d’una organització per a explotar als obrers que abans explotaven els cacics i els terratinents”.

On havia quedat la consigna de 1931 “Visca els Soviets!”? Aquesta era, ara sí, la tasca més fonamental per a desenvolupar i aprofundir la revolució social i, per tant, la lluita contra el franquisme. La creació i extensió dels Soviets o Consells obrers, en oposició a l’Estat burgès amb el PCE en el govern, era la condició per a la centralització, planificació i coordinació de la producció i de la guerra revolucionària contra el feixisme. En la qüestió militar, la tasca no consistia a desarmar al poble mitjançant la creació d’un exèrcit burgès, com va defensar i va realitzar la direcció del PCE, sinó crear un Exèrcit Roig basat en les milícies i l’esperit revolucionari de la classe obrera i els pagesos pobres.

Fins i tot en les files més honestes del PCE es va expressar descontentament per la política de traïció dels dirigents del PCE, a més apuntant en la direcció correcta. Així, Togliatti diu:

“A Catalunya aquesta confusió ha arribat fins a tal punt que els camarades han plantejat com a tasca principal la de “lluitar per la destrucció de tots els elements capitalistes” i “frenar l’enfortiment i el ressorgiment dels elements capitalistes”, arribant així, en conseqüència, a la conclusió qu+e tal política podia ser realitzada només per un govern proletari”.

No és casualitat que fossin membres del PSUC els qui van plantejar aquestes crítiques, ja que a Catalunya el procés revolucionari havia arribat més lluny.

No hi ha cap dubte que hi havia milers de comunistes honestos i abnegats en les files del PCE, que es van deixar la pell i la vida lluitant contra el franquisme. Com va reflexionar més tard un combatent de base del PCE, el pagès Timoteo Ruiz: «Lluitant i morint, a vegades pensàvem: Tot això, i per a què? Era per a tornar al que havíem conegut abans? Si aquest era el cas, llavors no valia la pena lluitar per això. La forma vergonyosa de fer la revolució va desmoralitzar a la gent; No ho van entendre».

No obstant això, les tradicions de Stalin com a cap del termidor de la contrarevolució a l’URSS, de la falsificació, l’engany, l’eliminació física de qualsevol oposició, i per sobre de tot l’abandó de la revolució mundial, havien penetrat i s’havien consolidat en la direcció i quadres mitjans del PCE. Tot en nom de la “democràcia” i la revolució democràtica burgesa…

Conclusions

En Temps decisius: el PCE i la guerra d’Espanya (1936-1939), llegim:

“La plètora [en referència a l’augment de l’afiliació del PCE] va ser conseqüència de la capacitat del PCE per a empatitzar amb un ideari popular d’esquerres, unitari, radical i patriòtic, depurat de fórmules retòriques i maximalistes”. (cursives nostres)

Aquesta frase, igual que el text sencer, és una mostra del fil conductor de les polítiques del PCE durant la guerra civil: la col·laboració de classes, la defensa de la democràcia burgesa contra la revolució social i la defensa de la propietat privada. Durant aquest període, el PCE va créixer molt, sens dubte en part amb treballadors honestos atrets per l’autoritat de l’URSS, però també i principalment amb elements petit burgesos, buròcrates i oficials militars que desitjaven ardentment l’ordre i la llei per a explotar la seva propietat privada, i que van veure en el PCE el vehicle més conseqüent en aquesta línia.

La veritat és que la revolució espanyola va ser traïda pels seus dirigents, amb el PCE jugant el paper més conseqüent en aquesta direcció, com hem explicat. Trotsky va dir que la situació era deu vegades més favorable per a la presa del poder per part de la classe obrera espanyola que a la Rússia de 1917. La principal raó del seu terrible fracàs es troba, precisament, en la falta d’una direcció revolucionària a l’altura dels esdeveniments.

No obstant això, per als historiadors del PCE, les raons van ser objectives:

“Malgrat els agosarats esforços polítics i militars per mantenir la resistència, la capitulació de les democràcies davant Hitler i Mussolini a Múnic, l’embranzida irresistible de l’exèrcit franquista implementat per la ingent quantitat de material de l’Eix i l’agreujament de les condicions de vida va fer condir la desmoralització en la zona republicana”. Temps decisius: el PCE i la guerra d’Espanya (1936-1939).

Incapaços d’adoptar una visió i comprensió revolucionàries, el PCE s’escuda en les “raons” objectives per a ocultar el seu paper. Si la lluita contra el franquisme, segons les idees força dels dirigents del PCE, només es podia aconseguir mitjançant la col·laboració de classes, és a dir, el Front Popular, no seria més científic (i honest) analitzar i criticar aquesta política, ja que es va perdre la guerra? El problema per a ells és que l’única conclusió possible d’aquesta anàlisi és que va ser precisament el Front Popular, i a través d’aquest la política criminal de Moscou i els seus lacais en el PCE, el que va preparar el terreny per a la victòria de Franco.

La seva defensa del caràcter democràtic-burgès de la revolució exigia i justificava desarmar a la classe obrera, destruir el seu naixent poder, i conseqüentment, el seu esperit revolucionari i combatiu. Aquesta és la veritable raó que explica la desmoralització de les masses. O és que potser els dirigents del PCE esperaven que les masses oprimides i desposseïdes donarien la seva vida per una República burgesa que no els havia donat gens substancial? O és que potser Togliatti, Díaz i companyia creien inspirar a les masses, sobretot a les més avançades, amb els seus arguments d’una “democràcia-burgesa de tipus nou”, la lluita per “una Espanya gran i pròspera”, o la bandera de la propietat privada? El que demostra tot això és precisament el contrari, que aquests dirigents s’alçaven sobre la base social de la petita burgesia egoista i les capes endarrerides dels obrers i pagesos, contaminades pel patriotisme i hostils als trastorns socials de la revolució.

Oposat diametralment a aquesta política de col·laboració de classes en defensa de la democràcia burgesa, el comunisme genuí es basa, en primer lloc, en la lluita antagònica i irreconciliable entre la burgesia i la classe obrera, i, per tant, en la defensa de principis de la independència política de la nostra classe. Com es va demostrar tràgicament en la guerra civil, les tasques democràtic-burgeses només les podia completar la classe obrera, arrossegant sota la seva bandera als pagesos desposseïts i a la petita burgesia arruïnada i aixafada pel gran capital, però avançant irremeiablement en la conquesta de les seves pròpies demandes històriques: l’expropiació de la burgesia i la imposició d’un Estat obrer que defensés les noves relacions de propietat.

L’internacionalisme de la política del comunisme genuí, de nou, no té res a veure amb les apel·lacions vergonyoses i lamentables dels dirigents del PCE a les democràcies burgeses i a la pau en abstracte; es basen en l’apel·lació revolucionària a la classe obrera mundial, perquè s’organitzin i lluitin contra la seva pròpia burgesia per a defensar la revolució i perquè duguin a terme la mateixa tasca contra la seva respectiva classe dominant. Aquest va ser el programa dels bolxevics i la revolució d’Octubre. Té la seva base en el caràcter internacional del capital i ,per tant, en la lluita de la classe obrera mundial contra la classe capitalista.

Les lliçons que es poden extreure de l’estudi del paper del PCE durant aquells tempestuosos anys no tenen un caràcter acadèmic o històric, sinó actual i revolucionari. És precisament a través d’aquest estudi que esmolem la nostra comprensió de les lleis de la revolució; de la fonamental importància de guiar-se pel criteri científic de classe; que en aquella època, igual que en l’actual, les tasques democràtic-burgeses només poden ser resoltes per la classe obrera; també que el paper del partit revolucionari és de vital importància per a dirigir a la classe obrera a la victòria.

Des de l’Organització Comunista Revolucionària, secció espanyola de la Internacional Comunista Revolucionària, ens enorgullim de l’heroica lluita revolucionària de la nostra classe durant la guerra contra Franco, i tenim com a objectiu concloure el que es va començar a construir en aquells dies: un món sense explotació ni opressió, un món on siguin les mateixes masses els qui marquin el rumb de la història de manera conscient, democràtica i revolucionària.

Pots enviar-nos els teus comentaris i opinions sobre aquest o algun altre article a: [email protected]

Per conèixer més de nosaltres, ves a aquest enllaç

Si pots fer una donació per ajudar-nos a mantenir la nostra activitat fes click aquí