Junts i la llei de l’habitatge: de l’independentisme a votar amb PP i VOX

Aquesta darrera setmana es va portar al congrés estatal una proposta de reforma de la llei de l’habitatge que hauria ampliat les mesures per incloure els lloguers de temporada. Un cop més, hem estat testimonis del paper reaccionari de Junts, un partit que ja no pot amagar els seus colors i que ha deixat els seus autèntics interessos al descobert, quan a últim moment ha optat per bloquejar la proposta.

La reforma de la llei de l’habitatge

La reforma va arribar al congrés impulsat pel Sindicat de llogateres i altres organitzacions de llogaters i va ser promoguda per Sumar, ERC, BNG i EH Bildu. El seu principal objectiu era combatre l’auge dels lloguers de temporada, que molts propietaris estan utilitzant per evadir les limitacions de la llei de l’habitatge. Les seves mesures principals eren forçar els lloguers de temporada a seguir les limitacions de preus que la llei de l’habitatge aplica sobre la resta de lloguers, així com limitar la seva màxima durada a 6 mesos i obligar els propietaris a justificar el motiu de la temporalitat.

Des de l’OCR no podem sinó posicionar-nos a favor de la implementació d’una reforma d’aquesta mena. La nostra posició sempre ha estat contra el reformisme com a via per assolir les demandes socials dels treballadors, però mai contra la reforma. Lluitarem per cada pujada salarial, cada ajuda i ampliació de llibertats democràtiques, com també d’avenços socials a favor de la classe obrera i els oprimits, com era el cas concret d’aquesta llei.

Deixem la nostra posició clara: la reforma no es pot entendre com una solució a la crisi de l’habitatge, és més un pegat que altra cosa. Això és així perquè la crisi prové de la propietat privada i del mercat. Mentre aquestes condicions perdurin, sobretot en l’actual context de crisi orgànica del sistema, la crisi de l’habitatge continuarà. Mentre defensem la necessitat de mesures per a millor les condicions de vida aquí i ara, insistim pacientment en el fet que cal anar més enllà, cal expropiar sota control democràtic els habitatges en mans dels rics i repartir-los entre la població. En definitiva, cal la revolució socialista per acabar amb la propietat privada i el mercat.

Tanmateix, és innegable que aquesta llei hauria millorat les condicions de vida de totes les persones que viuen sota un lloguer de temporada, un nombre gens negligible i que no fa més que augmentar; a Espanya els lloguers de temporada representen l’11% del mercat immobiliari i a Barcelona el 30%.

El bloqueig de Junts

Fins al dia abans del vot, la reforma semblava encaminada a una derrota ajustada. Junts havia declarat públicament que s’abstindria del vot, i no quedava clar que es poguessin reunir prou vots per fer passar la reforma. Va ser després que Coalició Canària i el PNB anunciessin el seu vot a favor, que la victòria de la reforma semblava assegurada, si bé encara ajustada. A última hora, Junts va decidir canviar el seu vot al “No” per assegurar el seu fracàs.

Des de Sumar i ERC s’acusa Junts d’haver canviat d’opinió minuts abans del vot, trencant l’acord al qual havien arribat, mentre Turull es defensa argumentant que mai han canviat d’opinió, que “l’abstenció inhabilitava l’admissió a tràmit” de la llei. Potser per primer cop, Junts és honest: no han canviat mai d’opinió. Aquesta darrera jugada no ha estat més que una repetició del que ja van fer al juliol d’aquest any amb la proposta de la reforma per l’acollida obligatòria de menors migrants; coquetegen amb l’abstenció per no haver d’embrutar-se les mans, però quan els números es giren en la seva contra, no tenen cap problema a actuar per defensar els seus interessos, i els seus interessos són clars.

Junts, defensors del capital

Junts defensa en general els interessos de l’empresari i del propietari català, un paper que han exercit de forma activa durant més d’una dècada de govern en la forma d’atacs constants cap als treballadors, i que ara exerceixen des de l’oposició bloquejant qualsevol reforma que tingui la menor possibilitat d’afectar els seus interessos. Mentre agitaven la qüestió independentista, avançaven els interessos capitalistes: els rics es van fer més rics mentre que la classe obrera es va empobrir.

Les declaracions de Turull són clares al respecte. Segons ells la reforma proposada “té un sentit de la propietat que no havia vist mai, la criminalitza molt.” Pot quedar algun dubte d’on cauen les seves lleialtats?

Durant anys, han utilitzat el catalanisme i el seu lideratge polític en la lluita al voltant de la qüestió nacional a Catalunya com un escut que els ha emparat de la ira popular davant les seves polítiques conservadores i reaccionàries. Els hereus de Junts, CiU, durant anys va atacar els interessos dels treballadors, augmentant les arques i llibertats de la burgesia catalana amb impunitat. Quan la crisi de 2008 es va transformar en contestació social en la seva contra, van fer un gir dràstic cap a l’independentisme que els va seguir emparant.

Ara, però, l’escut s’esvaeix. El fracàs del procés i la traïció del lideratge independentista ha trencat en gran manera la il·lusió que sectors de treballadors catalans poguessin tenir respecte a Junts, i ara els seus autèntics colors queden al descobert sense res que els empari de la ira d’una classe treballadora cansada de rebre atacs.

La reacció popular a aquesta jugada ha estat immediata. Davant la seu de Junts es va convocar una manifestació tan sols un dia després per protestar contra el bloqueig de la reforma, i la reacció a les xarxes ha estat molt forta contra el partit. Fins i tot l’aparell televisiu català sembla haver-se adonat de com l’opinió popular s’ha girat contra el partit, i s’hi han sumat amb sketchs al Polònia i l’APM i titulars al 3/24 que resen “No té paraula”, referint-se a Turull.

Quines lliçons hem d’aprendre dels esdeveniments

És ara més important que mai que siguem capaços d’extreure les lliçons correctes dels esdeveniments. Pel que fa a la qüestió nacional a Catalunya i la lluita independentista, queda clar que no es pot confiar en Junts.

Si bé durant l’etapa del procés el partit va escapar momentàniament al control directe de la burgesia i va prendre vida pròpia amb l’independentisme per causa, cobrint-se d’un mantell progressista contra l’opressió nacional, avui dia veiem el que no ha canviat mai: per sobre de tot són defensors de la propietat privada i els beneficis del capital. En el fons, amb qui comparteixen interessos és amb la burgesia i els partits de la reacció, PP i Vox. Com s’ha esmentat abans, ja al juliol d’aquest any van fer bloc amb PP i Vox per bloquejar la proposta sobre l’acollida obligatòria de migrants menors, i la seva darrera proposta respecte a l’enduriment de les penes ha comptat amb el ple suport d’ambdós partits.

La pregunta doncs esdevé, a qui mirar en cerca de lideratge? Seria temptador mirar cap al reformisme com la solució als nostres mals, sobretot davant aquesta nova configuració parlamentària on Junts, PP i Vox conformen un bloc reaccionari mentre PSOE i companyia es posicionen com els progressistes; però no serà Salvador Illa qui salvi a la classe obrera de la precarització constant de les nostres vides, ni serà ell qui resolgui la crisi de l’habitatge, aconsegueixi o no aplicar reformes a la llei. Al contrari, Illa és l’home de la burgesia catalana, com públicament han plantejat aquests últims. Les seves mesures, com les del govern central, són dictades per l’estratègia de la “pau social”, o cosa que és el mateix, preservar els beneficis de la burgesia evitant la lluita de classes.

En aquesta època de crisi capitalista, i com demostren els esdeveniments, aquesta política es tradueix en un enriquiment de la minoria a costa de la majoria, o dit d’una altra manera, reformisme sense reformes. Una vegada i una altra els treballadors arreu del món han confiat en els líders del reformisme per resoldre les crisis del moment; van confiar en el seu dia en Podemos, només per veure com les seves promeses es traduïen en reformes aiguades i eren incapaços de prendre una posició ferma contra les classes dirigents, a Regne Unit van confiar en Jeremy Corbyn durant anys per guiar-los a la solució i van ser testimonis de com s’estavellava abans tan sols d’arribar al poder, a Grècia va ser Syriza, als Estats Units Bernie Sanders…

Tanmateix, el camí del reformisme ha arribat al seu final; la col·laboració de classes amb la burgesia s’està demostrant totalment impotent en la defensa dels interessos de la majoria; només els treballadors poden salvar a la classe obrera. Davant els fracassos constants del reformisme i l’amenaça dels partits reaccionaris, la nostra feina és construir un partit revolucionari que sigui capaç de recollir la voluntat de canvi i la ira dels treballadors contra les elits capitalistes i portar-los a la seva realització definitiva. Armats de la teoria revolucionària i amb la convicció de les nostres idees és com combatrem el capitalisme i posarem fi a tot allò que avui ens amenaça.