El desastre de la DANA a València: el capitalisme i la gestió de la Generalitat, culpables

Les previsions ja apuntaven que una DANA (depressió aïllada en nivells alts) o gota freda arribaria a les zones properes a la Mediterrània, especialment al nord de València i sud de Castelló. Ja dilluns 28 d’octubre, l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) pronosticava per dimarts 29 el nivell vermell d’alerta en aquestes zones, així com nivell taronja a gran part del País Valencià. Tot i així, l’alerta de Protecció Civil –depenent de la Generalitat valenciana– va arribar als nostres mòbils poc després de les 20.00, quan les pluges torrencials feia hores que arrasaven ponts, emportant-se cotxes i inundant baixos, polígons industrials i zones comercials. El pitjor de tot: a l’hora de redactar aquest text, són 70 les víctimes mortals confirmades.

Segons ha informat el Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI), 68 dels morts van ser trobats a la província de València i els 2 restants a Castella-la Manxa (una a la província d’Albacete i una altra a la de Cuenca). A la província de València continua la recerca de 6 persones, mentre que es parla de desenes de desapareguts. A més de les víctimes mortals, centenars de persones encara no han pogut tornar a casa seva, en quedar atrapades en carreteres afectades i diferents zones inundades. Les pluges torrencials també han arribat a Andalusia, especialment a Màlaga i Almeria (on la calamarsa ha causat nombrosos danys).

Moltes carreteres han quedat destrossades. La circulació de trens de Rodalies i Alta Velocitat ha estat suspesa, amb danys que poden trigar setmanes a ser reparats. Moltes localitats s’han quedat gairebé incomunicades davant de la caiguda de nombrosos ponts. Els talls en el subministrament elèctric han estat generalitzats a les zones més afectades. Sembla que tot això era inevitable, però davant l’elevada xifra de morts i l’autèntic calvari que han patit (i segueixen patint) moltíssimes persones, sorgeix la pregunta: no es podia haver fet millor?

La pèssima gestió de la Generalitat

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, no es va dignar a declarar fins passades les 21.00 hores de dimarts. Davant desenes de vídeos a Internet de ponts ensorrant-se, carreteres tallades, baixos inundats i riuades al senyor Mazón no se li va acudir res millor que demanar als seus ciutadans que romanguessin a casa seva (els que s’hi trobaven i no estaven enmig de el no-res lluitant per les seves vides!) perquè “la nit serà llarga”. Pedro Sánchez, per la seva banda, s’ha dirigit als afectats per la DANA dient que “no us deixarem sols”. Només cal saber què va passar amb el volcà de La Palma i altres catàstrofes per detectar la hipocresia en aquesta frase.

Ja a la matinada, Mazón va insistir que el 112 era l’únic número al qual trucar, i que no havia col·lapsat. Les desenes de peticions d’auxili per xarxes socials de persones atrapades a casa seva o pujades a les teulades demostren el contrari, i mostren el desvergonyiment del Govern del PP (el més perfecte representant d’empresaris i banquers) i com estan desconnectats de la realitat o, més aviat, com els successos a peu de carrer demostren l’estretor dels seus discursos dia rere dia. La UME (Unitat Militar d’Emergències) ha desplegat més de 1.000 efectius a les zones afectades, però l’impacte de la DANA ja era inevitable. L’única solució hauria estat anticipar-se als esdeveniments.

És aleshores quan l’actual Govern queda en evidència. Una de les primeres mesures de Mazón en ser elegit President va ser eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències, a més de dur a terme retallades en tot allò relacionat amb els serveis d’emergències. Quin objectiu perseguia? Augmentar la dependència del País Valencià pel que fa als organismes del Govern central? Retallar en sectors que considerava menys importants? La gota freda és un fenomen recurrent al litoral valencià. Retallar els serveis d’emergències és un error manifest, ja que són clau a l’hora de salvar vides durant els rescats.

L’engranatge del capital mai no s’atura

Creure que la mala gestió política és la causant única d’aquesta tragèdia és còmode, però incorrecte. El context en què es produeixen aquestes catàstrofes, cada cop més freqüents i imprevisibles per culpa del canvi climàtic, no és altre que el de la societat capitalista. Una societat que prima el benefici per damunt de tot. Tot i que no es pot saber amb exactitud, cal suposar que la majoria de persones que estaven fora de casa durant els pitjors moments de la gota freda es trobaven anant o tornant de la feina, o fins i tot desenvolupant la pròpia activitat laboral.

Dimarts vam poder veure les imatges d’un conductor a Alzira que va quedar atrapat en una zona inundada i va haver de ser rescatat pels serveis d’emergències. Es trobava al comandament d’un camió verd que pertanyia a una coneguda cadena de supermercats: Mercadona. Què van fer els mitjans de comunicació burgesos? Amagar el logotip a les imatges que mostraven. Sembla que tots van rebre una trucada alhora. A Mercadona ni se li va acudir aturar el seu servei de repartiment davant les pluges més grans en dècades. I les conseqüències per a l’empresa: cap. Les morts les posem els treballadors. Però això no va ser un cas aïllat. S’expliquen per desenes els vídeos de persones atrapades en autovies plenes de camions que, és clar, no van aturar la seva activitat. La situació al metro de València ha estat lamentable: el servei completament col·lapsat, amb treballadors i viatgers que han estat en alguns trens tota la nit, completament aïllats.

Davant la previsió d’una alerta vermella de qualsevol mena, tota activitat laboral hauria de quedar suspesa. La insistència dels representants institucionals en allò de “no surtin de casa seva” és un insult als treballadors. Ningú comptava amb cap mena de suport legal per no acudir a treballar i, per a molts, no fer-ho hauria significat posar en perill el lloc de feina. No podem esperar cap mena de compassió per part de la classe capitalista. Que ningú cregui que el senyor Juan Roig pagarà de la seva butxaca el rescat d’un dels seus treballadors. Moltes persones encara segueixen atrapades en polígons industrials, centres comercials i fins i tot col·legis. Tot i l’alerta emesa per Protecció Civil a les 20.00 hores, moltes persones van haver de continuar amb els seus torns de tarda o nit.

És igual que el cel caigui a trossos: el capital ha de seguir circulant. Alguns treballadors potser van decidir no anar a treballar i així van salvar la vida. Altres ho van fer perquè no tenien alternativa. Alguns ni ho van pensar. A ningú se li acudeix aturar la maquinària del capital ni per un segon. I amb els morts encara sota l’aigua, hem d’escoltar allò de la “tornada a la normalitat” o, encara pitjor, que “no és moment de buscar culpables”. D’aquí unes setmanes continuarem enterrant treballadors mentre l’Estat subvenciona els empresaris afectats. Diuen que “l’empresari és el que s’arrisca”. A veure si a la propera tota l’aigua cau sobre els seus despatxos.

L’única sortida: acabar amb el capitalisme

Tot i que el canvi climàtic és un fet l’existència del qual no depèn de nosaltres, l’acció humana, especialment des de la industrialització, ha afectat en gran mesura el seu desenvolupament. Si el planeta, en circumstàncies normals, té uns cicles determinats, però hi afegim enormes quantitats de gasos a l’atmosfera i residus de tota mena, és evident que alterem aquest desenvolupament. La conseqüència més evident és l’augment dels fenòmens extrems, tant en nombre com en l’impacte que generen. Aquesta circumstància planteja tota una sèrie de reptes que no es poden resoldre en el context de la societat capitalista.

Moltes ciutats no estan preparades per sobreposar-se a esdeveniments com aquesta DANA. El divorci entre la ciutat i el camp provoca, alhora, que les infraestructures a les zones rurals siguin molt més fràgils i susceptibles a aquest tipus de fenòmens. A moltes localitats han coincidit les inundacions – amb les destrosses que provoquen en tot el que es troba a peu de carrer -, el tall del subministrament elèctric i la caiguda de ponts i altres infraestructures, deixant milers de persones pràcticament incomunicades. Un confinament preventiu hauria evitat les morts (que ja és prou) però no tota la resta.

La classe política gestiona l’aparell de l’Estat perquè el capital segueixi circulant, els treballadors obeeixin i el mercat satisfaci les necessitats cegues dels capitalistes. Que davant de fenòmens extrems d’aquest calibre no es plantegi tan sols alguna cosa com un estat d’emergència per evitar que la gent surti de casa seva és una bona prova que el que tenim ara no és res més que barbàrie. Els treballadors som mercaderies i, per als nostres propietaris, no valem més que el fàcil que sigui reemplaçar-nos.

L’única sortida és posar fi al capitalisme mitjançant l’organització independent dels treballadors, amb l’objectiu de prendre els mitjans de producció i de vida per posar-los al nostre servei. Només aleshores podrem trencar amb la lògica del capital, prendre el destí a les nostres mans i desenvolupar totes les eines que necessitem per fer front a les conseqüències del canvi climàtic. Com deia Marx: “El capitalisme tendeix a destruir les dues fonts de riquesa: la naturalesa i treball humà”. Lluitem per una societat que garanteixi el nostre desenvolupament com a espècie en consonància amb la naturalesa, gràcies a ella i no a pesar d’ella.