Ajuts de l’Estat per la Dana: Que pagui el gran capital, no la classe treballadora!

Dimarts, Sánchez va anunciar un paquet d’ajuts pel valor de 10.600 milions d’euros. Entenem que aquestes ajudes seran ben rebudes per moltes de les persones afectades de la Dana, però cal preguntar-se «és suficient?». Qui ho controlarà i s’assegurarà que arriba als que més van patir amb morts, destrucció i desolació? Per què es va anunciar ara, tota una setmana després de la catàstrofe? Per què s’ha assignat aquesta important quantitat quan s’ha estat repetint una vegada i una altra que no hi ha diners per a la sanitat, educació, pensions, etc.? Quin és l’objectiu, en el fons, d’aquesta mesura?

El règim reacciona a la ira de la classe obrera

Analitzant el context que ens ha portat fins a l’anunci d’aquesta mesura, podrem entendre què l’ha motivat realment.

En primer lloc, no podem oblidar que el govern central també és responsable de la calamitat. Per simple legalisme i tacticisme, va decidir no intervenir de forma decisiva durant els moments crítics de la Dana, com tampoc en retrospectiva. Des del primer moment, es va defensar esgrimint que eren competències autonòmiques. Però és que, la negligència criminal de Mazón no era prou raó per prendre el comandament i mesures ràpides i decisives? Això contrasta de manera molt cridanera amb l’actuació del govern central —en mans del PP— durant el referèndum del 2017 a Catalunya, amb el suport del PSOE —dirigit en aquell moment pel mateix Sánchez—, d’enviar milers de policies i la Guàrdia Civil i aplicar l’article 155 de la Constitució per prendre el control de l’administració pública catalana. És a dir, davant d’una calamitat com la viscuda a València no es va actuar, però per frenar i reprimir un vot democràtic a Catalunya, es van prendre totes les mesures necessàries.

Aquesta és la qüestió fonamental. Com ja hem dit moltes vegades, el govern del PSOE i SUMAR és en aquests moments el millor garant dels interessos dels capitalistes, sobretot davant d’una dreta tan rància i estúpida. Encara més, el PSOE és un partit del règim, la pota esquerra.

L’aparell del PSOE, conjuntament amb la burgesia, s’ha adonat que la situació se’ls pot escapar molt ràpidament de les mans, que estan asseguts sobre un polvorí que podria esclatar en qualsevol moment. En un article del Confidencial titulat Feijóo i Sánchez prenen nota de l’afartament social i ordenen «asserenar» el combat públic, llegim:

“El motí de Paiporta d’aquest diumenge va ser, sobretot, l’expressió de dolor d’un poble devastat, però també un esclat inquietant d’ira i indignació amb la classe dirigent que, pel que sembla, el PP i el PSOE estan decidits a canalitzar per evitar que sigui pastura del populisme.”

El País, al seu editorial d’ahir, conclou amb “cal coordinació i eficàcia, però també fer-se càrrec de l’onada emocional que recorre Espanya.»  (cursives nostres)

La burgesia ha exigit des del primer moment unitat entre el PSOE i el PP. Això responia al seu pànic davant de la situació, davant de la ràbia i ira de les masses; responia als seus interessos de classe, és a dir, a defensar els seus interessos com a classe dominant de manera unida per canalitzar la situació i mantenir els oprimits al seu lloc.

Així i tot, es van alarmar molt amb la resposta de les masses a la visita de la monarquia, Sánchez i Mazón a Paiporta, un esdeveniment realment històric. Van poder palpar molt bé i de prop l’estat d’ànim de les masses i han reaccionat. Per evitar un esclat social i perdre el control de la situació, ara han anat més enllà amb aquest paquet d’ajuts. Aquest és el veritable caràcter de classe de la mesura: per evitar la lluita de classes, la classe dominant fa concessions.

Que els ajuts els pagui el gran capital!

Els ajuts estaran destinats a l’arranjament de cases —fins a 60.000 euros—, reposició de mobles i electrodomèstics —fins a 10.000—, reparació d’edificis i vehicles, ajuts directes a autònoms i a empreses —entre 5.000 euros als primers i 150.000 a les segones—, ajuts per incapacitat temporal o permanent, etc. Cal destacar que dels 10.600 milions, 5.000 milions seran crèdits a baix interès; de manera que els ajuts directes es redueixen a 5.600 milions d’euros.

És més que evident que es requereixen moltíssims recursos per fer front a la situació. Però, per què han de ser diners públics? Aquests diners provenen sobretot dels impostos que paga la classe obrera. Ha estat la classe obrera sobretot qui està patint més les conseqüències, però ara ha de ser la mateixa classe obrera qui pagui aquestes mesures. Mentrestant, les asseguradores no hauran de pagar ni un euro, perquè ha estat… “un desastre natural”! Què importa que els seus beneficis hagin augmentat un 17,99% el 2023, arribant als 76.463 milions d’euros?

És ben sabut, i és part fonamental de la ràbia i ira de les masses, que moltes grans empreses van obligar els seus empleats a continuar treballant malgrat la Dana, arriscant les seves vides, fins i tot sacrificant-les. També és ben sabut que l’única cosa que els interessava a l’hora d’urbanitzar aquestes zones amb alt risc d’inundacions, informació coneguda pels esdeveniments històrics del passat i criteris científics, era assegurar-ne els beneficis.

Fins i tot més, com apunten tots els experts, aquesta Dana ha estat més virulenta a causa del canvi climàtic. És precisament el sistema de producció capitalista, començant per les grans empreses, el culpable de la destrucció del medi ambient.

Tanmateix, el context econòmic és que es pronostica que l’Ibex-35 bati rècords de beneficis, superant els 60.000 milions, un 11% més que el 2023. La gran banca espanyola ja acumula en els 9 primers mesos del 2024 gairebé 24.000 milions d’euros, fet que suposa un augment interanual del 19,4%. Es calcula que només el banc Santander posseeix reserves d’efectiu amb un valor de 336.000 milions de dòlars! Els impostos efectius que van pagar la banca i les energètiques l’any 2022 va ser del 6,8% i el 4,6% respectivament. Hi ha moltes més dades que mostren com els rics i les grans empreses s’estan fent cada cop més rics, a costa de la majoria, que s’està empobrint.

Així, veiem com la catàstrofe ha estat el producte del canvi climàtic, la criminal negligència dels governs procapitalistes, i també el criminal paper dels empresaris, començant pels més grans. Sens dubte, a la societat hi ha els recursos per fer front a la situació a València, però la vasta majoria estan en mans d’aquests grans burgesos. Per això diem: que la crisi la paguin els culpables, que la paguin els grans capitalistes! Si diuen que no poden pagar, que siguin expropiats sense indemnització sota control obrer.

Tornant a la qüestió en si dels 10.600 milions, qui assegura que aquests diners, una part substancial dels quals aniran a les empreses afectades, seran suficients per reposar tots els danys? Podem veure que serà insuficient, ja que, per exemple, només s’atorgaran 60.000 euros en cas que s’hagi destruït l’habitatge i sigui irreparable.

Ens oposem que es rescatin amb diners públics les empreses grans i mitjanes. Que assumeixin els costos amb els beneficis acumulats, que obrin els llibres de compte als seus treballadors i mostrin els seus balanços reals. I si necessiten aquests ajuts que siguin nacionalitzats sota control obrer.

Les grans empreses i bancs han de fer una contribució proporcional als seus beneficis reals fins a saldar el 100% dels danys, i si es neguen cal exigir-ne la nacionalització sense indemnització tret de petits accionistes sense altres recursos, i sota control obrer. Així podrem, a més, utilitzar els seus recursos copiosos per planificar l’economia en bases a les necessitats socials de la classe treballadora, la immensa majoria de la població.

En qualsevol cas, el paquet d’ajuda pública sembla un fet. Sense deixar d’agitar per això, proposem que es formi un comitè de representants dels afectats i associacions veïnals d’aquestes comarques perquè avaluïn de manera independent el valor del perdut. Els grans sindicats, com a principals defensors dels interessos econòmics dels treballadors, tenen un paper important a jugar en aquest sentit. També plantegem que aquest comitè sigui l’òrgan que controli la distribució de fons i la seva execució. Només així s’assegurarà que es prioritzin els interessos de la classe obrera davant dels interessos dels empresaris.

El drama que vivim demostra que no podem confiar en les institucions burgeses, que la classe obrera només pot confiar en si mateixa. Mentre exigim que les ajudes es distribueixin mitjançant el control organitzat de la classe obrera, exigim que la crisi la paguin els grans burgesos. El més fonamental és l’organització i la presa de consciència de la nostra classe. Per això, és més urgent que mai la construcció d’un partit comunista revolucionari que pugui canalitzar tota la frustració i la ràbia que s’està acumulant contra el sistema per destruir-lo.