Què ens demostren les infiltracions policials?

El passat diumenge dia 12 s’emeté a la televisió pública el reportatge “Infiltrats”, fruit de la col·laboració entre 3Cat, La Directa i Polar Star Films, al voltant de quatre casos d’infiltració policial en diversos moviments socials dels Països Catalans. Tenint en compte que des d’aquestes infiltracions -iniciades el 2020 però perllongades, algunes, durant més de dos anys- s’han anat revelant d’altres a l’Estat Espanyol, i que l’èxit del reportatge ha entregat a l’opinió pública el debat sobre tals mètodes, és important que nosaltres també hi participem per tal de comprendre com s’està manifestant actualment l’antagonisme de classes i per guiar-nos en les lluites que vindran.

Volem transmetre el nostre suport a totes les persones afectades personal o políticament per les infiltracions: Solidaritat i lluita de classes contra els abusos policials!

Què tenen en comú els quatre casos?

La publicació de les sentències del judici del procés va revifar, l’octubre del 2019, tot un seguit de mobilitzacions a peu de carrer arreu de Catalunya. La posterior desmobilització política va ser promoguda de bon inici pels propis partits independentistes (ARA 19/10/19) sota la disfressa d’una condemna a les accions “violentes” de certs manifestants. El cas de les infiltracions policials i l’agreujament de les tensions entre la classe treballadora i els propietaris dels nostres mitjans de vida ens permetran assenyalar a continuació qui són els que autènticament exerceixen la “violència”.

Amb l’arribada de la pandèmia i del confinament el març de 2020, hi va haver una aturada en les lluites socials, després de la qual va ser necessari tornar a organitzar-se. En aquest context, quatre policies nacionals provinents de la mateixa promoció van ser enviats a Girona, Barcelona i València com a “agents d’intel·ligència” amb l’objectiu d’infiltrar-se en diversos moviments i d’aconseguir informació per a perseguir els qui volien “subvertir l’ordre constitucional” (SER, 02/02/23).

A la figura de “l’agent d’intel·ligència”, a diferència de “l’agent encobert”, que sí està clarament tipificada en l’article 282 bis de la Llei d’Enjudiciament Criminal, no se li exigeix aval ni control judicial per exercir les seves funcions; si a això li afegim l’absència, dins del marc legal, de tot tipus de regulació clara de les seves funcions i responsabilitats, ens adonem que, curiosament, aquells qui defensen més aferrissadament l’ordre legal existent són els qui mai no dubten a l’hora de trencar-lo!

Els moviments socials “subversius” que tant preocupaven a la policia nacional eren el cinema autogestionat “La Cinètika”, al barri de Sant Andreu; l’assemblea pels drets de l’habitatge “Resistim al Gòtic”, al barri homònim; el moviment antiracista “Tancada per drets”, a Girona i, finalment, el casal anticapitalista “Cuidem Benimaclet”, a València. Tots tenen en comú ser espais d’iniciativa popular on són particulars qui prenen a l’Estat el monopoli d’aplicar “millores” socials. Mai cap moviment que mostri que és la classe treballadora, i no l’Estat, qui autènticament lluita pel benestar social, serà etiquetat per la classe dominant d’altra manera que “subversiu”. És la lluita de dos interessos irreconciliables, en què el guany d’un significa la pèrdua de l’altre.

A partir d’aquests espais, els infiltrats teixien una xarxa de contactes que els permetia controlar de ben a prop no només les activitats de les organitzacions, sinó també les vides dels qui participaven en elles. La seva justificació: “la multimilitancia de los secesionistas radicales complica especialmente su vigilancia mediante otros medios” (SER, 02/02/23). Noti’s que la necessitat de vigilar els elements considerats “radicals” mai no és posada en dubte en cap declaració i que es justifica la infiltració policial com a un mètode més d’entre el possibles.

El mètode de la infiltració comporta l’adopció d’identitats falses per a integrar-se dins del grup del que es vol recaptar informació. No estant correctament tipificat i operant-se sense control judicial, tot dany psicosocial, tot abús emocional “possible” que es produeixi durant el període d’infiltració, no és que sigui considerat un dany secundari, és que ni tan sols es considera un dany, enfront del guany de l’Estat en “seguretat ciutadana”, en “la defensa de l’exercici dels drets i llibertats”, etc. A part, la “possibilitat” del dany emocional desapareix i esdevé una certesa tan aviat com s’adverteix que l’establiment de relacions personals profundes per a infiltrar-se no és quelcom d’esporàdic o d’accidental, sinó el mètode programàticament utilitzat. Som davant d’un mètode maquiavèl·lic de manual, enfront del qual nosaltres hem de mostrar que el seu fi no justifica els mitjans.

L’Estat com a finalitat i la finalitat de l’Estat

Se’ns diu que les infiltracions policials garanteixen la seguretat pública i l’exercici dels drets i llibertats (Llei Orgànica 2/86, de 13 de març). Els moviments socials que han estat infiltrats, com hem vist, també lluiten per l’assoliment dels drets i llibertats de les persones immigrants i de les nacionalitats oprimides, a part d’implicar-se en la lluita per l’habitatge que, segons l’article 47 de la Constitució Espanyola, no és solament un dret de la població, sinó un deure dels poders públics el seu foment.

Què tenim aquí? Una contradicció? Què potser no estem entenent la situació correctament i per això hem topat amb un cul de sac contradictori? La resposta es troba en la comprensió del paper de l’Estat en la lluita de classes i en la tensió dialèctica que es troba dins de la noció de “lluita” pels drets i llibertats.

De cara enfora, la policia es presenta com una de les forces de seguretat que vetlla pel benestar de la ciutadania perseguint la criminalitat, el terrorisme, etc., i també, com hem anat repetint, la que garanteix l’exercici dels drets i llibertats. Ara bé, veient que la policia és la que executa els desnonaments, és a dir, l’eina amb què s’arrabassa un dret, i alhora l’encarregada de controlar i reprimir les llibertats -entre d’elles la d’expressió i manifestació- comencem a sospitar que els drets, llibertats, i benestar que diuen salvaguardar no son els de la societat en conjunt, sinó els d’una classe social molt concreta, la dominant política i econòmicament: la dels capitalistes i els seus associats.

La història de la monopolització de la força a mans de l’exèrcit i de la policia s’ha de resseguir fins a l’origen de l’Estat: l’establiment d’agricultura i ramaderia sedentàries permet en cert moment la creació d’un excedent en la producció. Una part de la població s’apropia d’aquest excedent i comença a distanciar-se cada cop més de la resta de la comunitat per la seva riquesa, la qual li permet suportar millor les crisis, ja siguin les que naturalment s’esdevenen en una economia agricultora lligada als canvis meteorològics o les causades per les guerres amb els veïns.

La propietat privada, sorgida de l’apropiació de l’excedent per uns pocs, es comença a salvaguardar i a estendre socialment amb l’aparició paral·lela dels primers codis legals -curiosament promoguts pel mateix grup social que s’havia apropiat l’excedent-, i de l’exèrcit, que en aquell moment realitza alhora les funcions internes de la moderna policia, és a dir, la funció de reprimir les revoltes a causa de les males condicions de vida.

A mesura que passa el temps, es va blindant ideològicament el paper repressiu de l’exèrcit i de la policia apel·lant al seu vessant “benefactor” envers la societat, o a la seva necessitat natural (adduint que som dolents o egoistes per naturalesa, etc., i que per tant necessitem d’un òrgan repressor). De la mateixa manera, se’ns diu que l’Estat, realment sorgit com a instrument de la classe econòmicament dominant per a oprimir política i econòmicament la resta de la societat, garanteix l’equilibri dels interessos en conflicte.

Per acabar-ho d’adobar, l’experiència acumulada pel costum d’un Estat que té el monopoli de la violència, en unió amb els eixams d’ideòlegs, tertulians i demés que promouen les idees dels capitalistes i dels seus associats, porten a la moralització de la violència, és a dir, a considerar que tota violència que provingui de l’Estat és justificable i en vistes al bé comú, mentre que qualsevol altra demostració de força que no provingui d’aquell és considerada fora de lloc i indesitjable per la “pau social”. El benefici que els capitalistes treuen d’aquesta concepció és més que evident.

Si existeix l’Estat és perquè segueixen existint les classes socials. El mode de producció capitalista les ha simplificades al màxim: per una banda, els capitalistes, amos dels mitjans de producció, els qui actuen en vistes als seus beneficis privats; per altra banda, la classe treballadora, les persones assalariades que no disposem d’altre mitjà de vida que no sigui la nostra força de treball, les hores i hores que passem treballant amb la sola finalitat de cobrar i, d’aquesta manera, poder seguir vivint.

L’única via que tenim la classe treballadora per guanyar drets és la força; no perquè vulguem, sinó perquè els capitalistes mai no ens donaran res de franc. El nostre guany en qualitat de vida és la seva pèrdua en beneficis. L’Estat, sota la bandera de la lluita per drets i llibertats, amaga una reacció ferotge contra tota demanda real de la classe treballadora. Quan la nostra situació és tan asfixiant que ens aboquem a les lluites socials -les úniques que ens han demostrat que guanyen drets- i l’Estat tem que la màscara amb què es legitima caigui i es reveli el seu caràcter opressiu, és aleshores que es recorre a mètodes com les infiltracions policials.

L’organització de la classe treballadora

Les infiltracions policials, més que una garantia del benestar social, són un dels mètodes amb els que els capitalistes pretenen conservar els seus privilegis. Que sigui necessària la “infiltració” en moviments socials és un signe clar de la separació que existeix entre les necessitats de les persones i els interessos de l’Estat: són dos àmbits que s’exclouen.

Per tant, si l’Estat no garantirà el nostre benestar, cal que ens organitzem com a classe amb unes idees clares i una direcció resolta, capaç d’extreure conclusions de cada lluita i que mai no posi en dubte que només quan l’economia estigui sota control obrer i respongui a les necessitats reals de les persones i no als cecs interessos del “mercat”, només quan la classe capitalista hagi perdut els seus privilegis polítics, fonamentats en la propietat privada dels mitjans de producció, serà aleshores que per la classe treballadora els drets i llibertats no seran ja una meta futur, sinó una realitat present, i la mera menció de les “infiltracions policials” no serà res més que una anècdota del passat.