Ressenya de El 47: Un emblema de la lluita per la dignitat dels barris obrers durant la Transició

Amb les fulles ataronjades, aquesta tardor ha caigut pels cinemes una de les moltes fites èpiques de la classe treballadora durant La Transició: la història dels veïns del barri de Torre Baró, de Barcelona.

Avís: en aquest article s’avancen alguns espòilers de la pel·lícula.

El 7 de maig de 1978, veïns de Torre Baró van segrestar un autobús de la línia 47 per a pujar-lo al barri, conduït pel militant del PSUC, Manolo Vital, que va organitzar l’acció demostrant així que era possible fer arribar una línia d’autobús al barri.

En aquesta època de decadència del sistema capitalista i de la seva producció cultural, al mateix temps, poden veure’s els elements que expressen la necessitat d’un art revolucionari. Sens dubte, entre les moltes frustracions que pot viure qualsevol revolucionari que vagi al cinema actualment, la pel·lícula El 47 representa una excepció al munt de brossa de les cartelleres d’avui en dia. Des del minut u, la pel·lícula del director Marcel Barrena captiva al públic, capturant-lo sota les arpes de la impotència que senten els veïns de Torre Baró durant la construcció del seu barri que ells mateixos duen a terme amb les seves pròpies mans, en ple franquisme, acollint-se al dret reconegut en la llei del sòl, a mantenir una construcció sense llicència sempre que estigui ensostrada a l’alba. Les presses dels pobres obrers per acabar d’entaular les cases davant els primers raigs del sol, i una patrulla de la Guàrdia Civil aguaitant a cavall, conformen tots els ingredients per a presentar la història d’un mode que t’atrapa fins al final de la pel·lícula.

El contingut polític és evident des d’aquesta primera escena i els missatges i referències a la lluita de classes i, especialment, de la classe treballadora contra l’Estat burgès, se succeeixen al llarg de tot el metratge. El protagonista, Manolo Vital, un conductor d’autobusos, és presentat com un líder natural entre els veïns de Torre Baró. Entorn de les vivències de la seva família i els seus veïns, les seves calamitats i l’abandó que pateixen per les institucions burgeses, es deixen entreveure alguns dels factors a tenir en compte per a qualsevol revolucionari que:

• La solidaritat de la classe treballadora, no només entre qui comparteixen origen, sinó també entre immigrants i locals. Lluny de la perspectiva estúpida de certs dirigents de l’esquerra, que pressuposen que catalans i andalusos o extremenys no poden suportar-se entre si, Manolo Vital s’enamora d’una catalana que l’ensenya a parlar català, cosa de què ell sent orgull. Vital i els seus veïns s’ajuden i protegeixen els uns als altres davant les adversitats que pateixen. Diverses escenes succeeixen a la seu de l’Associació de veïns de Torre Baró, una referència clara al paper fonamental que aquestes van jugar a la lluita contra la dictadura de Franco.
• Marcel Barrena mostra amb destresa el xoc entre les institucions populars, com l’Associació de Veïns, i les burgeses, com l’Ajuntament. A la pel·lícula, Vital fa un intent reiterat d’esgotar la via de les institucions burgeses. La destresa estètica de Barrena per a aconseguir aquest contrast és espectacular. Intercala escenes a Torre Baró, pintades reivindicatives, parets precàriament emblanquinades, carrers sense pavimentar, façanes sense esquerdejar, etc., amb plànols sobtats de Vital en grans cambres palatines, amb sostres alts i impressionants frescos als murs, esperant a ser atès pel buròcrata de torn, que el rep d’una manera excessivament amable.
• Es mostra també el que vertaderament va ser la Transició, una gran mentida. En una d’aquelles visites a les seus d’institucions burgeses, de manera una mica graciosa, Vital retreu a un polític que es mantingui la bandera franquista a la sala d’una institució pública. “Feixista s’és o no s’és”, etziba al buròcrata davant els patètics titubejos quan és preguntat per la presència de la bandera.
• Un altre detall que no ha de passar desapercebut per l’espectador militant, és la confrontació entre els revolucionaris conseqüents i els sectaris. En diverses ocasions, Manolo Vital ha de confrontar amb iniciatives ultraesquerranes que divideixen als treballadors, no només al barri, sinó també al sindicat de conductors d’autobusos. La pel·lícula també mostra audaçment una certa tensió natural en la lluita de classes, entre la tendència al conservadorisme dels vells dirigents, i la irreverència i l’empenta de les capes joves, que a vegades pot confondre’s amb l’ultraesquerranisme. Manolo Vital, excessivament complagut per haver aconseguit aixecar el barri amb els seus veïns, i la seva filla, disconforme i desitjosa de noves conquestes, mantenen aquesta tensió.

Breu història urbanística de Barcelona

Sense necessitat de ser professional de l’urbanisme, qualsevol que hagi xafardejat una mica sobre el tema, haurà sentit parlar de Barcelona com un dels exemples urbanístics amb més renom a escala mundial. No podríem completar mínimament bé aquest article sobre la història de Torre Baró i “El 47” sense parlar del Pla Cerdà de Barcelona i el contrast que formen entre ambdós.

No podem explicar aquí detalladament la importància d’aquest pla urbanístic sobre el qual s’han escrit innombrables textos, però sí que donarem algunes pinzellades sota una òptica marxista. El pla de l’eixample de Barcelona de l’any 1860, dut a terme per l’enginyer i polític Ildefons Cerdà, va plasmar el gegantesc pas de la Barcelona preindustrial, circumscrita al barri Gòtic, a la que coneixem avui dia. Cerdà, que va ser membre del Partit Republicà de Pi i Margall, va proposar un pla urbanístic revolucionari que implicava multiplicar per deu la superfície de la ciutat. Aquest pla va ser rebutjat per les autoritats locals, que el veien com una completa bogeria. Però en ple ascens de la burgesia com a classe dominant, la industrialització i el port de Barcelona la situaven com un destí preferent davant l’èxode rural. Aquest arriscat pla va catapultar a la ciutat, que va poder albergar a centenars de milers de nous habitants en les dècades posteriors, avançant-se a altres ciutats. El pla original de Cerdà estava influït pels utopistes i tenia una sana intencionalitat progressista per fer més suportable la vida de les masses treballadores. Contemplava àmplies zones verdes, una trama urbana regular que facilitaria els desplaçaments, les famoses cantonades de les illes en angle de 45° que alliberava espai públic per a la vida urbana, una cuidada densitat de població amb illes d’una altura moderada, etc. Cada una de les illes que avui coneixem a la ciutat de Barcelona estaven projectades per a no ser completades per edificis residencials, sinó mantenint gran part d’elles com espai públic, i unificant els espais de les illes contigües per a donar-los continuïtat. Barcelona ha estat un dels assajos de forma urbana més destacables del món. I gran part del que es va projectar manté aspectes positius inclús 150 anys després.

Tanmateix, tal com va ocórrer amb altres models urbanístics benintencionats, com l’exemple de Brasília, de l’arquitecte comunista Oscar Niemeyer, són la prova palpable que les condicions econòmiques superen la intenció tècnica de qui les van projectar. No es pot crear una ciutat igualitària sota el sistema capitalista, per molt ambiciós que sigui el projecte i la inversió. Tot just un segle després de l’ambiciós Pla Cerdà (un període curt en la història d’una ciutat) els treballadors establerts a Torre Baró van patir una desigualtat atroç, sense aigua corrent a les seves cases, sense clavegueram, sense carrers pavimentats, sense assistència de serveis bàsics com bombers, ambulància o autobusos urbans, etc. I les precioses illes dissenyades per Ildefons Cerdà van ser carn d’especulació Immobiliària.

Les mancances polítiques de la pel·lícula

A una tertúlia que es va organitzar sobre la pel·lícula, es va retreure al director com a principal carència l’ocultació del fet que Manolo Vital no era un activista aïllat ni el 47 l’únic autobús pres per a un barri de Barcelona, sinó que Vital era militant del PSUC i afiliat de CCOO, i l’acció s’enquadrava en un pla amb altres tantes per l’estil.

Encara més, tal com argumentem des de la Internacional Comunista Revolucionària amb el llibre La gran traición, análisis marxista de un testigo ocular de la Transición d’Alan Woods, la fi de la dictadura i les concessions que la classe dominant espanyola va fer a tots els nivells els anys posteriors, no es comprenen en un marc local, o de barri, com es mostra a la pel·lícula, sinó que va ser el resultat de l’acció conjunta de les masses en tots els àmbits (en les fàbriques, els barris, el camp, les universitats, etc.). Es troben a faltar a la pel·lícula més referències a aquesta lluita col·lectiva d’àmbit estatal, que és història viva de l’Estat espanyol. En ocultar això, la pel·lícula apel·la a una espècie d’èpica individual que a la vida real acaba sent impotent. Manolo Vital va ser empresonat i només gràcies a l’organització i la pressió exercida pels seus camarades en connexió amb els seus veïns, va poder ser alliberat. Un quadre revolucionari aïllat no és res en una revolució, però pot ser molt significant en connexió amb un partit de quadres prou gran.

Marcel Barrena es va excusar davant la crítica explicant que el metratge no és un documental, sinó una pel·lícula que narra la vida de Manolo Vital. Però això no és més que una mala justificació de la covardia que impera en la gran majoria dels cineastes, i artistes en general, d’aquest país, que encara no s’han atrevit a rodar ni tan sols una bona pel·lícula sobre la Guerra Civil. Va haver de venir Ken Loach a cobrir aquest forat amb “Tierra y libertad”

Per altra banda, tampoc passa desapercebut el blanqueig que la pel·lícula fa de Pasqual Maragall, que va ser 15 anys alcalde de Barcelona, entre 1982 i 1997. El director s’inventa fets que no van ocórrer realment, en posar a un jove Maragall molt amable, que acompanya a Vital en l’autobús i teixeix amb ell una bona relació. Al final de la pel·lícula es narra per escrit el que sí que va ser un fet verídic, ja que Pasqual Maragall va concedir a Manolo Vital la medalla d’honor de la ciutat. Però, més enllà que sol atorgar-se al govern municipal de Pasqual Maragall la més recent renovació urbanística de Barcelona, els comunistes rebutgem l’engany i la traïció dels socialdemòcrates que utilitzen les seves reformes com una fi en si mateix per a la classe treballadora, al mateix temps que acontenten la burgesia mantenint intacta la seva propietat privada i els seus negocis.

Avui dia, quasi 50 anys després, els veïns de Torre Baró encara pateixen moltes necessitats i afirmen que potser caldria segrestar un altre autobús i reprendre les reivindicacions de La Transició. Les lliçons positives d’aquesta història han de portar-nos a organitzar-nos per a aquesta fita.