La guerra comercial de Trump: una visió marxista

Presentem la traducció de dos articles escrits per Niklas Albin Svensson el 28 de març i el 3 d’abril, respectivament. En el primer d’aquests, s’exposen les claus per entendre les conseqüències reals que tenen els aranzels en el comerç mundial, tot comparant la situació actual amb la dels anys 30 del segle passat i amb les terribles conseqüències que tingué aleshores la política aranzelària. En el segon, publicat després de l’anunci de les mesures aranzelàries, s’assenyala que les mesures d’austeritat que se seguiran dels aranzels les pagarà la classe treballadora. A dia d’avui, Trump ha prorrogat per 90 dies més l’entrada en vigor de tots els aranzels menys els dirigits contra la Xina. 

El programa aranzelari de Trump intensifica les tendències proteccionistes de l’economia mundial

Trump està a punt d’anunciar el seu nou paquet d’impostos aranzelaris, que revelarà el dia que ell mateix ha anomenat “liberty day” (dia de l’alliberament). Comentadors, polítics, diplomats i CEOs s’estan afanyant per entreveure el que s’acosta. Trump, com és costum, els ha mantingut en espera. Tot i desconèixer els detalls, la direcció del viratge és clara.

Trump prepara una descàrrega d’anuncis pel dia 2 d’abril. Els seus impostos sobre els cotxes, anunciats el 26 de març ja van provocar que el mercat tremolés, sobretot entre les marques europees i asiàtiques que depenen en major mesura del mercat estatunidenc.

Sembla que Trump s’ha decidit per considerar el 25% un bon percentatge pels aranzels. Ja ha anunciat restriccions d’aquest nivell per Mèxic i Canadà, l’acer, l’alumini i la indústria automobilística. Quin objectiu té, és evident: vol forçar que les empreses reubiquin la seva producció dins dels Estats Units, i que no es cenyeixi només a l’acoblament dels vehicles, sinó a la totalitat del procés: la producció d’alumini, dels transmissors, dels motors etc. I no només es dirigeix als cotxes, tot i ser aquesta una part important de l’economia mundial, també a les farmacèutiques, etc.

Mentre Mèxic i Regne Unit han intentat d’amanyagar Trump amb paraules dolces perquè els hi eviti els aranzels, Xina, la Unió Europea, Japó i Canadà s’han estat preparant per respondre amb les mateixes mesures; Trump ha amenaçat repetidament amb que hi haurà represàlies, per exemple durant la nit del 26 de març. Tenim davant nostre una recepta per una guerra comercial. Per suposat, no seria la primera promoguda per Trump: durant el seu primer mandat, ja n’havia promogut una contra Xina, però aquesta vegada Xina no és l’únic objectiu, sinó tot el món.

Què va passar els anys 30?

S’estan observant paral·lelismes immediats amb el 1930 – i hi ha motius per veure’ls. Després del Crash de Wall Street el 1929, les diverses nacions d’Europa i d’Estats Units van recórrer al proteccionisme per intentar exportar la crisi.

Els Estats Units van aprovar el 1930 la Llei de Tarifes Smoot-Hawley, amb la qual incrementaven els aranzels a una mitjana d’un 20%. Aquesta, i les mesures preses en resposta per les altres nacions van fer que les exportacions d’Estats Units es desplomessin. Com ara està passant, Canadà va ser afectada i represaliada. No és accidental que Trump estigui fent servir unes mesures oblidades d’aquella mateixa llei per imposar aquesta nova ronda d’aranzels.

De bon inici, la llei tingué l’efecte de reviure l’economia estatunidenca, però tan aviat començà a notar-se l’impacte de la recessió econòmica que seguí el col·lapse del Creditansalt austríac, els efectes de la llei començaren a revelar-se. Tant les exportacions com les importacions dels Estats Units van caure al voltant de dos terços i, pels volts de 1932, la producció industrial havia col·lapsat en un 46%.

Moltes nacions europees seguiren el mateix camí. Regne Unit va introduir el 1932 la “preferència imperial”, mesura que dificultava l’exportació a Regne Unit de fora dels límits de l’imperi britànic. Altres països – França, per exemple – portaren encara més lluny el seu proteccionisme.

Les barreres comercials a l’ús no van ser l’única peça dins de les noves relacions comercials. Un rere altre, els països van abandonar el patró or, o sigui, van abandonar la proporció d’equivalència establerta entre la moneda (lliura, dòlar, franc, etc.) i l’or.

L’abandonament del patró or va significar la caiguda del valor dels diners i va donar als països en qüestió un avantatge competitiu respecte els seus rivals. No és sorprenent, per tant, que els països que s’aferraren al patró or durant més temps (França, Estats Units) haguessin de recórrer a majors mesures proteccionistes. El 1934, Trotski va assenyalar que “allunyar-se del patró or escindeix l’economia mundial amb més èxit encara que les barreres aranzelàries”.

En general, el comerç mundial va caure un 66%, un cop devastador a l’economia mundial. Va ser reflectit per una caiguda de la producció industrial del 41% a Alemanya, del 24% a França, i del 23% a Regne Unit. Alhora, degut a l’atur massiu i al col·lapse general de l’economia, el preu dels productes també col·lapsà, aguditzant així la crisis endèmica de sobreproducció.

Sens dubte, la crisis no fou conseqüència del proteccionisme, sinó el proteccionisme conseqüència de la crisi; però alhora, aquell la va exacerbar enormement.

La limitació de l’Estat-nació

Els motius d’això rauen en el propi desenvolupament de l’economia. Una vegada i una altra, els marxistes hem assenyalat que mentre les forces productives (màquines, ciència, tecnologia, educació, etc.) es desenvolupen, no poden menys que topar amb els límits de l’Estat-nació. Per exemple, Lenin ja ho havia remarcat punyentment a L’imperialisme: la fase superior del capitalisme. En aquest llibre va explicar com l’imperialisme es desenvolupà a mesura que els monopolis sobrepassaven el mercat nacional.

El que els polítics estaven intentant, sota pressió de la crisi, era fer girar enrere les agulles del rellotge. Hi ha un clar paral·lelisme amb l’actualitat. Trotski ja va escriure sobre aquest trist intent:

“La tasca progressista de com adaptar l’àmbit de les relacions econòmiques i socials a la nova tecnologia és capgirat, i es fa semblar un problema de com estrènyer i tallar les forces productives per encabir-les dins de l’antic àmbit nacional i les antigues relacions socials. A banda i banda de l’Atlàntic no poca energia mental es malbarata intentant resoldre el problema fantàstic de com reconduir el cocodril de nou dins l’ou de gallina. El nacionalisme econòmic ultramodern està irrevocablement condemnat pel seu propi caràcter reaccionari; endarrereix i minva les forces productives de l’home.”

I aquell fou precisament l’efecte de les diverses mesures que prengueren els governs. En intentar fer retrocedir les agulles del rellotge respecte el desenvolupament de les forces productives, forçant-les de nou dins la camisa de força de l’Estat-nació, això és, del mercat nacional, van aconseguir no reviure, sinó enfonsar l’economia en una depressió.

A la fi, l’economia va reviure: després de la destrucció d’enormes forces productives durant la Segona Guerra Mundial, i amb l’ajuda dels partits socialdemòcrates i comunistes per estabilitzar el capitalisme. A occident, l’imperialisme estatunidenc s’erigí com l’absolutament dominant després de la guerra, i l’economia va trobar un nou equilibri.

Estats Units va amanyagar els imperialismes francès, alemany i britànic perquè cooperessin amb l’objectiu de reconstruir Europa després de la guerra. S’establí una nova institució encarregada d’obrir els mercats, la GATT (General Agreement on Tariffs and Trade), que més endavant es convertí en el WTO (en català la OMC, l’Organització Mundial del Comerç).

A Europa. s’establí la Comunitat de Carbó i Acer. Trotski ja havia assenyalat aquesta necessitat econòmica el 1923:

“En el fons de la [Primera] guerra [Mundial] rau la necessitat d’un àmbit de desenvolupament més ample per les forces productives, sense els entrebancs de les barreres aranzelàries. De forma similar, en l’ocupació del Ruhr, fatal per Europa i per la humanitat, trobem una expressió distorsionada de la necessitat d’unir el carbó del Ruhr amb el ferro de Lorena. Europa no pot desenvolupar-se econòmicament dintre de les fronteres d’Estats i duanes imposades a Versalles. Europa és forçada a retirar aquestes fronteres, o bé a acarar l’amenaça d’un complet declivi econòmic. Però els mètodes usats per la burgesia governant per sobrepassar les fronteres que ella mateixa ha creat només estan incrementant el caos existent i accelerant la desintegració.” (És l’eslògan “Els Estats Units d’Europa” un de temporal?)

En altres paraules, ja el 1923 Trotski va preveure la necessitat econòmica d’aquesta unió que precisament va reunir les indústries de carbó i acer de França, Alemanya occidental, els Països Baixos i Bèlgica. Així s’esdevingué perquè en les petites nacions d’Europa les limitacions que l’Estat-nació havia imposat sobre el desenvolupament econòmic eren encara majors.

Com sabem, la Comunitat de Carbó i Acer va demostrar-se insuficient. Al llarg del temps, com passà amb el GATT (General Agreement on Tariffs and Trade: l’Acord General sobre Tarifes i Comerç), va estendre la seva influència fins a esdevenir la Comunitat Europea, i més tard la Unió Europea. L’imperialisme americà va ser-hi present en cada passa del camí per recolzar la integració d’Europa, doncs en aquella època els hi convenia. El motiu pel qual la inicial limitació de les organitzacions va haver d’estendre’s no és difícil d’entendre, si un parteix del punt de vista que les forces productives, a mesura que es desenvolupen, en cert moment sobrepassen l’Estat-nació.

És a dir, a mesura que es desenvolupaven monopolis dins de la Unió Europea, en les noves indústries emergents com l’automobilística i la química, aquests eren asfixiats per les limitacions de l’Estat-nació (és a dir, del mercat nacional) i necessitaven una sortida al mercat Europeu. Per tant, necessitaven enderrocar una barrera rere altra. I justament perquè l’economia, en general, estava creixent, era possible una  divisió relativament amistosa dels beneficis. I fou particularment així gràcies a que Estats Units, tenint les indústries més avançades i productives, era allà per empènyer en direcció al lliure comerç.

La classe capitalista en general es va beneficiar d’aquest nou règim. En particular, era un de relativa estabilitat política i social. Hi havia suficients beneficis com per fer concessions significants als treballadors. I, mentrestant, la Unió Soviètica es mantenia com un perill sempre present.

Un nou repunt de l’economia fou possible sota aquestes condicions i règim. La productivitat del treball va incrementar massivament sota qualsevol estàndard.  Durant els anys 1950 i 1960 això anà acompanyat d’un increment en el sou real.  Com que la productivitat havia pujat, als treballadors d’occident se’ls podien garantir uns nivells de vida tals com mai n’havien tingut: cases, cotxes, equips de televisió, educació, sanitat, pensions, etc.

Però tot això es donà justament perquè les forces productives es podien seguir desenvolupant sota el règim d’especialització creixent, gràcies a l’augment en la llibertat de comerç, etc. La divisió mundial del treball era essencial pel desenvolupament continu de les forces productives.

Paral·lel a aquest desenvolupament sorgiren monopolis massius que dominaven el mercat mundial. Les companyies menys productives – menys eficients i sense la tecnologia més avançada – entraven en fallida o eren comprades pels seus rivals més grans. No és aquest el lloc per entrar en detall sobre aquesta qüestió, però si observem qualsevol indústria important – sigui de matèries primes, components o productes finals – avui en dia només romanen un grapat d’empreses.

Però contrari als somnis dels defensors del lliure mercat, és precisament la lliure competència la que crea aquests monopolis.

El proteccionisme avui en dia

Tornant a la qüestió del present, així hem arribat a un món molt més desenvolupat i molt més econòmicament integrat que el de temps de Trotski. Des de 1960, l’economia mundial ha crescut, en termes reals, al voltant de vuit vegades la seva magnitud. El volum del comerç mundial, amb tot, ha crescut al voltant de 20 vegades la seva magnitud i, en termes de valor, encara més.

Quan els Estat Units s’embarcaren en la seva descàrrega aranzelària el 1930, la proporció entre comerç i PIB era del 9%. Ara, és del 25%. Pel que fa a la manufactura és encara més decisiu: el valor de la manufactura produïda per Estats Units és de 2.3 bilions de dòlars, però el valor de les seves exportacions manufactureres és d’1.6 bilions. Això no vol dir que el 70% de béns manufacturats siguin produïts per ser exportats (doncs els components poden creuar la frontera diverses vegades abans d’acabar en el producte final) però mostra el grau d’integració de la manufactura amb el mercat mundial.

Així, quan Estats Units i la resta del món s’embarquen en un nou furor proteccionista, ho estan fent des d’un punt de partida molt diferent. Si algú vol, com va dir Trotski, “reconduir el cocodril de nou dins l’ou de gallina”, comportarà l’enorme destrucció de les forces productives i una misèria increïble.

Els economistes burgesos són ben conscients d’aquest fet, motiu pel qual han proclamat que “mai més” haurem de tornar al proteccionisme. Però com molts altres “mai més” dels economistes, com imprimir diners, han hagut de donar pas al desenvolupament real dels antagonismes internacionals i de classe.

Trump no va inventar el proteccionisme. Ara mateix hi ha 4.650 restriccions a les importacions entre els països del G20, segons el Global Trade Alert, xifra deu vegades major que al 2008. Els Estats Units intenten lligar les ales a l’economia Xinesa, i ho ha intentat des de 2018. Existeixen aranzels contra Xina d’Estats Units i d’Europa als vehicles elèctrics. Hi ha la Llei per la reducció de la inflació (Inflation Reduction Act) de Biden, diversos intents d’ajudar la producció domèstica de microxips a través de subsidis, etc. Tot això ha anat abans que el segon mandat de Trump. Ja ens dirigíem cap aquí abans que tornés a entrar en escena. Al llarg de cert període històric, el comerç mundial creixia amb major rapidesa que l’economia mundial; però ja no és així.

La guerra comercial de Trump és sens dubte una acceleració cap a aquesta direcció. Ningú sap com de lluny arribarà aquesta guerra, però l’agència Fitch Ratings especula que la mitjana de mesures aranzelàries d’Estats Units podria arribar de l’actual 8% a un 18%, el seu nivell més elevat des de 1934.

Els plans de Trump impliquen una sèrie de dificultats per l’economia mundial, doncs no comporten només la imposició de tarifes als productes finals (com als cotxes), sinó a totes les peces components dels cotxes. Això fa aparèixer la perspectiva de ser colpejat, no només per un únic aranzel del 25%, sinó d’haver-lo de pagar diverses vegades, en fases diferents del procés productiu.

El Detroit Free Press cita un analista:

“Cada cop que un component creui la frontera, se li aplicarà l’impost. Un exemple que oferí Abuelsamid és que un productor de cotxes – el nom del qual va refusar de dir – li explicà que ell compra de Japó els materials per fer els cobertors dels cables. Aquells materials passen a Mèxic per convertir-se en els cobertors, aleshores aquests s’envien a Texas per connectar-los als airbags. Els airbags s’envien de nou a Mèxic, a la planta del productor de cotxes, per ser instal·lats als seients dels cotxes. Finalment, el vehicle és enviat a Estats Units.”

Quan la indústria automobilística espera afegir entre uns 4000 i uns 12000 dòlars al preu final del cotxe, és d’aquest procés del que parlen. Al cobertor de l’exemple se li aplica l’impost dues vegades. Això també voldrà dir que els exportadors estatunidencs perdran encara més potencial de competir en el mercat mundial, doncs a les seves parts i peces se’ls aplicaran diverses vegades impostos abans de ser exportats.

El que aconsegueix aquest impost general, i això possiblement sigui deliberadament des del punt de vista de Trump, és destensar les cadenes globals de subministres. Però és extremadament costós. BMW, per exemple, té tres plates principals a Europa per produir motors, cadascuna de les quals s’especialitza en un motor diferent per un model diferent de cotxe. Construir una altra fàbrica per produir motors només pels Estats Units seria extremadament costós. El mateix s’aplica per qualsevol altra part del cotxe que no sigui ja produïda a Estats Units. Qualsevol contramesura de la Unió Europea, de Xina i Japó que afecti les peces produïdes per Estats Units empitjorarà necessàriament la situació. L’efecte de tot això, a llarga durada, serà l’increment de la inflació, que causarà encara major misèria per la classe treballadora.

Una posició proletària

Quins són, aleshores, els interessos de la classe treballadora en tot això? El líder del sindicat automobilístics estatunidenc, Shawn Fain, ha lloat Trump per haver fet “una passa endavant per aturar el desastre del lliure mercat que ha devastat durant dècades les comunitats de classe treballadora”.

Sens dubte, té part de raó. El desmantellament del polígon industrial de Michigan ha tingut un efecte devastador a tota la regió. Però és impossible tornar a ficar el geni dins de la làmpada, i l’intent de Trump tindrà conseqüències desastroses.

Tampoc no podem defensar la política del lliure comerç, precisament perquè ens han conduit fins al punt on ens trobem. La política del lliure comerç és la política del tancament de fàbriques, de la destrucció de comunitats, i tot sota la promesa de que a llarga durada tot això serà pel nostre bé.

Els socialdemòcrates alemanys, als albors de la victòria de Hitler, van promoure justament aquesta política descabdellada.  Que la crisi destrossi la classe treballadora! En algun moment anirà cap a millor. Simplement, el camí vers l’equilibri econòmic passava pel feixisme i la guerra mundial. Avui, aquesta perspectiva no és previsible en el futur immediat, però la misèria que el capitalisme del lliure mercat porta és aquí davant els ulls de tothom.

Trotski va dir, justament, com la fi del lliure comerç està lligada a la mateixa crisi:

“La llibertat de comerç, així com la llibertat de competència i la prosperitat de la classe mitjana, pertany irrevocablement al passat. Tornar al passat és l’única prescripció dels reformistes democràtics del capitalisme”.

Els qui discuteixen a banda i banda – lliure-canvistes i proteccionistes – volen restaurar la societat al seu estat pre-crisi, però cap de les dues té la capacitat de fer-ho. Ni la reinstauració del lliure comerç ni l’alçament de noves barreres aranzelàries solucionarà la crisi.

La veritat és que el desenvolupament de les forces productives i del mercat mundial han impossibilitat el capitalisme nacional i han creat la crisis econòmica més extensiva que el món hagi vist mai. Tota la situació mostra que les forces productives s’estan revoltant contra l’estat-nació i la propietat privada. Cedim les darreres paraules a Trotski:

“Per tant, per salvar la societat, no cal ni aturar el desenvolupament de la tècnica, ni tancar fàbriques, ni concedir bonificacions a grangers per haver sabotejat l’agricultura, ni empobrir un terç dels treballadors ni tampoc cridar maníacs perquè esdeviguin dictadors. Cap d’aquestes mesures, que són una burla davant dels interessos reals de la societat, són necessàries. El que sí és urgent i indispensable és separar els mitjans de producció dels seus propietaris paràsits i organitzar la societat sota un pla racional. Aleshores seria possible curar la societat de les seves malalties. Tot aquell qui pogués treballar trobaria feina. La jornada de treball aniria minvant gradualment. S’aniria assegurant una major satisfacció per les necessitats de tots els membres de la societat. Les paraules “propietat”, “crisi”, “explotació” sortirien de circulació. El gènere humà creuaria el llindar vers l’autèntica humanitat.”

 

Els aranzels de Trump donen inici a una nova època de turbulències (3 d’abril de 2025)

Els mercats financers s’estan refent de les restriccions aranzelàries que Trump va anunciar ahir [2 d’abril].  La confiança de la classe capitalista en conjunt ha rebut un dur impacte amb la imposició de Trump dels aranzels més alts des del s.XIX.

L’índex S&P 500 havia caigut un 3%, el Nasdaq, un 4%. Les accions d’Apple un 8%, Ralph Lauren un 12%, Nvidia 5% etc. Tota persona que estigués important des d’Àsia sud oriental es veié negativament afectada, començant per la indústria de la roba. Vietnam, Cambodia, Laos, Sri Lanka, Bangladesh, Indonesia i Myanmar van ser objectius dels aranzels, amb impostos d’entre el 35 i el 49%. Tindrà un fort impacte en l’economia de tota aquella regió. Més d’un terç de les exportacions de Vietnam i de Cambòdia estan destinades al mercat estatunidenc.

La caiguda  dels mercats de valors va revelar que els aranzels eren pitjors del que s’esperava. Si sumem el 10% sobre totes les importacions als impostos selectius més elevats sobre tots els socis comercials principals d’Estats Units, depenent de com es compti, deixa una mitjana aranzelària del 29% si hem de creure Evercore ISI, o d’un 18% si creiem Goldman Sachs. Sigui com sigui, com Goldman Sachs assenyala, és més que probable que la xifra pugi, a mesura que a sectors com al del coure, al farmacèutic, al dels semiconductors i al de la fusta se’ls hi apliquin els seus impostos propis.

L’impacte sobre l’economia mundial serà profund, donat que la majoria de països mantenen una relació comercial amb Estats Units. La caiguda del 6% en el preu del petroli revela que els comerciants petroliers temen una imminent recessió.

Com era previsible, els socis comercials d’Estats Units no estan contents amb els aranzels, però era evident que temien una guerra comercial i les conseqüències que comportaria. Itàlia i Espanya han demanat amb urgència “negociacions constructives”.  El govern britànic està consultant “CEOs” per prendre represàlies. Japó es manté relativament callat.

La limitada resposta immediata a Trump reflexa la preocupació dels governs de malmetre encara més les seves pròpies economies si apliquen noves mesures comercials. Tot i així, a mesura que la situació vagi empitjorant, sigui aquest any o el vinent, s’aplicaran noves mesures. Durant la dècada dels anys 30 del segle passat, totes les mesures proteccionistes no es van introduir alhora, sinó gradualment, un país rere l’altre: mentre la crisi anava empitjorant, els governs també canviaven.

El govern sudcoreà, que pretén congraciar-se amb Trump, està provant de solucionar el problema subvencionant les seves indústries, tot forçant que els treballadors paguin el cost. Aquesta és una altra mesura disponible per la burgesia dels països afectats. A través de subsidis directes o atacant les condicions dels treballadors, la burgesia pot provar d’esprémer els seus treballadors com a resposta.

Trump està portant a casa el “patiment” que va prometre per l’economia estatunidenca. Stellantis va anunciar 900 acomiadaments temporals a cinc plantes dels Estats Units. A mesura que pugin els preus dels productes fabricats a Estats Units a causa dels aranzels, els consumidors locals pararan de gastar, esperant que arribin temps millors. La indústria automobilística està profundament preocupada pels aranzels sobre les peces components que ha d’importar per muntar els cotxes a Estats Units.

Les indústries d’exportació també es veuran afectades, primer pel xoc sobre les seves despeses, segon per les mesures en represàlia. Per acabar-ho d’adobar, s’espera que aquests elevats aranzels afegeixin al voltant d’un 2.5% a la inflació anual, reduint, d’aquesta manera, el poder adquisitiva dels treballadors.

Encara no sabem quina extensió ni impacte tindran aquestes mesures. Però el retrocés de 80 anys d’integració comercial tindrà enormes conseqüències en l’economia mundial. Tots els beneficis del comerç mundial estan sota perill: una major productivitat, productes més econòmics, etc.

Ara, en la mesura en què serà més difícil d’entrar al mercat estatunidenc i els consumidors, preocupats pel futur, reduiran el seu consum, comença  una competició encara més aferrissada pel mercat mundial. Quant de temps passarà fins que veiem com una Unió europea debilitada imposant més aranzels, no només als Estats Units, sinó també a Xina i d’altres països, només per posar fi al “dumping”? (Vendre productes a preus més baixos en l’estranger que en el país d’origen).

No hi ha cap mena de dubte: la classe obrera haurà de pagar el preu de la crisi. La classe obrera haurà de lluitar contra l’allau de mesures: contra les clausures de fàbriques, contra els atacs en els salaris i les condicions de vida, contra les retallades en la despesa social, etc. La intensificació del conflicte internacional es reflectirà en la intensificació de la lluita de classes.