De cap per avall: Hegel i la dialèctica d’El Capital

Que Hegel, per bé que de forma mistificada, fou el primer en exposar les lleis generals del moviment, ho afirma Marx a l’epíleg de la segona edició alemanya d’El Capital. Anys més tard, amb el ressonar dels tambors de guerra imperialistes, és Lenin qui s’endinsa en l’estudi de la Ciència de la lògica. Els comentaris que confeccionà de Hegel i d’altres autors, reunits sota el nom de Quaderns filosòfics, ens forneixen d’una eina inestimable per entendre els processos reals del canvi, el moviment i la contradicció. I què dir de Trotski, qui demostra a l’obra d’En defensa del marxisme que la dialèctica és el fonament de la correcta interpretació que el marxisme extreu dels esdeveniments i, en conseqüència, de l’actuar amb encert.

Com que la dialèctica defensa que per comprendre l’estat present de les coses, que sempre és resultat d’un procés i alhora part integrant del mateix, és necessari recórrer la història de la seva formació, per entendre millor el mètode que feu servir Marx com a eix de la seva crítica al capitalisme -”el més terrible míssil mai llançat contra el cap dels burgesos”- hem de retrocedir fins al seu descobridor conscient per, un cop rebutjades les conclusions idealistes, trobar el mètode dialèctic en la seva forma més simple i clara, tal com Marx l’utilitzarà per exposar les contradiccions inherents al capitalisme, ja presents des de la seva unitat bàsica: la mercaderia.

Abans de Hegel, la lògica formal

Considerant-la des del punt de vista del seu mètode, podem caracteritzar la filosofia anterior a Hegel com a formalista: la  majoria de pensadors proposaven una visió fonamentalment estàtica del món, dominada per essències eternes en què tota mena de contradicció era impensable.

Aristòtil establí els fonaments d’aquest mètode que amb el temps s’anomenarà lògica formal. Atès que encara no havia sorgit l’absoluta distinció entre el subjecte que pensa i l’objecte que “solament” és conegut, per Aristòtil la lògica no era el mer estudi de les lleis del pensament, ni estava, per tant, absolutament deslligada del seu contingut: malgrat que de forma imperfecta, el pensament reflectia la realitat del món. De fet, les lleis del pensament i les del món compartien tres principis: el principi d’identitat (“una cosa és igual a si mateixa” o “A=A”); el de no-contradicció (“una cosa no pot ser, alhora, la seva contrària”) i el del terç exclòs (“quan s’afirma i es nega alhora alguna cosa, una de les dues opcions ha de ser per força veritable, no poden ser ambdues falses”).

Aquests principis, en la mesura en què bandejaven de la realitat la contradicció, promovien la reclusió de la veritat de les coses dins d’essències eternes suposadament existents que, essent tan abstractes, no podien contradir-se, però alhora tampoc explicar res que no fos deduït pel sentit comú en base a les aparences de les coses. Recordem a tall d’exemple el bo de Plató, qui exposava que alguna cosa era justa només en la mesura en què participava de la Idea d’allò Just… En breus veurem de quina manera aquesta forma d’expressar-se tan absurda i buida és la mateixa que feu servir -i que encara avui fa servir- l’economia política.

Hegel dirigí la crítica al formalisme particularment contra Kant, qui, a diferència d’Aristòtil, sí va separar de forma absoluta l’àmbit del pensament -el subjecte- i el de la realitat “exterior” -l’objecte-. El pensament tindria una lògica, un seguit de normes i categories que aplicaria al món per coneixe’l; la realitat, essent recipient d’aquesta mena de “projeccions” del pensament, no podria ser coneguda en si, tal com és autènticament, sinó tan sols com se’ns apareix, condicionada. Per exemple: per Kant, la causalitat és una categoria present únicament en el pensament, la projecció enfora de la qual ens permet crear relacions de causa-efecte en el món… Sense aquesta categoria no hi hauria causes ni efectes! Com a conseqüència de tot això, la contradicció apareixeria només si utilitzem incorrectament el nostre pensament per intentar conèixer què hi ha més enllà de les seves categories.

L’idealisme de Hegel

Una de les finalitats del sistema hegelià fou trencar amb la separació absoluta entre subjecte i objecte que s’havia refermat sobre la base de la lògica formal i del seu rebuig de la contradicció com a motor del moviment. Com que la lògica formal, a causa de què la seva rigidesa xocava contra l’esdevenir constant del món, conduia sempre a apories, a carrerons sense sortida, era necessari adequar el mètode del pensament per reflectir correctament la riquesa de la realitat en el seu element transitori. Era necessari passar d’una lògica de conceptes tancats, d’essències eternes i immutables,  a una lògica de relacions.

Hegel va comprendre que totes les coses formaven part d’una totalitat, dins de la qual es mantenien interrelacionades i en referència a la qual rebien la seva veritat, justament com a parts del procés de la seva formació. Aquesta totalitat pretenia solucionar la divisió entre subjecte i objecte adduint que aquell havia sorgit d’aquest; però -seguia l’argument de Hegel- tan aviat com sorgia el subjecte, començava a modificar parcialment els objectes amb el pensament, per exemple, “creant” lleis de la naturalesa o matematitzant el món per poder mesurar-lo.

L’aspecte idealista de Hegel es percep en aquesta sobreestimació del pensament per sobre de la matèria que arriba fins al punt de considerar la totalitat com l’autèntic subjecte de l’esdevenir, dins del qual es realitza la unió entre la història humana real i el conjunt de lleis o normes supra històriques que expressen la seva necessitat universal. La història humana no seria res més que la manifestació material d’aquesta lògica que existeix independentment però que, alhora, imposa a la humanitat la necessitat de les seves fases de desenvolupament.

Malgrat haver confós la capacitat que tenim d’anar coneixent el món mitjançant abstraccions amb l’existència independent d’aquestes mateixes, Hegel veritablement va descobrir que, atès que es troben interrelacionades dins d’una totalitat, les coses es determinen mútuament -és a dir: es neguen i contradiuen- i que la historicitat sorgeix justament d’aquest moviment. De la Ciència de la lògica Marx rescatarà tots aquests descobriments i fonamentant-s’hi analitzarà la lògica interna real del capitalisme. La totalitat de què parlem, que per Hegel encara mantenia trets metafísics, serà ara el sistema capitalista en la seva brutal realitat.

La dialèctica d’El Capital

El mètode dialèctic d’exposició d’El Capital pren com a totalitat el sistema capitalista en el grau màxim de desenvolupament del seu temps per exposar l’autèntic caràcter que s’amaga rere les categories que l’Economia Política fa servir, concretament la de capital. A diferència dels economistes burgesos, Marx negarà que aquestes categories siguin conceptes tancats, fonament de les lleis eternes del mercat, sinó tot el contrari, i demostrarà que sota la seva aparent immobilitat s’hi amaguen relacions socials històriques obertes al canvi.

Marx, seguint la dialèctica de Hegel, endega amb l’estudi d’allò més immediat i abstracte -d’allò menys determinat per la seva relació amb la resta de coses o processos- per anar descobrint les seves relacions concretes. Quan diem que la veritat es troba en allò concret, ens referim a que la veritat es troba en descobrir les determinacions diverses -i fins i tot contradictòries- que intervenen en el moviment de quelcom. En aquest sentit, Marx exposarà quines són les determinacions que operen dins la categoria de capital juntament amb el procés de desenvolupament intern que porta de la més indeterminada (la mercaderia, que en condicions capitalistes pot ser qualsevol cosa en el procés de producció de la qual hi hagi intervingut el treball humà i que sigui intercanviable en el mercat) passant per la més concreta (el capital) i fins a l’exteriorització de les tensions internes en forma de crisis.

Atès que el pensament ha de descobrir aquestes determinacions, la veritat serà sempre resultat, mai punt de partença. Els economistes burgesos, en no buscar les determinacions de les coses ni, per tant, preguntar-se per l’origen del benefici capitalista, prenien com a veritables i eternes totes les categories capitalistes tal i com apareixien. Per exemple, a la pregunta de per què un producte tenia un preu i no altre, es responia que depenia del salari de l’obrer que l’havia produït. Però si es preguntava per què l’obrer rebia aquell salari i no altre… es responia que depenia del preu del producte!

Per descobrir la veritat rere l’embull explicatiu burgès, que ha de tergiversar la realitat per ocultar l’explotació i expropiació en què reposa el seu sistema, Marx va endegar l’exposició de la lògica del capitalisme per la seva categoria més general i fonamental, la mercaderia. En aquesta descobrí la llavor interna de la contradicció que acabarà exterioritzant-se com a l’absolut antagonisme entre capital i treball assalariat, entre el benefici capitalista i el salari del treballador.

La mercaderia és la forma social general que adquireixen els productes del treball humà -i la pròpia força de treball- sota el sistema capitalista en la mesura en què tals productes són intercanviats en el mercat. La propietat “d’ésser mercaderia” no és res d’inherent als objectes -com pretenen els economistes burgesos fent ús del formalisme i de la separació “filosòfica” entre subjecte i objecte- sinó a les relacions socials de producció i d’intercanvi que manifesten el seu valor de canvi -o, simplement, valor-, quelcom diferent del seu valor d’ús, la seva utilitat, que sí és inherent a les coses i que sacia alguna necessitat.

Ara bé, en tant que el capitalisme esprem el seu benefici intercanviant mercaderies per valors desiguals (siguin béns, serveis o força de treball) al valor d’ús connatural a les coses s’hi contraposa el mencionat valor, que és sempre expressat en aquella mena de relació amb una altra mercaderia que és l’intercanvi. En aquest es contraposen mercaderies com si fossin equivalents, p.ex. 10 kg de blat = X kg de ferro. Si considerem que quan comparem prenem una característica comuna en base a la qual és lícit comparar, advertirem amb Marx que en l’intercanvi de mercaderies aquestes tindran en comú únicament el fet de ser producte del treball humà. Per tant, el que permetrà la comparació i intercanvi de les mercaderies serà la quantitat de temps de treball socialment necessari (en hores, dies, mesos, etc.) que cadascuna d’elles contingui.

Per què temps de treball socialment necessari i no simplement treball? El temps de treball individual materialitzat en una mercaderia no és suficient per explicar el seu valor de canvi. Si aquest fos el cas, una mercaderia produïda amb mètodes antiquats que alentissin el temps de producció tindria un valor molt major que la mateixa mercaderia produïda de forma més eficient, doncs la primera incorporaria molt més temps de treball dins seu. Però això evidentment no és així. Tota mercaderia és produïda sota un grau determinat de desenvolupament de les forces productives de la societat, l’eficiència de les quals determina el seu temps mitjà de producció. Com que la mitjana sorgeix de quant triga la societat, és a dir, sorgeix de la comparació entre quant triguen els diversos productors en produir una mena determinada de mercaderia, és palès per què el temps de treball necessari té un caràcter social. El temps mitjà de treball socialment necessari és el que determina el valor de canvi mitjà al voltant del qual les respectives mercaderies oscil·len, allò que els economistes burgesos anomenen “preu natural”.

Fins ara, hem vist que les mercaderies existeixen en base a unes determinades relacions socials de producció, sobre les quals es fonamenta que a la utilitat natural de les coses se li contraposi un valor de canvi. Ara podem ja albirar aquesta contraposició tal com s’exterioritza en les relacions socials: al caràcter social -col·lectiu- de la producció s’oposa l’apropiació privada del capitalista. Per produir una mercaderia, gràcies a la divisió del treball, participa la societat en conjunt: uns produeixen les parts, d’altres les acoblen, d’altres les transporten… D’aquesta manera, les relacions de producció del capitalisme apunten ja a la seva superació pel comunisme, doncs la producció ja és en si mateixa social, però es manté als productors separats tant del producte del seu treball, que pertany al capitalista, com dels compradors, forçant-los a comunicar-se a través del mercat sense planificació directa ni racional de les necessitats socials reals.

Retornant a l’exposició de la lògica del capitalisme, el valor s’ha expressat històricament en diverses formes d’intercanvi fins a arribar a la forma de diner. En totes les formes anteriors, hi intervenia de manera predominant el valor d’ús de la mercaderia a intercanviar. Quan el diner esdevé la forma general d’equivalent, veiem que el valor “cobra vida” i mostra externament la seva oposició respecte a la utilitat de les mercaderies, substituint-la pel benefici, la seva autoreproducció. Això condueix fins a la categoria de capital, que es defineix com a “diner que s’autovalora”, doncs aquest diner és invertit en adquirir més i millor maquinària per reproduir i tornar més eficient la producció, fet que permetrà, alhora, produir més mercaderies a canvi d’un temps de treball socialment necessari menor. Com a conseqüència, el capitalista podrà extreure una major plusvàlua dels treballadors.

Com s’ha vist, tot allò dit fins ara pressuposa l’existència d’una mercaderia particular, sense la qual no existiria el valor: el treball, concretament la força de treball que l’obrer ven a canvi del salari. Aquest salari ha d’expressar el valor de la mercaderia “força de treball”, és a dir, la quantitat de temps de treball socialment necessari incorporada en els articles necessaris per la seva subsistència i reproducció. Ara bé, al llarg de la jornada laboral, el capitalista no fa treballar l’obrer tan sols les hores necessàries per cobrir les seves necessitats vitals, el fa treballar més i sense remuneració. D’aquestes hores no remunerades extreurà la plusvàlua, que després tornarà a invertir per amassar beneficis majors tot perfeccionant els mètodes d’explotació dels seus treballadors.

El capitalista ha de fer treballar temps extra no remunerat als treballadors per conservar la seva propietat privada dels mitjans de producció i per enriquir-se. El treballador assalariat està obligat a vendre’s a canvi del salari, doncs no té cap altre mitjà de subsistència. El capital és absolutament contrari al treball assalariat, però alhora hi depèn -i viceversa-. El benefici d’un dels dos pols contradictoris és la pèrdua de l’altre: d’aquí la necessitat de que la classe treballadora prengui el control dels mitjans de producció, d’aquí el caràcter de lluita existent entre les classes.