A un any de l’Octubre Republicà: Un balanç necessari i algunes conclusions

Ara fa un any el referèndum d’independència de l’1 d’octubre va marcar un punt de ruptura en tota la situació política a Catalunya i a tot l’Estat espanyol. El que hem anomenat l’Octubre Republicà es va caracteritzar per una entrada brusca de les masses en l’arena política, una impressionant mobilització des de baix que va desafiar l’aparell de l’estat i les vacil·lacions dels dirigents de la Generalitat, convertint-se en un dels desafiaments més importants que hagi sofert el règim del 78 en 40 anys. Es podia haver anat molt més lluny. Què va mancar?

Per què un any després ens trobem de nou al punt de partida, una majoria independentista (de nom) en un Parlament autonòmic? No, de fet, hem retrocedit més, perquè tenim presos i exiliats polítics, desenes d’activistes imputats i una amenaça permanent d’intervenció, un Govern supeditat als límits que marca l’Estat Espanyol, i la República, que fa un any vam arribar a tocar amb la punta dels dits, ara sembla més llunyana. Per poder continuar la lluita cal fer un balanç sobri i equilibrat de què va passar, dels punts forts d’un moviment que va adquirir característiques insurreccionals, però sobretot de les seves mancances que ens han portat a aquest atzucac.

Aquest balanç comença el 6 de setembre de 2017 quan el Parlament va aprovar la convocatòria del referèndum. El procediment parlamentari que es va fer servir va ser necessàriament urgent en un intent d’avançar-se a l’anticipada anul·lació de la convocatòria per part de la justícia espanyola.

En aquell moment encara no estava clar si el referèndum s’acabaria celebrant en la pràctica. Nosaltres varem explicar que això depenia de la relativa correlació de forces entre tres factors: d’una banda estava el règim del 78, per al qual qualsevol intent d’exercir el dret d’autodeterminació representava un perill mortal als seus fonaments. De l’altra els polítics nacionalistes petit burgesos de Junts pel Sí que, com vam advertir, eren incapaços d’utilitzar els mètodes revolucionaris necessaris per portar endavant el referèndum. La tercera variable era el nivell de mobilització de masses que pogués generar la convocatòria del referèndum. Aquest va ser el factor que va sorprendre a tothom, que va superar no només al Govern sinó també les consignes d’organitzacions com l’ANC, i que en la pràctica va garantir, va forçar, la realització del referèndum.

Com era d’esperar l’Estat espanyol va respondre de manera ferma i decidida davant el desafiament de la convocatòria del referèndum. De seguida el Tribunal Constitucional va suspendre la decisió del Parlament i van començar les amenaces: al Govern, als diputats del Parlament, als alcaldes dels municipis, als secretaris dels municipis, als voluntaris, etc. Tots eren considerats còmplices en un delicte contra l’estat. Recordem que les finances de la Generalitat ja estaven intervingudes.

La repressió política, dirigida per la Fiscalia General de l’Estat anava acompanyada d’una operació policial frenètica per desarticular la logística del referèndum: trobar les urnes, segrestar les paperetes, impedir l’enviament de targetes censals, etc. Va ser llavors que es va començar a generar una onada cada vegada més forta de mobilització popular en defensa dels drets democràtics. El registre a la redacció d’El Vallenc a Valls i a la impremta que fa servir aquest periòdic a Tarragona el 9 de setembre van provocar les primeres concentracions populars de rebuig. El crit d'”on estan les paperetes, les paperetes on estan,” anava acompanyat d’un ferm “VOTAREM!” i cada vegada més “fora les forces d’ocupació!” que de ser una consigna limitada a sectors poc representatius va adquirir un caràcter massiu. En una espiral ascendent, l’augment de la repressió de l’estat tenia com a resposta l’augment de la mobilització popular.

La Diada de l’any passat va ser, novament massiva amb una manifestació central amb més d’un milió de participants. Molt significativa va ser la manifestació i acte de l’esquerra independentista a la vesprada amb un ambient molt combatiu, de classe i una composició molt jove.

La repressió de l’Estat no només va tenir lloc a Catalunya sinó que des d’un inici es va dirigir també a intentar impedir qualsevol acte de solidaritat amb el referèndum a la resta de l’estat. Així a Madrid es va denegar el local a un acte a favor del dret a decidir (que després es va realitzar en un Teatro del Barrio ple de gom a gom i centenars de persones a fora) i a Vitòria, al País Basc també es va suspendre un acte que ja havia començat i que va continuar al carrer. Clarament el potencial per organitzar una campanya de solidaritat i defensa dels drets democràtics arreu de l’estat existia. Malauradament ni els dirigents estatals de Podemos ni els d’Izquierda Unida van estar a l’altura de les circumstàncies i emparant-se en arguments legalistes sobre les “garanties” de la convocatòria, es van posar de facto al cantó del nacionalisme espanyol reaccionari.

La tensió va anar in crescendo els dies següents i sobretot a partir del 14 de setembre, dia oficial d’inici de la campanya del referèndum. L’escalada repressiva augmentava. Registres a mitjans de comunicació que havien publicat publicitat institucional del referèndum. El tancament de les pàgines webs oficials del referèndum. El bloqueig a pàgines web del referèndum allotjades en servidors a l’estranger. La pressió constant sobre activistes que penjaven cartells del referèndum, amb retencions, identificacions, confiscació de cartells, galledes i cola.

Aquesta repressió, que a vegades anava fins i tot més enllà del que era tècnicament legal, deixava al descobert l’autèntic caràcter del règim del 78 que de cap manera podia acceptar un qüestionament d’un dels seus pilars fonamentals (la unitat d’Espanya garantida per les forces armades), per por que això portés a un qüestionament dels altres (la impunitat dels crims franquistes, la monarquia que va posar Franco i la propietat privada dels capitalistes).

La “multitud tumultuària” del 20 de setembre, un punt d’inflexió

Finalment la tensió que s’anava acumulant va desbordar-se el 20 de setembre. Ja el dia 19 de setembre s’havia preparat el que va passar. A Terrassa un escorcoll, sense ordre judicial, a una seu d’Unipost, amb violació del secret de correu inclosa, va generar un ampli rebuig amb centenars de persones a les portes impedint la sortida de la Guàrdia Civil. Després de més de cinc hores de setge, van ser els Mossos d’Esquadra que van forçar la sortida de la Guàrdia Civil.

Mentrestant, el mateix dia 19 a Reus es va esgotar la paciència. Havien sigut dies d’identificacions d’activistes que penjaven cartells del referèndum per part de la Policia local i d’actitud provocadora i xulesca dels 50 agents de reforç de la Policia Nacional que havien arribat a la vila per participar en l’operatiu contra el referèndum. La retenció d’un grup d’encartelladors al final de la tarda quan sortien del local de l’ANC va generar una convocatòria a les 11 de la nit per una encartellada massiva com a resposta. Milers es van reunir en una manifestació espontània que va recórrer els carrers del centre per acabar davant l’Hotel Gaudí on s’allotjava la dotació policial amb crits de “Fora les forces d’ocupació!” i “Votarem!”.

Cada vegada més sectors més amplis de les masses entenien que la celebració del referèndum depenia de la seva participació directa per enfrontar la repressió de l’estat.

El dia 20 ens vam desvetllar amb notícies de l’operació Anubis: a primera hora del matí la Guàrdia Civil havia efectuat escorcolls i detencions a domicilis particulars i despatxos oficials d’alts càrrecs de la Generalitat que se suposava tenien responsabilitats en l’organització del referèndum. Tant l’ANC com l’Òmnium van fer una crida a congregar-se davant de la seu del Departament d’Economia a la Gran Via amb Rambla de Catalunya. La gent comença a arribar-hi, mentre es coneixien les notícies de 14 detencions. La tensió anava creixent.

Alhora es coneixia la notícia de l’intent d’escorcoll de la seu nacional de la CUP al carrer Casp, també sense ordre judicial, i es feia una crida a defensar-la. Des de dins es varen treure tots els cartells i volants i es van distribuir a la gentada que des de fora la defensava. En pocs minuts milers de cartells i propaganda van passar de mà en mà per distribuir-se arreu del territori. La seu de Podem a Catalunya és a una cantonada de distància i els seus dirigents, amb Albano Dante-Fachin al capdavant la van oferir com a suport logístic. Cal remarcar, com és conegut, que Albano va ser l’únic dirigent de l’esquerra no independentista que va salvar l’honor durant tot el procés, mantenint de manera ferma una posició de defensa dels drets democràtics, cridant a participar en el referèndum i prenent part en primera línia a totes les mobilitzacions. Això li va costar un cop d’estat intern a Podem.

Al Departament d’Economia cada vegada hi acudia més gent. Un cordó dels Mossos protegia als agents de la Guàrdia Civil que guardaven la porta. L’ambient era tens, però també combatiu i festiu alhora. Els escorcolls es consideraven, correctament, com una violació intolerable dels drets democràtics i l’inici de la supressió de les institucions catalanes. Als crits de “Votarem!” s’hi afegia la consigna de “Vaga general” ja des de bon matí. Cap a mig matí els estudiants a les universitats es declararen en vaga i a poc a poc van convergir al setge de l’edifici. També hi havia concentracions a diferents edificis de la Via Laietana. Al local de la CONC els alliberats i treballadors van sortir al carrer a protestar.

Cal restablir la veritat històrica del que va passar aquell dia. Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són ara a la presó acusats de sedició per aquells fets. En realitat, el paper de l’ANC i l’Òmnium va ser en tot moment el d’intentar calmar els ànims i encarrilar la situació. Voluntaris amb armilles de les organitzacions van intentar obrir un cordó per permetre la sortida de la comitiva judicial. No van poder. Quan els dos Jordis van pujar al jeep que la Guàrdia Civil havia abandonat davant de l’edifici, va ser per demanar a la gent que marxessin a casa, que ja s’havia fet una demostració de força, però que calia posar-hi final. En aquell moment hi havia unes 40.000 persones congregades omplint els carrers de tota la zona. La gent no va marxar. Alguns van escridassar als Jordis: “vosaltres marxeu, nosaltres ens quedem”.

Des d’un punt de vista estricte és cert que hi havia una “multitud tumultuosa” decidida a impedir als “agents de la llei” l’exercici de les seves funcions, i aquesta és la definició del codi penal vigent (heretat del franquista) del delicte de sedició. Però en realitat els Jordis van intentar impedir el delicte, no promoure’l ni encapçalar-lo!

De fet l’acusació de sedició per aquests fets és un resum del caràcter antidemocràtic del règim del 78. En primer lloc perquè el delicte de sedició del codi penal vigent està copiat literalment del codi penal franquista de 1944 i va ser acceptat tal qual durant la “modèlica transició”. El tribunal que el jutja, l’Audiència Nacional, és hereu directe del Tribunal d’Ordre Públic franquista. El jutge que portava el cas, Ismael Moreno Chamarro, és un antic policia franquista.

La defensa de la seu de la CUP va ser exemplar. Milers de persones van impedir l’entrada de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional sense caure en provocacions, que era el que buscaven. De manera serena i ferma finalment els van obligar a marxar amb les mans buides.

No va ser fins ben entrada la matinada que finalment, quan ja quedava molt poca gent i després de vàries càrregues dels Mossos, que la comitiva judicial va poder marxar del Departament d’Economia.

El dia 20 de setembre va marcar un punt d’inflexió decisiu. Les masses havien entrat en escena i havien fet seva la tasca de garantir el referèndum. Mentrestant els dirigents del Govern vacil·laven. En comptes de defensar sense fissures la decisió del Parlament del 6 de setembre, els alcaldes del PDeCAT i d’ERC anunciaven que es presentarien a la citació judicial. La Generalitat presentava recursos al Tribunal Constitucional del qual se suposava que ja no en reconeixien l’autoritat. Més endavant es va saber, mitjançant la filtració de gravacions policials, que dins del mateix Govern hi havia una lluita sorda entre ERC i PDeCAT. Ambdós sabien que no havien creat les famoses “estructures d’estat” i que per tant anaven al referèndum amb una mà al davant i l’altra al darrere, però no volien admetre-ho per por que l’altre els acusés d’un possible fracàs. En comptes de cridar a la mobilització popular contra la repressió i per garantir el referèndum, es feien crides a la calma i la tranquil·litat i apel·lacions a la Unió Europea.

El mateix dia 20 van arribar els vaixells que havien d’allotjar els efectius addicionals de la Policia que venien a impedir físicament la celebració del referèndum. Això va provocar un altre salt endavant del moviment quan els estibadors portuaris de Barcelona van decidir en assemblea no carregar ni descarregar aquests vaixells. Juntament amb els bombers aquests van ser els dos sectors organitzats de la classe treballadora que van jugar un paper decisiu en totes les mobilitzacions pels drets democràtics i contra la repressió. La consigna de la necessitat d’una vaga general adquiria cada vegada més suport.

La participació d’aquests sectors del moviment obrer, lluny de ser simbòlica, va tenir un caràcter pràctic molt important. Els bombers per exemple van organitzar el servei d’ordre a moltes de les manifestacions i concentracions d’aquells dies, per protegir-les d’una possible actuació policial. I ho van fer desafiant ordres expresses de no participar en accions polítiques, de no fer-ho amb l’uniforme, etc. De manera organitzada es van posar a disposició del moviment per garantir la defensa dels col·legis electorals l’1 d’octubre.

Alhora, totes les organitzacions empresarials i de la burgesia catalana es posaven fermament del cantó de l’Estat Espanyol contra el referèndum, i engegaven una campanya de terrorisme econòmic i amenaces contra els drets democràtics, amb l’inici d’una fuga d’empreses fora de Catalunya. Cada vegada es veia més clar el caràcter de classe d’aquest enfrontament.

La CGT va prendre la iniciativa de convocatòria legal de vaga general contra la repressió per al 3 d’octubre, el primer dia que es podia fer pels terminis legals del preavís. Aquest va ser un pas molt important. A l’Estat Espanyol les vagues polítiques no estan permeses i aquesta ho era clarament. La convocatòria per part d’un sindicat d’orientació anarco-sindicalista reflectia l’amplitud que havia anat adquirint el moviment per la república a mesura que augmentava la repressió.

El 21 de setembre de nou hi va haver vagues d’estudiants i assemblees massives a les universitats i desenes de milers es van concentrar al Tribunal Suprem per demanar la llibertat dels detinguts el dia anterior. El moviment dels estudiants, de caràcter massiu i molt radical va continuar gairebé sense interrupcions fins al dia del referèndum, inclosa l’ocupació de l’edifici històric del rectorat que es va convertir en un espai de discussió i organització.

També en aquest moment es van estendre els Comitès en Defensa del Referèndum. Els CDR s’havien començat a formar de manera embrionària a algunes localitats ja a la primavera, sobretot per la iniciativa de l’esquerra independentista. Ara aquesta idea, la que “sols el poble salva el poble”, s’estenia com un regueró de pólvora per tot el territori, creant-se CDRs i Comitès de Defensa de Barri a pobles, ciutats i barris. És més, en alguns casos, per exemple a Sabadell, els CDRs van dotar-se d’una organització gairebé militar per cobrir tot el territori, convocant assemblees àmplies a cada barri i dotant-se d’una coordinació local.

Com en tot moviment revolucionari, i el moviment per la república certament tenia trets revolucionaris, les masses senten la necessitat de dotar-se d’organismes amplis i democràtics per coordinar i dirigir la lluita. Aquest va ser l’origen dels soviets a la revolució russa de 1905, però organismes similars, amb noms diferents, han sorgit a gairebé tots els moviments revolucionaris arreu del món.

Les masses eren al carrer disposades a lluitar i a assegurar la celebració del referèndum davant l’onada creixent de repressió de l’estat. I ho feien desbordant el Govern i fins i tot les organitzacions de masses del moviment sobiranista.

Qui va garantir la celebració del referèndum?

Veiem per exemple com es va organitzar l’ocupació dels col·legis electorals. La Fiscalia de l’Estat havia emès instruccions precises a la policia (inclosos els Mossos) que de bon matí s’havia de presentar als edificis susceptibles de ser usats com a col·legis i precintar-los penjant-hi una ordre d’allunyament de 100 m de perímetre amb una advertència de les greus conseqüències de violar-la. Davant d’aquesta situació l’ANC va circular instruccions de què fer el dia 1: la proposta era de respectar el precinte i el perímetre i formar cues ordenades que es mantinguessin durant tot el dia per “demostrar la ferma voluntat dels catalans de votar”. És a dir, una acció simbòlica de cara a l’opinió pública (i la Unió Europea?) sense cap conseqüència pràctica. Si s’hagués seguit aquesta indicació, no hi hauria hagut cap referèndum.

En comptes d’això l’organització popular des de baix va cridar a ocupar els col·legis des de divendres al vespre per garantir que el diumenge s’obrissin pel referèndum. De manera espontània i autoorganitzada, els CDRs i d’altres organitzacions creades ad hoc, van emprendre la tasca de garantir físicament la celebració del referèndum desafiant la ferma voluntat i les amenaces de l’estat.

El que va passar l’1 d’octubre ja és conegut. La brutal repressió de la Policia i la Guàrdia Civil, que va deixar més de mil ferits i imatges inesborrables, no va poder trencar la voluntat de centenars de milers de persones que es van organitzar i de 2,2 milions que van sortir a votar malgrat tot. Ja a les 6 del matí es calcula que més de 200.000 persones eren als col·legis resguardant-los. A les 9 del matí s’estimava que n’eren mig milió. En alguns casos la força organitzada del poble va obligar a retrocedir a la policia, a Sant Carles de la Ràpita, a Mont Roig del Camp, a Sabadell, etc. De fet, les escenes de repressió d’aquells que volien votar, de les “forces de l’ordre” obrint els caps dels ciutadans que volien exercir un dret democràtic, de Guàrdies Civils encaputxats emportant-se per la força les urnes, l’únic que van aconseguir va ser que encara més gent sortís a votar.

Sense cap mena de dubte, aquest va ser el desafiament més important que ha patit el règim del 78 en 40 anys. S’havien proposat impedir el referèndum i el referèndum es va realitzar malgrat tot. El poble organitzat havia trencat el principi d’autoritat de l’estat. No es poden menystenir les implicacions revolucionàries d’aquest fet.

Fins i tot el mateix dia 1 hi havia vacil·lacions al Govern. En discussions al migdia es va proposar de desconvocar el referèndum davant la violència policial. De fet els dirigents de JxSí mai havien pensat que es pogués portar endavant el referèndum davant l’oposició de l’estat. El que volien (com van confirmar posteriorment les declaracions de Clara Ponsatí que van dir que “anaven de farol”) era desafiar l’estat fins on es pogués, sense trencar massa plats ni cridar a mobilitzacions que anessin més enllà de concentracions simbòliques, per després poder dir “ho hem intentat i no ens han deixat” i utilizar el conflicte per forçar negociacions (potser amb la mediació de la UE).

Va ser, clarament, l’acció de les mases la que va trencar aquesta “estratègia”. Aquest és un fet significatiu que explica el que va passar els dies posteriors. El problema al qual s’enfrontaven el Govern i els dirigents de JxSí era que ells mateixos havien votat una llei que deia que els resultats del referèndum eren vinculants i que la República s’havia de declarar en un termini de 48 hores. Mai havien cregut que el referèndum s’arribes a celebrar, i ara s’enfrontaven a un dilema d’impossible solució: I aquí es va demostrar de quina pasta estan fets els dirigents de la petita burgesia nacionalista. Incapaços de concebre una lluita amb l’estat basada en la mobilització de les masses, van vacil·lar durant quatre setmanes intentant no prendre cap decisió fins que al final en van prendre una que tenia un valor merament simbòlic.

La primera mostra del desconcert de JxSí va ser el fet que van endarrerir la convocatòria del ple del Parlament fins al dia 10, quan legalment s’havia de celebrar en 48 h del referèndum. Volien tenir marge per negociar i a més volien que el ple se celebrés com més lluny millor de la pressió directa de les masses que preveien que aniria afluixant a mesura que passaven els dies.

La vaga general del 3 d’octubre

La repressió de l’1 d’octubre va donar ales a la vaga general ja convocada pel 3 d’octubre. Aquesta convocatòria interpel·lava no només a l’independentisme sinó que ara adquiria un caràcter més ampli, antirepressiu i democràtic. Els dirigents dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT i de totes les organitzacions oficials i el Govern no s’hi podien oposar frontalment i per tant van endegar una maniobra per intentar rebaixar-ne el contingut. Així es va convocar a una “aturada de país” en la que se suposava que empresaris i treballadors havien d’acordar mútuament aturades (no vaga). A més es convocava una manifestació “unitària” amb la intenció d’aigualir la convocatòria d’aquelles organitzacions que si convocaven vaga. A la pràctica, a moltes empreses la burocràcia de CCOO i UGT va actuar com a esquirols. A la SEAT van repartir volants aclarint que NO convocaven vaga!

Tots aquests intents van quedar en no res, davant la força enorme del moviment del 3 d’octubre. La vaga va tenir un seguiment majoritari al sector públic, a la sanitat i a l’educació i més reduït a la indústria i el transport. Les manifestacions i piquets van ser tan massius, al matí, al migdia i al vespre, que van col·lapsar les ciutats i viles durant tot el dia. A Barcelona una gentada impressionant omplia els carrers desbordant totes les convocatòries que s’havien fet, oficials o no. Hi havia un sentiment molt fort de ràbia contra la policia amb manifestacions massives cap als hotels on estaven allotjats els reforços que havien vingut a impedir el referèndum. L’ambient era clarament insurreccional. Un comentarista burgès perspicaç titulava: “Puigdemont ha perdut el control de Catalunya, és la revolució”, i no anava gaire errat.

Una mostra de com n’era d’avançada la situació i el nivell de preocupació de la classe dominant espanyola és el discurs del Rei d’aquell vespre. Normalment la Monarquia pretén estar per sobre de la política, una institució neutral de representació de “tots els espanyols”. És un truc per cultivar-ne la legitimitat i poder usar-la en moments de greu crisi nacional. Aquest clarament n’era un. El Rei va sortir amb un missatge dur, molt dur, sense fer cap concessió formal en cap aspecte. L’objectiu d’aquell discurs va ser unificar totes les forces del règim davant el desafiament republicà català i alhora mostrar als polítics petit burgesos catalans que no hi hauria cap concessió i que havien de recular. Era però una estratègia amb un cost: qualsevol autoritat que la Monarquia encara tingués a Catalunya quedava totalment destruïda.

En els dies que van de l’1 d’octubre fins al dia del ple, el 10 d’octubre, es va produir una mobilització sense precedents de la burgesia catalana i els seus representants polítics sobre Puigdemont per tal que no declarés la República. Declaracions públiques del Foment Nacional del Treball, d’Artur Mas, Duran i Lleida, Santi Vila, Marta Pascal, tots advertint contra una declaració unilateral d’independència. Puigdemont tenia dues opcions, o capitular i ser rebutjat pel moviment o tirar endavant i ser rebutjat per la burgesia. Finalment no en va triar cap de les dues i va intentar endarrerir el desenllaç.

El poble mana – el Govern vacil·la

Així el ple del Parlament del 10 d’octubre va fer una declaració general i ambigua sobre el mandat del referèndum, amb un llenguatge poc clar dissenyat per evitar (endebades) l’actuació judicial. I fins i tot aquesta declaració que no deia res específic es va declarar “suspesa” amb una crida al govern espanyol al diàleg i la negociació.

A més el ple es va celebrar amb el Parc de la Ciutadella tancat al públic. La petita burgesia nacionalista havia sigut amenaçada directament per l’estat i no volia més incidents “tumultuaris” ni cap possibilitat de reacció directa de les masses quan es declarés que la declaració era suspesa.

La resposta de l’Estat era previsible, un ultimàtum el mateix dia 11, per aclarir la situació sota l’amenaça de la intervenció mitjançant l’article 155. La data límit era el 16 d’octubre. Rajoy, sobretot després de la intervenció del rei, podia comptar amb el suport incondicional del PSOE i els seus dirigents.

La maniobra de Puigdemont era també un intent de forçar la intervenció de la Unió Europea per obligar a l’Estat Espanyol a seure en unes negociacions. Clarament era una il·lusió. La Unió Europea és una estructura capitalista a qui només interessa l’estabilitat per poder fer negocis, i certament el trencament d’un estat important i econòmicament fràgil no crea un ambient de confiança. Durant tot el procés la UE s’ha posicionat sempre i sense fissures per la defensa de la legalitat vigent, que en el cas de l’Estat Espanyol inclou la unitat indivisible garantida per les forces armades.

Arribat el 16 d’octubre, la data límit de l’ultimàtum de Rajoy, Puigdemont va respondre amb una nova tàctica dilatòria i demanant una vegada més, negociacions. L’estratègia de Puigdemont i els dirigents de JxSí era totalment contraproduent des del punt de vista del moviment de masses. En comptes de fermesa mostrava indecisió. En comptes de claredat creava confusió.

Per la seva part, el règim del 78 actuava de manera unida i ferma, sense retrocés ni vacil·lació. El mateix dia 16 es va decretar la presó sense fiança per Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Una decisió totalment desproporcionada però que enviava un missatge clar als dirigents de JxSí: això és el que us passarà si doneu un sol pas més endavant.

El mateix dia va haver-hi manifestacions massives de protesta i mig milió es van manifestar a Barcelona el dissabte 21 exigint la llibertat dels Jordis però també demanant la proclamació de la República.

Mentrestant els CDR, ara Comitès de Defensa de la República, s’havien dotat per primera vegada d’una coordinació nacional a partir d’una reunió de 200 representants a Sabadell i començaven a avançar les seves pròpies consignes i convocatòries. La CUP també es mostrava crítica amb les vacil·lacions del Govern. S’ha de dir però, que a l’hora de la veritat, semblava que la CUP veia el seu propi paper com el de fer pressió sobre Puigdemont perquè no retrocedís, més que el d’organitzar una direcció alternativa del moviment, basada en l’enfortiment dels CDR, que fos capaç de portar-lo més endavant. La CUP havia acceptat, sota protesta, la suspensió de la declaració del dia 10.

Les vacil·lacions de Puigdemont van arribar a un punt àlgid la nit del 25 al 26 de octubre. Sota enorme pressió de la burgesia catalana i dels seus representants més directes dins del PDeCAT, i sota l’amenaça de la decisió del règim espanyol d’aplicar el 155 (que ja s’havia anunciat el 21) i esclafar les institucions catalanes, el Partit Nacionalista Basc va oferir una via per a un acord. Puigdemont estava disposat a acceptar-lo. L’acord consistia en que Puigdemont convocaria eleccions anticipades en comptes de declarar la independència, i a canvi l’Estat Espanyol no aplicaria el 155 i potser alliberaria (sota fiança) els dos Jordis. Puigdemont va anunciar una roda de premsa al migdia. La borsa va reaccionar amb una pujada.

Finalment però, l’acord no va ser possible. La pressió contrària dintre de les pròpies files de JxSí (amb dos diputats dimissionaris i les declaracions de Rufián), la pressió contrària en el camp adversari (on el PP estava sota la pressió de Cs), però sobretot l’ambient molt crític a la manifestació massiva d’estudiants que aquell mateix matí marxava pels carrers de Barcelona i es dirigia a la Plaça Sant Jaume, finalment van dinamitar l’acord.

Finalment el divendres 27, el Parlament va votar la declaració de la República i gairebé simultàniament el Senat autoritzava el govern espanyol a aplicar l’article 155 de la Constitució i intervenir l’autonomia catalana. El dissabte 28 al matí finalment s’anunciaven els termes de la intervenció, un autèntic cop d’estat contra la democràcia, aplicat amb el suport incondicional del PSOE.

La declaració de la República però, va ser pensada com un acte purament simbòlic sense cap intenció de portar-la a la pràctica. El govern es va reunir aquell mateix vespre però no va prendre cap decisió. La bandera espanyola seguia onejant al Palau de la Generalitat, el Govern va desaparèixer durant tot el cap de setmana i es va acatar l’ordre de rellevar la direcció dels Mossos. El dilluns al matí quedava clar que el Govern havia proclamat la República però sense cap pla per defensar-la. El president i alguns consellers eren a l’exili, d’altres aviat serien desallotjats dels seus despatxos, cridats a declarar i empresonats preventivament sense fiança. I tot això sense cap mena de resistència ni crida a defensar la república que acabava de ser proclamada.

S’hauria pogut defensar la República proclamada?

L’argument que s’ha fet servir és que això hagués portat a un bany de sang que calia evitar. Aquest argument és fals per molts motius diferents. Per començar aquest és un argument a favor de no fer res de res. La constitució del 78, un dels pilars constituents del règim, diu clarament que la unitat d’Espanya està garantida per les forces armades. Per tant, qualsevol desafiament seriós al règim s’enfrontarà a la possibilitat de l’ús de l’exèrcit. Aquesta no és una amenaça buida. Després es va saber que l’estat tenia plans detallats per entrar al Parlament (per aire i per les clavegueres amb grups d’operacions especials) en cas que un govern republicà s’hi atrinxerés. Però això és quelcom que ja se sabia. Qualsevol que es plantegi seriosament desafiar els fonaments del règim del 78 ha de saber, abans de començar, que aquesta possibilitat existeix.

La conclusió que d’això en van treure els dirigents petit burgesos de JxSí és que era impossible defensar la República. Ells esperaven, endebades, que davant l’amenaça de la violència de l’estat (i l’exercici de la mateixa el dia 1), la Unió Europea intervindria. En la mesura que no ho va fer, ells ho van donar tot per perdut.

Però aquesta no és l’única conclusió possible. Ben al contrari. N’hi ha una altra: per aconseguir exercir el dret d’autodeterminació s’han de fer servir mitjans revolucionaris. Què volem dir amb això. En primer lloc s’ha de confiar i potenciar l’organització pròpia de les masses i la seva capacitat de decisió. Només si les masses revolucionàries senten que controlen el moviment, que tenen dirigents sorgits del seu si en els que poden confiar, tindran la gosadia d’anar fins al final. Això vol dir, enfortir els CDR, estendre’ls arreu del territori i dotar-los d’una estructura democràtica de delegats que els coordini a nivell nacional. És a dir, convertir-los en soviets, organismes de representació i poder del poble treballador. Que les decisions no es prenguin a Palau, entre bambolines, sota la pressió i el xantatge de la burgesia i amb “l’assessoria” d’un president que ja havíem enviat a les escombraries de la història, sinó que les prengui el mateix moviment de manera democràtica després d’un debat obert entre les diferents propostes.

En segon lloc s’han de prendre mesures que converteixin l’objectiu de la República en quelcom pràctic pel que val la pena lluitar. La consigna de la CUP en aquest sentit és totalment encertada: Pa, sostre, treball – República. Amb una estratègia clara en aquest sentit es poden guanyar a la lluita per la República a aquells sectors que encara en són recelosos perquè desconfien, amb raó, dels antics dirigents de CiU i les seves polítiques de retallades i corrupció. És a dir, la lluita per la República ha d’adquirir un caràcter social a més de democràtic i nacional. Aquestes dues mesures enfortirien el nostre camp.

En tercer lloc s’ha de minar la força de l’adversari per tots els mitjans possibles. Això es pot aconseguir fent una crida a la classe treballadora i a tots els pobles de l’Estat Espanyol a aixecar-se amb Catalunya per enderrocar el règim del 78 que a tots ens oprimeix i subjuga. Vincular la lluita per la República Catalana amb la lluita contra la Monarquia que va posar Franco, amb la lluita contra la impunitat dels crims del franquisme, amb la lluita contra la llei mordassa, la contra-reforma laboral, etc. Una crida d’aquesta mena tindria un impacte molt poderós i entorpiria l’ús de la repressió per part de l’Estat. És més, una estratègia clara en aquest sentit ens ajudaria a guanyar a la lluita per la República aquells sectors de la classe obrera a Catalunya que se senten lligats per llaços familiars, culturals i d’identitat a l’Estat Espanyol. És a dir, cal donar a la lluita per la República un caràcter internacionalista.

Algú pot dir, sí, però, malgrat tot, ells tenen l’exèrcit i no dubtarien en fer-lo servir. Fals. El règim reaccionari del 78 no dubtaria en fer servir l’exèrcit i a l’exèrcit no hi manquen militars franquistes que hi estarien disposats. Ara bé, una cosa són les seves intencions, una altra el que poguessin o no fer. En totes les situacions revolucionàries en la història hi ha un moment que l’aparell de l’estat es trenca. Es compleixen ara 50 anys del maig de 68 a França, quan una vaga general de 10 milions de treballadors amb ocupacions de fàbriques va paralitzar el país. En aquell moment també De Gaulle i la classe dirigent francesa van sospesar utilitzar l’exèrcit. Finalment no ho van fer per por que al primer enfrontament l’exèrcit es dividís i els soldats haguessin fraternitzat amb els vaguistes. Enfrontat a una vaga general revolucionaria amb bloqueig de carreteres, fins i tot l’aparell de l’estat es veu paralitzat. Un indici de què seria possible el vam veure quan els estibadors portuaris es van negar a carregar ni descarregar materials pel vaixell que allotjava els policies.

Ara bé, aquestes premisses per a la defensa de la República: donar-li un caràcter democràtic i de masses a la lluita, donar-li un caràcter social i internacionalista, i fer servir mètodes de lluita revolucionaris (vaga general, ocupació de fàbriques, bloqueig de carreteres, comitès d’autodefensa, etc.); mai les van contemplar els dirigents petit burgesos de JxSí que estaven al capdavant del moviment. Això no és una crítica al valor i el sacrifici personal d’alguns d’ells que han anat a la presó o a l’exili. El problema no és aquest, sinó el de les seves mancances polítiques i estratègiques que tenen un caràcter orgànic.

El 27 de setembre, després de proclamar la República què s’hauria d’haver fet doncs? En primer lloc aprovar de manera urgent “els decrets de la dignitat” (tots els decrets del Parlament bloquejats pel Tribunal Constitucional) i a més decretar la derogació de la Llei Mordassa, de la Reforma Laboral, prohibir els desnonaments de primer habitatge, declarar la gratuïtat de l’educació universitària, i tota una bateria de mesures socials i democràtiques que enviessin un missatge clar de quina mena de República s’havia proclamat i calia defensar. En segon lloc fer una crida al poble a romandre mobilitzat als carrers i les places i a defensar els edificis oficials. Fer una crida a cobrir el territori amb una xarxa atapeïda de Comitès de Defensa de la República, a cada poble i a cada vila, a cada barri i a cada fàbrica i que aquests comitès es reunissin en una Assemblea Nacional Constituent Revolucionaria de delegats electes per escollir un govern republicà provisional. Que aquests CDR es fessin càrrec de l’organització dels afers comuns de l’administració pública local i en l’àmbit de barri (abastiment, ordre públic, etc.). Fer una crida fraternal a la classe obrera i als pobles de l’Estat Espanyol a seguir l’exemple de la República Catalana.

És a dir, s’havien de fer servir les eines que havien garantit la celebració del referèndum, paralitzat el país el 3 d’octubre, defensat amb èxit el local de la CUP el 20 de setembre, etc.

Tot això no hauria garantit, per sí mateix, la victòria, però hauria creat unes condicions molt més favorables per donar la batalla per defensar la República que s’havia declarat.

Abans de discutir com avançar i cap a on, cal discutir de manera serena i amb el cap fred les lliçons de l’octubre republicà. Qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-ne els errors. I totes aquestes lliçons es concentren en una que és central: la lluita per la República s’ha de dotar d’una direcció a l’alçada del que el poble va fer i disposada a fer servir els mitjans revolucionaris necessaris per assolir la victòria.