Lliçons dels Fets del 6 d’Octubre de 1934

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit i deu del vespre, el president de la Generalitat, Lluís Companys en una al·locució a la Pça. de la República (ara Sant Jaume) va proclamar “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. Deu hores més tard, la Generalitat es rendia al general Batet. Què va provocar aquell moviment i quines lliçons en podem extreure?

La victòria electoral de la dreta en les eleccions de novembre de 1933 van ser el resultat de la desil·lusió de les masses obreres i camperoles envers el govern republicà-socialista de 1931-33 de la segona república que no havia fet res per resoldre els problemes fonamentals que els afectaven. La victòria de la dreta es va produir en el context de l’avenç del feixisme a Europa. A l’arrivada de Hitler al poder a Alemania el 1933, va seguir la victòria de Dolfuss a Austria el febrer de 1934. A Espanya, el dirigent de la CEDA Gil Robles, que recolzava el nou govern de Lerroux, no havia amagat les seves simpaties feixistes i havia anunciat públicament la seva intenció d’utilitzar les eleccions per prendre el poder. Aquesta amenaça havia produït una forta agitació en la classe treballadora i una radicalització de les organitzacions socialistes. El dirigent de la UGT i de l’esquerra del PSOE Largo Caballero, amb el suport de les Joventuts Socialistes, havia anunciat que si el partit de Gil Robles entrava al govern es declararia una vaga general revolucionària.

Qüestió nacional i qüestió social

A més, el nou govern de la dreta havia entrat en conflicte amb la Generalitat de Catalunya (d’Esquerra Republicana de Catalunya) en relació a la Llei de Contractes de Conreu, una llei de reforma agrària que afavoria els drets dels rabassaires (pagesos llogaters) enfront dels interessos dels grans propietaris. Aquest conflicte sobre la reforma agrària anava vinculat a l’intent del govern de dretes de Lerroux de suprimir l’autogovern de Catalunya. La llei de contractes de conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya l’abril de 1934, havia sigut declarada nul·la pel Tribunal de Garanties Constitucionals el 8 de juny. El Parlament català va respondre aprovant-la de nou amb un article addicional per adaptar-la a la Constitució. La Lliga Catalana de Francesc Cambó, el partit de la burgesia catalana, s’oposava a la llei de contractes de conreu i es va aliar amb Lerroux. L’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, representant els interessos dels grans propietaris agrícoles també hi estava en contra i va arribar a organitzar una gran manifestació a Madrid contra la Llei a favor del govern de dretes.

Així doncs, a Catalunya, la qüestió social (tant dels treballadors com dels camperols) estava estretament vinculada a la qüestió nacional. Es dirimia el dret de Catalunya d’elaborar les seves pròpies lleis, però clarament el conflicte era també de classe, en la mesura que la llei en disputa era una llei progressista que beneficiava als pagesos no propietaris i els petits propietaris del camp. En aquest conflicte, com sempre, la burgesia catalana va posar els seus interessos de classe per sobre dels interessos nacionals.

L’amenaça del feixisme havia portat a la formació de les Aliances Obreres amb composició i força diferents a diferents parts de l’estat. Mentre que a Asturies s’havien convertit en un organisme més genuí de front únic obrer amb la participació de la CNT, en canvi a Madrid i a altres zones on els socialistes dominaven el moviment obrer, les AO estaven molt poc desenvolupades. A Catalunya, l’Aliança Obrera havia sigut impulsada pel Bloc Obrer i Camperol de Maurin, i comptava amb la participació de la Federació Socialista Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya (que en va ser expulsada en entrar al govern de la Generalitat amb ERC), la Unió de Rabassaires, els sindicats trentistes d’oposició i la FSL que havien sigut expulsats de la CNT, l’Esquerra Comunista de Nin i la UGT.

La seva principal debilitat era la no incorporació de la CNT, l’organització més forta, representativa i combativa del proletariat català. Els motius eren diversos. En primer lloc la CNT venia de protagonitzar una serie d’intents insurreccionals (al gener de 1932 a les conques de l’Alt Llobregat i el Cardoner, al gener de 1933 i al desembre de 1933) contra la República que havien fracassat deixant l’organització força debilitada. La CNT criticava als grups que formaven part de l’AO per no haver-hi participat i per col·laborar amb el primer govern de la República (el PSOE a Madrid i el BOC a Catalunya) que havien reprimit a la classe treballadora. A més els sectors reformistes escindits de la CNT (els sindicats trentistes) formaven part de l’AO, i el BOC havia aprofitat també per escindir els sindicats que controlava, augmentant la desconfiança mutua. S’afegia a aquests factors el fet que l’aixecament d’octubre a Catalunya va ser iniciat per la Generalitat, el mateix poder que havia reprimit durament els militants anarquistes. Desde la conselleria de Governació els dirigents d’Estat Català (que actuaven com una fracció dins de l’ERC), entre ells Dencàs i els germans Badia, s’havien destacat per la seva repressió contra la CNT. De fet la CNT arrivaba a octubre de 1934 il·legalitzada, amb els seus locals clausurats i milers d’activistes i militants en presons republicanes.

L’entrada dels 3 ministres de la CEDA al govern de Lerroux es va produir el 4 d’octubre donant pas a la anunciada vaga general. A Madrid la vaga general va ser sòlida, però els dirigents socialistes no havien preparat realment la insurrecció i la van voler mantenir dintre dels limits d’una vaga general pacífica que en pocs dies va ser derrotada. Només a Astúries, on la unitat de les organitzacions obreres havia arrelat més profundament, es va produir un veritable aixecament revolucionari que va durar, malgrat l’aïllament, deu dies.

L’aixecament

A Catalunya l’Aliança Obrera va fer una crida a la vaga general el 5 d’octubre amb el suport tàcit de la Generalitat. Una manifestació va exigir l’entrega d’armes als treballadors que mai es va produir. La vaga va tenir un fort ressò i pràcticament va paralitzar el país. Molts obrers i sindicats de la CNT també hi van participar malgrat la posició oficial de la seva organització i malgrat el fet que entre les accions que la Generalitat va prendre en preparació va ser l’arrest de diversos dirigents destacats de la CNT. No només això, sinó que quan, el sis d’octubre, la CNT va fer una crida als seus militants i sindicats a convertir “la rebel·lió en una revolta popular”, la Generalitat, i particularment els homes de Dencàs van augmentar la repressió. Els militants del sindicat de la fusta de la CNT van obrir el seu local clausurat, la policía va obrir foc obligant-los a retirar-se. A les cinc de la tarda del mateix sis d’octubre, just abans de la declaració de Companys, forces uniformades de la Generalitat van assaltar el local de Solidaridad Obrera, el diari de la CNT, amb la intenció d’impedir una reunió del comitè regional.

La Generalitat, dirigida per Companys, d’ERC, estava entre dues aigües. Per una part, entenia que l’entrada de la CEDA al govern representava una amenaça directa per la seva pròpia  existència. Estava també sota pressió de la petita burgesia del camp (els rabassaires que exigien solució dels seus greuges) i de la ciutat (l’Estat Català de Dencàs que exigia la immediata proclamació de la independència de Catalunya). Per altra banda tenia por d’obrir una situació revolucionària que pogués escapar al seu control.

De fet, la vaga general es va extendre a moltes ciutats industrials mitjanes fora de Barcelona (Badalona, Vilanova, Vilafranca, Sabadell, Lleida, Mataró, Girona, Manresa, Tortosa, etc) i algunes comarques agrícoles (particularment al Priorat) la vaga general es va convertir en insurrecció. A Vilanova i la Geltrú es va declarar la República Socialista, a Badalona la República Catalana amb la participació de molts militants de la CNT. Al camp es van produir ocupacions de terres i accions contra els grans propietaris, i en diversos pobles els alcaldes de la dreta van ser obligats a dimitir i substituïts per d’altres.

Les vacil·lacions de l’Esquerra

L’actuació de Companys i dels dirigents de l’Esquerra va ser vacil·lant i indecisa. Després de la declaració de l’Estat Català, la Generalitat va enviar un telegrama al general Batet informant-lo que ell i les seves forces quedaven sota el comandament de la Generalitat. Aquesta acció però no anava acompanya de l’ús de la força militar que estava a disposició de la Generalitat (uns 3.000 Mossos d’Esquadra armats i centenars d’homes armats dels escamots d’Estat Català). Companys imaginava que només amb la força d’una declaració oficial aconseguiria sotmetre l’exèrcit espanyol! Batet va respondre que volia l’ordre per escrit i va demanar una hora per respondre, però immediatament, per ordre de Madrid, procedí a declarar l’estat de guerra. Durant aquella hora Companys va donar ordres estrictes de no atacar l’exèrcit, donant-li així temps a reaccionar i prendre posicions al voltant del Palau de la Generalitat.

S’havia arribat a una situació de conflicte obert, però només un dels dos bàndols (el de l’Estat espanyol) estava disposat a arribar fins al final, i aquest, lògicament, va ser el que va guanyar. A Barcelona amb prou feines hi va haver resistència. Es van aixecar barricades a punts estratègics, però en general hi havia grups disposats al combat però que no rebien ni armes ni instruccions clares de què fer. Uns centenars de militants de l’Aliança Obrera, dirigits pel BOC, havien ocupat el local de la patronal Foment Nacional del Treball, però en comptes de procurar-se armes, van comunicar-se amb la Generalitat perquè els les proporcionés. Les armes mai van arribar.

Només al local del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria) a la Rambla Santa Mònica un grup d’una trentena d’homes mal armats s’havia fet fort i va respondre obrint foc contra una companyia de la 34 d’infanteria que estava penjant el ban de declaració d’estat de guerra. L’exèrcit va respondre canonejant l’edifici i matant a tres dirigents del Partit Català Proletari que en dirigien la defensa, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina. El PCP era part d’un sector d’antics militants d’Estat Català i d’ERC que desil·lusionats pel que consideraven com la traïció de Macià van evolucionar cap a posicions socialistes revolucionàries i intentaren vincular-se al moviment obrer.

Finalment, havent perdut la iniciativa, la majoria dels Guàrdies d’Assalt van desertar la Generalitat, Dencàs va fugir per les clavegueres i Companys va anunciar la rendició a les 6 del dematí del dia 7. Els dirigents de la CNT es van dirigir per ràdio desconvocant la vaga general. Derrotat el moviment a Barcelona, els altres nuclis de la rebel·lió a Catalunya van anar sent sofocats progressivament, tot i que la vaga general a Sabadell, per exemple, es va prolongar fins al dia 11.

Els dirigents de la Generalitat van ser empresonats al vapor Uruguai, jutjats per rebel·lió i condemnats a 30 anys.

Lliçons del 6 d’octubre

Hi ha tres lliçons importants dels fets del 6 d’octubre. La primera en relació a la falta de decisió de la petita burgesia i els seus representants polítics que es van veure arrossegats a un enfrontament que harien volgut evitar, i que una vegada que no se’n podien sortir el van encarar sense ganes, sense estratègia i sense usar de manera decidida totes les eines a la seva disposició. D’aquesta manera van assegurar la derrota del moviment. El fet que Companys i els altres consellers i dirigents de l’Esquerra en patissin personalment les conseqüències no ens ha d’impedir d’analitzar críticament la seva estratègia i les seves accions.

La segona lliçò fa referència a un factor clau com va ser l’absència del conflicte de la CNT i per tant de la classe obrera organitzada. Els motius són clars, d’una banda la desconfiança de la CNT envers els dirigents del moviment que estaven aplicant una política de repressió i brutalitat contra la seva organització. Això no feia més que alimentar els prejudicis anti-polítics dels militants anarquistes que, erròniament, van considerar que aquesta era una lluita entre polítics burgesos que a ells no els afectava.  

Finalment, la tercera lliçó fa referència al paper del BOC, que va ser clau en la formació de l’Aliança Obrera, però que també es va quedar curt. El BOC tenia una concepció de la lluita plantejada que deixava la iniciativa a la Generalitat i l’Esquerra. “L’èxit o fracàs depèn de la Generalitat” afirmava Maurin. Això portà a que el BOC durant la preparació i els fets del 6 d’octubre jugués un paper de seguidisme respecte a un Companys vacil·lant, en comptes de prendre la iniciativa i lluitar per guanyar la direcció del moviment. Van demanar armes a la Generalitat en comptes de prendre-les ells mateixos. Concebien el moviment com un que havia de ser dirigit per la petita burgesia en comptes de la classe treballadora, per això a l’hora de la veritat s’hi van subordinar.