Armilles grogues: com doblegar el govern Macron

El discurs de Macron de dimarts al matí va ser una llarga i interminable provocació. Mentre que els armilles grogues exigeixen, com a mínim, mesures immediates contra l’alt cost de vida, el President va parlar sobretot de la situació mundial en l’horitzó 2050. No ens va estalviar cap consideració de “mètode” ni de “pedagogia”, però no va anunciar cap mesura concreta. La modulació dels impostos en funció del preu del petroli no és una mesura concreta: és una vaga hipòtesi, sense cost ni terminis.

Les mesures a prendre són enviades a les “consultes” a organitzar en els propers mesos a nivell territorial. Per descomptat, d’aquí no en pot sortir res positiu. Aquest no és l’objectiu. Ara mateix, el que li importa al govern és anunciar les negociacions amb l’esperança de desmobilitzar els armilles grogues. El govern els dirà: “Per què us mobilitzeu, si hem obert negociacions?”^[1].

Tot amb tot, la jugada és massa evident i la quantitat de còlera acumulada és massa gran; l’exasperació, massa viva, perquè aquest moviment es conformi amb promeses vagues formulades en un to docte i arrogant. La lluita prosseguirà amb una etapa important aquest proper dissabte: la mobilització simultània, als carrers, dels armilles grogues i la CGT, entre d’altres. En moltes ciutats s’anuncien manifestacions conjuntes. L’ideal seria que això es fes a tot arreu sota consignes comunes: contra la imposició als pobres, contra les polítiques d’austeritat, etc.

El paper dels sindicats

Per què el govern no cedeix en res? Perquè tem, amb raó, que una concessió animi la lluita de les masses i que el conjunt dels treballadors es diguin, aleshores: “Per aconseguir alguna cosa, cal fer com els armilles grogues!”. Però, per altra banda, en rebutjar qualsevol concessió, el govern corre el risc d’estimular i radicalitzar el moviment.

L’experiència demostra que un govern s’enfronta a aquest tipus de disjuntiva quan l’exasperació de les masses i la seva combativitat són tals que el país es troba en el llindar d’una poderosa explosió social. Certament, ningú pot dir si aquesta explosió (o més aviat, aquesta segona explosió) es durà a terme. Però s’hi han creat les condicions. I en aquest moment la pilota és al terrat del moviment obrer; dels sindicats en primer lloc, però també dels partits d’esquerres. Aquests han d’intervenir en el moviment, donar-hi suport i, sobretot, recolzar-se en el seu impuls per construir una ofensiva general contra el govern Macron.

Abandonat a la seva sort, el moviment dels armilles grogues corre el risc d’esgotar-se i dispersar-se a la llarga. El govern probablement no cedirà davant de l’estratègia de bloqueigs de carreteres, comerços i institucions. Aquest les “desbloquejarà” una a una i apostarà per la fatiga del moviment. És per aquest motiu que el moviment ha d’augmentar la seva potència i traspassar un llindar decisiu. S’ha de combinar l’estratègia de bloqueigs amb el desenvolupament d’un ampli moviment de vagues. Aquesta és la condició prèvia per a la victòria. Però ara mateix els armilles grogues no poden organitzar aquestes vagues ells mateixos; aquesta és la tasca, en primer lloc, de les organitzacions sindicals. Aquestes han de llançar totes les seves forces a aquesta batalla, no d’aquí a tres mesos, sinó ara.

En lloc de fer això, els dirigents sindicals es mantenen a distància dels armilles grogues; això, quan no els ataquen (Laurent Berger, de la CFDT, el més virulent). Afortunadament, la base dels sindicats reacciona de manera diferent, especialment a la CGT, on la posició de la direcció confederal està sent molt contestada. I amb raó: és escandalosa. En un principi, Martínez^[2] va rebutjar donar suport a les accions del 17 de novembre amb l’excusa de “no desfilar amb el Front Nacional”, fins i tot quan la presència organitzada d’aquest era marginal. Després, per no cridar a la participació en les manifestacions del 24 de novembre, la direcció de la CGT ha cridat a manifestar-se l’1 de desembre. Al cap i a la fi, la CGT no sempre dona suport amb claredat a l’anul·lació de la pujada dels impostos als carburants. Prefereix demanar un augment dels sous (com si ambdues reivindicacions es contradiguessin!).

Mentre que Martínez multiplica les excuses per mantenir-se al marge dels armilles grogues, les estructures de la base de la CGT estan intervenint en el moviment, o almenys s’hi declaren a favor. Cal que aquests acostaments es multipliquin. Allà on sigui possible, els militants de la CGT han de proposar als armilles grogues d’organitzar assemblees generals, on es pugui sotmetre la qüestió de la vaga. El moviment dels armilles grogues pot jugar un paper important en l’organització d’un ampli moviment de vagues. No serà difícil connectar-los, donat que molts armilles grogues són treballadors/es. Si se’ls guanya per a l’estratègia de la vaga, esdevindran excel·lents defensors d’aquesta causa en les seves empreses. Cal recolzar-se en l’extraordinària combativitat que aquest moviment ha fet sorgir.

Les assemblees permetrien, també, fer més democràtic i més efectiu el moviment. L’elecció de vuit portaveus (Com? Per qui?) ha situat aquesta qüestió al centre del debat. És necessari un control democràtic del moviment de baix a dalt, amb delegats elegibles i revocables a nivell local i després nacional. Per cert, això permetria descartar els militants d’extrema dreta que busquen prosperar aprofitant la confusió. Un discurs anticapitalista clar tindrà molt més èxit entre els armilles grogues que les jeremiades nacionalistes de l’extrema dreta.

Apolític?

Alguns ens diran: “No! El moviment dels armilles grogues és apolític i ha de seguir sent-ho”. Els mateixos que acostumen a rebutjar qualsevol implicació dels sindicats. No s’ha de cedir davant d’aquestes pressions, que sempre afavoreixen als elements més dretans. Els armilles grogues rebutgen el sistema polític actual, amb raó, i alhora desconfien dels dirigents polítics i sindicals, també amb raó. Però el seu moviment no és en absolut “apolític”. Algunes de les reivindicacions que sorgeixen, com la dissolució de l’Assemblea Nacional, no només són molt polítiques, sinó que a més són molt radicals. Cal que trobin una expressió clara en l’esquerra i en el moviment sindical.

La CGT i La França Insubmisa, en particular, han d’explicar que no es podrà enderrocar el govern sense un fort moviment de vagues prorrogables, donat que els bloqueigs i les manifestacions no seran suficients. Alhora, cal que defensin un programa de ruptura amb el sistema capitalista, ja que la crisi és la causa fonamental de l’alt cost de vida i de tots els patiments de les masses. No intervenir políticament en aquest moviment seria deixar el terreny a la dreta i l’extrema dreta. No podem permetre-ho.

[1] Coneixem bé aquest mètode: es fa servir sistemàticament contra el moviment obrer amb la complicitat dels dirigents sindicals, que corren desesperadament cap a “concertacions”, “cimeres socials” i altres “taules rodones”.

[2] Philippe Martínez, secretari general de la CGT (vegeu: https://www.luchadeclases.org/francia-la-movilizacion-de-los-chalecos-amarillos/) [Nota de LdC]