Eleccions andaluses: la desfeta del PSOE obre a la dreta la porta de la Junta d’Andalusia

Contra la ultradreta, la joventut marca el camí lluitant als carrers

Allò que pareixia impossible fa un any pot ser realitat en poc temps: el PSOE està a punt de perdre el govern de la comunitat que ha governat ininterrompudament els darrers trenta-sis anys. Susana Díaz ha conreat el pitjor resultat d’un PSOE d’Andalusia corcat per la corrupció i abandonat per gran part de la seva base social, la qual s’ha abstès de votar a aquestes eleccions andaluses.

Lamentablement, el descontent amb el PSOE no ha estat capitalitzat per la confluència de Podem i EU, sinó que s’ha perdut a una abstenció que ha superat el 41 % i que s’ha concentrat a les zones obreres de la comunitat. S’obre d’aquesta manera la porta a què la dreta (incluint-hi l’extrema dreta de Vox) pugui fer-se amb el govern de la Junta per primer cop.

Sens dubte, la gran vençuda d’aquestes eleccions ha estat Susana Díaz. La presidenta ha aguditzat el declivi del PSOE andalus: va rompre el pacte amb Esquerra Unida per fer un pacte de legislatura amb l’ara injuriat Ciutadans; va dur a terme una campanya pública a tot l’estat d’intrigues palatines contra Pedro Sánchez per a facilitat la investidura de Mariano Rajoy; allò la va defenestrar, a una sessió vergonyosa retransmesa en directe davant el món sencer per televisió; després va competir amb ell per la màxima representació del PSOE i va perdre, tot i comptar amb el suport de quasi tot l’aparell, fent-se més públic encara davant les masses el seu caire de dretes i en favor del stablishment; i, sobretot, les retallades i privatitzacions que ha dut a terme els seus cinc anys al capdavant de la Junta. Han estat aquestes polítiques, aquests fets, juntament amb l’herència rebuda, les que han desmobilitzat la base tradicional del PSOE obrint el camí de San Telmo a la dreta.

Aquests resultats demostren la falsetat de les teories del “vot cautiu” i les “xarxes de clients” tan repetides per la dreta i pels sectors de l’esquerra estatal i andalusa; per molts “enxufats” del PSOE que hi hagi a la Junta i per olta gent que s’alimenti de l’aparell, això deixa de ser un factor decisiu quan aquest s’enfronta al seu declivi.

La crisi econòmica i social és molt profunda i punyent (i fa massa poc enrenou). La precarietat laboral ronda el 36 %. El segon trimestre d’enguany, la taxa d’atur a Andalusia era del 23 %, amb u 47 % d’atur juvenil. Dels quinze barris més pobres de tot l’Estat, deu són andalusos (i set d’ells són de la ciutat de Sevilla). Al voltant del 42 % de la població andalusa està en risc de pobresa i d’exclusió social. Només el 2017 es varen executar a Andalusia 10.437 desnonaments, el 17 % de tots els de l’Estat espanyol. El fracàs escolar estava en el 23 % el 2016. Andalusia concentra el 21 % de les víctimes de violència masclista de tot l’Estat. La classe obrera andalusa duu elecció rere elecció resistint, com millo ha pogut, i resulta que tot material té el seu límit. Centenars de milers de treballadors andalusos han decidit no renovar la seva confiança en un PSOE que no ha complert amb les seves tasques històriques.

El PSOE andalus és víctima de la seva pròpia política al capdavant de la Junta els darrers trenta-sis anys. Aquest és el resultat final d’haver buidat el partit de socialistes per a omplir-lo d’arribistes i representants de la burgesia; d’haver arrassat amb tot el teixit d’organitzacions veïnals, agràries, juvenils o de dones, heredat de la lluita contra el franquisme; d’haver coadjuvata fer dels sinicats majoritaris un simples apèndix de l’administració; d’haver inculcat valors conservadors i nacionalistes espanyols mitjançant l’ensenyament i la televisió pública andaluses… Víctima, al cap i a la fi, d’una política que no ha resolt cap dels problemes fonamentals de la classe treballadora andaussa. El PSOE ha esgotat bona part de les seves bases de suport i, una vegada feta la feina bruta durant aquests anys, ara la burgesia no tendrà miraments per a donar-li la puntada i posar els seus representants directes davant la Junta d’Andalusia.

Resultava patètic escoltar a Susana Díaz, a la seva valoració dels resultats, apel·lar a un “front constitucionalista” per a frenar l’extrema dreta que ella mateixa ha contribuït a alimentar amb les seves polítiques de dretes i el seu nacionalisme espanyol. Òbviament les dames i els cavallers del PP i Ciutadants arronsen les espatlles davant aquesta flàmula, conscients com són de quins són els seus autèntics interessos. En realitat, no hi ha diferències polítiques substancials entre PP, C’s i Vox, ni tan sols entre la base social que comparteixen. Tots ells són fidels representants i titelles de la burgesia i de la petita burgesia adinerada. I tots ells han manifestat ja la seva decisió d’unir-se per a treure el PSOE de la Junta d’Andalusia.

Un gir a la dreta?

El vot conjunt de la dreta a aquestes eleccions andaluses, 1,8 milions, no ha estat el seu màxim històric. Aquest va superar el 26 de juny de 2016 els 2 milions, a les eleccions generals, i encara així l’esquerra andalusa els va superar en vots. Si és cert que aquest ha estat el eu màxim històric a unes eleccions autonòmiques (el seu màxim anterior va ser el 2012 de 1,7 milions). Allò que hi ha hagut fonamentalment ha estat un reordenament del vot de la dreta, amb un transvassament del PP a Vox, que ha crescut sobretot entre la petita burgesia furiosa i reaccionària i als barris rics. I també s’ha notat que un sector de la dreta que tradicionalment no votava a les eleccions autonòmiques si ho ha feta aquesta vegada per sentir-se més estimulada per a participar.

Allò rellevant ha estat la desplomada del vot d’esquerres, el qual ha aconseguit 1,6 milions de vots, 200.000 vots menys que la dreta. L’esquerra ha perdut 690.000 vots respecte a 2015 que se n’han anat majoritàriament a l’abstenció (340.000 abstencions més que el 2015), al vot nul i blanc (47.000 més que el 2015), o a partits minoritaris d’esquerra extraparlamentària: PACMA, EQUO, PCPE, Nación Andaluza, etc. (que han rebut 25.000 vots més que el 2015). Sense això, el vot d’esquerra hauria superar en 250.000 vots el bloc de dreta.

Los resultados son históricos porque la derecha jamás ganó unas elecciones autonómicas en Andalucía, si bien lo ha hecho no porque incrementara sus puntos de apoyo en la sociedad andaluza respecto a uno o dos años atrás, sino por la desmovilización del voto de izquierda.

Els resultats són històric perquè la dret mai va guanyar unes eleccions autonòmiques a Andalusia, i bé ho ha fet perquè no va incrementar els seus punts de suport a la societat andalusa respecte a un o dos anys enrere, sinó per la desmobilització del vot d’esquerres.

Tot i això, és important assenyalar que a la major part de les zones més proletàries d’Andalusia, l’esquerra ha tret del 50 al 80 % dels vots, encara així amb l’abstenció: conca minera i pol químic de Huelva, barris obrers de Sevilla així com a gran part de les altres capitals, totes les zones jornaleres d’Andalusia sense excepció, pobles industrials com Puerto Real o La Carolina, etc.

El vot a Vox i a Ciutadans

En efecte, és cert que l’entrada de Vox al Parlament andalus amb dotze escons no és una anècdota ni un accident. Una irrupció d’aquesta magnitud no va ser prevista per ningú, ni tan sols pels marxistes, ho hem d’admetre. És important per a l’esquerra entendre l’origen i el caràcter d’aquest vot per a intervenir-hi de forma correcta a la legislatura que comença.

Una vista superficial als resultats ens indica que aconsegueix els seus escons a les capitals i a la comarca del Poniente d’Almeria i també, encara que en menor grau, de Huelva, a les quals l’agricultura intensiva baix plàstic amb un gran percentatge de mà d’obra immigrada ha generat una petita burgesia agrària especialment reaccionària (aglutinada durant dècades pel PP) i amb tendències racistes que ja es varen evidenciar als disturbis de El Ejido el 2000, en el cas del Poniente d’Almeria. Els resultats d’aquesta comarca tan particulat han propulsat Vox fins a la tercera posició a la província d’Almeria (a la que el partit més votat és el PP).

A les capitals, per la seva banda, els vots que aconsegueix Vox coincideix més o menys amb els que perd el PP, i aquestos es concentren fonamentalment als districtes burgesos (com Los Remedios a Sevilla o el districte Este de Màlaga). Per contra, Vox no ha penetrat amb tanta força als districtes obrers (als que, tot i l’alta abstenció, l’esquerra continua guanyant) ni als municipis metropolitants (als que sí que creix amb força Ciutadans). En resum, els dotze escons de Vox apareixen com l’ala dreta del PP emancipada i crescuda per l’abstenció de l’esquerra, sumat com dèiem abans a votants tradicionalments de dretes que s’abstenien a les autonòmiques i ara han decidit participar.

Seria un error exagerar el perill que pot representar Vox, pero també seria una errada infravalorar-lo. Tot i que, en general, el seu electorat no pareixi haver desbordat els límits de la dreta franquista tradicional, hi ha un canvi en el discurs i la imatge d’aquest partit: una aparença de radicalitat i de novetat que fa ja temps que Podem ha perdut. Tot i la seva pudor a franquisme i sacristia, a Vox se l’ha identificat amb l’anomenat “populisme” de dretes, en realitat nacionalistes i racistes extrems de dreta, que ha triomfat als EUA, al Brasil o a Itàlia aquests darrers anys, podent arrossegar a sectors de les capes mitjanes i de treballadors atrassats als que l’esquerra no ha oferit cap alternativa conscient.

El vot a Ciutadans té característiques diferents, tot i que en darrera instància és part del mateix fenomen. També, com Vox, ha rendibilitzat l’ona de xovinisme espanyolista a la qual el PSOE ha contribuït intrèpidament i a la qual Units Podem no ha sabut o no ha volgut oposar la defensa del dret d’autodeterminació i de l’internacionalisme (tampoc Adelante Andalucía). Ciutadans creix molt més que Vox a les àrees metropolitanes i, sobretot, residencials (és primera o segons força a la major part dels municipis de la Vega de Granada o de la Costa del Sol) queda en primer lloc a ciutats importants com Jerez i Algesires. El triomf de Ciutadans és el fruit més genuí de la política del PSOE: sectors de capes mitjanes i treballadors qualificats que opten per una opció “moderna” i “liberal” després de dècades d’adoctrinament en els valors de la “classe mitjana” i de l’espanyolisme. No deixa de ser una opció reaccionària, però “dins els límits de la Constitució”.

El resultat d’Adelante Andalucía i les tasques de l’esquerra

Adelante Andalucía ha obtingut un mal resultat; perd 290.000 vots respecte a la suma de Podem i EU el 2015 i perd tres escons (a Cadis, Màlaga i Granada). La confluència no ha aconseguit oferir una alternativa a la caiguda del PSOE ni ampliar les seves bases de suport, i s’ha d’analitzar per què.

A la nostra anàlisi de la precampanya plantejàvem que “les propostes i el discurs de Rodríguez i Maíllo s’alimenten i connecten amb aquesta capa de treballadors mobilitzats i amb la joventut que està cercant una alternativa d’esquerres al règim del 78. Si Rodríguez i Maíllo mantenen aquest discurs i aquest to a la campanya, poden entusiasmar la seva base social i inclús poden ampliar-la, apelant als indecisos i als desencantats del PSOE”.

Allò cert és que, tot i que la precampanya pareixia mostrar que l’esquerra arribava amb bones perspectives, la campanya en si no ha suposat cap avanç ni cap desbordament. Tot i que Teresa Rodríguez i Antonio Maíllo han mantingut aquest to combatiu als mítings, aquests han reunit molta menys gent que els de la campanya de Podem en solitari el 2015. Finalment, to i els esforços de la militància, s’ha imposat la tendència a l’estancament de l’espai d’Units Podem a nivell estatal. Una campanya relativament bona no ha pogut revertir les errades dels darrers tres anys.

Aquests tres anys, Podem ha desaparegut pràcticament com a força organitzada als barris i pobles d’Andalusia, limitant-se al treball parlamentari. Això no és fruit de l’atzar, sinó d’una política conscient per part de la direcció, tant estatal com andalusa, de reduir al mínim les estructures del partit per a evitar qualsevol tipus de control democràtic per la base. Unit a això, les lluites internes han fet osca a l’organització i a la imatge que d’aquesta tenen importants capes de treballadors. En especial, l’atac de la direcció estatal a la direcció andalusa a les primària de juliol va fer un mal molt gran, fent fractura a bona part dels pocs cercles que quedaven actius i provocant la desmoralització de molts inscrits.

El pes de la campanya ha recaigut en bona mesura sobre Esquerra Unida, amb una implantació molt major però que encara no s’ha recuperat totalment de la crisi que li va suposar el cogovern amb Griñan i Susana. En resum, per a milers de joves i de treballadors, l’espai d’Units Podem apareix com una cosa totalment adaptada al sistema i no han vist que Adelante Andalucía oferís una alternativa substancial i consistent a un PSOE en declivi. La subordinació cada vegada més acusada de la direcció estatal de Podem respecte al govern de Sánchez ha reforçat encara més aquesta idea, per la qual cosa molta gent pensava que votar Adelante Andalucía era votar indirectament al PSOE, cosa que sens dubte ha alimentat encara més l’abstenció.

En contra a allò que diuen, i sens dubte diran, molts oportunistes, la confluència no resta. De fet, honestament pensem que gràcies a aquesta s’ha obtingut un resultat més digne que d’haver-se presentat cada força en solitai. Allò que resta és l’adaptació a les institucions, l’absència d’implantació i militància i, en definitiva, l’absència d’idees i d’un programa de transformació social que entusiasmi a la jovetut i als treballadors d’Andalusia i de tot l’Estat. Aquest és el debat centrals que els dirigents d’Adelante Andalucía no han d’eludir.

En relació a Vox, més enllà de la propaganda mediàtica rebuda aquests dos mesos, i el gir a la dreta de PP i C’s que ha pavimentat a Vox en el seu discurs contra “separatistes” i “emigració”, la crítica de l’esquerra a aquest partit ha estat superficial. No és suficient amb dir que són extrema dreta o feixistes (coses que no diuen res a molta gent), no se l’ha criticat des d’un punt de vista de classe, no s’ha vinculat als interessos dels empresaris i banquers, no s’ha indagat en les seves fonts de finançament, les corrupteles dels seus dirigents, no s’ha insistit en què va significar el franquisme en concret (no hi havia dret al divorci, ni llibertats democràtiques, es prohibien vagues i impunitat per tortures, assassinats, l’enriquiment dels rics, etc.).

No pretenem idealitzar a la classe obrera andalusa, ni de la resta de l’Estat, si bé ja hem deixat clar que, a les zones més proletàries d’Andalusia, les seves capes més avançades sí que han estat a l’altura de les circumstàncies i han salvat l’honor de la classe treballadora, i han mostrat la seva determinació e no deixar passar a la dreta. És cert que hi ha hagut un ablaniment a la consciència d’algunes capes de la classe obrera, no només a Andalusia, amb una certa pèrdua d’identitat de classe i de tradicions antifranquistes. Això ve d’anys enrere. Creim que aquí la direcció de Podem –i la direcció d’Esquerra Unida no ho ha contrarestat— ha jugat n paper nefast en l’aspecte ideològic, ajudant a diluir la consciència de classe quan no a combatre-la conscientment, incluint el seu estúpid joc amb el patriotisme espanyol, cosa que ja havia preparat el camí a Ciutadans fa 3 anys quan es va apuntar al seu discurs (ni esquerra ni dreta, ciutadans, pàtria, etc.).

En aquest ablaniment de la consciència de classe hi poden entrar sectors de l’ultradreta per a instal·lar el seu repel·lent discurs de la “pàtria”, “Espanya”, contra separatistes, immigrants, etc. L’excessiva orientació del dicurs de Podem cap a aspectes perifèrics en relació al feminisme, a la qüestió LGTBI, a l’animalisme; aspectes importants, sens dubte, però marginant la qüestió de classe, com si aquesta fos un llast enlloc de considerar-la la palanca més potent per a desacreditar a la dreta i connectar amb les preocupacions reals de la majoria (sous, habitatge, ocupació, sanitat, barris, etc.) els ha passat factura.

Han tingut alegria al carer els darrers dos anys. Contra l’assetjament als drets democràtics aquests anys, es varen negar a posar un moviment al carrer que hagués agrupat a desenes de milers, per no voler aparèixer com un “antisistema”, quan allò que feien era potenciar la seva imatge de gent inserida al règim, com dèiem anteriorment. Han estat a la defensiva a la qüestió catalana, enlloc de denunciar a totes les institucions de l’Estat burgès, assenyalant que el seu patriotisme era només una màscara per a saquejar a aquest mateix Estat i al poble.

És increïble que amb la que està caient els dirigents covards d’Units Podem no estiguin aixecant una consigna clara com “nacionalitzar el sector elèctric” o “expropiar els pisos buits dels bancs i fons voltor”, o “nacionalitzar els banquers paràsits” per a utilitzar els recursos en benefici de la majoria. Aquestes són idees “rompedores”, “radicals”, que transmeten de veritat que anam contra els poderosos i a solucionar els problemes d’arrel, l’única manera de connectar amb l’ambient social i desenvolupar un moviment potent cap a una autèntica transformació de la societat. En aquest procés, inclús podrien ser guanyats sectors de la petita burgesia enfurismats i que miren ara l’ultradreta perquè no veuen altra opció “rompedora”.

A la seva valoració dels resultats, Teresa i Maíllo varen declarar que des d’avui Adelante Andalucía serà una barrera de contenció contra l’extrema dreta. Aquesta actitud combativa, que està molt bé, per si mateix no ofereix cap proposta concreta per a fer avançar l’organització i recuperar el terreny perdut. És el moment d’obrir les estructures de Podem i Esquerra Unida i convertir-les en una eina útil per als treballadors i joves avançats que vulguin transformar la societat, a les quals es debateixi d’idees i s’organitzi un treball sistemàtic als barris i pobles, lluny de la bombolla de les xarxes socials, en contacte amb la realitat quotidiana dels treballadors.

Perspectives

Tot i que el dia següent de les eleccions PP i Ciutadans emfatitzen les seves divergències, allò més probable és que ambdós acabin pactant un govern amb el suport parlamentari de Vox. No es pot descarter cap gir dramàtic dels esdeveniments, encara que sigui poc probable, que pugui concloure una hipotètica dimissió de Susana Díaz per a facilitar un pacte a dos o a tres per a aïllar Vox i Adelante Andalucía. En qualsevol cas, el proper govern de la Junta d’Andalusia va a ser un govern de retallades, amb una agenda antisocial dictada pels grans empresaris i banquers, i que profunditzarà la crisi de règim en allò social i en allò territorial.

Qualsevol intent d’aïllar Vox sobre la base d’un govern “constitucionalista” està condemnat al fracàs; només aconseguirà fer inevitable el creixement de l’extrema dreta a la següent cita electoral. Adelante Andalucía ha d’oposar-se a qualsevol intent de front democràtic “à la Macron” i plantar cara al creixement de Vox amb les seves pròpies banderes i el seu propi programa, sent l’oposició primer i sobretot al govern de la Junta i a les seves retallades. S’ha de desemmascarar a PP i a C’S, assenyalar que representen el mateix que Vox, que defensen tots els mateixos interessos de classe, i que comparteixen en allò substancial la mateixa base social, més enllà que PP i C’s es disfressin de “constitucionalistes” i “democràtics”.

No obstant tot això, la classe obrera andalusa i de tot l’Estat aprendrà de la seva experiència, de la seva dura experiència. La reacció és “forta” a la soletat individual de la massa petitburgesa i treballadors retardats que no saben d’on els venen els pals, als carrers són pols social, a diferència de la classe obrera en lluita. No passarà molt de temps, quan s’instal·li un govern de la dreta a la Junta d’Andalusia, per a què vegem un potentíssim moviment al carrer contra les seves polítiques adquirirà una radicalització i un odi de classe com no hem vist en anys, i que revelarà les bases febles de la reacció a Andalusia.

En el fons, és la reacció la que està tremolant davant la perspectiva de pilotar els comandaments de l’autonomia andalusa, davant la seva incapacitat per a solucionar ni un sol dels problemes de les masses treballadores saben que hauran de muntar sobre un tigre ferotge del qual no sabran com baixar-se’n.

És necessari reforçar el moviment popular per a fer front a l’etapa que ve. El 6 de desembre a Granada tendrà lloc la primera mobilització de gran envergadura després de la cita electoral. Ja la tarda del 3 de desembre milers de joves s’han manifestat espontàniament a Sevilla, Màlaga i Granada contra Vox i contra el règim. És necessari omplir els carrers per a enviar un missatge a la dreta: la seva victòria d’avui no és sinó el preludi de les lluites de demà.