França: Macron al límit – prepareu la vaga general!

El moviment dels armilles grogues és un terratrèmol social d’un poder excepcional. Representa un important punt d’inflexió en la lluita de classes a França –i és font d’inspiració per als treballadors d’arreu del món. Tindrà un impacte profund i durador en la vida política del país.

Els centenars de milers d’explotats i oprimits que es van mobilitzar el 17 de novembre, en la majoria dels casos, ho van fer per primer cop a la vida. No va ser una mobilització de les capes de treballadors més organitzades, ni tan sols una mobilització de només treballadors; també hi havia artesans, petits grangers, jubilats, etc. Consegüentment, aquest moviment va ser –i continua essent– políticament heterogeni. Alguns crítics dels armilles grogues somien amb una “revolució social pura”, però tal com Lenin va escriure, aquesta mena de persona “parla molt de la revolució sense entendre què és”. Una revolució, per definició, mobilitza les capes més profundes del país. La presència de força dones a les rotondes i a les manifestacions és una òbvia il·lustració d’això.

El RIC, i el “poder per al poble”

El RIC o Referèndum d’Iniciativa Ciutadana ha emergit com la demanda democràtica central per als armilles grogues. El seu principi és simple: si un nombre suficient de ciutadans ho demana, s’ha de poder celebrar un referèndum sobre qualsevol tema d’interès públic: llei, la Constitució, acomiadament d’un representant electe, etc.

La popularitat d’aquesta demanda és indicadora de la profunda desconfiança cap a les institucions de la democràcia burgesa. Això no sorprèn: durant dècades, la dreta i l’“esquerra” s’han anat passant el poder l’una a l’altra per, successivament, portar a terme bàsicament les mateixes polítiques reaccionàries. Al parlament, la majoria dels “representants del poble” van organitzar el saqueig d’aquest en benefici d’uns centenars de grans famílies capitalistes.

La crisi del capitalisme soscava els fonaments materials de la democràcia burgesa. Les institucions de la Cinquena República es mostren cada cop més com una vasta maquinària amb el paper de donar la il·lusió que “la majoria decideix”, quan en realitat una petita minoria ho controla i ho decideix tot.

En aquest context, es percep el RIC com un mitjà d’intervenció directa de la gent en els afers del país: una manera d’imposar la seva voluntat passant per alt les institucions oficials i “democràtiques”. En aquest sentit, la demanda del RIC té un subtext potencialment revolucionari. Els armilles grogues van comparar la demanda amb una altra consigna: “poder per al poble!” Això, al seu torn, està connectat a una sèrie de demandes socials (sous, pensions, etc.).

Els polítics burgesos han entès això i, conseqüentment, fan les seves reserves pel que fa al RIC. Per exemple, és obvi que un referèndum sobre la retirada de la presidència de la República, a mitjà termini, seria fatal per a Macron. Conscients d’això, els oponents d’aquest referèndum promouen el lamentable argument de l’“estabilitat de les institucions”. En el nom d’aquesta “estabilitat”, es demana a les masses de deixar-se robar per en Macron fins a la fi oficial del seu mandat el maig del 2022!

No obstant això, cal adonar-se que no tots els polítics burgesos refusen el RIC categòricament, ja que alguns d’ells creuen que poden neutralitzar aquest mecanisme i desarmar-lo perquè resulti inofensiu als interessos i al poder de la classe dirigent. Al capdavall, aquest ja és el cas de determinades democràcies capitalistes com Itàlia i Suïssa, on la possibilitat de convocar referèndums no minva la dominació econòmica i política de la burgesia. Per tant, a França no es pot descartar que, amb l’esperança de debilitar els armilles grogues, el govern prengui la iniciativa i obri la possibilitat d’organitzar referèndums, estrictament delimitats per garantir l’“estabilitat” del sistema.

Per una democràcia obrera!

Durant les últimes setmanes, l’orientació política dominant i anti-rics dels armilles grogues s’ha tornat cada cop més clara, i s’han desplaçat a l’esquerra / Imatge: Flickr, Jacques BILLAUDEL

El moviment obrer ha d’explicar el perill de cooptació del RIC per part dels nostres adversaris de classe. Si ha de ser tan sols un simple correctiu de la maquinària “democràtica” de la Cinquena República, el RIC acabarà sent “neutralitzat” inevitablement. Per aquest motiu, és necessari esmicolar la maquinària sencera de l’Estat burgès i substituir-la pels òrgans democràtics de la classe obrera, connectats entre si a nivells local i nacional per mitjà d’un sistema de delegats electes i revocables. No es pot compartir el poder amb els capitalistes (“per a ells les institucions burgeses, per a nosaltres el RIC”), sinó que se’ls l’ha de prendre d’una manera total. I fins i tot si la demanda pel RIC, advocada pels armilles grogues, progressa, el “poder per al poble” només serà efectiu en forma de govern obrer, confiant en els cossos democràtics arrelats en llocs de treball, barris, serveis públics, etc. Aquests òrgans, a més, no cauen del cel, sinó que han d’emergir de la pròpia lluita. L’absència de tals cossos democràtics és precisament una de les debilitats dels armilles grogues.

Finalment, una democràcia obrera autèntica pressuposa el control de l’aparell productiu per part dels propis productors: la classe treballadora. Mentre un grapat de paràsits gegants (Bouygues, Arnault, Lagardère and Company, etc.) siguin els propietaris dels bancs i dels principals mitjans de producció, no hi haurà democràcia real. Sota el capitalisme, la democràcia s’atura a les portes de les empreses, on hi regnen la dictadura de la direcció i dels accionistes. Contràriament, el socialisme pressuposa el control democràtic de la producció per part dels propis treballadors a nivells local i nacional en el context d’una economia planificada, que pretén satisfer les necessitats del major nombre possible de gent.

Les demandes democràtiques i socials dels armilles grogues no es poden satisfer plenament sense una revolució socialista. En l’escenari actual, aquesta idea no és gens evident per a tothom, però l’experiència és un gran mestre.

Desplaçaments a l’esquerra

Durant les últimes setmanes, l’orientació política dominant del moviment ha esdevingut cada cop més clara: en contra de la fiscalització dels pobres, a favor de la fiscalització dels rics, a favor de majors sous, millors pensions, millors serveis públics i, per acabar, en contra del “govern dels rics” i a favor del “poder per al poble”. Aquesta demanda pel RIC és l’expressió immediata d’aquesta aspiració de les masses de prendre el control del seu destí. En el “forn” de la lluita col·lectiva, la seva consciència política ha fet progressos gegants. I això és només el principi.

Aquesta virada a l’esquerra ha provocat la creixent hostilitat de totes les forces reaccionàries, incloent-hi els polítics de dreta i ultra-dreta, qui al principi donaven als armilles grogues el seu “suport” enverinat i interessat. Laurent Wauquiez (President dels Republicans) va treure’s ràpidament la seva armilla groga, i després fins i tot va negar haver-se-la posat. Marine Le Pen aguaita enmig de l’ombra, com fa sempre que les masses es llancen a la lluita. Per contra, els millors activistes de l’esquerra i el moviment obrer han donat als armilles grogues un suport encara més entusiàstic. Aquest és el cas de France Insoumise (França Insubmisa), que al marge de tots els seus errors, ha emergit com l’organització política més en línia amb aquest moviment. Això tindrà implicacions polítiques majors a llarg termini.  

La perspectiva de la burgesia

No podem predir l’evolució del moviment durant les setmanes que venen. És possible que es desenvolupi més en el mes de gener. De totes maneres, un moviment d’aquesta naturalesa i àmbit no pot ser un simple parèntesi entre dues fases de relativa estabilitat social. Al contrari, és el començament d’una fase d’acceleració per la lluita de classes.

La burgesia és conscient d’això. Le Figaro va reflexionar el 2 de gener: “Serà capaç Macron de portar a terme les seves reformes el 2019?”. Una molt bona pregunta, a què el politòleg Jérôme Sainte-Marie contesta:

“Qualsevol reforma liberal, que es mostra com exigents sacrificis immediats [de les masses], podria reiniciar les mobilitzacions. En els mesos vinents, Macron haurà de dirigir el país sota l’amenaça constant de resistència.”

Això és totalment correcte. El 2019, el govern té previst atacar les pensions, l’assegurança d’atur i la funció pública (entre d’altres). Cadascuna d’aquestes ofensives és probable que avivi el foc social, perquè cadascuna pretén imposar nous sacrificis a la massa de la població amb l’únic propòsit de defensar els beneficis de la gran empresa.

Alguns observadors suggereixen que Macron hauria de interrompre momentàniament les seves contrareformes, o fins i tot crear un “punt d’inflexió social”. Però per a la burgesia francesa, ni parlar-ne. No pot tolerar ni una lleugeríssima pausa en la destrucció sistemàtica de tots els guanys de la classe treballadora en el passat, donada la necessitat de restaurar la competitivitat del capitalisme francès, que ha estat en declivi durant tres dècades en tots els mercats (global, europeu i nacional). Dit d’una altra manera, malgrat que la burgesia temi noves explosions socials, no té cap altra opció que córrer el risc. I per liderar la càrrega, no té una alternativa real al govern de Macron. La burgesia no té cap garantia que unes eleccions parlamentàries primerenques condueixin a un govern sòlid de dretes. Consegüentment, en els mesos vinents, s’aferraran a Macron per manca de qualsevol cosa millor, malgrat la seva arrogància, llenguatge provocatiu i l’odi que desperta de les masses.  

El moviment sindical

La burgesia confia també en la influència moderadora dels líders sindicals. Lamenta que els armilles grogues no estiguin dotats de líders “raonables”, oberts al “diàleg” i el “compromís”, i que estiguin contents d’organitzar inofensius “dies d’acció” de tant en tant! El 12 de desembre, Le Figaro va concedir aquestes amables paraules:

“Durant un segle, la CGT va canalitzar el descontentament popular. La crisi dels “armilles grogues” ha mostrat el valor d’aquesta experiència, i com la crisi general del sindicalisme és problemàtica.”

De fet, les direccions sindicals no van exercir cap control sobre el moviment dels armilles grogues. Laurent Berger (CFDT) els va insultar plàcidament. Tocada per una crisi interna, la direcció de la FO es va mantenir a distància. I quant a la CGT, va fracassar totalment en el seu deure, que consistia en basar-se en la dinàmica dels armilles grogues per posar a l’ordre del dia una mobilització general de la classe treballadora, en forma de moviment de vagues rotatòries. En canvi, Martinez es distancià dels armilles grogues, programà uns quants dies d’acció sense seguiment –i per últim va oferir els seus serveis a Elysee, amb la promesa de “negociar” de forma raonable i “no violenta”.

La actitud d’en Martinez va provocar moltes crítiques al nucli de la CGT, on molts activistes entenen la necessitat de donar suport als armilles grogues, però també de basar-se en la formidable energia del moviment per donar el senyal de càrrega contra la política sencera del govern Macron.  L’oposició interna a la direcció de la CGT probablement s’intensificarà els propers mesos, sobretot en vista del congrés anual del proper maig.

Però en el futur immediat, l’esquerra i el moviment sindical han de prendre mesura de la situació política i treure’n conclusions pràctiques. El govern Macron està al límit. Hem d’avançar des d’aquí i podem fer-ho. Si el moviment dels armilles grogues troba i excedeix el vigor que tenien a principis de desembre, no es pot descartar que Macron es vegi forçat a dissoldre l’Assemblea Nacional. Però el moviment obrer no ha d’esperar passivament aquesta eventualitat; hem d’anar a l’ofensiva. No ens deixeu dir, aquest cop, que “els obrers no volen lluitar”! Els armilles grogues han demolit aquest argument. El problema no és la combativitat de les masses, sinó el conservadorisme del lideratge sindical. En poques setmanes, els armilles grogues han guanyat més concessions del govern que les dotzenes de “dies d’acció” dels últims 20 anys.

Per començar, la qüestió de la campanya de vagues ha de ser plantejada i discutida en els sindicats, però també en les organitzacions polítiques de l’esquerra. S’ha de dur a terme una vasta campanya d’agitació en llocs de treball, barris, universitats, instituts i, per descomptat, assemblees dels armilles grogues. En resum, les vagues s’han de preparar seriosament. Els armilles grogues han demostrat que Macron és força més dèbil del que deia. El desenvolupament d’una campanya de vagues rotatòries assestaria el cop de gràcia al seu govern.